Senyals de confirmació

 Aquesta ànsia que sento per avançar, per no perdre ni un segon, per elevar-me com sigui per tal d’entendre més bé el món; arriba un moment que cal, però, domesticar la fal·lera. És molt bonic proferir que aital actitud de frenesí és admirable, com quan es diu que allò important és participar. Convinguem, per ser honestos, que allò també important de tant en tant són els fruits. Rebre i mossegar algun fruit -ni que sigui un punt àcid- és la prova que tot plegat val la pena, que no és una impostura. Que anar endavant no és tan sols un eslògan de motivació personal ans una apreciació que ens ha de venir de fora. I és per això que de vegades m’aturo de manera voluntària. Paro expressament per mirar el que estic fent. Per prendre distància novament, ara del fet mateix de prendre distància que ja vaig triar per diferenciar-me de la terregada. Són pauses que em serveixen per adonar-me que no n’hi ha prou de tenir clar el propòsit. Que hi ha moments en què necessitem tenir la convicció del present, ço és, de saber que el camí que hem pres per assolir, o apropar-nos al dit propòsit és correcte i ho és ara mateix. Jo en dic habitualment senyals de confirmació de ruta, igual que les esmentades al codi de circulació o les dels senders excursionistes quan prèviament havíem passat per una cruïlla no gaire clara. Dubtes, ves, de qui cada cop dubta menys però que mai no s’esvaeixen. No som màquines, ens cal alimentar periòdicament el perquè d’allò que fem malgrat saber que ja hi havíem pensat, àdhuc, a bastament. Hem de menester rebre estímuls inopinats i escadussers que ratifiquin les preses de decisions espinals en les nostres vides. Senyals externs productes de la nostra percepció sensorial, és clar, altrament ens ho prendríem com un autoengany. Abans que vingui la gana o la set cerquem avituallament per continuar tirant, és ben natural. És cert que si alguna empenteta t’agafa treballant és genial i ideal, hi estic d’acord, però quan passa prou temps i no reps noves petites recompenses que demostrin que la teva tasca s’expandeix i creix, millor parar una estona, no fos cas que el problema sigui que els dits senyals potser serien copsats més bé en silenci i aturat. 

I aturat que hi sóc, en aquests instants. No tan sols una estona. Ja fa un temps que em demano per qui i per què. No hi trobo resposta. Sort tinc d’haver treballat prou l’objectiu o propòsit per saber que, tot i no rebre senyals de cap mena, he de continuar amatent. Són moments de mínims, de no avançar però almenys no retrocedir. De sentir l’agulla del tocadiscos arribar al final i sentir repetir el solc central perpetu com a acompanyament mentre continuo somniant. Moments en què miro d’estintolar en el meu pensament allò que vull ser amb el refús d’allò que no voldria ser mai; de donar les gràcies per no ser com altra gent que detesto, abomino o que, ras, em fa basarda. I em passa que aquest agraïment profund per tot allò que no sóc pas i que ja m’està bé, el sento un lenitiu, fruit instantani i no pas autoengany. Perquè enganyar-se seria pensar que nosaltres no podríem ser mai com aquell imbècil, pobre o miserable, que no ha pogut salvar-se. Enganyar-se és pensar que un mateix, pel simple fet de ser un mateix és prou especial per salvar-se per sempre del Mal. I el Mal, un cop creuat l’equador vital, és simplement, allò que sabem segur, del cert, amb el cap fred, que no volem ser o tornar a ser. Cada cop entenc més bé per què en moments de dubte o incertesa hom prega. Perquè el resar no era -només- demanar, era també agrair no haver caigut en certs paranys o pous, literalment; per exemple, quan ets aficionat a escriure, avesat a arriscar i explorar els contorns de la condició humana, que vol dir també allunyar-se de les convencions que la limiten, uniformitzen i simplifiquen.

Així doncs, com el cargol que s’arreplega necessàriament per continuar endavant, entenc que hi ha moments en què funcionar amb l’ajuda dels contraris o oposats no és dolent. Que hivernar pot ser positiu i potser a voltes no hi ha més remei. Que voler que les coses siguin altrament és propi de superbs o xarlatans, que és precisament un dels fantasmes que tracto d’evitar, per posar-ne exemples concrets i que no sembli al lector que rumio sobre el sexe dels àngels. Sovint ric amb aquells que es pensen tan forts com exempts de fer mai un mal pas o travessar al costat fosc per culpa de quelcom imprevist o no calculat. Agraïment ara, doncs i mentrestant, per l’esglaó darrer assolit, que m’ha costat massa com per haver-lo de tornar a baixar. Si m’he de quedar aquí, perfecte, car venim de prou avall. Molt bonic i preciós proclamar que mai no has de parar però també tinc clar que, sense guia i a tot preu, ja em puc considerar afortunat d’haver atès una posició la qual no voldré vendre o arriscar per quatre rals.