A la recerca de la confiança perduda

Estem cansats, fatigats que ens entabanin -diem els octubristes, o sigui, els catalans que lluitem per una Catalunya lliure. Que hi lluitem o, si més no, batallem -com bé apuntà Blai Bonet. I tanmateix, no ens quedarà més remei que córrer de nou aquest risc amb uns altres polítics nous de trinca. Aquests darrers mesos m’ha fet l’efecte que dins aquest col·lectiu d’electors –potser marginal però només de manera oficial- voldríem que s’apliqués el full de ruta que cadascun dels votants tenim al cap. És a dir, que si tal nou partit no fa la independència com i quan jo m’ho imagino, no el voto. Amb el cap fred no és difícil adonar-se com afirmacions d’aquesta mena no atenyen un nivell gaire elevat per no dir directament que són brossa. Açò pot ser de mal llegir car els octubristes ens tenim per gent coherent, decidida, insubornable i lògica. Però és que no té cap lògica una independència a la carta de cadascú, quan serà molt probable que, si aquesta hi esdevingués, tampoc no s’ajustaria a la realitat prefigurada pels encarregats de portar-la a terme i, per tant, parlem d’un fet que de ben segur sobrepassarà les previsions i càlculs dels seus actors. Voldríem la independència el més aviat possible, sí, proclamar-la un cop assolits els primers escons del canvi i fot-li que és de Reus. Nogensmenys, només nosaltres, els octubristes, que hem ben copsat la monumental presa de pèl de fa tres anys, així com aquells quatre gats que ens en varen avisar abans i no en vam fer cas; només nosaltres, doncs, disposem encara d’un bocí de cervell alliberat per entendre que no és seriós exigir quelcom semblant als nous valents que s’han ofert o oferiran per mirar de ser al proper Parlament. Demanar als nous aspirants que estiguin obligats a fer-nos saber fil per randa, a nosaltres i a l’enemic, la recepta de la Coca-Cola és una rebequeria. Recepta que, per altra banda, si n’acabarem bevent i gaudint, francament, poc ens hauria d’importar.

Seria intel·ligent no seguir el joc groc dels qui han provocat aquest corrent de pèrdua de confiança en els polítics. Tot és una qüestió de grau, i encara que sabem que l’aposta neta i polida no existeix enlloc -no només en política- no podem oblidar que és ben possible governar millor, no per això cal continuar encimbellant a tothora la figura de Jordi Pujol. N’hem vist de polítiques més serioses, no exemptes de tafurers, misèries i angles morts, d’acord, però amb un concepte de la democràcia, allò que vol dir la gestió d’un vot i el sentit de la seva representació, prou més elevat.

 

Avui dia, malgrat la putrefacció general -veritable raó de portar-hi màscara facial- un poble com el d’Astèrix i Obèlix resisteix, amb una nova fornada latent de polítics que tot país sempre conté, discreta per qüestions de lògica prudència, als qui se’ls pot –si més no, encara- mirar a la cara, disposats a posar el país per davant seu i que tenen dret a emprar totes les arts que la política permet per a fer una feina que, almenys, ens situï més endavant i a prop de l’objectiu, i no com ara, ridícul total, amb l’insuportable regust d’haver cremat les naus. Mala peça al teler que tindrem si caiem de quatre potes en el parany de perpetuar la ja tristament assolida puerilització del debat i, en aquest sentit, demanar als pròxims candidats que ens expliquin com fer la independència amb tos els ets i els uts com a sine qua non per a confiar-los el nostre vot. D’açò, hom en diu un tret al peu. Vulguem o no, el vot implica un punt de fe.

 

Si, malgrat tot, continueu sense refiar-vos pas, cosa per fina força normal tot veient el llegat que ens han deixat uns traïdors desgraciats, dediqueu-vos a encapçalar el moviment o impliqueu-vos-hi per tal de conèixer-lo de primera mà. No acabo d’entendre què se’n pot treure, de positiu, de persistir en rondinar per només dir que els nous que vinguin ens tornaran a engalipar. En aquest moment paga la pena esmerçar temps a conèixer qui treballa de debò pel país o en té fretura. Fóra bo refer la casa pels fonaments, triar bé les companyies i els polítics que en surtin escollits, un cop a l'escó, a callar allò que hagin de callar i a pencar. La transparència política -greuge tan en voga- serà sempre una altra cosa, no pas desvetllar el secret professional a l'electorat, el qual haurà de posar-s'hi fulles si el que vol -verament- és guanyar.

El nostre aliat

Una continuació natural del meu darrer article, que versava sobre els opressors del poble català podria ser la seva contraposició, escriure sobre els seus aliats. Els catalans però, tenim un petit problema a l’hora de parlar dels aliats, i és que a mesura que ho anem expel·lint en síl·labes i fonemes, a-li-at, ens tornem tovets, flonjos, una mica com durant l’èxtasi de l’orgasme, quan no podem fer altra cosa de manera simultània. Qualcú hauria de fer un assaig sobre el per què del clímax que ens genera aquesta paraula als catalans. La paraula aliat va quedar, sembla ser, marcada a foc en l’imaginari com uns senyors que vénen de fora, apareixen del no-res sobre les platges de Normandia en un dia rúfol, arrossegant-se amb energia baronívola per la sorra, i en un tres i no res t’han guanyat la guerra. Que jo no dic que açò hagi estat així fil per randa sinó que és l’explicació que quedarà per a la posteritat, o sigui, allò que importa. La prova la tenim en nosaltres mateixos, the case of catalans. Entenc que ens motiva parlar d’aliats perquè sembla com que així no hem de fer res. Volem aliats, per a què ens ho facin tot, i doncs aquí sí que gosem fer una mínima funció proactiva –feineta- per tractar d’identificar-los, ni que sigui només per garlar-ho després a les terrasses dels bars. Volem saber qui ens estima per ser tan importants, per haver esdevingut un dels poble triats pel de Dalt per a ser alliberats com abans ho foren els jueus; Mare de Déu, la febrada que haurem de fer abaixar després de tants anys d’intoxicació sectària! Per cert, ahir mateix vaig fer una llambregada a un vídeo més d’aquests que circulen sobre els rituals esperpèntics d’aquesta secta groga que ha acabat podrint-ho tot, la barretina, la llengua i la imatge de tot allò associat a la nació catalana. 

Que no esperin els lectors una demostració dels meus profans coneixements sobre geopolítica a l’hora d’enumerar països aliats; per aquesta fi ja hi ha prou gent a les xarxes socials amb doctorats i màsters a Kanfort i d’altres escoles, a qui els hi agrada exhibir els nous coneixements adquirits. Servidor l’únic que recorda és que fa tres anys, quan es procedí al vergonyós simulacre de quelcom que, potser per culpa de com es va fer, alguns no tornarem a veure-ho mai més, una sèrie de països van trigar un xic a respondre –Déu n’hi do!- a les exigències de l’estat espanyol per negar de manera formal el reconeixement d’aquella falòrnia que van anomenar República Catalana. La prudència de valisa diplomàtica primmirada i celestial d’aquells governs, beneïts i benaventurats, des d’aleshores amics per sempre, van permetre inferir dues coses: 

1. Que la independència hagués estat possible, a empentes i rodolons i alguns màrtirs trobats per a la posteritat, però possible. 

2. Que en el món hi ha encara grupuscles amb bona fe, ben pocs però, fins i tot a dalt de tot, que no es creien que estàvem prenent-los el pèl, malgrat la desastrosa política diplomàtica exterior portada a terme fins aquell moment, la qual hauria d’obligar els nostres responsables d’aleshores a fer-se un canvi facial com el Dioni per tal que no els reconeguéssim mai més pels carrers de Barcelona.

La secta va pervertir totes les accions possibles per assolir un estat independent, primer per baix a nivell de poble i després per dalt, a nivell d’acció diplomàtica. Refer aquest quefer ens costarà qui-sap-lo. Per aquest motiu, convido a repensar la figura de l’aliat per, abans que res, acceptar on som en aquest moment; al punt de partida no, car tenim ja un Primer d’Octubre a la saca. Ara ens toca reflexionar a cadascun de nosaltres. Els aliats del poble català podeu ser vosaltres mateixos, aquells qui mai us havíeu polititzat, que no gosàveu mai ni dir qui votàveu. Els aliats seran la gent que no s’amagui mai més i treballi pel seu poble i ja, d’entrada, ajudi a capgirar els resultats precuinats de les enquestes electorals. La mateixa gent que s'ens ha endut fins a aquest malson actual no pot continuar amb la mateixa feina i cobrant una morterada per continuar aixafant i reduint a cendres els nostres anhels d’alliberament, per maldestres, per sapastres o per malvats, els els dono a triar.

El nostre opressor

Unes quantes piulades escampades per Manuel de Pedrolo –sempre viu- sobre l’opressió dels pobles m’han fet ruminar una bona estona. Sovint hom proclama als quatre vents que hem de combatre l’opressor i això està molt bé. Ara bé, seria d’allò més convenient abans de plantar-li cara, identificar-los. En faig esment en plural perquè en el cas dels catalans n’hi ha uns quants; som així d’originals o de desgraciats. Fins i tot hauríem d’establir una jerarquia de tots els veïns que, per dir-ho d’una manera no massa agra, no ens volen bé. Tanmateix referir-nos-hi d’aquesta manera seria brutal i massa pretensiós, perquè s’hi donaria a entendre que algun d’entre ells pensa en nosaltres de manera particular, com a subjecte polític –que s’ha posat de moda dir. No és el cas. Que l’opressor no ens vol el bé pot voler dir que, o bé i efectivament ens pensa i actua contra nosaltres en conseqüència, o bé som actors secundaris circumstancials i patim simplement els efectes colaterals que resulten del seu exclusiu benestar; ras i curt, que estaríem essent utilitzats. Així doncs, si de debò diem que volem lluitar contra els opressors de tot estil, caire i mena, abillem-nos com cal i guardem alguns forats a l’agenda que se’ns gira la feina. Encara més, potser se us esborra per sempre aquest somriure badoc, com a mi m’ha passat. I és que clar, quan hom es vol enganyar i viure tranquil ho fa per economia, sens dubte, car quan per fi desembussem l’aixeta l’aigua mai no tornarà a rajar clara, tot amenaçant seriosament la nostra salut emocional gregària.

Darrerament -i poca broma- prou gent havia sortit de l’armari per denunciar per fi que l’opressor era Espanya però, ves per on, poc a poc ens hem anat adonant que dins de casa hi ha botiflers arreu i en massa que els hi fan servei, alguns de manera banal i altres volgudament i no de franc, puix que ho cobren bé, que ja ho anem també sabent. Alhora veus que al nord l’estat francès porta estona fent la seva quant a la nostra descomposició. El problema és pensar-se que amb aquest adveniment, a mode de nou escenari per a un mateix i estrena d’una desconeguda fins ara presa de consciència, hem arribat al cap del carrer. Doncs no pas, això no ha fet més que començar. Si penseu que en fem un gra massa seria interessant doncs saber per què molts –gent amb estudis superiors i tot- resten bocabadats, forquilla en mà a l’hora de l’àpat, quan veuen aparèixer a les notícies el president francès o el canceller alemany, per no dir que alguns fins i tot mullen la roba interior. És sentir que França o Alemanya no sé què i tot pren un caire institucional davant el televisor, fruit d’aquest gust per l’eròtica del poder que ha deixat empremta en el poble esclau i que al nostre nivell traspua d’aquesta manera, amb bavejades i somnis humits per tal de creure que aquests senyors ens fan cas o simplement sentir-nos arrecerats formant-hi part. A més, què hi farem, la verdura sempre serà més opulenta al jardí del veïnat, sobretot vist des de la Ibèria en ple procés de desertització i que porta a sobre seu inoculat un particular retard localista prou accentuat. Seria interessant copsar d’una vegada per totes que aquests mandataris forans de París i Berlín només fan cas al poble que l’ha triat i potser tampoc, sinó més aviat i en exclusiva, a la necessitat imperiosa i imperial de cadascun d’aquest estats per continuar essent potència de nivell mundial en un context internacional hostil de clara pèrdua progressiva d’influència, el qual -atenció- no es redreçarà mai més. Per mirar de pal·liar aquesta tragèdia geopolítica aquests governs estaran disposats a fer el que sigui i passar per sobre qui sigui.

Fóra bo s’entengués per sempre més que als habitants del sud dels Pirineus ens volen doncs de cambrers. Anys enrere fou sobretot un interès focalitzat en la construcció car tot estava per fer per tal de venir a prendre el sol degudament. Ara que ja ho tenim tot asfaltat, ben comunicat i edificat les necessitats basculen de pet cap al tercer sector. Vejam, que no està gens malament treballar en el sector serveis; el problema és veure-s’hi obligat pel simple fet d’haver nascut català i voler viure a la teva terra. Hauríem de convenir, per ser honestos, que els nostres veïns de dalt no volen ni esperen quelcom gaire diferent de nosaltres. Bé, és un fet que malden pel nostre sol lluent -i per l’altre que porta l’accent obert, heus ací el mercat immobiliari ja adquirit-, com també pels nostres preus -fruit dels nostres salaris de merda. Així mateix s’interessen per la qualitat dels nostres hospitals, prou dignes per quan s’hi estableixin de vells i no hagin de patir més del compte durant els primers tractaments abans d’agafar la llançadora, navette o shuttle, de tornada definitiva a l’estranger, abans de traspassar. Fins que no tinguem clar aquest panorama i no ens estimem un xic més, faran amb nosaltres el que vulguin. Mentrestant, emperò, el nostre talent a balquena se’n va, que a fora hi paguen millor. La urbanització indiscriminada de Mallorca i el litoral meridional del País Valencià durant els darrers seixanta anys és tan sols la punta de l’iceberg de tot allò que continua passant davant del nostres nassos i que presenciem alienats com autèntics babaus. La Unió Europea és la baluerna que fan servir per homogeneïtzar maneres de viure i injectar diners a les nostres elits des de 1986 per fer-nos callar i creure que amb el benestar d’oci i confort per a tothom –aigua calenta sanitària, inexistència de talls de corrent, plans Renove, Erasmus i ara telèfons intel·ligents- n’hi hauria prou. 

Que vagin decidint els lectors quin caire ha de prendre l’eix francoalemany mentre em ve al cap aquella curiosa predilecció de Miquel Bauçà pels americans, expressada en la seva obra “El Canvi”. Alemanys i parisencs van fent des de la postguerra el que més els convé al seu hort, l’Europa continental, llevat de quan la situació esdevé una vergonya –recordem Iugoslàvia- on van haver de recórrer als americans per salvar els mobles. 

En tot cas, no sé ben bé per què m’empipa tot plegat. Casa nostra és oli en un llum, tot rutlla, aquí no passarà mai res, la convivència resulta ben harmoniosa com ho demostra l’absència de tensió als carrers. Aquí, no ens enganyem més, malgrat el neguit de quatre gats malaguanyats tothom sembla content d’on viu i d’on és, es van repartint càrrecs a paeries, diputacions i escons al Parlament i es dóna suport als pressupostos de l’Estat talment.

Manual de carrera política

 Jo no vinc aquí a despertar del somni als joves compromesos amb la política, ni a aixafar la guitarra a ningú. De fet, aquella pruïja per voler dir abans d’hora a un infant qui són de debò els Reis d’Orient és la cosa més mesquina que hi pugui haver; així mateix, no cal dir el respecte que em mereix qui ho profereix. La política, entesa amb vocació de servei a la societat com a màxima, està però que molt i molt bé, una altra cosa és voler reconèixer quants actors polítics arriben a portar aquesta divisa a la pràctica d’una manera fidedigna al llarg del seu periple: -A Maria! On sou? Que no hi ha ningú?-. M’he quedat sol. I és que res ni no hom és perfecte, ja ho sabem, però si algú de manera excepcional pot fer o haver fet política i alhora ranejar aquest ideal, reconec que deu ser meravellós. La quisca –la brutícia- en política és, per regla general, un assumpte d’escala i per tant ja em puc imaginar que només els batlles d’alguns vilatges o els pedanis de llogarets i, per extensió, els seus habitants, poden arribar a fruir de les bondats que atorga aquesta ciència, que en diuen. Malauradament, a mesura que fem zoom endarrere per voler abastar més àmbit territorial, ens haurem d’adaptar a un context que supera ja el domini personal i que se’ns escapa de les mans. Aleshores no queda més remei que fer contorsions, giragonses, acontentar-se amb algun peix al cove, practicar el canvi de cromos, obtenir la meitat de l’objectiu uns anys més tard que quan de debò hagués calgut, desesperar-nos i encara així dir que, tot plegat, val la pena. Els colls de camisa que hom mateix es planxa per dir que fem quelcom a casa, en poques setmanes queden esblaimats, dorms pitjor, la parella n’està fins als collons; els fills, guaita com han crescut i són ara esdevinguts ni més ni menys que fills del candidat estimat i odiat a parts iguals. La situació de mica en mica es transforma en un monstre omnipresent i assedegat, que a més doncs, cal alimentar. Amb el temps, aquells que aguanten les pressions, que guarden i prenen cura del saber fer i les maneres, que a més segueixen amb devoció i fidelitat les consignes del seu partit a mode d’una ben curiosa, i que jo qualificaria d’abnegació alegre, tenen un primer premi gros: un càrrec, diguem-ne important. Un càrrec que depassa l’escala local i passarà a portar lligada la incorporació a una conselleria, posem per cas. De sobte l’afectat comprova la visibilitat i alhora l’exposició pública notòria que comporta la nova posició. No ho prejutja, més aviat ho assumeix com natural en tant que salt normal de tota carrera per a una persona prudent, respectable i correcta com ella. La parella n’estava i n’està fins als collons que dèiem, però ara, hòstia, sembla que entren prou més pistrincs al compte corrent i potser que estarien fent l’ase treballant tots dos –com així es demanen enllitats durant una altra nit d’insomni. En acord a la nova situació, han hagut de canviar de domicili i fer cap a la capital. La canalla, per a l’any que ve, anirà a una escola on van els que seran nous coneguts –amics, per ser amables- del ara ja proposat com alt càrrec de caire tècnic, que li agrada precisar als seus propers, malgrat el seu parcours eminentment polític fins al moment. El polític en qüestió està orgullós d’haver pogut aplegar la seva passió vocacional, de servei al poble, amb la seva formació, allunyada de la política, almenys quan s’ho va proposar. Segons els seus, i ell mateix, aquesta nova posició francament li escau com anell al dit. A la vida cal saber gaudir de quan les coses van bé i doncs aquells mesos i algun any següent passen d’aquesta manera, nar fent i Del Pita Pita Del. Tot rutlla a tot arreu, ara bé, no hi ha diumenges ni festius i, darrerament, d’ençà que li han dit que hi ha perspectives d’assolir una nova promoció –el Cel és el límit- tampoc hi ha gaires nits. La darrera per a ell ha estat, de fet i de nou, ben blanca. Els nens, ja adolescents, se l’esguarden de biaix i només posen bona cara quan arriba Nadal o l’aniversari, quan els plou una munió d’andròmines, gadgets, devices de tota mena, obsequi d’una empresa privada d’àmbit global relacionada amb el sector de la conselleria de torn. Dos pardals d’un tret, la canalla contenta al racó i la guardiola familiar engreixant-se preparada per invertir en aquell caprici que el nostre cap de família tenia de brivall i que ara sembla ben a l’abast. Som humans, i doncs emperò, no perfectes, no costa gens de veure que la cosa put una micona puix que per la bàscula peta la criatura. Des que era batlle d’aquella vilella a prendre pel sac –que en diu ara en la intimitat- fins avui, n’ha guanyat trenta quilos, que no només es perceben a la panxa...El rostre se li ha arrodonit i s’hi ha deixat barba perquè comença a notar que tot plegat li fa una mica de vergonya; alerta, en cap cas prou per deixar-ho estar, no fotem, que aquest és el camí que ell ha triat lliurement, doncs el millor possible, segurament. La impostura tanmateix segur que li traspua d’alguna manera evident car en l’aire sent la remor de l’opinió pública, l’entorn, que el titllen ja sense embuts d’imbècil en amunt. Açò darrer li fa mal, no s’ho acaba d’explicar; l’hi diu a la parella que, al seu torn, li confessa que els nens ja fa temps que ho senten dir però que no ha de patir per això, no els el sap greu. En comptes de barallar-se amb els companys de classe sembla que els etziben en resposta que els seus pares guanyen molts calers, que a casa sovint hi treu el cap gent important i que ben aviat, de pet al pròxim govern. I és que, a més a més, aquella conversa matrimonial on van suggerir-se que només hi treballés un dels dos va durar tot just vint-i-quatre hores, el temps que trigà en deixar-ho anar a la feina per, tot seguit, li proposessin que la seva parella integrés l’equip de la conselleria en qualitat de no sé què, això sí, en una altra àrea, per allò de les, com es diu, incompatibilitats -ja sabeu. La vida continua en gran en el nou Hollywood i jo no perdo més el temps narrant la vida d’un fatxenda, i la seva família de desgraciats, qui ja ha oblidat del tot què és treballar per a la gent.

El marc sentimental del costat

 Una bona part dels catalans ja hem demanat i continuarem demanant un estat català. En aquest sentit havíem atorgat als nostres representants una confiança que s’han passat per l’engonal. M’agradaria saber però si el poble, com a votants, hem atès un grau de llibertat equiparable al que voldríem per als qui acusem de pervertir el nostre mandat. Ja sabem que és als polítics que hem d’exigir l’aptitud i actitud a l’hora d’exercir la seva professió, però alhora em sembla d’allò més convenient que el votant tingui plena consciència de saber allò que demana. El suport aclaparador envers el projecte independentista dels darrers deu anys -assolit en tan poc temps- em fa demanar-me quin grau d’assumpció tenia cada ovella del ramat d’allò que vol dir ser ciutadans catalans plenament sobirans. No és l’objectiu, ara i aquí, desentrellar si tal suport fou cec i incondicional perquè total, al capdavall, ens van engalipar. Deixem enrere aquest període fosc -malgrat els colors i confeti que el van caracteritzar- i mirem endavant amb valentia i propòsit d’esmena per posar sobre la taula el tema moll de l’os del qual ningú no en parla, aquell que permetria una millor preparació de la població i per tant unes millors condicions de contorn per afrontar el canvi i l’adopció d’un estat propi. 

El tema tabú no és altre que plantejar sense embuts no només l’opció de superar el marc mental hispanocentrista, sinó anar més enllà, cap al marc sentimental; és a dir, que cadascú provi de fotre enlaire o reduir al màxim el seu imaginari espanyol o castellà. La gestió de l’imaginari del costat és el veritable fantasma particular que empaita la consciència de molts dels que han gosat abocar-se de debò en la lluita per reclamar un estat plenament català. Cadascú tindrà un fantasma més herculi o més nyicris en funció de diversos factors com ara l’origen familiar –el tabú dels cognoms-, la família política –un altre cop, els maleïts cognoms-, la posició econòmica i financera –lligams de feina o de deute contret-, etcètera. És un fet que després d’aquesta vinculació secular amb l’estat espanyol tenim una amalgama d’interessos que a nivell individual resulta ben normal que en molts casos esdevingui un sarau monumental de primera magnitud discernir què és allò que a hom li ve del fet català i què li ve del fet castellà en les seves vides. Resulta tanmateix curiós que quan la procedència forana és basca, gallega o andalusa, per exemple, tothom identifica alegrement aquestes entrades com a exotismes -ja constituents del folklore de l’Espanya de la diversitat- però mai quan és castellà, que llavors es diu que és un tema difús, que no està clar. El folklore sembla venir doncs de la perifèria peninsular; el centre ha de ser pres sempre amb seriositat car el poder no admet folklore. En fi, ja veieu que la interferència, com en lingüística es defineix aquesta invasió del castellà en la parla catalana, existeix també en la nostra percepció individual en absolutament tots i cadascun dels àmbits de la vida. Arribats aquí es pot entendre com aquella gent que tingui un grau elevat d’interferència del fet castellà o encara més clar, la matriu castellana, tindrà greus problemes per comprendre què vol dir de fet i de manera nítida la nació catalana; i la nació de les quatre barres, per aquells que no són catalans de soca-rel, només es pot copsar enterament i sense interferència, amb una voluntat molt forta i decidida de treure’n l’aigua clara, això vol dir bandejar el castellà. Les nacions -i la identitat associada de cadascuna que en surt- són com els amants, eventualment pots gosar flirtejar amb dos o més alhora, però a llarg termini te n’has d’acabar engatjant amb un de sol. Això és complicat en el cas d’aquells que hem confós algun cop la nostra essència amb l’adscripció nacional primerenca com a fets indestriables. Aquest feixuc entrebanc acostuma a passar quan neguem la intel·ligència de l’ésser humà. Diem per quedar bé que la nostra intel·ligència ens permet, al contrari que els animals, demanar-nos el perquè de tot plegat i no conformar-nos que les coses puguin ser tan sols com ens les han fet veure. Ara bé, quan el subjecte ens toca de prop i ens obliga a bellugar-nos i prendre partit, romanem garratibats i adduïm immobilitat perenne, abillada de respecte escrupolós i lloable a les essències ancestrals. Amb aquest posicionament ranci els transsexuals serien uns malalts, així com els que adopten noves religions alienes a la seva comunitat o com el fet que ens ocupa, aquells que ens adscrivim a una nova nació. La comparació és necessària per fer-nos veure –especialment als votants de samarreta del procés- que allò que tenim entre mans no era peccata minuta. Per voler un estat per Catalunya s’hauria d’haver entès, primer de tot, què vol dir ser català i per entendre-ho completament hom s’ha d’haver deslligat al màxim de totes les cotilles espanyoles, que de fet, són els instruments amb què l’estat actual relliga la ciutadania, el fet sentimental: la Lliga de Futbol Professional, el PSOE i la Guàrdia Civil -que deia ara no sé qui. 

De vegades resulta tan complicat l’exercici voluntari d’aïllar-se de l’entorn que només s’aconsegueix sortint a viure a l’estranger; un estranger, ben entès, de nul·la influència espanyola. Sembla estrany però existeixen països al món on Espanya no hi té res a pelar i on gairebé ningú parla el castellà. A tot estirar, hi trobem una ambaixada o un consolat amb una Rojigualda a davant i algun restaurant. Si en teniu l’oportunitat, experimentareu en primícia allò que vol dir viure sense Espanya. No hi sentireu enlloc la seva barroca i entortolligada llengua cervantina i, ben aviat si va bé, estareu pagant impostos a un país...que no és Espanya! Potser aleshores us poseu a plorar de culpa o de joia. Ves per on, allà els quaranta canals de tele o ràdio no són en castellà i potser aquest és un bon moment per deixar per sempre de veure i sentir les notícies –que ens canta i recomana Morrissey. D’aquesta manera hom pot copsar els detalls d’una eventual vida sense aquest constructe dit Espanya, a partir d’ara aliè, com de fet voleu que ho sigui per a vosaltres que, encabat, és el més important. Tanmateix viure a l’estranger potser no és possible i doncs, independentment d’on sigueu un altre exercici pot ser avaluar l’espanyolitat de cadascun dels vostres actes i decisions, amb la finalitat de començar-la a extirpar. No hem de tenir por, la causa és ben noble, lluitem per la nostra nació, com s’ha fet manta vegades en el passat. Un dia em feren veure que qui, malgrat no compartir-ho, no és capaç de respectar el nostre odi, no ens estima. Són desferra, a bandejar de les nostres atencions.

Tornem al principi perquè potser podem encara pensar que en fem un gra massa i que de debò no cal que l’individu realitzi la feina encomanada als polítics quan, i sense cap mena de dubte, assolir aquest grau de consciència nacional és d’allò més necessari i s’ha de treballar per estar perfectament orientat i posicionat, per tal de no tremolar a l’hora de la veritat. 

L’imaginari en castellà ara mateix és una gàbia, un parany, un llast que impedeix concentrar adequadament les energies en un sol objectiu: la separació de l’estat espanyol. Traslladar aquest concepte i aplicar-lo als nostres records i objectes -dels quals no cal negligir el fet que ens posseeixen- i actuar en conseqüència, voldrà dir posar fil a l’agulla en coses tan profanes com deixar d’escoltar música i llegir en castellà, visitar Castella, ras i curt, reduir tant com puguem la nostra sensibilitat i sensitivitat cap al costat. Aquest precepte s’hauria de seguir, com a mínim exclusivament i momentània, durant l’impàs fins a la consecució del nou estat. Amb una Catalunya lliure, sobirana i catalana, ja serem lliures després per tal que tot aquell qui vulgui pugui retornar a exhibir un espanyolisme recalcitrant, ni més ni menys com fan per la seva banda i per exemple aquests afrancesats que a Catalunya són habituals des del Noucentisme o com aquells liberals motivats, normalment adinerats, enlluernats al seu torn amb els anglosaxons. Quan Catalunya sigui en català i independent tota la resta serà inofensiu, turisme, pas de problème. Hom és conscient que segons l’historial de cada u, aquesta prova de desprendre’s del castellà pot arribar a requerir autèntica vocació monacal. Desdramatitzem un xic i pensem què seria del nostre pas terrenal sense aquesta mena de desafiaments...Només cervesa, covid i no-follar? Si no gosem seguir aquesta exigent i radical prescripció molt em temo que no serà només per raó de mandra, ni fals sentit comú. Serà un cop més pura fatxenderia. Serà persistir en aquesta creença que els humans funcionem només racionalment. Serà de nou negar la complexitat de l’ésser. Serà, al capdavall, una manera com altra del fugir d’estudi tan en voga actualment. Serà fer veure que nosaltres estem per sobre de l’entorn i tot fet conjuntural. Serà vendre novament la moto que, arribat el moment del nou xoc de trens, sigui com sigui, ho sabrem manegar i dominar. Il·lusos. Ja hem pogut veure que la lluita nacional catalana no pot ser mai més subjecte de tripijocs polítics, implica des de ja una presa de posició total per part dels catalans d’un caire prou seriós com per prendre-s’ho a la babalà i mirar-s’ho des de la barrera. Si no som capaços d’orientar el nostre comport i modus vivendi per Catalunya, com veig a molts referents en les xarxes socials -que per por de resultar massa radicals i antipàtics, continuen fent veure com si res no hagués passat i que bonic que és tot- no val la pena exigir res de res als altres, no mereixem el que demanem. 

Del balcó estant

Del balcó estant d’un carrer de la Barcelona que no ven. Nogensmenys es tracta d’un dels seus vials encara comercials i, per tant, miracle actual existencial. En tot cas millor no fer-se gaires il·lusions car l’esblaiment de l’activitat és inexorable. Passava la vida i res d’especial no hi succeïa fins que de sobte les primeres botigues amb nissaga començaren a tancar, una per una, la jubilació s’hi esgrimia. De cop i volta vàrem veure com els nous preus de lloguer de la nova ciutat de creuer havien fet que tal com abans el diner feia diner, ara la persiana abaixada fa persiana abaixada, grafit marginal i misèria. La situació encara aguanta prou per tal que amb una mica de pulsió literària ens ho puguem mirar amb un biaix pervertit, si fa no fa com per avaluar l’estat d’ús del català. En aquest sentit direm doncs, que fins que no tanquin en Pau, Pere i Berenguera la nostra memòria encara aplica en aquest indret, però a qualsevol observador cronista amb bigoti a lo Lluís Permanyer no se li escaparia que aquí cada cop s’escolta més urdú, panjabi o algun tipus de xinès. Per a més informació, adreceu-vos als especialistes antropòlegs tot-a-cent de l’ajuntament. D’alguna manera però, cal agrair a aquests col·lectius el fet de comprometre’s a reobrir els establiments i continuar -a la seva manera, només faltaria- la vida que de vegades es veu posseïda pel negre d’una ocupació que no s’arriba ben be a endevinar què diantre passa a dins. I dic negre perquè a un edifici buit d’aquí al costat, d’ençà que la botiga de sota hi va tancar, l’obscuritat i les esquerdes s’han escampat arreu de l’immoble i no m’estranyaria gens que tinguéssim un disgust ben aviat. I és que quan vaig fer carrera em van ensenyar que els materials de construcció com ara la fusta, el ciment i el formigó han d’ésser considerats éssers vius car pateixen canvis de comportament amb l’edat; se’ls ha de saber avaluar, mantenir i tractar si els vols seguir atorgant una confiança plena. Deixem però l’antiga carrera universitària o el pròxim esfondrament o totes dues coses alhora perquè ara estic al meu balcó. 

Fa bo. Avui mateix, dia estrany, primer divendres a punt de tancar els bars per ordre del monstre viral governamental, sembla dia de vaga general. El moment previ de cap de setmana on tothom aniria atrafegat per efectuar les darreres diligències abans de fotre el camp i, en canvi, gairebé no hi veig ningú. Els repartidors del petit comerç han quedat congelats per la Frozen en virtut de la urgència en l’aplicació de les noves mesures de contenció. Em vénen al cap els repartidors car són ells qui generen en bona mesura el brogit de l’art sonor quotidià. Aquelles arribades de la furgoneta abonyegada de torn a la zona groga de càrrega-descàrrega com si fos el pit stop per a canviar les rodes; frenada que raneja la topada. Cruïlles de carrers transversals que els malalts mentals portadors de patinets travessen sense mirar, i més ràpids i tot que els vehicles del carrer suposadament principal. Entropia penjant d’un fil. L’autocar que segur ha volgut agafar la drecera de l’aplicació dels pebrots per estalviar-se el pas per Numància i sobre el qual podria muntar-hi ara, directe, sense saltar del meu balcó. El senyor gran que tremola tot ell car no pot travessar en trobar aparcada una grua a l’altra costat del pas de vianants. La dita grua no té lloc on ficar-se per culpa dels pals grocs que hi han ficat per no sé què de les terrasses dels bars, mobiliari que ha enlletgit en grau superlatiu el paisatge urbà, primer i únic propòsit dels qui han encomanat la seva instal·lació. Gràcies a Déu, als trempats del bar de davant se’ls ha ocorregut guarnir aquesta vergonya amb una mena de palissada de fusta molt escaient que a més, mata dos pardals d’un tret, i oculta el groc del qual n’estem ben tips ja també. Queda palès doncs de quina manera el panorama habitual ha quedat desdibuixat. Ha passat quelcom que no és tan sols fruit d’una mesura conjuntural, quelcom que ve de més enrere, de començar el mil·lenni fent somniar truites i endeutar el personal per després, en els deu anys següents, collar-lo i acabar-lo d’escanyar. La gent té molta por, i no només del virus. No sento venir ni el senyor que fot cops amb una vara de ferro a les cinc bombones de butà sobre un carro de magatzem. Tampoc se sent l’entranyable Antònio, que passa d’habitud anunciant “vaya rosas que llevo”, “y venga las orquídeas y los claveles”. Per culpa dels malparits del Club No Sé Què, per cert, dels nostres, occidentals, ens han empès a viure tant per sobre de les nostres possibilitats que ara ja no podem viure amb normalitat. Que no és Wuhan, que són molins. Fade to black des del meu carrer amb nom de vescomtat.

El jo brivall que un dia fui

 S’ha de saber viure en societat. Això vol dir respectar les normes, no fer mai un mal pas i tolerar-nos els uns als altres per tal de no sortir a la crònica de successos dels mitjans d’incomunicació. Tots aquells que compleixin aquests requisits, fil per randa, seran considerades persones equilibrades. Poca broma, heu de pensar que no assolir aquesta qualificació oficial us impedirà fer vida normal i, per exemple, tenir accés a qualsevol mena de finançament, per exemple un préstec per a adquirir un bé immoble; encara que, ben mirat, potser us estant fent el favor de la vostra vida. I és que de vegades el sistema vol escanyar-nos tant que se li acaba tornant més forta aquesta malvolença i algun dia, vés a saber, podem arribar a dir que moltes gràcies per haver-nos deslliurat de tal deute, desgraciats. Va, millor no deixem-nos emportar per la ràbia desfermada que, com diem, hem de passar per persones equilibrades, concepte no només entès, sembla ser, com a antònim de pertorbades. Em demano des de quan les persones dites equilibrades han de ser també subjectes d’una existència àtona, homogènia i doncs, avorrida. No crec pas que créixer i fer anys vulgui dir esdevenir gent grisa, monòtona i tibada. Evidentment aquesta és una reflexió adulta car la joventut, per la seva pròpia idiosincràsia, emmascara la veritable rutina que pot arribar a ser la resta de les nostres vides. Voler marcar l’accent a una certa edat és arriscat, isola, genera incomprensió i et crea enemistats, però allò que de debò et dessagna és passar la segona i tercera edat com un vegetal per no gosar dir ase ni bèstia, amb por a no ferir o a ser bandejat. Alerta, que servidor no es refereix a fer ara de Doctor House a cada esmorzar, ni enfollir en una reunió laboral, que t’agafi un rampell i estrangulis el teu cap, però estareu d’acord que hem arribat a un punt on ni en cercles reduïts -que deia l’Aznar- ens arribem a dir gaire cosa que no siguin dos compliments o tres comentaris amb riallada histriònica per fer veure que, en efecte, ens hem tornat oligofrènics. 

Si ser equilibrat és anar apaivagant la pròpia esma i sufocar tota espurna provinent del sistema estimular per no sé quin concepte racional del saber estar, estem ben arreglats. De fet ja fa un temps que hom denuncia en aquest bloc la degradació de les relacions humanes, accelerada per la confusió i placebo que provoca el món virtual. La Covid és una excusa més que de facto amplifica aquestes tendències autolesives. Encara tenim sort, la Generació X, la darrera criada sense la dictadura dels ordinadors per comprendre que un altre món sempre pot ser possible. No sé en quin moment hem arribat a deixar-nos engalipar per aquesta manera perversa d’entendre la igualtat i fer mitjana per baix. Aquesta tensió d’haver de ser en tot moment infal·libles, quant al to general emocional, amb l’objectiu de passar inadvertits, fa que anem amb un pal ficat al cul i, esclar, vet aquí quan peta tot o has de fer ús d’estupefaents per tal de retardar el tanmateix inevitable esclat. És impossible ser l’encarregat de subministrar de manera continuada el corrent de la teva llar i no patir caigudes episòdiques de voltatge. Hauríem de tenir clar que els humans ens assemblem a grups electrògens casolans i no a subestacions elèctriques d’alta tensió. Hem de canviar-nos el filtre de tant en tant, el dipòsit de combustible no dóna per llargs períodes de subministrament assegurat, el carburant val calers i més si no vols que estigui adulterat. No podeu dir que no estàveu avisats que una pana grossa us esdevindria algun dia, quan setmanes enrere ja se us va fondre alguna bombeta i havíeu d’anar posant reguladors de tensió a cada endoll. 

No hi ha manera, no puc deixar de relacionar equilibrat amb adotzenat. Penso en una persona equilibrada i imagino un equilibrista, ergo un funambulista; li sua el front, sempre en tensió mentre malda per travessar la corda d’un costat a l’altre dia rere dia. ¿És aquesta la qualitat de vida que anava lligada al progrés? Ja n’hi ha prou d’aquest color; si Pla al seu Quadern Gris s’acabà confessant infeliç, jo en aquest quadern crema faig el mateix i, a més, em declaro eixelebrat. I és que miro enrere i m’adono que quan més engavanyat m’he sentit ha estat quan volia aparentar ser qui no sóc, o sigui un equilibrat. D’ara endavant lluitaré per recuperar allò més genuí que entrelluco al mirall, el jo brivall que un dia fui.