La meva llengua d'identificació

El meu propi matrix és la meva llengua d’identificació. El problema és no saber ben bé de quin color ha acabat essent la píndola que m’he pres. La llengua d’identificació, cas de no ser llengua materna o inicial, malgrat tot els embolcalls amb què la vulguem guarnir, llengua estrangera serà. Tant més forana com més tardana. Estimada i ben volguda, esclar, la voluntat és quelcom ben important un cop sortits del ventre de mamà i aquí aterrats. El drama és carregar amb tot allò que mai no podràs processar genuïnament pel simple fet d’haver pres una decisió ja amb alguns cabells blancs o alopècia galopant, el cos ja desinflat i escarxofat i el cervell atrofiat per efecte de tants anys de banalitat. Resulta evident que no som màquines i el temps de ser cavall de curses ha passat. Ho notes durant la micció; ja no esdevens agent erosiu per cap mena de superfície o material. Allò que abans solcava xaragalls i lliscava per clivelles obertes al seu pas, ara és un joc de nens per tot terreny amb una mínima permeabilitat. I doncs, treu-t’ho del cap, mai somniaràs en català! Si ni tan sols et surt un parenostre rítmicament recitat i convençudament reblat. Decidit a viure en llengua d’identificació, intentes dir el nom del porc i estintolar el teu idioma estrafet en estats de màxima exaltació, fas força inclús mentre cardes per proferir els més bells mots abans de l’ejaculació. Et demanes per a què servirà tot plegat. És inevitable demanar-t’ho quan sovint tradueixes alguns esguards cap a tu que volen dir integrista, tarat o, a voltes, subnormal. Aquesta energia abnegadament dispensada, del trenc de l’alba fins al capaltard em provoca marejos, una lluita constant que només es pot fer des de la intel·ligència però que és del tot antinatural, no ens enganyem pas. I tanmateix, l’únic que desitjo a canvi és una compensació conductista, a la manera de Skinner, com si fos un mer cobai d’experimentació. Una mica més sofisticat, però, si us plau. No estem parlant de recompenses immediates i puntuals sinó un premi dièsel, com l’administració d’un sèrum postoperatori, que em fes veure que com a membre d’un suposat ramat -quin remei, a la cleda hem de bregar- em sento acompanyat practicant la llengua d’identificació dels pebrots. Però i ca! Quan sento progenitors amb un gloriós accent propi de la meva llengua d’identificació que parlen als fills en la llengua d’ocupació. Quan veig manta persones que simplement no volen fer cap esforç per dir un sol mot en la meva llengua d’identificació. Quan veig que qui parla naturalment la meva llengua d’identificació la regala gairebé de franc al cap d’una frase intercanviada en la llengua del costat. Quan veig que al govern suposadament adscrit a la meva llengua d’identificació l’importa un rave el tema en qüestió. Quan veig que amb la meva llengua d’identificació no es pot viure plenament -i ens segons quins guetos, ni en part. Quan hom ha de copsar que aquesta tampoc reporta prou calers per anar tirant dignament fora del funcionariat. Quan veig tot plegat penso simplement què diantre no, què collons estic fent! Cada dia que passa ho rumino un xic més. Quina llàstima és, ara que per fi havia après a controlar la voluntat a voluntat, errar de nou el tret apostant a un tal Cavall Fort amb la mateixa fortuna que uns desgraciats ho van fer abans per preferents o Fòrum Filatèlic. I que n’és de dur, adonar-se que aquella dita de “n’hi ha que neixen estrellats” es pot aplicar a pobles sencers també i doncs, si neixes o et fas català, ja us ho podeu vosaltres mateixos acabar de recitar. No passa res, hauré d’entomar-ho amb educació mentre em lubrico a poc a poc, tal com canta el reggaeton més famós en castellà. No faré ara el ploramiques ni el revoltat, no esdevindré mercenari d’una altra i nova nacionalitat. N’estic massa de la meva llengua d’identificació com la majoria en canvi n’està -ai las- de Madrit, de sa moguda i la moda juvenil.

Colonitzadors de misèries

 Una simple piulada de l’escriptor i historiador català Abel Cutillas ha estat el desllorigador d’un bloqueig que patia fa temps a nivell de pensament. La dita nosa versava sobre el fet de no haver escrit encara un sol mot sobre la meva experiència vital durant dos llarguíssims anys en un indret prou remot del continent africà. I tot plegat després d’haver amollat públicament al meu bloc l’equivalent a uns quants quaderns o reculls de contes, relats i assaig. El comentari de Cutillas feia palès el grau de falsedat que suposa introduir-se en territori aliè, hostil o simplement desconegut, per mirar de mostrar després als altres com és la vida d’aquella manera. En el seu cas la notícia que generà el seu comentari era una peça periodística d’un escriptor gal, el qual havia decidit treballar com a repartidor per a una empresa d’aquestes globals de menjar a domicili durant...una setmana. Amb aital fugacitat l’autor pretenia copsar l’infern de precarietat laboral que li permetés escriure les quatre ratlles que de ben segur esdevindran l’article més llegit del mes pel diari que li’l va encarregar, atesa simplement la tendència a rodolar pedregar avall de la societat parisenca dels darrers anys. Cutillas hi veu una falòrnia com una casa de pagès i esmenta altres casos tot i que no calen, la veritat, gaires exemples més quan una asseveració toca el moll de l’os de la intuïció abans i tot d’acabar l’oració.

M’he sentit alleugerit puix no sabia explicar el fet d’haver gaudit d’una tal oportunitat i no sentir la pruïja de traslladar-la negre sobre blanc, ja fos directament amb voluntat expressiva de calc o bé en forma de mirall amb els cantons florits i bisellats. Potser també perquè no sóc periodista -tampoc ho he delejat- o perquè el periodisme tot sol s’ha anat corcant de manera demencial des de l’època d’en Capote, no em veig capaç de valorar el que pot suposar per al lector el fet d’explicar ara, l’any 2021, la vida d‘africans com un tal Livingstone i menys gosar fer-me passar per un d’ells per adobar-ho un xic més, ni que sigui temporalment. No acabava de saber per què la primera opció em feia basarda, la segona vergonya. Jo ara podia intentar explicar, com un Xavier Aldekoa més, alguna història dels meus antics veïns, vides curioses o surrealistes des de l’òptica occidental. De ben segur que serien situacions tan noves i impactants per als lectors com ho foren per a mi. La pregunta que sovint em faig és què hi guanyo exactament d’insistir en l’exposició de relats particulars provinents sia de la misèria, sia de la falta de recursos i serveis públics no tan bàsics des d’aquelles òptiques. Dos mons tan antagònics -inclús un cop patit el terrabastall de la intromissió violenta d’internet per dalt, que hi vaig poder presenciar- que de vegades penso que no vaig viure allà, que no hi he estat, que tan sols vaig assistir a un espectacle davant meu. I tot perquè, simplement i fonamental, sabia que un dia o altre me n’aniria.

Segur que em passa una mica com aquell que no vol descriure el paisatge de l’Empordà car abans que ell ja ho ha fet en Pla. I la veritat és que hi ha raons de pes per pensar talment car allò que hom hauria d’exigir-se quan llegeix i escriu és un mínim de qualitat i originalitat. Voler expressar vivències semblants ja traçades per mil i un exploradors abans i no excel·lir en la proposta em sembla rebaixar el nivell. Per dir-ho clar, cas de no sortir-nos-en bé, farem pornografia. Hi ha gent per a tot, doncs, segur que n’hi ha qui ho practica sense recança i amb la més gran naturalitat del món, com les ONG en les seves cartes de captació de fons.

Nogensmenys i de vegades, penso que només és qüestió de temps i perspectiva, que un bon dia tot aquest fardell d’estímuls vibrants, degudament remenats i macerats destil·laran un aiguardent que espero no sigui el mer resultat d’aprofitar el plany, l’abscés o excrescència de la Fatumata o l’Ibrahim de torn. Ara per ara, allò ben clar és que aquella gent m’ha ensenyat més a mi que jo a qui sigui per molt bé que ho descrigui. Són experiències que hom ha de viure, digerir i pair de manera personal. Entenc que l’escriptor només pot limitar-se -i no és poc- a trobar una manera original i límpida de convidar al lector a fer el mateix viatge, i doncs, un altre de ben diferent i no pas a vendre-li peix podrit. Àfrica m’ha ensenyat a callar, a no garlar més del compte, a deixar-ho estar si cal, a ser prudent i parlar si de cas del primer món i mai més del món en general de manera banal.

La isoglossa de la diglòssia

Sóc la vostra isoglossa. O què us pensàveu? Que mai no gosaria dir res? Que podíeu fer amb mi tot el que us rotés i que us sortiria de franc, catalans? Doncs s’ha acabat el bròquil! Primer de tot, gràcies a la bona ànima que em deixa escriure al seu bloc per presentar-me en societat. Sí, sóc la isoglossa del català. Segur que molts de vosaltres em coneixereu d’un quan temps ençà pel mapa Ballester. Ep, que jo ja fa més de mil anys que existeixo, que quedi ben claret. Tot sigui dit, ben bonica que em va pintar el senyor Ballester per tal de separar a una banda el color i a l’altra la barbàrie. Com que diuen que sóc una línia imaginària pensareu que no és real però res més lluny de la realitat. De fet, sóc una possibilitat; la que en teoria us atorga parlar encara el vostre idioma amb una certa normalitat en aquella franja texturada des d’on sóc i fins al mar. Ara, us he de dir una cosa. Si continueu així, acabaré arran de costa o confosa amb una isòbata i a sobre m’acabaran dragant. Guaita, a les Illes potser no, potser allà serà al contrari. M’hi empaitaran cap dins, ben endins, rerepaís i acabaré absorbida al bell mig de cadascuna, engolida en un llefiscós sorramoll perdut. Ja ho veieu, res no em mou a ser optimista malgrat el que diguin alguns artistes de revista. En els darrers anys no he fet més que trontollar per bellugar-me i cedir sempre, sempre cap al mateix costat. A la Franja, hi passen coses estranyes. Ara, a dalt de tot, el ribagorçà pot ser dit a voltes aragonès i no se’n parli més...no fos cas que emprenyem. Baixant per la Llitera, ningú no m’ho vol dir verament però em fa l’efecte de fa temps que hom no m’hi espera. Més a baix, amb Napoleó Catalunya fou el Cinca, ara te’n faries creus de fins on arriba la finca. Després tira que va voltant rere els Ports, no en diguis català, que és chapurriau. N’estic ben farta! No em sabeu defensar, em fa vergonya dir-me isoglossa del català! No he acabat. Al País Valencià o Comunitat de les Ties Maries, a la Plana i també al Cap i Casal estic gairebé i com qui diu a tocar de les circumval·lacions d’ambdues capitals; de sempre a punt de provocar unes discontinuïtats que poden esdevenir irreversibles, fatals. Sort avui dia de gent amatent à punt perquè això encara no passi. M’haureu d’explicar molt bé, per cert, què voleu d’aquella gent de la Castella de llevant que no garlava en valencià i tanmateix ara el sent a la tele i la ràdio als bars. De debò, quin enrenou, no sé cap a quina banda tirar, em teniu marejada! Ja sé que us agraden els vins de Requena i Utiel, que hem de saber ben nostres, no només la temprança estil muixeranga, ans també la follia de tomatines i falles com tota altra gaubança. Per altra banda, res més vergonyós que a baix de tot, on Guardamar potser assegura tant el riu com guarda la mar, que la llengua pròpia no ho penso pas. Entre els tripijocs de Jaume I amb Jaume II i la mare que els va parir més tard a tots, la línia de parla amb els murcians ha estat sempre un maldecap. Ni Carxes, ni Iecles, ni Villenes ni romanços, guaiteu com va a Alacant capital i després em dieu què tal. Això és una sagnia, us ho diuen els lingüistes més seriosos dia rere dia. De l’Alguer, no cal que en parlem, n’he tingut prou amb el gamarús aquell que tot piulant ens feia creure que era d’allà mateix. Quant al nord de tot, van sempre per davant, tot més clar, una mica més purgat i aclarit, l’ermàs. Vosaltres continueu-me pintant ben a dalt que, mentrestant, dels seus bons vins en faré un tast però jo ja sé que aniré a parar on la tramuntana m’enduu, que és sempre més avall. Aniré a petar al Principat, terra de diglòssia fatal, on fins els intel·ligents més esnobs i pedants accepten que el seu idioma s’expressi en macarrònic -altrament dit catanyol- i tot per creure que el seu idioma creix perquè créixer és dir “bon dia” per anar a comprar el pa. Aniré a petar on ja campa tranquil el fantasma de la corrupció tirànica lèxica, fonètica i gramatical que ens devorarà. Sapigueu que per primer cop he hagut d’endinsar-me i establir sucursals en certes zones, barris i poblacions amb presència només del castellà com a llengua vehicular. Les escoles no compten -pareu ja, per favor-, són miratges, paranys estadístics per aquells que diuen que m’estimen i només volen la meva mort. Apa, gràcies per res i seguiu, seguiu mirant el Ballester. Que tinguem sort!

Lumpen vacacional

 No pot ser! Un altre cop no! De bona hora llevat per les escridassades i comentaris barroers a un dels adossats. Un nivell que esglaia, que fa feredat. Aquí se sent tot, llei de millora de la qualitat en l’edificació de 2004 i no sé què sobre el paper però la casa de palla dels tres porquets arreu i sempre en vigor; des de la cardada olímpica del veí adjacent -oh, ah- fins el pixat prostàtic del jubilat dos xalets més enllà. Diguem-ho clar, esgarrifança acústica en condicions normals. Ara, per acabar-ho d’adobar, lloguer vacacional just a davant i, mala sort, de nou lumpen en castellà. Anys i panys que ja no em fa por dir-ho car no entenc per què no m’ho trobo en català. De manera estadística hauria d’haver patit aquesta mena d’ensurts algun cop en la llengua d’Ausiàs March i, en canvi, la rifa sempre toca al mateix número, quina casualitat! Aquesta vegada m’he conjurat a combatre’ls a la seva manera i des del principi. M’he abillat amb el meu antic equipament de bàsquet i he sortit al jardinet, que el tinc com una selva, per fer una creu imaginària on jo crec que hi hauria d’anar la cistella. De debò que quan em torno a posar aquests pantalons, no llargs folgats, ans curts arrapats de Billy Laimbeer, es desperta dins meu un ambient de pavelló escolar que sento encara la remor de la gent animant l’eterna promesa comarcal. Un parell de tirs estèticament executats demostren que el canell no necessita entrenament quan hom ha anat sobrat de talent. Curull d’eufòria, aprofito per cridar més alt que la púrria que ha encès la barbacoa confrontant. Com que visc sol no tinc amb qui parlar però, tal com he fet amb la cistella, imagino que avui sóc el nombre u del meu cinc de somni. M’animo de valent i expel·leixo frases mítiques del bàsquet nostrat a cor què vols: ¡¡¡Marcad a Chicho, a Chicho!!! ¡¡¡Montero, monedero!!! Com que ho faig en el seu idioma m’entenen de seguida i per primer cop sento que han fet moixoni. La resta de veïns no estacionals no m’ho diran mai però sé que estan amatents i encantats rere els seus finestrals, solidaris amb aquesta tàctica, que jo vaig aprendre qui-sap-lo de la pissarreta aquella en els temps morts! Després d’una bona hora com un energumen, perquè jo sí que sé autoavaluar-me sense cap mena de recança, necessito descansar. Vaig a la piscina comunitària perquè no vegin que m’amago, m’hi fico tot suat i em poso a cridar: ¡¡¡Madrit se quema, se quema Madrit!!! M’he crescut i malgrat l’ofec d’una nul·la preparació física, tiro de veta i articulo dos o tres llargs que permeten mostrar les bones extremitats quan creus mesurar més de dos metres. I Sant Tornem-hi, Palau Blaugrana, Olímpic de Badalona, la Jugoplàstika i la Cibona; en el meu jardí em faig un partit que ni l’acudit dels xinesos dins la cabina de telèfon. Entre els crits de Aíto, Aíto! i altres frases de Pere Barthe, Jordi Robirosa, Andrés Montes i Ramon Trecet -ding dong- la gentola ha callat astorada; no s’hi sent més que els encenalls i serradures de la barbacoa crepitar. Descomunal tot plegat, res a veure amb quan m’he despertat. Jo mateix m’encenc una altra barbacoa, tot i que no he comprat vianda, tan sols per llençar-los la fumera a cops de raneres de mestral. Que bé que la ventada vagi precisament cap allà! S’està fent justícia per primer cop en la comunitat de l’americana manera de viure que ens hem volgut donar. Ep, no s’acaba aquí; per evitar temptacions de revifalla, pel cap al tard, quan hom acostuma a portar massa copes, m’avanço a tota desagradable eventualitat i engego la meva torreta de dos-cents watts per canal amb música rítmicament i tímbrica demolidora, dels meus temps de matraca i theremins cardiovasculars: si volen guerra, la tindran! La resta de veïns saben del cert que es tracta d’un altre atac preventiu amb data de caducitat. Tot sigui per tenir la festa en pau la resta de període primaveral o estival, tant se val, que açò no respecta ja cap calendari laboral. Us faig saber, per acabar, que la resta de dies foren, no exactament oli en un llum, car l’educació no l’aprendran mai aquesta gent -menys de vacances estant- però sí prou perquè un cop hagueren marxat, els meus iguals de la comunitat em fessin president per un any. Ves per a què serveix fer-se notar!

Meu adéu a Josep Igual

Cap obituari; un dia de dietari per retre homenatge a Josep Igual. No se m’acut millor agraïment que fer com ell en un gènere que crec almenys me’n puc sortir, car de poeta -de moment, penso jo- no n’haig cap veta. I aquí som amb les menudalles habituals, les meves de pare ja confirmat però no experimentat. No em desperten els pardals sinó que em lleven els crits desesperats a les dues o tres de la matinada, no ho sé pas car no porto les ulleres. Un biberó sobtat però no del tot inopinat. Preparació a corre-cuita, no volem pas despertar la resta de la família com tampoc el veïnat, tancats tots plegats amb un toc de queda a pany i forrellat -què dir d’aquesta gàbia totalitària on ens hem deixat ficar que no s’hagi dit ja. L’escàndol de la poncella és anguniosament eixordador i aconsegueixo encertar les proporcions, però no de primeres el tancament adequat del biberó. A empentes i rodolons, m’ho manego per encaixar per fi la protuberància de plàstic en els llavis del nadó que calla a l’instant, beneït sia Déu! Tot plegat m’ha deixondit de tal manera que sé que no m’adormiré de nou fins passada una estona. Massa d’hora tanmateix per fer com tu feies i posar la gramola. Em poso les ulleres i obro el meu portal de notícies exclusiu des de fa uns anys, que és l’ocellet de San Francisco, per trobar una piulada de l’Antoni Martí Monterde que ha difós la notícia de la teva mort, Josep. Senzillament, no pot ser, que hi goso piular sense pensar.

Immers com sóc en la lectura del teu L’Incert Alberg, eres company íntim d’aquests darrers dies com de fet ho has estat des de fa dos anys amb les teves publicacions. Primer foren les de dimarts al teu bloc Plàncton, al digital del Maestrat 3x4, les quals llegia -religiosament sortides del forn- des de París com una bombona d’oxigen que venia a rescatar-me de la decadència que traspua fa temps a la capital de quelcom que mai més no tornarà a ser. Et vaig descobrir gràcies precisament al professor Martí, que un dia digué com de passada i ben senzill que t’havíem de llegir. I això he estat fent fins ara que em trobo eixugant-me les llàgrimes amb el tovalló de paper que prenc per netejar els morros de la petita, la qual em furta nits i temps, que és el que ha de ser. Però parlàvem de tu i com cada dimarts al vespre esperava les teves paraules amb què vaig connectar a l’instant. Jo que no feia gaire començava a escriure, em vaig trobar amb un mestre providencial. Una personalitat compromesa i atractiva que denotava un estil de vida tan diferent al d’un mateix que va significar posar-me l’espill a davant. Em vaig animar a saludar-te per cable i fer-te saber tot això i altres coses com que m’estaves ensenyant a saber què mostrar i, sobretot, què no cal. Temps després vaig demanar per enviament internacional els teus Circ de puces i L’eternitat enamorada; necessitava cada cop més fato, i en paper, per calmar un 2020 on s’anunciava que havies posat punt i final a les teves entregues dels dimarts.

Les contínues i valuoses indicacions a referències literàries que hom troba a la teva obra són sempre ben anotades i aquí les guardo per saber què llegir i anar ja de cara a barraca, fins que la vista i carcanada diguin prou. Et le courant passe, Josep, tot llisca amb tu, els teus aforismes, els micro i nanocontes, un bàlsam i un regal per aquest canvi de brúixola que entre uns quants conxorxats em teníeu preparat i m’heu obsequiat sense jo adonar-me’n. Gràcies pels teus compliments a un conte meu que et vaig enviar relacionat, com no, amb la música; atencions amables i correctes a un desconegut que mostren de debò qui eres tu, Josep, al servei del teu país i la teva llengua i literatura. Vivint i trescant a banda i banda de la xarnera de la Sénia -i a voltes de l’Algars- sargint la nació per les seves baules més remotes, potser més febles, injustament menystingudes. Decidires fincar-t’hi i ser conseqüent a l’amor per aquells paisatges.

Quines ganes, redéu, també de saber prou poesia i llegir-te enterament; no se m’escapa que la prosa connecta amb mi però és parcial per acabar de copsar-te com cal. La guitarra i els teus concerts de música primària i secundària reblarien el quadre però arriba l’hora d’acabar un article de vuit-cents mots clavats que, tot i que fa curt, espero convidi un altre hom a descobrir-te. Te n’has anat de manera elegant i sense fer escarafalls, com visqueres, i amb dignitat, com cantares. En bus de línia, havent enllaçat bé a Vinaròs. Adéu, escriptoràs!

 

L'andana plena

Arribo tard. No diré com d’habitud, perquè no és veritat. Massa puntual que he estat sempre, com a mostra de respecte, amb tothom i a tot arreu i total: era jo qui havia d’esperar. L’andana va plena, de gom a gom. No hi cap ningú més. Sembla que tothom va foll i prest per agafar el pròxim tren. Sembla ben bé com si aquest fos el darrer. En tot cas, la sensació és que aquí ensumo coure’s quelcom d’interessant per a mi i ves, fins no fa gaire, jo no me n’havia adonat; altrament no seria el darrer de tots en una andana a petar, seria ja a la vora, mind the gap, a punt de caure al fossar. Tothom va a la seva, no costa gaire d’ensumar el tarannà general tot i que a còpia de veure’s alguns cada matí constato com s’han generat certes coneixences...amistats? Ai las!

Quant a mi, sé que és el meu tren. Seria bo de confirmar que en tinc la convicció quan el més assenyat és dir que n’he agafat tants, de trens, a destinacions tan divergents, d’altres tan poc escaients -diguem-ho finament- que és per eliminació com acabo sabent que aquí i per fi vaig bé. Si tinc aquesta curiosa i paradoxal presumpció de convicció, no del tot clara i tanmateix definitiva, és per la manera en què el revisor m’ha deixat passar sense abonar l’import del tiquet. Ha degut veure que tenia pressa i que a la meva edat ja no estic per a orgues, que si m’he de moure ja no és per inèrcia, ans per una clara i nova determinació que segurament li ha fet fer la vista grossa i, amb una cara de -au, passa per l’ombra-, per ell quedava clar que de la meva falta tal dia en farà un any. 

I ara em trobo a l’andana, com un peix en un rostoll. Ningú no s’ha adonat de la meva arribada car, delerosos com estan d’agafar el proper tren i cadascun amb les seves martingales, no miren enrere. I ves que he provat de saludar amablement i en veu baixa gosar establir una primera i banal conversa, cosa que quan em trobo enmig de la gent em costa qui-sap-lo.

Per fortuna, emperò, a l’andana confrontant tres o quatre espectadors de la jugada, han presenciat la meva entrada tot baixant per les escales mecàniques pel passadís d’accés a l’estació i veient-me esperar com un estaquirot darrera de tot i de tothom. M’han somrigut, ves quina cosa! No veig que porti ja els cabells ni els vidres de les ulleres de colors, ni cap peça de roba del revés, com tampoc la candela penjant o cap altre element que cridi l’atenció en un moment tan banal com aquesta espera del tren en hora punta per anar cadascú al seu anar fent.

Aquests somriures dels de davant han estat molt importants perquè jo els he vist, anaven destinats a mi i no crec equivocar-me, car de fet l’únic que mirava els de davant era jo, que en els vergonyosos minuts, no segons, d’espera habituals als transports de Barcelona, no tenia cap altra cosa a fer, atès el grau de displicència i indiferència amb què he estat rebut pels meus congèneres de l’andana. He de dir que em sento millor després d’aquest detall d’humanitat dels de davant, que em convida a seguir malgrat potser no tenir lloc en aquest proper tren que està punt de treure cap. M’han infós confiança en un moment fonamental on començava a ruminar què era allò que havia tornat a fer malament, encara que jo bé sabia què havia fet malament, que és no haver pagat a la taquilla de dalt el tiquet corresponent; i com explicar-vos que arriba un punt on no vols seguir les mateixes normes que has estat seguint i veient a tota la gent per ser considerat un bon Jan a la teva professió. Vull pensar que aquest nou món on m’endinso perquè l’he triat jo, és millor i no cal que et demanin si hi pagues la contribució, la taxa de l’audiovisual o d’habitació per tal de rebre un mínim d’atenció. Tant se me’n fot. Utòpic, ideal, com quan érem nens, ho continuaré pensant. De mons banals i vulgars ja n’he tingut prou i els tres o quatres somriures que acabo de rebre aquí baix, jo els prenc com el que són, una abraçada per sempre per fer-me continuar a la brega. Bon vent i bon tren també i només per als de davant!

Benvinguts al tribalisme

 Un article al digital Núvol del filòsof català Alfons C. Salellas sobre alguns aspectes del pensament d’Isaiah Berlin, em va fer ruminar en la insistència del globalisme recalcitrant per voler fer-nos remar tot Déu en la mateixa direcció per, segons deia l’autor, forjar un món lliure d’essencialismes i tribalismes. La contundència del desideràtum, la pruïja per bandejar del mapa aquests dos darrers mots em féu sospitar. A l’esmentat article se’ns feien cinc cèntims de la dificultat de Berlin a l’hora de trobar uns trets que poguessin ésser considerats com definitoris d’una naturalesa humana compartida; el pensador volia fitar inequívocament el concepte d’humanitat per tot seguit poder promoure'n la seva defensa com a gran causa comuna. L’articulista suggeria que valia la pena, un cop vist el que tristament havia donat de si el segle XX i el panorama actual, provar d’assolir un nou consens mundial; aquest sí, noble i durable, en base al mínim comú denominador que ens igualaria a tots però que, ves per on, no acabem de saber ben bé quin és.

La necessitat de saber què és la humanitat, em va fer recordar el bípede implume de Plató per a l’home i la resta d’intents de definir-lo sense acabar de satisfer ningú. Si circumscriure semànticament l’home sempre ha estat difícil, ja ens podem afigurar com n’és de complicat trobar una definició per al terme que els hauria de sumar a tots ells.

No nego que sigui interessant aquesta disquisició però no crec que valgui la pena per tal que arribar-ne a alguna conclusió ens apropi a la utòpica concòrdia. No comparteixo aquesta idea de furgar en allò que ens uneix en un món que ha demostrat en els darrers temps la seva ineficàcia per garantir una estabilitat i justícia social dignes a la major part del seus habitants i, en canvi, una eficiència òptima en passar el corró, aplicar una política de terra cremada i uniformitzar codis i estils de vida amb cap altre fi que satisfer el capital, com ara estendre i imposar els mateixos hàbits de consum i, doncs, calcar les fretures comercials arreu del planeta.

Ans al contrari, és el moment de reconèixer que la globalització ha aconseguit satisfer les butxaques d’uns ben pocs quants amb la contrapartida d’exterminar allò que debò Berlin cercava com a essència de la humanitat i que jo dic que és la diversitat. Sembla un recurs dialèctic però no ho és pas. Allò que més ens engloba i defineix com a col·lectiu és precisament la nostra palmària diversitat i la capacitat com tindríem, a través de la intel·ligència -que ultrapassa amb escreix la del gènere animal- de copsar-la com cap altre ésser, avaluar-la i valorar-la, almenys en potència. Que la pèrdua de diversitat és el veritable atac a la humanitat no és doncs cap eslògan, sinó una realitat. Per tant, en un context històric en què se sap amb llums i taquígrafs el reguitzell de pobles anorreats, on s’ha demostrat que l’Estat modern no és cap garant del respecte per les minories ètniques o culturals, on malgrat tot, les democràcies tardanes, algunes d’elles, ja, dictadures encobertes vellutades, persisteixen en l’opressió i si no t’ho empasses, dues tasses, ¿per què hauríem d’entossudir-nos a cercar, pregonar o apostar encara més per aspectes comuns unificadors, que s’han revelat com el veritable Eix del Mal?

Vet aquí, doncs, que reivindicar els col·lectius primitius, la importància de la tribu, del que aquesta vol dir - una possessió forta d’identitat cultural o ètnica; el valor intrínsec com a motor de vida per a l’individu de sentir-se lligat a uns valors culturals, històrics i afectius fondos- hauria de ser més que mai el full de ruta de, paradoxalment, tota la humanitat. Conrear i posar en relleu cadascuna de les humanitats locals, cada petita nació la seva, per així enfortir-ne la global, la qual només podria ésser abastada i capida plenament des de fora, per un extraterrestre. La humanitat, ho hauríem d’acceptar d’una vegada, és un concepte inabastable per a tot individu terrenal.

No tinguem por i afirmem que els catalans som poble, som tribu, com deia Miquel Bauçà; els castellans en són una altra i així en tots els casos. Demanem-nos per què hom vol atorgar sempre un sentit pejoratiu al tribalisme. Diagnostiquem-nos com cal per tal, ja no de resoldre el Cafarnaüm on ens han ficat, ans com a mínim no deixar-nos més assimilar.

El punt de vista a escala tribal, arran de terra, és l’únic que permet veure clar el potencial destructiu -essencial- de l’ésser humà, fet que ens faria a tots adoptar una certa prudència com a mesura preventiva de nosaltres mateixos. Mentre l’únic acord global no sigui desfer el camí i la teranyina d’interessos sòrdids creats, així com reduir i arreplegar de nou el camp de batalla per treballar en local la pròpia singularitat, la destrucció i l’estultícia en les seves diferents variants, banalitat, vulgaritat i misèria, seran els termes que realment continuaran definint la humanitat i, francament, per tot plegat no val la pena ensems lluitar.