Meu adéu a Josep Igual

Cap obituari; un dia de dietari per retre homenatge a Josep Igual. No se m’acut millor agraïment que fer com ell en un gènere que crec almenys me’n puc sortir, car de poeta -de moment, penso jo- no n’haig cap veta. I aquí som amb les menudalles habituals, les meves de pare ja confirmat però no experimentat. No em desperten els pardals sinó que em lleven els crits desesperats a les dues o tres de la matinada, no ho sé pas car no porto les ulleres. Un biberó sobtat però no del tot inopinat. Preparació a corre-cuita, no volem pas despertar la resta de la família com tampoc el veïnat, tancats tots plegats amb un toc de queda a pany i forrellat -què dir d’aquesta gàbia totalitària on ens hem deixat ficar que no s’hagi dit ja. L’escàndol de la poncella és anguniosament eixordador i aconsegueixo encertar les proporcions, però no de primeres el tancament adequat del biberó. A empentes i rodolons, m’ho manego per encaixar per fi la protuberància de plàstic en els llavis del nadó que calla a l’instant, beneït sia Déu! Tot plegat m’ha deixondit de tal manera que sé que no m’adormiré de nou fins passada una estona. Massa d’hora tanmateix per fer com tu feies i posar la gramola. Em poso les ulleres i obro el meu portal de notícies exclusiu des de fa uns anys, que és l’ocellet de San Francisco, per trobar una piulada de l’Antoni Martí Monterde que ha difós la notícia de la teva mort, Josep. Senzillament, no pot ser, que hi goso piular sense pensar.

Immers com sóc en la lectura del teu L’Incert Alberg, eres company íntim d’aquests darrers dies com de fet ho has estat des de fa dos anys amb les teves publicacions. Primer foren les de dimarts al teu bloc Plàncton, al digital del Maestrat 3x4, les quals llegia -religiosament sortides del forn- des de París com una bombona d’oxigen que venia a rescatar-me de la decadència que traspua fa temps a la capital de quelcom que mai més no tornarà a ser. Et vaig descobrir gràcies precisament al professor Martí, que un dia digué com de passada i ben senzill que t’havíem de llegir. I això he estat fent fins ara que em trobo eixugant-me les llàgrimes amb el tovalló de paper que prenc per netejar els morros de la petita, la qual em furta nits i temps, que és el que ha de ser. Però parlàvem de tu i com cada dimarts al vespre esperava les teves paraules amb què vaig connectar a l’instant. Jo que no feia gaire començava a escriure, em vaig trobar amb un mestre providencial. Una personalitat compromesa i atractiva que denotava un estil de vida tan diferent al d’un mateix que va significar posar-me l’espill a davant. Em vaig animar a saludar-te per cable i fer-te saber tot això i altres coses com que m’estaves ensenyant a saber què mostrar i, sobretot, què no cal. Temps després vaig demanar per enviament internacional els teus Circ de puces i L’eternitat enamorada; necessitava cada cop més fato, i en paper, per calmar un 2020 on s’anunciava que havies posat punt i final a les teves entregues dels dimarts.

Les contínues i valuoses indicacions a referències literàries que hom troba a la teva obra són sempre ben anotades i aquí les guardo per saber què llegir i anar ja de cara a barraca, fins que la vista i carcanada diguin prou. Et le courant passe, Josep, tot llisca amb tu, els teus aforismes, els micro i nanocontes, un bàlsam i un regal per aquest canvi de brúixola que entre uns quants conxorxats em teníeu preparat i m’heu obsequiat sense jo adonar-me’n. Gràcies pels teus compliments a un conte meu que et vaig enviar relacionat, com no, amb la música; atencions amables i correctes a un desconegut que mostren de debò qui eres tu, Josep, al servei del teu país i la teva llengua i literatura. Vivint i trescant a banda i banda de la xarnera de la Sénia -i a voltes de l’Algars- sargint la nació per les seves baules més remotes, potser més febles, injustament menystingudes. Decidires fincar-t’hi i ser conseqüent a l’amor per aquells paisatges.

Quines ganes, redéu, també de saber prou poesia i llegir-te enterament; no se m’escapa que la prosa connecta amb mi però és parcial per acabar de copsar-te com cal. La guitarra i els teus concerts de música primària i secundària reblarien el quadre però arriba l’hora d’acabar un article de vuit-cents mots clavats que, tot i que fa curt, espero convidi un altre hom a descobrir-te. Te n’has anat de manera elegant i sense fer escarafalls, com visqueres, i amb dignitat, com cantares. En bus de línia, havent enllaçat bé a Vinaròs. Adéu, escriptoràs!