Lumpen vacacional

 No pot ser! Un altre cop no! De bona hora llevat per les escridassades i comentaris barroers a un dels adossats. Un nivell que esglaia, que fa feredat. Aquí se sent tot, llei de millora de la qualitat en l’edificació de 2004 i no sé què sobre el paper però la casa de palla dels tres porquets arreu i sempre en vigor; des de la cardada olímpica del veí adjacent -oh, ah- fins el pixat prostàtic del jubilat dos xalets més enllà. Diguem-ho clar, esgarrifança acústica en condicions normals. Ara, per acabar-ho d’adobar, lloguer vacacional just a davant i, mala sort, de nou lumpen en castellà. Anys i panys que ja no em fa por dir-ho car no entenc per què no m’ho trobo en català. De manera estadística hauria d’haver patit aquesta mena d’ensurts algun cop en la llengua d’Ausiàs March i, en canvi, la rifa sempre toca al mateix número, quina casualitat! Aquesta vegada m’he conjurat a combatre’ls a la seva manera i des del principi. M’he abillat amb el meu antic equipament de bàsquet i he sortit al jardinet, que el tinc com una selva, per fer una creu imaginària on jo crec que hi hauria d’anar la cistella. De debò que quan em torno a posar aquests pantalons, no llargs folgats, ans curts arrapats de Billy Laimbeer, es desperta dins meu un ambient de pavelló escolar que sento encara la remor de la gent animant l’eterna promesa comarcal. Un parell de tirs estèticament executats demostren que el canell no necessita entrenament quan hom ha anat sobrat de talent. Curull d’eufòria, aprofito per cridar més alt que la púrria que ha encès la barbacoa confrontant. Com que visc sol no tinc amb qui parlar però, tal com he fet amb la cistella, imagino que avui sóc el nombre u del meu cinc de somni. M’animo de valent i expel·leixo frases mítiques del bàsquet nostrat a cor què vols: ¡¡¡Marcad a Chicho, a Chicho!!! ¡¡¡Montero, monedero!!! Com que ho faig en el seu idioma m’entenen de seguida i per primer cop sento que han fet moixoni. La resta de veïns no estacionals no m’ho diran mai però sé que estan amatents i encantats rere els seus finestrals, solidaris amb aquesta tàctica, que jo vaig aprendre qui-sap-lo de la pissarreta aquella en els temps morts! Després d’una bona hora com un energumen, perquè jo sí que sé autoavaluar-me sense cap mena de recança, necessito descansar. Vaig a la piscina comunitària perquè no vegin que m’amago, m’hi fico tot suat i em poso a cridar: ¡¡¡Madrit se quema, se quema Madrit!!! M’he crescut i malgrat l’ofec d’una nul·la preparació física, tiro de veta i articulo dos o tres llargs que permeten mostrar les bones extremitats quan creus mesurar més de dos metres. I Sant Tornem-hi, Palau Blaugrana, Olímpic de Badalona, la Jugoplàstika i la Cibona; en el meu jardí em faig un partit que ni l’acudit dels xinesos dins la cabina de telèfon. Entre els crits de Aíto, Aíto! i altres frases de Pere Barthe, Jordi Robirosa, Andrés Montes i Ramon Trecet -ding dong- la gentola ha callat astorada; no s’hi sent més que els encenalls i serradures de la barbacoa crepitar. Descomunal tot plegat, res a veure amb quan m’he despertat. Jo mateix m’encenc una altra barbacoa, tot i que no he comprat vianda, tan sols per llençar-los la fumera a cops de raneres de mestral. Que bé que la ventada vagi precisament cap allà! S’està fent justícia per primer cop en la comunitat de l’americana manera de viure que ens hem volgut donar. Ep, no s’acaba aquí; per evitar temptacions de revifalla, pel cap al tard, quan hom acostuma a portar massa copes, m’avanço a tota desagradable eventualitat i engego la meva torreta de dos-cents watts per canal amb música rítmicament i tímbrica demolidora, dels meus temps de matraca i theremins cardiovasculars: si volen guerra, la tindran! La resta de veïns saben del cert que es tracta d’un altre atac preventiu amb data de caducitat. Tot sigui per tenir la festa en pau la resta de període primaveral o estival, tant se val, que açò no respecta ja cap calendari laboral. Us faig saber, per acabar, que la resta de dies foren, no exactament oli en un llum, car l’educació no l’aprendran mai aquesta gent -menys de vacances estant- però sí prou perquè un cop hagueren marxat, els meus iguals de la comunitat em fessin president per un any. Ves per a què serveix fer-se notar!