La isoglossa de la diglòssia

Sóc la vostra isoglossa. O què us pensàveu? Que mai no gosaria dir res? Que podíeu fer amb mi tot el que us rotés i que us sortiria de franc, catalans? Doncs s’ha acabat el bròquil! Primer de tot, gràcies a la bona ànima que em deixa escriure al seu bloc per presentar-me en societat. Sí, sóc la isoglossa del català. Segur que molts de vosaltres em coneixereu d’un quan temps ençà pel mapa Ballester. Ep, que jo ja fa més de mil anys que existeixo, que quedi ben claret. Tot sigui dit, ben bonica que em va pintar el senyor Ballester per tal de separar a una banda el color i a l’altra la barbàrie. Com que diuen que sóc una línia imaginària pensareu que no és real però res més lluny de la realitat. De fet, sóc una possibilitat; la que en teoria us atorga parlar encara el vostre idioma amb una certa normalitat en aquella franja texturada des d’on sóc i fins al mar. Ara, us he de dir una cosa. Si continueu així, acabaré arran de costa o confosa amb una isòbata i a sobre m’acabaran dragant. Guaita, a les Illes potser no, potser allà serà al contrari. M’hi empaitaran cap dins, ben endins, rerepaís i acabaré absorbida al bell mig de cadascuna, engolida en un llefiscós sorramoll perdut. Ja ho veieu, res no em mou a ser optimista malgrat el que diguin alguns artistes de revista. En els darrers anys no he fet més que trontollar per bellugar-me i cedir sempre, sempre cap al mateix costat. A la Franja, hi passen coses estranyes. Ara, a dalt de tot, el ribagorçà pot ser dit a voltes aragonès i no se’n parli més...no fos cas que emprenyem. Baixant per la Llitera, ningú no m’ho vol dir verament però em fa l’efecte de fa temps que hom no m’hi espera. Més a baix, amb Napoleó Catalunya fou el Cinca, ara te’n faries creus de fins on arriba la finca. Després tira que va voltant rere els Ports, no en diguis català, que és chapurriau. N’estic ben farta! No em sabeu defensar, em fa vergonya dir-me isoglossa del català! No he acabat. Al País Valencià o Comunitat de les Ties Maries, a la Plana i també al Cap i Casal estic gairebé i com qui diu a tocar de les circumval·lacions d’ambdues capitals; de sempre a punt de provocar unes discontinuïtats que poden esdevenir irreversibles, fatals. Sort avui dia de gent amatent à punt perquè això encara no passi. M’haureu d’explicar molt bé, per cert, què voleu d’aquella gent de la Castella de llevant que no garlava en valencià i tanmateix ara el sent a la tele i la ràdio als bars. De debò, quin enrenou, no sé cap a quina banda tirar, em teniu marejada! Ja sé que us agraden els vins de Requena i Utiel, que hem de saber ben nostres, no només la temprança estil muixeranga, ans també la follia de tomatines i falles com tota altra gaubança. Per altra banda, res més vergonyós que a baix de tot, on Guardamar potser assegura tant el riu com guarda la mar, que la llengua pròpia no ho penso pas. Entre els tripijocs de Jaume I amb Jaume II i la mare que els va parir més tard a tots, la línia de parla amb els murcians ha estat sempre un maldecap. Ni Carxes, ni Iecles, ni Villenes ni romanços, guaiteu com va a Alacant capital i després em dieu què tal. Això és una sagnia, us ho diuen els lingüistes més seriosos dia rere dia. De l’Alguer, no cal que en parlem, n’he tingut prou amb el gamarús aquell que tot piulant ens feia creure que era d’allà mateix. Quant al nord de tot, van sempre per davant, tot més clar, una mica més purgat i aclarit, l’ermàs. Vosaltres continueu-me pintant ben a dalt que, mentrestant, dels seus bons vins en faré un tast però jo ja sé que aniré a parar on la tramuntana m’enduu, que és sempre més avall. Aniré a petar al Principat, terra de diglòssia fatal, on fins els intel·ligents més esnobs i pedants accepten que el seu idioma s’expressi en macarrònic -altrament dit catanyol- i tot per creure que el seu idioma creix perquè créixer és dir “bon dia” per anar a comprar el pa. Aniré a petar on ja campa tranquil el fantasma de la corrupció tirànica lèxica, fonètica i gramatical que ens devorarà. Sapigueu que per primer cop he hagut d’endinsar-me i establir sucursals en certes zones, barris i poblacions amb presència només del castellà com a llengua vehicular. Les escoles no compten -pareu ja, per favor-, són miratges, paranys estadístics per aquells que diuen que m’estimen i només volen la meva mort. Apa, gràcies per res i seguiu, seguiu mirant el Ballester. Que tinguem sort!