Colonitzadors de misèries

 Una simple piulada de l’escriptor i historiador català Abel Cutillas ha estat el desllorigador d’un bloqueig que patia fa temps a nivell de pensament. La dita nosa versava sobre el fet de no haver escrit encara un sol mot sobre la meva experiència vital durant dos llarguíssims anys en un indret prou remot del continent africà. I tot plegat després d’haver amollat públicament al meu bloc l’equivalent a uns quants quaderns o reculls de contes, relats i assaig. El comentari de Cutillas feia palès el grau de falsedat que suposa introduir-se en territori aliè, hostil o simplement desconegut, per mirar de mostrar després als altres com és la vida d’aquella manera. En el seu cas la notícia que generà el seu comentari era una peça periodística d’un escriptor gal, el qual havia decidit treballar com a repartidor per a una empresa d’aquestes globals de menjar a domicili durant...una setmana. Amb aital fugacitat l’autor pretenia copsar l’infern de precarietat laboral que li permetés escriure les quatre ratlles que de ben segur esdevindran l’article més llegit del mes pel diari que li’l va encarregar, atesa simplement la tendència a rodolar pedregar avall de la societat parisenca dels darrers anys. Cutillas hi veu una falòrnia com una casa de pagès i esmenta altres casos tot i que no calen, la veritat, gaires exemples més quan una asseveració toca el moll de l’os de la intuïció abans i tot d’acabar l’oració.

M’he sentit alleugerit puix no sabia explicar el fet d’haver gaudit d’una tal oportunitat i no sentir la pruïja de traslladar-la negre sobre blanc, ja fos directament amb voluntat expressiva de calc o bé en forma de mirall amb els cantons florits i bisellats. Potser també perquè no sóc periodista -tampoc ho he delejat- o perquè el periodisme tot sol s’ha anat corcant de manera demencial des de l’època d’en Capote, no em veig capaç de valorar el que pot suposar per al lector el fet d’explicar ara, l’any 2021, la vida d‘africans com un tal Livingstone i menys gosar fer-me passar per un d’ells per adobar-ho un xic més, ni que sigui temporalment. No acabava de saber per què la primera opció em feia basarda, la segona vergonya. Jo ara podia intentar explicar, com un Xavier Aldekoa més, alguna història dels meus antics veïns, vides curioses o surrealistes des de l’òptica occidental. De ben segur que serien situacions tan noves i impactants per als lectors com ho foren per a mi. La pregunta que sovint em faig és què hi guanyo exactament d’insistir en l’exposició de relats particulars provinents sia de la misèria, sia de la falta de recursos i serveis públics no tan bàsics des d’aquelles òptiques. Dos mons tan antagònics -inclús un cop patit el terrabastall de la intromissió violenta d’internet per dalt, que hi vaig poder presenciar- que de vegades penso que no vaig viure allà, que no hi he estat, que tan sols vaig assistir a un espectacle davant meu. I tot perquè, simplement i fonamental, sabia que un dia o altre me n’aniria.

Segur que em passa una mica com aquell que no vol descriure el paisatge de l’Empordà car abans que ell ja ho ha fet en Pla. I la veritat és que hi ha raons de pes per pensar talment car allò que hom hauria d’exigir-se quan llegeix i escriu és un mínim de qualitat i originalitat. Voler expressar vivències semblants ja traçades per mil i un exploradors abans i no excel·lir en la proposta em sembla rebaixar el nivell. Per dir-ho clar, cas de no sortir-nos-en bé, farem pornografia. Hi ha gent per a tot, doncs, segur que n’hi ha qui ho practica sense recança i amb la més gran naturalitat del món, com les ONG en les seves cartes de captació de fons.

Nogensmenys i de vegades, penso que només és qüestió de temps i perspectiva, que un bon dia tot aquest fardell d’estímuls vibrants, degudament remenats i macerats destil·laran un aiguardent que espero no sigui el mer resultat d’aprofitar el plany, l’abscés o excrescència de la Fatumata o l’Ibrahim de torn. Ara per ara, allò ben clar és que aquella gent m’ha ensenyat més a mi que jo a qui sigui per molt bé que ho descrigui. Són experiències que hom ha de viure, digerir i pair de manera personal. Entenc que l’escriptor només pot limitar-se -i no és poc- a trobar una manera original i límpida de convidar al lector a fer el mateix viatge, i doncs, un altre de ben diferent i no pas a vendre-li peix podrit. Àfrica m’ha ensenyat a callar, a no garlar més del compte, a deixar-ho estar si cal, a ser prudent i parlar si de cas del primer món i mai més del món en general de manera banal.