La meva llengua d'identificació

El meu propi matrix és la meva llengua d’identificació. El problema és no saber ben bé de quin color ha acabat essent la píndola que m’he pres. La llengua d’identificació, cas de no ser llengua materna o inicial, malgrat tot els embolcalls amb què la vulguem guarnir, llengua estrangera serà. Tant més forana com més tardana. Estimada i ben volguda, esclar, la voluntat és quelcom ben important un cop sortits del ventre de mamà i aquí aterrats. El drama és carregar amb tot allò que mai no podràs processar genuïnament pel simple fet d’haver pres una decisió ja amb alguns cabells blancs o alopècia galopant, el cos ja desinflat i escarxofat i el cervell atrofiat per efecte de tants anys de banalitat. Resulta evident que no som màquines i el temps de ser cavall de curses ha passat. Ho notes durant la micció; ja no esdevens agent erosiu per cap mena de superfície o material. Allò que abans solcava xaragalls i lliscava per clivelles obertes al seu pas, ara és un joc de nens per tot terreny amb una mínima permeabilitat. I doncs, treu-t’ho del cap, mai somniaràs en català! Si ni tan sols et surt un parenostre rítmicament recitat i convençudament reblat. Decidit a viure en llengua d’identificació, intentes dir el nom del porc i estintolar el teu idioma estrafet en estats de màxima exaltació, fas força inclús mentre cardes per proferir els més bells mots abans de l’ejaculació. Et demanes per a què servirà tot plegat. És inevitable demanar-t’ho quan sovint tradueixes alguns esguards cap a tu que volen dir integrista, tarat o, a voltes, subnormal. Aquesta energia abnegadament dispensada, del trenc de l’alba fins al capaltard em provoca marejos, una lluita constant que només es pot fer des de la intel·ligència però que és del tot antinatural, no ens enganyem pas. I tanmateix, l’únic que desitjo a canvi és una compensació conductista, a la manera de Skinner, com si fos un mer cobai d’experimentació. Una mica més sofisticat, però, si us plau. No estem parlant de recompenses immediates i puntuals sinó un premi dièsel, com l’administració d’un sèrum postoperatori, que em fes veure que com a membre d’un suposat ramat -quin remei, a la cleda hem de bregar- em sento acompanyat practicant la llengua d’identificació dels pebrots. Però i ca! Quan sento progenitors amb un gloriós accent propi de la meva llengua d’identificació que parlen als fills en la llengua d’ocupació. Quan veig manta persones que simplement no volen fer cap esforç per dir un sol mot en la meva llengua d’identificació. Quan veig que qui parla naturalment la meva llengua d’identificació la regala gairebé de franc al cap d’una frase intercanviada en la llengua del costat. Quan veig que al govern suposadament adscrit a la meva llengua d’identificació l’importa un rave el tema en qüestió. Quan veig que amb la meva llengua d’identificació no es pot viure plenament -i ens segons quins guetos, ni en part. Quan hom ha de copsar que aquesta tampoc reporta prou calers per anar tirant dignament fora del funcionariat. Quan veig tot plegat penso simplement què diantre no, què collons estic fent! Cada dia que passa ho rumino un xic més. Quina llàstima és, ara que per fi havia après a controlar la voluntat a voluntat, errar de nou el tret apostant a un tal Cavall Fort amb la mateixa fortuna que uns desgraciats ho van fer abans per preferents o Fòrum Filatèlic. I que n’és de dur, adonar-se que aquella dita de “n’hi ha que neixen estrellats” es pot aplicar a pobles sencers també i doncs, si neixes o et fas català, ja us ho podeu vosaltres mateixos acabar de recitar. No passa res, hauré d’entomar-ho amb educació mentre em lubrico a poc a poc, tal com canta el reggaeton més famós en castellà. No faré ara el ploramiques ni el revoltat, no esdevindré mercenari d’una altra i nova nacionalitat. N’estic massa de la meva llengua d’identificació com la majoria en canvi n’està -ai las- de Madrit, de sa moguda i la moda juvenil.