Benvinguts al tribalisme

 Un article al digital Núvol del filòsof català Alfons C. Salellas sobre alguns aspectes del pensament d’Isaiah Berlin, em va fer ruminar en la insistència del globalisme recalcitrant per voler fer-nos remar tot Déu en la mateixa direcció per, segons deia l’autor, forjar un món lliure d’essencialismes i tribalismes. La contundència del desideràtum, la pruïja per bandejar del mapa aquests dos darrers mots em féu sospitar. A l’esmentat article se’ns feien cinc cèntims de la dificultat de Berlin a l’hora de trobar uns trets que poguessin ésser considerats com definitoris d’una naturalesa humana compartida; el pensador volia fitar inequívocament el concepte d’humanitat per tot seguit poder promoure'n la seva defensa com a gran causa comuna. L’articulista suggeria que valia la pena, un cop vist el que tristament havia donat de si el segle XX i el panorama actual, provar d’assolir un nou consens mundial; aquest sí, noble i durable, en base al mínim comú denominador que ens igualaria a tots però que, ves per on, no acabem de saber ben bé quin és.

La necessitat de saber què és la humanitat, em va fer recordar el bípede implume de Plató per a l’home i la resta d’intents de definir-lo sense acabar de satisfer ningú. Si circumscriure semànticament l’home sempre ha estat difícil, ja ens podem afigurar com n’és de complicat trobar una definició per al terme que els hauria de sumar a tots ells.

No nego que sigui interessant aquesta disquisició però no crec que valgui la pena per tal que arribar-ne a alguna conclusió ens apropi a la utòpica concòrdia. No comparteixo aquesta idea de furgar en allò que ens uneix en un món que ha demostrat en els darrers temps la seva ineficàcia per garantir una estabilitat i justícia social dignes a la major part del seus habitants i, en canvi, una eficiència òptima en passar el corró, aplicar una política de terra cremada i uniformitzar codis i estils de vida amb cap altre fi que satisfer el capital, com ara estendre i imposar els mateixos hàbits de consum i, doncs, calcar les fretures comercials arreu del planeta.

Ans al contrari, és el moment de reconèixer que la globalització ha aconseguit satisfer les butxaques d’uns ben pocs quants amb la contrapartida d’exterminar allò que debò Berlin cercava com a essència de la humanitat i que jo dic que és la diversitat. Sembla un recurs dialèctic però no ho és pas. Allò que més ens engloba i defineix com a col·lectiu és precisament la nostra palmària diversitat i la capacitat com tindríem, a través de la intel·ligència -que ultrapassa amb escreix la del gènere animal- de copsar-la com cap altre ésser, avaluar-la i valorar-la, almenys en potència. Que la pèrdua de diversitat és el veritable atac a la humanitat no és doncs cap eslògan, sinó una realitat. Per tant, en un context històric en què se sap amb llums i taquígrafs el reguitzell de pobles anorreats, on s’ha demostrat que l’Estat modern no és cap garant del respecte per les minories ètniques o culturals, on malgrat tot, les democràcies tardanes, algunes d’elles, ja, dictadures encobertes vellutades, persisteixen en l’opressió i si no t’ho empasses, dues tasses, ¿per què hauríem d’entossudir-nos a cercar, pregonar o apostar encara més per aspectes comuns unificadors, que s’han revelat com el veritable Eix del Mal?

Vet aquí, doncs, que reivindicar els col·lectius primitius, la importància de la tribu, del que aquesta vol dir - una possessió forta d’identitat cultural o ètnica; el valor intrínsec com a motor de vida per a l’individu de sentir-se lligat a uns valors culturals, històrics i afectius fondos- hauria de ser més que mai el full de ruta de, paradoxalment, tota la humanitat. Conrear i posar en relleu cadascuna de les humanitats locals, cada petita nació la seva, per així enfortir-ne la global, la qual només podria ésser abastada i capida plenament des de fora, per un extraterrestre. La humanitat, ho hauríem d’acceptar d’una vegada, és un concepte inabastable per a tot individu terrenal.

No tinguem por i afirmem que els catalans som poble, som tribu, com deia Miquel Bauçà; els castellans en són una altra i així en tots els casos. Demanem-nos per què hom vol atorgar sempre un sentit pejoratiu al tribalisme. Diagnostiquem-nos com cal per tal, ja no de resoldre el Cafarnaüm on ens han ficat, ans com a mínim no deixar-nos més assimilar.

El punt de vista a escala tribal, arran de terra, és l’únic que permet veure clar el potencial destructiu -essencial- de l’ésser humà, fet que ens faria a tots adoptar una certa prudència com a mesura preventiva de nosaltres mateixos. Mentre l’únic acord global no sigui desfer el camí i la teranyina d’interessos sòrdids creats, així com reduir i arreplegar de nou el camp de batalla per treballar en local la pròpia singularitat, la destrucció i l’estultícia en les seves diferents variants, banalitat, vulgaritat i misèria, seran els termes que realment continuaran definint la humanitat i, francament, per tot plegat no val la pena ensems lluitar.