L'andana plena

Arribo tard. No diré com d’habitud, perquè no és veritat. Massa puntual que he estat sempre, com a mostra de respecte, amb tothom i a tot arreu i total: era jo qui havia d’esperar. L’andana va plena, de gom a gom. No hi cap ningú més. Sembla que tothom va foll i prest per agafar el pròxim tren. Sembla ben bé com si aquest fos el darrer. En tot cas, la sensació és que aquí ensumo coure’s quelcom d’interessant per a mi i ves, fins no fa gaire, jo no me n’havia adonat; altrament no seria el darrer de tots en una andana a petar, seria ja a la vora, mind the gap, a punt de caure al fossar. Tothom va a la seva, no costa gaire d’ensumar el tarannà general tot i que a còpia de veure’s alguns cada matí constato com s’han generat certes coneixences...amistats? Ai las!

Quant a mi, sé que és el meu tren. Seria bo de confirmar que en tinc la convicció quan el més assenyat és dir que n’he agafat tants, de trens, a destinacions tan divergents, d’altres tan poc escaients -diguem-ho finament- que és per eliminació com acabo sabent que aquí i per fi vaig bé. Si tinc aquesta curiosa i paradoxal presumpció de convicció, no del tot clara i tanmateix definitiva, és per la manera en què el revisor m’ha deixat passar sense abonar l’import del tiquet. Ha degut veure que tenia pressa i que a la meva edat ja no estic per a orgues, que si m’he de moure ja no és per inèrcia, ans per una clara i nova determinació que segurament li ha fet fer la vista grossa i, amb una cara de -au, passa per l’ombra-, per ell quedava clar que de la meva falta tal dia en farà un any. 

I ara em trobo a l’andana, com un peix en un rostoll. Ningú no s’ha adonat de la meva arribada car, delerosos com estan d’agafar el proper tren i cadascun amb les seves martingales, no miren enrere. I ves que he provat de saludar amablement i en veu baixa gosar establir una primera i banal conversa, cosa que quan em trobo enmig de la gent em costa qui-sap-lo.

Per fortuna, emperò, a l’andana confrontant tres o quatre espectadors de la jugada, han presenciat la meva entrada tot baixant per les escales mecàniques pel passadís d’accés a l’estació i veient-me esperar com un estaquirot darrera de tot i de tothom. M’han somrigut, ves quina cosa! No veig que porti ja els cabells ni els vidres de les ulleres de colors, ni cap peça de roba del revés, com tampoc la candela penjant o cap altre element que cridi l’atenció en un moment tan banal com aquesta espera del tren en hora punta per anar cadascú al seu anar fent.

Aquests somriures dels de davant han estat molt importants perquè jo els he vist, anaven destinats a mi i no crec equivocar-me, car de fet l’únic que mirava els de davant era jo, que en els vergonyosos minuts, no segons, d’espera habituals als transports de Barcelona, no tenia cap altra cosa a fer, atès el grau de displicència i indiferència amb què he estat rebut pels meus congèneres de l’andana. He de dir que em sento millor després d’aquest detall d’humanitat dels de davant, que em convida a seguir malgrat potser no tenir lloc en aquest proper tren que està punt de treure cap. M’han infós confiança en un moment fonamental on començava a ruminar què era allò que havia tornat a fer malament, encara que jo bé sabia què havia fet malament, que és no haver pagat a la taquilla de dalt el tiquet corresponent; i com explicar-vos que arriba un punt on no vols seguir les mateixes normes que has estat seguint i veient a tota la gent per ser considerat un bon Jan a la teva professió. Vull pensar que aquest nou món on m’endinso perquè l’he triat jo, és millor i no cal que et demanin si hi pagues la contribució, la taxa de l’audiovisual o d’habitació per tal de rebre un mínim d’atenció. Tant se me’n fot. Utòpic, ideal, com quan érem nens, ho continuaré pensant. De mons banals i vulgars ja n’he tingut prou i els tres o quatres somriures que acabo de rebre aquí baix, jo els prenc com el que són, una abraçada per sempre per fer-me continuar a la brega. Bon vent i bon tren també i només per als de davant!