El conflicte a la carta

 Ja va passar a Urquinaona i no n’aprenem. Volem controlar el relat, des del sofà. Que tot s’ajusti a les nostres càbales personals. Volem la independència com qui fa girar una truita enlaire a la paella. Net, polit i a l’instant. Òbviament per fer aital gest, la preparació i l’entrenament han de ser impecables, sobretot si parlem de truites de gran mida. Malauradament haurem de convenir que estem parlant del comportament del poble català, un poble que des de fa una mica més de tres anys no té líders eficaços i reconeguts. Tot i així, esperem que cada pas que es faci sigui el més adient per endur-nos cap a la independència. Si no es produeix a la manera que desitgem o hem masturbat als quatre vents, explotem de ràbia a les xarxes i titllem d’oligofrènics als actors de l’esperpent. Quin esperpent? A Urquinaona, com a Vic aquest cap de setmana, rau una nació que es presenta de tant en tant com el riu Guadiana, que diu: -ep, que sóc aquí...malgrat vosaltres! La primera reacció que tot català experimenta en veure els fets de Vic és l’equivalent a un pessic per dir-se: guaita, estem vius! Ai las, després ve aquest cercar-li tres o cinc peus al gat, que se’ns noti que som gent amb estudis i que anem amb les llargues, no com la gent del carrer, els mediocres. La mediocritat , companys, és també no entendre que en un moment on s’ha fet palesa la caiguda lliure i manca de lideratge, la nostra nació -aquest constructe que entre tots ens hem donat- existeix i se’ns apareix a empentes i rodolons en el moment en què nosaltres -afortunadament, Déu nos en guard- no sabem predir, que és el que realment exaspera a alguns. Tot allò que no siguin actes organitzats amb el llacet groc ens fa una ràbia tremenda perquè són un xic més veritat, la veritat del conflicte, el testimoni exemplificat, feréstec i tangible que demostra que efectivament a casa hi ha un conflicte. Perquè se’ns omple la boca de dir i teoritzar que a Catalunya hi ha conflicte però quan aquest sorgeix espontàniament i no l’hem vist venir, ja no ens va bé. A mi em posa content, i no em reca dir-ho, quan sota la pancarta de l’antifeixisme postmodern traspua la nació catalana per dir la seva, com pot i li surt del budellam, malgrat l’opinió vil d’alguns comentaristes amb ínfules. A mi em posa content quan se m’apareix la nació en forma de barricada muntada per la jovenalla a Via Laietana, malgrat aquests mateixos comentaristes, capaços de passar de la denúncia per inconveniència estratègica en poques hores, a un gir romàntic favorable amb els combatents tot imaginant-se que amb uns dies més Catalunya podria ser independent, per acabar tornant a refredar-se i dir que no anem bé.

Ara s’ha fet fora a VOX de Vic en plena campanya electoral i els comentaristes diuen que ho haurien de fer amb tot l’arc parlamentari col·laboracionista, que la gent no en raja. Allò que no enteneu vosaltres, comentaristes, és que si algun dia la independència té lloc, no serà per la il·luminació sobrevinguda de la massa. Em sembla d’allò més lloable treballar per la presa de consciència de la població i obrir-hi quants més ulls millor però aquesta -per favor- no serà la clau de l’adveniment de la independència. La prova és que l’any 2017 amb la mateixa poca preparació crítica -referent al poble- només amb un lideratge com cal, s’hagués pogut canviar el curs de la Història a casa nostra. Ara direu que potser vaig errat, i mare de Déu com arriba a treballar la memòria per amagar la dolor i el que hagués pogut ser de nosaltres, que finalment no.

A l’escola ens explicaven les zones sísmiques terrestres i després a la televisió un bon dia vèiem tal volcà o tal terratrèmol i almenys comprovàvem la correlació de fets i discurs. Quin conflicte hi ha Catalunya, demano jo als mans netes? Submissió? Això no és cap conflicte. Això és acceptació. Vull dir, amb tot plegat, que estic a favor del conflicte brut, jo? Vull dir que estic a favor de reconèixer la meva nació, no saber-la morta i saber valorar-ho. Tant que critiqueu als qui utilitzen Catalunya com una meuca, vosaltres també ho feu per manifestar la insuportable lleugeresa del comentarista, perquè us importa més la vostra marca personal que allò que pugueu fer per la causa. I no hi ha més cera que la que crema.

Viatge en globus

D’aquí a un parell d’anys es podrà anar a l’espai i vatua, quina fal·lera! Sembla que és ben llarga la llista d’espera... Deu ser dur no saber què fer de tants diners, quan la pandèmia no et permet fer-ne ostentació. Ves, jo no tinc aquest problema, ni per excés de solvència ni per aquesta sobrevinguda fretura aeronàutica. De fet ja fa un temps que vaig en globus, heus aquí mon nou vivendi modus. No us penseu que m’he fet soci d’un club, a tall de nova passió dominical producte d’una nova crisi existencial. La meva dèria és prou més seriosa. En aquest moment us escric enlairat dins la meva cistella; no sé ben bé a quina altitud dec trobar-me. No us preocupeu massa per les meves constants vitals, ni tinc fred ni em falta l’aire ni passo gana, vaig ben equipat.

Tot va començar, com no, a París. No podia haver triat millor lloc per abandonar eixe món i elevar-me de manera permanent au-dessus de la mêlée. No fou fàcil, vaig haver d’esperar qui-sap-lo l’arribada de tots els permisos, tant de l’administració municipal com de l’aèria estatal, jo, que m’havia encaparrat a sortir cap amunt des de la Plaça de l’Estrella, on rau l’Arc del Triomf. Vaig pensar que seria l’indret ideal per convenir segar les meves cadenes abans no arribés un altre juny; els altres que facin el que vulguin. Les vistes de la Ville Lumière són espectaculars i per tant vaig fer el que calgués per aconseguir la dita documentació. Sembla que els vaig causar tanta gràcia amb el meu accent del sud que m’oferiren encendre el foc del globus amb la flama de la Tomba del Soldat desconegut, que jau perenne allà mateix. La veritat és que plorava d’alegria; tan sols em calia esperar el Dia. La mateixa batllessa Hidalgo m’havia agafat simpatia, li deia al seu cercle de llagoters que jo era espanyol de Bajselon! Manta paperassa valgué la pena certament, tot veient com acabaren lluent els Camps Elisis, només comparable a un Catorze de Juliol, llevat que aquell dia no hi hagué l’Exèrcit de l’aire per tal de deixar-me l’autopista lliure a la vertical. No us penseu que permeten a tothom aital extravagància, calia acreditar una preparació i a fe que m’hi vaig posar. Foren mesos d’un entrenament intensiu que consistí en aprendre a enllaçar el somni nocturn per encabir-lo encontinent en l’estat de vigília diürn i crear un bucle; de resultes hom impedeix tota solució de continuïtat. Sembla fàcil però no ho és pas, les temptacions terrenals que arriba a oferir el veïnat -i més el parisenc- són una prova de foc per avaluar la teva disposició a seguir dins la cleda o bé respondre del teu afartament amb el conseqüent gir copernicà.

Ara per ara tot va bé, complicat de fer-vos-en cinc cèntims car el programa és sempre personalitzat. Només comentar així, de manera general, que per pujar al globus calia prèviament haver deixat anar prou llast, partir el més lleuger possible de compromisos, que en el meu cas es traduí en trencar un bon grapat de carnets d’afiliat o de soci. Marrameu, em feia creus d’haver atresorat manta pertinença enlloc i arreu al llarg dels anys, lligams que l’únic que feien era aprimar-me els estalvis i el capteniment. Això però no és més que un exemple i dels més superficials. Sigui com vulgui tot allò queda ja prou lluny. Ara mateix -com us dic- no sé a quina altitud navego ni quin corrent d’aire m’empeny. L’únic que sento és una tranquil·litat plàcida, serena. Del globus estant veig tots els llocs que sempre havia delejat fora de Catalunya, els tinc tots a l’abast. No sento doncs la besunya d’haver de posar els peus al Trastevere, Hampstead Heath o Skeppsholmen; els sobrevolo en un espetec de dits, quan m’abelleixi i, a més, m’hi estalvio portar la mascareta. La paraula confinament, doncs, no aplica dintre el globus, la millor bombolla per evitar tota mena de contagi dissortat. Quant a l’adaptació a aquesta nova vida onírica per sobre el fus horari, ni el sol et diu quan és de dia o de nit, diguem-ne que t’és igual i només el cicle circadiari te la pot jugar en forma de torçons al ventre, fogots o simples capcinades -vestigis del teu antic jo corpori- úniques alteracions de l’ensomni permanent.

Per acabar només dir que, un cop aquí arribats, no canvio per res del món haver guillat de tota aquesta gent de terra arran, que no saben el que es fan. Si ara mateix hagués d’interrompre aquest viatge, per desgràcia o malaurança, no demanaria cap aterratge d’emergència, ans la darrera baula que em separaria del somni etern. Suposo que, de fet, ja hi devem ser ben a prop; no ens caldria, per tant, ni fer transbord.  

Els vuit maleïts cognoms

 Amb totes les reserves que les excepcions imposen i que ens impedirien categoritzar qualsevol cosa, els cognoms són una marca gravada a foc que portem a sobre com els braus; una mostra de procedència, com de fet fou sempre la seva utilitat. Els cognoms han estat indicadors de família, tribu o comunitat, ara que a gairebé tothom li comença a fer basarda l’ús d’aquests mots. Així doncs els cognoms, encara que dispersats, alterats o esbalaïts generació rere generació, pressuposen un grau d’arrelament a un territori o el que és el mateix, un grau d’estrangeria. Si el tema dels cognoms genera tanta controvèrsia és perquè amb només dos al document d’identitat revela massa coses de hom mateix abans i tot d’obrir la boca. Ho volem o no és així. Negar-ho és fer trampes al solitari per no reconèixer la seva importància en les nostres relacions socials. Als cognoms hom no pot atorgar-los categoria política perquè senzillament ja va intrínseca en l’acte de dur-los per sempre i haver-los de fer servir. Els cognoms són política. Fins i tot, el fet que en aquestes latituds en siguin preceptius dos, en comptes d’un de sol, denota que no es va tractar mai d’un mer ornament al nom de pila i que esdevingué per fina força un condicionant de les vides dels seus portadors. No s’hi vol parlar dels cognoms per la mateixa raó que a França costa parlar de religió, per fals respecte, per no destapar la caixa dels trons. Els cognoms presents a Catalunya expliquen massa bé la nostra història recent i aquesta és francament crua a l’hora de fer palesa la forta immigració rebuda pel Principat, sobretot des de la Guerra Civil. Una immigració que com que s’ha donat dins un mateix estat no serà mai objecte d’estadístiques oficials però que sobten quan sabem que entre 1955 i 1975 Catalunya rebia anualment l’equivalent a un camp del Barça, això són cent mil persones any rere any sense aturador. Una altra dada que a hom li deixa astorat és haver rebut, en proporció a la seva població, si fa no fa tres vegades més immigrants que els Estats Units durant els darrers cent vint anys. Aquesta situació s’ha volgut amagar mediàticament per part de l’ocupant i prou bé que se n’ha sortit fins al moment. Ai las, els cognoms, encara romanen a un lloc prou visible per recordar que hi havia una gent que era d’aquí i que no tenia res a veure amb l’altra que va venir després, que per alguna raó una tribu és una tribu o un poble és un poble. Hom podria dir que els cognoms quadribarrats fan idèntica funció delatora que la del nomenclàtor il·lustre dels carrers de l’Eixample nostrat.

Pinten bastos per als catalans en el rellotge de la història, a cada segon l’assimilació es consolida i ves que són simples matemàtiques. La dilució del fet nacional està prou avançada, sobretot a certs indrets on es pot parlar ja de substitució consumada. En aquest marc els habitants de cognoms catalans s’han erigit de manera natural en els guardians de les essències del seu poble, com no pot ser d’una altra manera perquè és el que són. Llavors podem continuar la demagògia oficialista i amagar el cap sota l’ala a la següent pregunta: -¿és més catalana una persona de vuit cognoms catalans que una altra de vuit cognoms d’enjondre?-. Sembla una pregunta estúpida aquí formulada un cop presentat el context però el cert és que al carrer sembla que costi respondre-la adequadament. 

La lluita nacional catalana precisa ara, per una simple qüestió de realitat demogràfica, d’adunar aquests dos extrems si allò que es pretén és el reeiximent. La comunió quant al reconeixement mutu de la potencial aportació de cada banda a l’assoliment d’un estat nacional propi. És evident que l’enfocament i la visió mai podrà ser entesa de la mateixa manera i el respecte en els punts de vista dels uns cap als altres haurà de ser fonamental. Els catalans de nova trinca necessiten els catalans d’origen per a copsar plenament què vol dir ser catalans. Els catalans d’origen necessiten els d’adopció per a guanyar. I no hi ha més cera que la que crema. Vetllar per la no conformació de guetos en tot moviment d’alliberament en funció d’una pretesa i malentesa puresa de salvaguarda del lideratge de la catalanitat serà essencial. 

Menció especial per acabar al mal que en aquest sentit ha fet Gabriel Rufián al sector de nous catalans compromesos amb la nació. Ell i d’altres, amb gran capacitat d’influència i innegable carisma sobre aquest col·lectiu, han estat els encarregats de folkloritzar i pervertir la figura de l’emigrat o fill d’emigrat fins fer-la quedar com un botifler i un barrut; una confiança que costarà remuntar qui-sap-lo, tant per tots aquells catalans de soca-rel refractaris de base a allò que poguessin aportar els nous catalans, com als nous catalans per la dificultat personal que suposa adquirir plenament una nova adscripció nacional sense referents directes on emmirallar-se, desenvolupant-se verament com llops solitaris.

Puta Espanya; qui hi guanya?

 Apa, ja ho has piulat! Fins i tot ho deixes fixat al teu mur o al perfil. Ara ja ho saben tant els amics i seguidors com algun passavolant per raó dels algoritmes o simiesques interaccions. I doncs? Em demano què guanyem quan proclamem als quatre vents allò que portem als budells. Curiosament i sempre, sempre com a reacció impotent a una nova canallada de Madrit provinent. Ja són tres els anys que fa que veig la dita divisa sota un arc de Sant Martí infantil, i no seré jo qui en faci associacions. Ara l’he tornada a veure escrita amb un pal sobre la neu que ens ha cobert de blanc. De vegades em demano si la nostra ment també ha quedat en blanc després dels cops que vàrem rebre el Primer d’Octubre. Em dol aquest Puta Espanya que hom gasta ara, tot i que n'hi ha que ho consideren un exercici d’autoafirmació primitiu, el qual encara a molts els cal expressar de portes enfora, al mateix nivell que l’enemic, amb el seu “a por ellos”. Entenc el raonament però no em barallaré mai per equiparar-me a segons quines tribus. En cas de sortir de l’armari se n’hi surt un cop amb un bon i senyor estirabot, sí, però un cop aconseguit no cal fer-ne bandera a tothora. És pueril i no gaire intel·ligent quan hom sempre haurà de continuar bregant i teixir enteses -i negocis- amb una bona part de la població d’aquells orígens, de dins i fora. De fet, no fa gaire que vaig parlar en un altre article dels nostres opressors i per res em vaig molestar a insultar-los. D’això se’n diu economia, maduresa i civilització.

Em dol el Puta Espanya en públic i reiterat perquè manifesta pornogràficament el ressentiment que -com escrigué Salvador Sostres fa pocs dies- és la covardia pòstuma dels que no s’atreviren a ser valents quan calia. La sinceritat sense intenció és el recurs dels fanàtics sense cervell -com acaba d’escriure el mateix autor aquesta setmana. Em fa mal lo Puta Espanya perquè sembla que la culpa és dels altres -no nosaltres- quan si va haver errors en l’intent de guilladura l’any 2017 van ser absolutament tots provinents de la catalana terra. I a més, em fa mal haver-me d’empassar la part d’atac que aquest eslògan traspua i es reserva -en el meu cas amb vuit cognoms forans- a tots els meus avantpassats. Digueu-me quina culpa estricta tenen més enllà de la isoglossa que nosaltres, els catalans, no haguem estat mai capaços de partir peres i pagar-ne el preu. I malgrat ser uns maldestres, uns sapastres, uns venuts o uns eunucs, el dret d’autodeterminació continuarà existint per a tot aquell qui de debò ho vulgui fer servir, i això igualment en un món que vira més i més cap a un autoritarisme recalcitrant i mesquí; no es podria evitar de cap de les maneres quan un poble es carrega de raons i, ben dirigit, tira pel dret contra tots els elements. I així doncs, ¿per què no fem un acte d’honestedat individual a l’hora d’analitzar la realitat?

-Continuareu repetint Puta Espanya sense reconèixer els catalans que fins al S. XIX se la van somniar o voler dominar en català -com ara un il·lustre de Reus sobre un cavall i que fins ens va bombardejar? I què n’heu de dir, dels mants catalans del s. XX, i encara ara, que hi han col·laborat; tots botiflers professionals?

-Continuareu repetint Puta Espanya i treballant per a l’IBEX 35 i brancam?

-Continuareu repetint Puta Espanya i la TV encesa amb la Pedroche i “La Isla de las Tentaciones” per grapejar-vos l’engonal?

-Continuareu repetint Puta Espanya però compreu aigua dels sistemes Penibètic i Central, que hi ix baixa en minerals?

-Continuareu repetint Puta Espanya però rabent i ben barat que us passeu al castellà?

-Continuareu repetint Puta Espanya i continuar votant aquí als qui ens mantenen enclaustrats?

-Continuareu repetint Puta Espanya i votant escó a la seva capital?

-Continuareu repetint Puta Espanya però tant de bo publiquessin la traducció d’un llibre vostre al castellà?

Els pocs milers de catalans independentistes feréstecs -aquells que es recorden sovint que cabrien en un sis-cents; vaja, els de sempre i fora modes-, aquells no repeteixen res ni afartats de vi. Tenen més classe i vista que tota la corrua d’arribistes provinents del processisme amb banderetes i símbols wannabe.

La voluntat catalana de poder

La voluntat de poder, en tot el seu ventall de possibles expressions, és el passaport individual indispensable per guillar la mediocritat, ni que sigui per mirar-se l’espectacle des del costat -que deia Cioran. Com que aquest article va limitat en caràcters, per a una informació rigorosa sobre aital concepte, vid. Nietzsche.

Ai las, si tot fos tan fàcil però, tothom s’escarrassaria a aconseguir aquest salconduit. Dissortadament detectar-se i assumir aquesta potencialitat no implica de manera automàtica omplir el rebost i pagar els bolquers i les factures de la llum, aigua o gas. La voluntat de poder és allò que en dic una condició ni necessària ni suficient, si el que hom vol simplement és passar els dies anar fent i aplicar l’any empeny. Si aquesta té un interès intrínsec apreciable és per la capacitat que atorga de viure intensament en tot moment i així, quan la mort esdevingui, fer-ho amb la plena convicció que, com bé sabíem allò que volíem, ho haurem donat tot. Personalment trobo que aquest estat d’ànim em permetrà ficar-me a la caixa amb un somriure d’orella a orella el qual, ara per ara, tal i com s’entrelluca el panorama, em sembla un traspàs d’allò més arranjat. M’hauran d’amortallar, esclar, però no caldrà que em belluguin la comissura labial; què més es pot demanar! Si aquest premi sense dotació econòmica ens resulta prou interessant per mirar-ho d’intentar, hem de saber que la voluntat de poder no és evident; de fet la major part del veïnat no la reconeixerà mai i anirà amb les seves esquelles dringant, i anar passant i adorant. Després n'hi ha uns quants a qui per ventura se’ls despertarà abans no sigui massa tard, salvats per la campana, car per molt trasbals que suposi tal adveniment, sempre serà preferible a viure fade to black. Finalment tindríem el petit grupuscle d’afortunats que alberguen la dita voluntat inserida a la pell, preparada per exercir-la només en arribar a la llar d’infants. És d’aquests que en voldria parlar, especialment dels que, a més, posseeixen la condició de catalans. És important no oblidar que, malgrat tot el que ens han volgut fer creure els nostres enemics -tant de fora com de dins- existeixen, com a tot els pobles, catalans amb voluntat de poder. Catalans amb aquest curiós passaport, d’un valor superior al de qualsevol estat del món car representa en primer lloc l’afirmació del propi ésser, veritable expressió de la llibertat sense pal·liatius. Parlem d’individus afamats i assedegats de base, ras i curt, amb ganes, que volen fer prevaldre la seva dèria i moure cel i terra per portar-la a terme. Així doncs si hom volia ser emprenedor com a resultat d’una disquisició racional – perquè ara està de moda, per reinventar-se o perquè potser és el que els altres han dit que ens convé- es tracta d’una beneitura. Per a ser emprenedor, o creador, la voluntat dels dallonses ha de ser-hi ben present i a l’origen del procés. La resta de casos esbombats mediàticament i aparent reeixits són i han estat pura carambola, herència o endoll, o el que vol dir el mateix: estafa.

A nivell local i nostrat ens trobem malauradament que, en no haver un poder real a Catalunya, aquests singulars compatriotes no gaudeixen d’un marc adequat per desenvolupar-se a fons com els surt de les entranyes, ves per on, catalanes. A més, doncs, de la sensació d’ofec o d’anar a mig gas, cal afegir la impossibilitat de guanyar-se la vida explotant aquesta pròpia aptitud natural sense haver d’estrafer-la i acabar traint-se totalment o parcial. Aleshores, com que hom no té més remei que guanyar-se les garrofes, o bé pagaran el preu de renunciar de manera conscient al seu propòsit, amb el cost psicològic de per vida que això implica -de dotats a reprimits, esdevenint desgraciats-; o bé se n’aniran a desenvolupar aquesta voluntat i realitzar-se com a mercenaris de primera on més contents estan de rebre’ls: a Madrit o a París -per als del 66. Igualment doncs, desgraciats. Alerta, que resta l’opció de poder treballar a distància per a aquella gent -només cal mirar el domicili fiscal de qui us paga o la Generalitat mateix, sense anar més lluny- així l’efecte fuga de capital humà no és fa tan palès i la humiliació personal es porta millor, com si fos quelcom sobrevingut o inevitable. Això ha passat, passa i si no hi posem remei, passarà. I és que en totes aquestes qüestions -tot emprant la dita que deia Pla- no hi ha més cera que la que crema. 

Ni amb tu ni sense. Per sempre.

 T’havies de dir com un dels filòsofs i poetes epicuris d’anomenada. No m’esperava, jo, reprendre la filosofia deixada erròniament de banda al COU, i menys d’una manera tan violenta com va ser el cas en creuar-me amb tu. Per què vas fixar-te en mi? O potser vaig ser jo que vaig fixar-me en tu... Déu n’hi do, la pedra en el camí, que no em féu rodolar perquè no seria el moment, altrament ni m’estaríeu llegint ara mateix. Agraïment puntual no, etern, te l’envio de Barcelona cap al Cel on et sé de fa temps ben acompanyat en l’estat d’ataràxia que cercaves com un condemnat aquí baix, el qual assolies de tant en tant malgrat esdevenir momentani, el temps d’unes bones cançons dins del sedan abans que sortís el sol del Prat de Llobregat. El teu traspàs em va agafar anys més tard a la quinta forca -mai més ben dit- maldant per construir una carretera a la sabana amb un turbant tuareg al cap. Enmig del no-res vaig rebre la trucada providencial d’un bon amic, que ens sabia alhora distanciats com lligats per sempre per haver tingut algun assumpte íntim entre mans, i no em vinguis ara de nou, sisplau, amb el teu acudit matusser aquell de grapejar-te el paquet per demanar-me si sabia què era el que tenies entre mans. 

Fores aleshores una classe mestra de vida cada dia, primer exemple de realitat paral·lela, d’advertiment seriós per tot bípede escadusser que volgués recollir el teu cru testimoni consistent en fer palès que allò que et trobes un cop surts de casa és un circ de puces, res més. Era una aposta arriscada, massa per a un barbamec tot just acabat de sortir de l’ou. Vaig voler seguir-te un tros del camí per estar segur de la teva veritat i després ja fer la meva, atès que ben aviat em vaig adonar que estaves encaparrat a agafar la drecera al més-enllà. Lúcid com poca gent fins ara m’he topat; de fet ja eres tan a prop del sol...cremant-te viu, llumí de foc. Em vas deixar clar i català -amb una naturalitat sense embuts, recança ni supèrbia- la importància de la tribu, de la raça, de les dues que tu atresoraves a mitges i et vantaves de la teva pertinença per poder-ne fer bandera d’una o altra segons moment o circumstància. Electró lliure i radioactiu, del tot impossible resistir massa temps sense un bon motiu.

La música fou l’ham definitiu que ens féu connectar i com a esquer, certament, els Estopa ho petaren de valent, si bé tu t’estimaves més la puresa de Xerès dels Delinqüentes, i doncs amb ells que començàvem el passeig a tot volum amb l’únic objectiu de copsar l’ambient. De bombolles isolades de poder suburbial, doncs, n’he conegut un grapat al teu costat. I ja que parlem d’aprenentatge, prou que em feres enrojolar el dia inopinat en què, en la intimitat, te’m vas adreçar en un perfecte català central per demanar-me per què només emprava el castellà; que si volia ser algú mínimament digne de respecte, profit i interès havia de saber parlar-ho tot, com també el teu peculiar francès, que gastaves més enllà de Figueres, a Perpinyà, Seta o Arle els dies que t’encenies i sorties cagant llets la Set i la Nou amunt per veure els cosins i riure a cor què vols en aquest món hostil; que tu ja sabies -amb vint anys més- el que ens esperava, a mi i als altres que se’n fotien o senzillament et tenien por, puix que havien de suportar que els hi posessis sempre un mirall a contracor. 

Amb tu vaig comprendre el que volia dir obrir-se incondicional i sense ment, de bat a bat, com vas fer de manera explícita -improvisada per un cop de calor- amb una jornada de portes obertes a casa teva. Allà em presentares amb orgull els teus i menjàrem plegats un arròs amb llamàntol forabord ben arrosat per un xampany glaçat no sé què imperial. Fou a les postres, amb ulls vidriosos de Camarón o Ferrater, tant se val, que em vas etzibar: 

-Tu, xiquet, sempre qualitat i res no se't posarà malament...Ah, i no siguis mai el gosset falder de ningú. Oi que m'has entès? Vinga, brindem! Per què mires ara el meu rellotge? Que t'agrada? Té, posa-te'l; agafa'l, collons, que et dic! Anem a fer un tomb, va, que demà marxo a Brasov un temps. Véns?

Per l'Eixample

 Quina sort saber que a pesar de nosaltres, els catalans, sempre ens quedarà l’Eixample. Només n’he fet un tros avui, si és que baixar a peu per Muntaner, des de París a Gran Via, es pot considerar prou representatiu d’aquest miracle ortogonal aixamfranat. No és rar que hagi dit baixar aquest o altre vial, sempre cap a mar, perquè pujar-los em neguiteja tant com als usuaris del Bicing. Res no aportarà, emperò, començar a enaltir les coses bones d’aquesta idea urbanística tan singular i rabiüdament identitària. Ho ha fet tothom, açò, abans que un servidor i doncs, repetir el que ja s’ha dit i de manera excel·lent, no té cap mèrit. Tan sols voldria constatar avui, en un moment calamitós per al país i la nació -un any dos mil vint marcat pel virus de la màscara al rostre, la cola enganxifosa a les mans, els horaris de reclusió i l’esfondrament d’un munt de negocis- que aquí tenim una ciutat dins la ciutat que batega i batega. De vegades penso si és una il·lusió òptica o les ganes de carregar bateries que se’ns activen quan hi aterrem provinents de comarques, rerepaís, perifèria metropolitana o els antics pobles confrontants, ara barris ja absorbits per la capital. No sabria esbrinar el perquè, i ves que s’han escrit rius de tinta per mirar de descriure els benifets de la famosa quadrícula, des de la disposició dels edificis i habitatges fins a les evolucions quant a les transformacions d’usos durant els seus cent cinquanta anys d’història. Tot plegat molt interessant des d’un punt de vista tècnic; de ben segur que amb cada nova llum millora la visió de conjunt sobre el millor barri del món. Malgrat tot, allò que ningú no ha pogut encara explicar és com, amb tants avatars ja viscuts i reguitzell de vicissituds, el seu èxit és continu, camaleònic però perenne. Passen els anys de qui ho presencia i hom canvia, i l’Eixample també, i tanmateix qui fracassa és l’observador i no ell; mireu-lo aquí, dempeus i condret, que ni amb pistolerisme, bombardejos, racionaments, fons voltor, turistes de creuers o comiats de solter, ni ara els virus antisocials poden amb ell. L’Eixample resisteix amb escreix i és per coses com aquesta que crec que Déu existeix. Hi ha quelcom no prou evident, que resta subjacent, latent per a qualsevol que s’hagi volgut perdre pels seus carrers. Serà potser el seu caràcter renitent, el triomf de la compacitat per sobre tota densitat, com ara quasi quaranta mil verros per quilòmetre quadrat! Serà la força i la seguretat que atorga trobar-s’hi aixoplugat pels Rogers de Flor i Llúria per la dreta i els Rocafort i Villarroel per l’esquerra; saber-s’hi envoltat de comtes i altres il·lustres personalitats, governat per institucions marca de la casa, i sentir-se membre de ple dret de regnes i territoris d’ultramar durant anys i panys. I tot plegat, ben barrejat i arreplegat, ens fa percebre com per art de màgia -un cop resident o de visita arribat- un munt de possibilitats al nostre abast no previstes per triar, degustar i perfer, abans d’acabar el dia o potser vespre enllà, quan la nit no haurà dit encara l’última paraula. 

La teoria de la generació espontània, refutada de fa temps, reviu cada dia a l’Eixample i és per aquest motiu que amb els catalans mai no podran, car de tant odiar-nos gosaren aprovar la construcció planificada d’una desena de quilòmetres quadrats a llur capital, uniformes, ensopits i grisos sobre el paper, que han acabat virant a pulmó de la llibertat i cor de la catalanitat. Ara prou bé que ho saben, ja s’han adonat del bumerang; per consegüent volen degradar-lo, reduir-lo, anul·lar-lo, neutralitzar-lo. Ai las, no saben però com fer-ho i no m’estranya car -com diem- no se sap veritablement el motiu pel qual l’Eixample funciona, abans, ara i sempre. D’on diantre surt aquest encaparrament per covar i fer perviure un cert model de mixtura funcional i social, malgrat tot tipus de canvis i perversions, sobreàtics de Porcioles, deslocalització industrial, esclat del preu del metre quadrat i d’altres atacs. La voluntat del punt just, òptim d’allò que es vol gran ciutat -fora modes i istils- que no es troba enjondre, només aquí i a realment molts pocs llocs més del món, segons m’han dit.