Per l'Eixample

 Quina sort saber que a pesar de nosaltres, els catalans, sempre ens quedarà l’Eixample. Només n’he fet un tros avui, si és que baixar a peu per Muntaner, des de París a Gran Via, es pot considerar prou representatiu d’aquest miracle ortogonal aixamfranat. No és rar que hagi dit baixar aquest o altre vial, sempre cap a mar, perquè pujar-los em neguiteja tant com als usuaris del Bicing. Res no aportarà, emperò, començar a enaltir les coses bones d’aquesta idea urbanística tan singular i rabiüdament identitària. Ho ha fet tothom, açò, abans que un servidor i doncs, repetir el que ja s’ha dit i de manera excel·lent, no té cap mèrit. Tan sols voldria constatar avui, en un moment calamitós per al país i la nació -un any dos mil vint marcat pel virus de la màscara al rostre, la cola enganxifosa a les mans, els horaris de reclusió i l’esfondrament d’un munt de negocis- que aquí tenim una ciutat dins la ciutat que batega i batega. De vegades penso si és una il·lusió òptica o les ganes de carregar bateries que se’ns activen quan hi aterrem provinents de comarques, rerepaís, perifèria metropolitana o els antics pobles confrontants, ara barris ja absorbits per la capital. No sabria esbrinar el perquè, i ves que s’han escrit rius de tinta per mirar de descriure els benifets de la famosa quadrícula, des de la disposició dels edificis i habitatges fins a les evolucions quant a les transformacions d’usos durant els seus cent cinquanta anys d’història. Tot plegat molt interessant des d’un punt de vista tècnic; de ben segur que amb cada nova llum millora la visió de conjunt sobre el millor barri del món. Malgrat tot, allò que ningú no ha pogut encara explicar és com, amb tants avatars ja viscuts i reguitzell de vicissituds, el seu èxit és continu, camaleònic però perenne. Passen els anys de qui ho presencia i hom canvia, i l’Eixample també, i tanmateix qui fracassa és l’observador i no ell; mireu-lo aquí, dempeus i condret, que ni amb pistolerisme, bombardejos, racionaments, fons voltor, turistes de creuers o comiats de solter, ni ara els virus antisocials poden amb ell. L’Eixample resisteix amb escreix i és per coses com aquesta que crec que Déu existeix. Hi ha quelcom no prou evident, que resta subjacent, latent per a qualsevol que s’hagi volgut perdre pels seus carrers. Serà potser el seu caràcter renitent, el triomf de la compacitat per sobre tota densitat, com ara quasi quaranta mil verros per quilòmetre quadrat! Serà la força i la seguretat que atorga trobar-s’hi aixoplugat pels Rogers de Flor i Llúria per la dreta i els Rocafort i Villarroel per l’esquerra; saber-s’hi envoltat de comtes i altres il·lustres personalitats, governat per institucions marca de la casa, i sentir-se membre de ple dret de regnes i territoris d’ultramar durant anys i panys. I tot plegat, ben barrejat i arreplegat, ens fa percebre com per art de màgia -un cop resident o de visita arribat- un munt de possibilitats al nostre abast no previstes per triar, degustar i perfer, abans d’acabar el dia o potser vespre enllà, quan la nit no haurà dit encara l’última paraula. 

La teoria de la generació espontània, refutada de fa temps, reviu cada dia a l’Eixample i és per aquest motiu que amb els catalans mai no podran, car de tant odiar-nos gosaren aprovar la construcció planificada d’una desena de quilòmetres quadrats a llur capital, uniformes, ensopits i grisos sobre el paper, que han acabat virant a pulmó de la llibertat i cor de la catalanitat. Ara prou bé que ho saben, ja s’han adonat del bumerang; per consegüent volen degradar-lo, reduir-lo, anul·lar-lo, neutralitzar-lo. Ai las, no saben però com fer-ho i no m’estranya car -com diem- no se sap veritablement el motiu pel qual l’Eixample funciona, abans, ara i sempre. D’on diantre surt aquest encaparrament per covar i fer perviure un cert model de mixtura funcional i social, malgrat tot tipus de canvis i perversions, sobreàtics de Porcioles, deslocalització industrial, esclat del preu del metre quadrat i d’altres atacs. La voluntat del punt just, òptim d’allò que es vol gran ciutat -fora modes i istils- que no es troba enjondre, només aquí i a realment molts pocs llocs més del món, segons m’han dit.