Viatge en globus

D’aquí a un parell d’anys es podrà anar a l’espai i vatua, quina fal·lera! Sembla que és ben llarga la llista d’espera... Deu ser dur no saber què fer de tants diners, quan la pandèmia no et permet fer-ne ostentació. Ves, jo no tinc aquest problema, ni per excés de solvència ni per aquesta sobrevinguda fretura aeronàutica. De fet ja fa un temps que vaig en globus, heus aquí mon nou vivendi modus. No us penseu que m’he fet soci d’un club, a tall de nova passió dominical producte d’una nova crisi existencial. La meva dèria és prou més seriosa. En aquest moment us escric enlairat dins la meva cistella; no sé ben bé a quina altitud dec trobar-me. No us preocupeu massa per les meves constants vitals, ni tinc fred ni em falta l’aire ni passo gana, vaig ben equipat.

Tot va començar, com no, a París. No podia haver triat millor lloc per abandonar eixe món i elevar-me de manera permanent au-dessus de la mêlée. No fou fàcil, vaig haver d’esperar qui-sap-lo l’arribada de tots els permisos, tant de l’administració municipal com de l’aèria estatal, jo, que m’havia encaparrat a sortir cap amunt des de la Plaça de l’Estrella, on rau l’Arc del Triomf. Vaig pensar que seria l’indret ideal per convenir segar les meves cadenes abans no arribés un altre juny; els altres que facin el que vulguin. Les vistes de la Ville Lumière són espectaculars i per tant vaig fer el que calgués per aconseguir la dita documentació. Sembla que els vaig causar tanta gràcia amb el meu accent del sud que m’oferiren encendre el foc del globus amb la flama de la Tomba del Soldat desconegut, que jau perenne allà mateix. La veritat és que plorava d’alegria; tan sols em calia esperar el Dia. La mateixa batllessa Hidalgo m’havia agafat simpatia, li deia al seu cercle de llagoters que jo era espanyol de Bajselon! Manta paperassa valgué la pena certament, tot veient com acabaren lluent els Camps Elisis, només comparable a un Catorze de Juliol, llevat que aquell dia no hi hagué l’Exèrcit de l’aire per tal de deixar-me l’autopista lliure a la vertical. No us penseu que permeten a tothom aital extravagància, calia acreditar una preparació i a fe que m’hi vaig posar. Foren mesos d’un entrenament intensiu que consistí en aprendre a enllaçar el somni nocturn per encabir-lo encontinent en l’estat de vigília diürn i crear un bucle; de resultes hom impedeix tota solució de continuïtat. Sembla fàcil però no ho és pas, les temptacions terrenals que arriba a oferir el veïnat -i més el parisenc- són una prova de foc per avaluar la teva disposició a seguir dins la cleda o bé respondre del teu afartament amb el conseqüent gir copernicà.

Ara per ara tot va bé, complicat de fer-vos-en cinc cèntims car el programa és sempre personalitzat. Només comentar així, de manera general, que per pujar al globus calia prèviament haver deixat anar prou llast, partir el més lleuger possible de compromisos, que en el meu cas es traduí en trencar un bon grapat de carnets d’afiliat o de soci. Marrameu, em feia creus d’haver atresorat manta pertinença enlloc i arreu al llarg dels anys, lligams que l’únic que feien era aprimar-me els estalvis i el capteniment. Això però no és més que un exemple i dels més superficials. Sigui com vulgui tot allò queda ja prou lluny. Ara mateix -com us dic- no sé a quina altitud navego ni quin corrent d’aire m’empeny. L’únic que sento és una tranquil·litat plàcida, serena. Del globus estant veig tots els llocs que sempre havia delejat fora de Catalunya, els tinc tots a l’abast. No sento doncs la besunya d’haver de posar els peus al Trastevere, Hampstead Heath o Skeppsholmen; els sobrevolo en un espetec de dits, quan m’abelleixi i, a més, m’hi estalvio portar la mascareta. La paraula confinament, doncs, no aplica dintre el globus, la millor bombolla per evitar tota mena de contagi dissortat. Quant a l’adaptació a aquesta nova vida onírica per sobre el fus horari, ni el sol et diu quan és de dia o de nit, diguem-ne que t’és igual i només el cicle circadiari te la pot jugar en forma de torçons al ventre, fogots o simples capcinades -vestigis del teu antic jo corpori- úniques alteracions de l’ensomni permanent.

Per acabar només dir que, un cop aquí arribats, no canvio per res del món haver guillat de tota aquesta gent de terra arran, que no saben el que es fan. Si ara mateix hagués d’interrompre aquest viatge, per desgràcia o malaurança, no demanaria cap aterratge d’emergència, ans la darrera baula que em separaria del somni etern. Suposo que, de fet, ja hi devem ser ben a prop; no ens caldria, per tant, ni fer transbord.