Els vuit maleïts cognoms

 Amb totes les reserves que les excepcions imposen i que ens impedirien categoritzar qualsevol cosa, els cognoms són una marca gravada a foc que portem a sobre com els braus; una mostra de procedència, com de fet fou sempre la seva utilitat. Els cognoms han estat indicadors de família, tribu o comunitat, ara que a gairebé tothom li comença a fer basarda l’ús d’aquests mots. Així doncs els cognoms, encara que dispersats, alterats o esbalaïts generació rere generació, pressuposen un grau d’arrelament a un territori o el que és el mateix, un grau d’estrangeria. Si el tema dels cognoms genera tanta controvèrsia és perquè amb només dos al document d’identitat revela massa coses de hom mateix abans i tot d’obrir la boca. Ho volem o no és així. Negar-ho és fer trampes al solitari per no reconèixer la seva importància en les nostres relacions socials. Als cognoms hom no pot atorgar-los categoria política perquè senzillament ja va intrínseca en l’acte de dur-los per sempre i haver-los de fer servir. Els cognoms són política. Fins i tot, el fet que en aquestes latituds en siguin preceptius dos, en comptes d’un de sol, denota que no es va tractar mai d’un mer ornament al nom de pila i que esdevingué per fina força un condicionant de les vides dels seus portadors. No s’hi vol parlar dels cognoms per la mateixa raó que a França costa parlar de religió, per fals respecte, per no destapar la caixa dels trons. Els cognoms presents a Catalunya expliquen massa bé la nostra història recent i aquesta és francament crua a l’hora de fer palesa la forta immigració rebuda pel Principat, sobretot des de la Guerra Civil. Una immigració que com que s’ha donat dins un mateix estat no serà mai objecte d’estadístiques oficials però que sobten quan sabem que entre 1955 i 1975 Catalunya rebia anualment l’equivalent a un camp del Barça, això són cent mil persones any rere any sense aturador. Una altra dada que a hom li deixa astorat és haver rebut, en proporció a la seva població, si fa no fa tres vegades més immigrants que els Estats Units durant els darrers cent vint anys. Aquesta situació s’ha volgut amagar mediàticament per part de l’ocupant i prou bé que se n’ha sortit fins al moment. Ai las, els cognoms, encara romanen a un lloc prou visible per recordar que hi havia una gent que era d’aquí i que no tenia res a veure amb l’altra que va venir després, que per alguna raó una tribu és una tribu o un poble és un poble. Hom podria dir que els cognoms quadribarrats fan idèntica funció delatora que la del nomenclàtor il·lustre dels carrers de l’Eixample nostrat.

Pinten bastos per als catalans en el rellotge de la història, a cada segon l’assimilació es consolida i ves que són simples matemàtiques. La dilució del fet nacional està prou avançada, sobretot a certs indrets on es pot parlar ja de substitució consumada. En aquest marc els habitants de cognoms catalans s’han erigit de manera natural en els guardians de les essències del seu poble, com no pot ser d’una altra manera perquè és el que són. Llavors podem continuar la demagògia oficialista i amagar el cap sota l’ala a la següent pregunta: -¿és més catalana una persona de vuit cognoms catalans que una altra de vuit cognoms d’enjondre?-. Sembla una pregunta estúpida aquí formulada un cop presentat el context però el cert és que al carrer sembla que costi respondre-la adequadament. 

La lluita nacional catalana precisa ara, per una simple qüestió de realitat demogràfica, d’adunar aquests dos extrems si allò que es pretén és el reeiximent. La comunió quant al reconeixement mutu de la potencial aportació de cada banda a l’assoliment d’un estat nacional propi. És evident que l’enfocament i la visió mai podrà ser entesa de la mateixa manera i el respecte en els punts de vista dels uns cap als altres haurà de ser fonamental. Els catalans de nova trinca necessiten els catalans d’origen per a copsar plenament què vol dir ser catalans. Els catalans d’origen necessiten els d’adopció per a guanyar. I no hi ha més cera que la que crema. Vetllar per la no conformació de guetos en tot moviment d’alliberament en funció d’una pretesa i malentesa puresa de salvaguarda del lideratge de la catalanitat serà essencial. 

Menció especial per acabar al mal que en aquest sentit ha fet Gabriel Rufián al sector de nous catalans compromesos amb la nació. Ell i d’altres, amb gran capacitat d’influència i innegable carisma sobre aquest col·lectiu, han estat els encarregats de folkloritzar i pervertir la figura de l’emigrat o fill d’emigrat fins fer-la quedar com un botifler i un barrut; una confiança que costarà remuntar qui-sap-lo, tant per tots aquells catalans de soca-rel refractaris de base a allò que poguessin aportar els nous catalans, com als nous catalans per la dificultat personal que suposa adquirir plenament una nova adscripció nacional sense referents directes on emmirallar-se, desenvolupant-se verament com llops solitaris.