El conflicte a la carta

 Ja va passar a Urquinaona i no n’aprenem. Volem controlar el relat, des del sofà. Que tot s’ajusti a les nostres càbales personals. Volem la independència com qui fa girar una truita enlaire a la paella. Net, polit i a l’instant. Òbviament per fer aital gest, la preparació i l’entrenament han de ser impecables, sobretot si parlem de truites de gran mida. Malauradament haurem de convenir que estem parlant del comportament del poble català, un poble que des de fa una mica més de tres anys no té líders eficaços i reconeguts. Tot i així, esperem que cada pas que es faci sigui el més adient per endur-nos cap a la independència. Si no es produeix a la manera que desitgem o hem masturbat als quatre vents, explotem de ràbia a les xarxes i titllem d’oligofrènics als actors de l’esperpent. Quin esperpent? A Urquinaona, com a Vic aquest cap de setmana, rau una nació que es presenta de tant en tant com el riu Guadiana, que diu: -ep, que sóc aquí...malgrat vosaltres! La primera reacció que tot català experimenta en veure els fets de Vic és l’equivalent a un pessic per dir-se: guaita, estem vius! Ai las, després ve aquest cercar-li tres o cinc peus al gat, que se’ns noti que som gent amb estudis i que anem amb les llargues, no com la gent del carrer, els mediocres. La mediocritat , companys, és també no entendre que en un moment on s’ha fet palesa la caiguda lliure i manca de lideratge, la nostra nació -aquest constructe que entre tots ens hem donat- existeix i se’ns apareix a empentes i rodolons en el moment en què nosaltres -afortunadament, Déu nos en guard- no sabem predir, que és el que realment exaspera a alguns. Tot allò que no siguin actes organitzats amb el llacet groc ens fa una ràbia tremenda perquè són un xic més veritat, la veritat del conflicte, el testimoni exemplificat, feréstec i tangible que demostra que efectivament a casa hi ha un conflicte. Perquè se’ns omple la boca de dir i teoritzar que a Catalunya hi ha conflicte però quan aquest sorgeix espontàniament i no l’hem vist venir, ja no ens va bé. A mi em posa content, i no em reca dir-ho, quan sota la pancarta de l’antifeixisme postmodern traspua la nació catalana per dir la seva, com pot i li surt del budellam, malgrat l’opinió vil d’alguns comentaristes amb ínfules. A mi em posa content quan se m’apareix la nació en forma de barricada muntada per la jovenalla a Via Laietana, malgrat aquests mateixos comentaristes, capaços de passar de la denúncia per inconveniència estratègica en poques hores, a un gir romàntic favorable amb els combatents tot imaginant-se que amb uns dies més Catalunya podria ser independent, per acabar tornant a refredar-se i dir que no anem bé.

Ara s’ha fet fora a VOX de Vic en plena campanya electoral i els comentaristes diuen que ho haurien de fer amb tot l’arc parlamentari col·laboracionista, que la gent no en raja. Allò que no enteneu vosaltres, comentaristes, és que si algun dia la independència té lloc, no serà per la il·luminació sobrevinguda de la massa. Em sembla d’allò més lloable treballar per la presa de consciència de la població i obrir-hi quants més ulls millor però aquesta -per favor- no serà la clau de l’adveniment de la independència. La prova és que l’any 2017 amb la mateixa poca preparació crítica -referent al poble- només amb un lideratge com cal, s’hagués pogut canviar el curs de la Història a casa nostra. Ara direu que potser vaig errat, i mare de Déu com arriba a treballar la memòria per amagar la dolor i el que hagués pogut ser de nosaltres, que finalment no.

A l’escola ens explicaven les zones sísmiques terrestres i després a la televisió un bon dia vèiem tal volcà o tal terratrèmol i almenys comprovàvem la correlació de fets i discurs. Quin conflicte hi ha Catalunya, demano jo als mans netes? Submissió? Això no és cap conflicte. Això és acceptació. Vull dir, amb tot plegat, que estic a favor del conflicte brut, jo? Vull dir que estic a favor de reconèixer la meva nació, no saber-la morta i saber valorar-ho. Tant que critiqueu als qui utilitzen Catalunya com una meuca, vosaltres també ho feu per manifestar la insuportable lleugeresa del comentarista, perquè us importa més la vostra marca personal que allò que pugueu fer per la causa. I no hi ha més cera que la que crema.