La voluntat catalana de poder

La voluntat de poder, en tot el seu ventall de possibles expressions, és el passaport individual indispensable per guillar la mediocritat, ni que sigui per mirar-se l’espectacle des del costat -que deia Cioran. Com que aquest article va limitat en caràcters, per a una informació rigorosa sobre aital concepte, vid. Nietzsche.

Ai las, si tot fos tan fàcil però, tothom s’escarrassaria a aconseguir aquest salconduit. Dissortadament detectar-se i assumir aquesta potencialitat no implica de manera automàtica omplir el rebost i pagar els bolquers i les factures de la llum, aigua o gas. La voluntat de poder és allò que en dic una condició ni necessària ni suficient, si el que hom vol simplement és passar els dies anar fent i aplicar l’any empeny. Si aquesta té un interès intrínsec apreciable és per la capacitat que atorga de viure intensament en tot moment i així, quan la mort esdevingui, fer-ho amb la plena convicció que, com bé sabíem allò que volíem, ho haurem donat tot. Personalment trobo que aquest estat d’ànim em permetrà ficar-me a la caixa amb un somriure d’orella a orella el qual, ara per ara, tal i com s’entrelluca el panorama, em sembla un traspàs d’allò més arranjat. M’hauran d’amortallar, esclar, però no caldrà que em belluguin la comissura labial; què més es pot demanar! Si aquest premi sense dotació econòmica ens resulta prou interessant per mirar-ho d’intentar, hem de saber que la voluntat de poder no és evident; de fet la major part del veïnat no la reconeixerà mai i anirà amb les seves esquelles dringant, i anar passant i adorant. Després n'hi ha uns quants a qui per ventura se’ls despertarà abans no sigui massa tard, salvats per la campana, car per molt trasbals que suposi tal adveniment, sempre serà preferible a viure fade to black. Finalment tindríem el petit grupuscle d’afortunats que alberguen la dita voluntat inserida a la pell, preparada per exercir-la només en arribar a la llar d’infants. És d’aquests que en voldria parlar, especialment dels que, a més, posseeixen la condició de catalans. És important no oblidar que, malgrat tot el que ens han volgut fer creure els nostres enemics -tant de fora com de dins- existeixen, com a tot els pobles, catalans amb voluntat de poder. Catalans amb aquest curiós passaport, d’un valor superior al de qualsevol estat del món car representa en primer lloc l’afirmació del propi ésser, veritable expressió de la llibertat sense pal·liatius. Parlem d’individus afamats i assedegats de base, ras i curt, amb ganes, que volen fer prevaldre la seva dèria i moure cel i terra per portar-la a terme. Així doncs si hom volia ser emprenedor com a resultat d’una disquisició racional – perquè ara està de moda, per reinventar-se o perquè potser és el que els altres han dit que ens convé- es tracta d’una beneitura. Per a ser emprenedor, o creador, la voluntat dels dallonses ha de ser-hi ben present i a l’origen del procés. La resta de casos esbombats mediàticament i aparent reeixits són i han estat pura carambola, herència o endoll, o el que vol dir el mateix: estafa.

A nivell local i nostrat ens trobem malauradament que, en no haver un poder real a Catalunya, aquests singulars compatriotes no gaudeixen d’un marc adequat per desenvolupar-se a fons com els surt de les entranyes, ves per on, catalanes. A més, doncs, de la sensació d’ofec o d’anar a mig gas, cal afegir la impossibilitat de guanyar-se la vida explotant aquesta pròpia aptitud natural sense haver d’estrafer-la i acabar traint-se totalment o parcial. Aleshores, com que hom no té més remei que guanyar-se les garrofes, o bé pagaran el preu de renunciar de manera conscient al seu propòsit, amb el cost psicològic de per vida que això implica -de dotats a reprimits, esdevenint desgraciats-; o bé se n’aniran a desenvolupar aquesta voluntat i realitzar-se com a mercenaris de primera on més contents estan de rebre’ls: a Madrit o a París -per als del 66. Igualment doncs, desgraciats. Alerta, que resta l’opció de poder treballar a distància per a aquella gent -només cal mirar el domicili fiscal de qui us paga o la Generalitat mateix, sense anar més lluny- així l’efecte fuga de capital humà no és fa tan palès i la humiliació personal es porta millor, com si fos quelcom sobrevingut o inevitable. Això ha passat, passa i si no hi posem remei, passarà. I és que en totes aquestes qüestions -tot emprant la dita que deia Pla- no hi ha més cera que la que crema.