Massa realitat

Massa realitat per a poder-se concentrar. Ho vam experimentar meridianament no fa gaire durant el primer confinament d’aquest malson anomenat Covid-denou, mentre fèiem provisió de màscares i aplec de paper de cul. Tota noble pretensió artística de crear i treballar una història, mentre la història en majúscula canvia de pàgina amb nosaltres formant-hi part, és un exercici de funambulisme extrem. Els costats de la corda fluixa es troben inusualment en constant agitació i així hom no es veu amb cor de bastir res amb cara i ulls, com impossible per a un equilibrista és tenir-s’hi dret i la prova és la fallida mateixa del Cirque du Soleil. En temps convulsos les bases i els sobreentesos sobre els que jeu tot escrit canvien massa de pressa, la ploma et tremola a la mà. Potser aquesta és la raó principal per, de moment, escriure curt.

Massa realitat per a poder-se projectar. Durant un confinament total el temps present i futur s’aturen, no es poden fer plans de cap mena, ni tan sols autodestructius, cas que vulguin anar més enllà de voler penjar-se del sostre sense sortir de casa, tot sabent que tanmateix per culminar com cal aquest punt i final hauríem de comptar posar-nos la màscara i rentar les mans, i la maroma amb què ens volem escanyar, amb solució hidroalcohòlica.

Massa realitat per a poder-se relaxar. Ens volen garratibats, esglaiats, corpresos, ofegats, deprimits, alterats, drogats, de píndoles embafats. No passa un dia sense que els mitjans de comunicació dirigits des de dalt no deixin de pensar en nosaltres per fer-nos arribar el seu gentil missatge sobre allò que millor ens convé a cada moment. Cas que decidiu prescindir -voluntàriament i després de molta conscienciació- de premsa, ràdio i televisió, ells saben que al s. XXI hom no pot viure sense xarxes socials amb la petita dosi d’allò que en diuen el hope. Nosaltres mateixos minimitzarem aquest fet i afirmarem que tanmateix som capaços de garbellar la informació de manera intel·ligent, que destriem el que volem i el que no ho bandegem. Ai las, pel minso canal restant s’acabarà escolant la misèria moral i el pinso de la nostra col·lectivitat.

Massa realitat per a poder-la obviar. Si per tal de no voler patir goseu persistir en l’apagada sensorial i provar de viure en un ambient més espartà sense condicionar, els llogaters estivals de l’adossat o el pis de dalt us obsequiaran amb una ració horripilant de púrria, en cridòria lumpen inframental, que us obligarà a reprendre el subministrament elèctric per poder tancar portes i finestres i crear de nou la remor ambiental per protegir-vos així de la feredat que suposa comprovar que la nostra espècie pugui assolir tals cotes abissals.

Massa realitat per poder seguir encara ensarronant amb el llacet groc, la raó i bajanades com que som els millors a ulls de tothom. Massa veritat per a no haver copsat ja fa estona que el rei va nu i que si no fos per la por que ens han infós des de mil nou-cents trenta-nou, únic obstacle real que ens manté en la rebequeria però al sofà, aquest món imperfecte segur que rutllaria un xic millor. Moment definitiu per treure’ns la bena dels ulls davant les fake news i concentrar-se en l’única realitat assumible: la pròpia, dividida entre allò que ens envolta i alhora ens aporta, i la pulsió que fa que ens gitem i llevem amb esma. Els més murris de la classe han aconseguit entortolligar aquests dos aspectes i no em fa res confessar l’enveja envers aquests afortunats que ja hauran cobert, de la missió que tenen encomanada per aquest estrany nostre passatge terrenal, la vessant més feixuga.

Massa realitat per perdre el temps presenciant la calamitat oficial amb els ulls entelats i encataracts de sempre per passar-se el dia planyent-se. Aquest hauria de ser el moment ideal per aprofitar l’oportunitat d’or i mai més refiar-nos del guió global i que almenys puguem triar, ara sí, el nostre camí si allò que volem és guanyar quotes de llibertat que, al capdavall, d’això deu anar allò que en diuen benestar, ja no dic felicitat.

Estiu vora el mar

Estiu i el que vol o hauria de voler dir. Quietud, lentitud, mansuetud. La tímida fresca, d’hora vora el mar que convida al primer bany. Omplir-se els forats de sal. Fer el mort sabent-se ben viu perquè, al capdavall, viure era això i no tota la faramalla i les farfolles del teu cap. Balandrim-balandram, xano-xano, cap a casa pel corriol terra endins per a esmorzar. L’únic que se sent és la teva cullereta remenant el cafemllet. És el moment. Un mot isolat que demana una línia i una altra línia que demana un mot i cop de diccionari. Finestra d’oportunitat. El sol va guanyant la partideta a les ombres i la xafogor s’apodera de l’ambient per acabar entrant a casa, on ningú la troba escaient. Havent-hi una màniga ben a prop, el moment idoni per a treure’s la sal esdevé tot sol. La mànega inclou el termòstat natural progressiu que et permet gaudir, en primer lloc de l’aigua tèbia que alberga reposada tota ella a l’interior, per donar pas al raig fred que t’acaba d’eixorivir de debò. Per fi desllorigat aquell bloqueig articular. Garratibada general que et tenia desficiejat, penses ara sota el sol, a tal punt de fer pagar els plats trencats a qui no n’ha de fer res, dels teus soliloquis de merdós a deshora i a l’engròs. Migdia fent un refrigeri, garbellat el sucre, no pas per agafar forces sinó amb voluntat de mullar la gola i, de pas, liquar un petit bocí de felicitat, de costum per a tu sublimada, no pas real. Converses en la intimitat, en cercles reduïts parlant català, d’allò viscut aquest mateix matí de primera mà, revivint la mar podrida que ens ha permès surar i fer girar deslliurats la brúixola corporal. Voluntat vegetativa de romandre integralment sense afaitar, i no per esnobisme o imbecil·litat; de no fa gaire que el cos s’ha tornat un perfecte desconegut i prega que t’oblidis d’ell, de tota pelussera, incipient o revellida, elegant o matussera; així mateix t’és igual ja tota mena d’índex corporal, coeficient, valor i tant per cent. Per primer cop i no de manera casual –no hi ha marxa enrere- l’estètica ultrapassa la franja de l’espectre visual per a amarar i abraçar l’holística. La vianda, mentrestant, salpebrada a discreció a la graella. Tiberi amical sense cap temptació d’arrosar l’escena, prou gormanda per al teu nou dial. De sobte recordes aquella nimietat, tal dia farà un any, que aleshores qualificares de sotrac, amb què gairebé et va donar un infart i que ara, en canvi, et fa enrojolar. Pensades nogensmenys fugisseres, que s’esvaeixen un cop sou a taula. Sensació de nutrició atàvica, vívida, satisfeta a cada mossegada. Ben atipats ja, cafè de mitjó en mà, a sant de què interrompre la serenitat i la conversa pausada amb el soroll de llamps i trons d’aquelles cafeteres estúpides neocapsulars. Abans que tothom faci allò que vulgui, proposes una migdiada consensuada sota l’ombra cantonera. Una sireneta amb retirada a tu, a qui cerca per dormir arraulida sobre ton ventre. Promesa de gelat de tall de tres gustos un cop la canícula deixi pas a la publicitat. Ni temps ni rellotge, tan sols un biberó aleatori, amb o sense cereals, canvi de bolquer inopinat, envidant a mullat o ben empastifat. La màquina rentadora, pencaire abnegada, arraconada a l’eixida, empassant-se bodis, llençols, baixeres, vànoves, pitets, dodós. Bugada estesa al vent de mestral, a l’estiu marinada, xaloc a la nostra rosa estimada. Orxata de xufla granissada i agitada o tall de meló al seu punt de maduresa, o no, beneïda discussió abans i després de cada obertura. Toaleta i espardenyes per a una atansada abans de tancar a l’establiment fornidor de queviures. Llista dels més fungibles del rebost. Ja ho tenim tot, sopar frugal a la llum de l’espelma antimosquits que procura la ració de placebo als sentits i a rebre la son, car no gaire tard nosaltres no som d’eixe món i ja hi pot haver conversa transcendental, amb cafè i perfumat, que la deixarem per als cors trencats convidats o els mussols. 

Escriure rebé (i no estar conforme)

D’ençà que el va publicar que no me’l trec del cap. Es tracta d’un article de Joan Burdeus al digital Núvol, on el filòsof, periodista i guionista defensava que es pot escriure bé i estar conforme -de fet així s’intitulava la peça-, com volent dir que no és cert que s’hagi d’escriure sempre des de la ferida. L’autor mateix s’hi posava com a exemple de bona ploma i bona jeia, dins i fora de la quartilla o de la pantalla en blanc. Sovint hi penso de tant en tant per fer-me una idea de quina manera es pot escriure per entregues o per encàrrec sense un rum-rum atàvic visceral per acomplir tals missions fasciculars, i a més a més que et reconeguis bo i de resultes de tot plegat, bufar i fer ampolles! Doncs me n’alegro per ell, què voleu que us digui, car diuen que allò més important és estar en pau i bé amb un mateix, i amb l’autoestima a prova de bombes, sobretot en aquests descampats. Tanmateix aquesta voluntat de justificar la seva excepció –oda a la particularitat- m’ha fet recordar quelcom semblant en el camp de la música, que m’és encara més familiar que el de la lletra. Rememoro ara velles coneixences d’estudiants de conservatori clàssic que llegien les partitures i fins les memoritzaven, sense tanmateix ser capaços d’amollar l’oïda amb altra cosa diguem-ne més lleugera o improvisada, ni que els matessin. Maldaven, pobrets, mes no hi havia follet enlloc que vingués al seu encontre. Jo allà, us ho dic sense embuts, hi veia una estafa i em demanava per què tant d’estudi doncs, per acabar o continuar amb el pal ficat al cul. Era aleshores quan apareixia la frase justificativa: -és que mos pares van voler que toqués el piano i bla, bla, bla...-. Mireu, jo ja no sé si som encara capaços de reconèixer l’endins, la puresa, el petit big bang d’algunes joies que se’ns presenten inopinadament davant nostre, o bé la comoditat dels darrers decennis a occident ens ha fet perdre les diòptries que ens feien distingir un original d’una bona còpia abans de la subhasta. Una oronella no fa estiu ni dues primavera, i jo mantinc que sense patir i portar una disconformitat latent a la gepa, potser algú serà capaç d’arribar al cel amb patinet, però rarament s’hi pot romandre. Cal gaudir d’un fons d’armari, d’un motor de gran cilindrada que rugeixi i faci prou por per a espantar els impostors. No ens enganyem, la sensació del receptor mínimament avesat davant un creador sense ferida és la de llepar-hi metall. No s’hi val fer creure als altres que hom pot escriure una bellesa polièdrica amb tonalitats, heràldiques o pastel a conveniència, per després romandre-hi en estat zen fins que torni a prémer el botó i posar-s’hi de nou com un assalariat perquè hom és equilibrat, assenyat i feliç. No entenc aquest abanderament i voluntat de voler desvincular-se públicament d’aquest estigma dels escriptors com a tarats de mena, negant o menystenint allò que és una evidència, que qui escriu i no para d’escriure, millora en l’escriptura, i no parant de millorar cada dia escriurà millor però mai no quedarà conforme, perquè la conformitat no existeix per tot aquell qui va a la recerca i la comprensió última d’ell mateix, del seu entorn i d’allò que li ha portat fins ací en aquest món; i és amb l’escriptura que ho sap i ho vol assolir, com altre decidirà expressar-ho d’una altra manera. La conformitat emmetzina, és un estat d’ànim que t’aixafa dia rere dia contra la part més baixa de l’escala jeràrquica ascensional i si t’agafa la mandra t’assimila als portadors de tatuatges i els holds my beer i doncs, als mediocres. Ves que aquell article no fos un parany conceptual del senyor Burdeus, ben sabedor d’allò que vol dir escriure, i la prova és que porto dos mesos rumiant com articular adequadament la rèplica del seu escrit, tot sabent que tant ell com jo, i com tothom qui s’hi posa, no acaba mai de comprendre el misteri que rau en això de la lletra. Ben normal que d’entrada aquest ofici imposi respecte o faci basarda; potser que m’he ficat dins un bon (altre) atzucac!

Veredicte: no m'agrada

Tot ficant maldestrament cor i cap al món dels lletrafirats no col·legiats, em faig creus de com n'és, de complicat, reconèixer el mínim valor d’un escrit quan la pulsió de l’autor es troba a l’altra banda de l’espectre d’aquell qui el sotmet a examen. No costa gens adonar-se quan el crític senzillament no valora res del que s’hi diu o, sense nar més lluny, menysprea el gènere literari de l’escriptor a qui està fiscalitzant. Com a resultat d’aquesta manca de ressonància o incompatibilitat estètica que, al capdavall, aquí i enlloc més rau el moll de l’os de la incomprensió entre llegit i lector, s’acaba emetent un judici tan mancat de equanimitat com pretès ho era en un inici, i tot per una qüestió animal d’approche i de gustos, impossible d’obviar. Voldria aclarir que em refereixo a la crítica feta fora dels tentacles de l’apparatchik en totes les seves formes, des de les més a les menys subvencionades. No conec el pa que s’hi dóna però imagino que n'hi deu haver també, de crítica fora dels tebeos. És un fet que un idioma unifica però ens pensem erròniament que amb una formació acadèmica disposem de totes les eines per avaluar tot allò escrit en la mateixa llengua. La distància entre poesia i prosa és un bon exemple de dos codis diferents i com de difícil pot ser treballar-los i dominar-los alhora. Així mateix, entre ficció i no ficció, contes, assaig, cròniques, relats, etc. les diferències són massa importants per arribar a fruir amb tot. Tanmateix de vegades observo astorat la gosadia a l’hora de bandejar el treball de l’altre perquè no es voldria reconèixer que, senzillament i primer de tot, no hi estem connectant. És per aquest motiu que alguns, per tal de vogir aquesta sensació de buit que pot donar l’insuportable lleugeresa de no arribar a poder copsar la profunditat i la saba del creador malgrat tota la formació atresorada, el que faran serà portar el text aliè al seu propi domini, no amb la prudència de saber-se limitats sinó ben deslliurats i embolica que fa fort. L’esperit en aquests casos serà sempre mirar de fer categoria de les anècdotes mostrades per l’autor per rarament enaltir la seva contribució literària, car no l’entenen, sinó més aviat per escarnir-lo, i aquest desfasament serà sempre una bona excusa. Que fàcil seria dir de vegades simplement: no m’agrada; és clar que aquest no és un criteri gaire professional però tant se val quan seria, de fet, la pura veritat. Altrament se senten autèntiques bestieses i s’arriben a dir coses que no són i que fan mal, i tot per no saber fer mut i a la gàbia. Mítica la boutade de Pla quan digué que a partir d’una certa edat no pagava la pena llegir novel·les, i tot perquè ell, malgrat el seu talent, no es considerava capaç d’escriure’n. Tot plegat semblen aforismes aïllats que es deixen anar per esnobisme o com a astracanada però que hom els pren absurdament fil per randa. Com aquell altre que qualsevol cosa feta a casa ja té el desavantatge de ser catalana. Fa poc he sentit dir, per exemple, que el dietarisme com a gènere a Catalunya seria resultat de la covardia o submissió del poble, que caldria escriure radicalment amb voluntat preclara de transcendència, el país bé s’ho val i així ho necessita. I nogensmenys, llegeixes dietaris com “L’eternitat enamorada” de Josep Igual i t’hi trobes una hòstia amb la mà oberta a la mediocritat, des de la serenor, alhora que un compromís insubornable amb la nació i vaja, allà hi trobem de tot excepte covardia i submissió; i llavors penses com de fàcil pot ser fer el ridícul dient vaguetats o ximpleries, motiu pel qual jo mateix m’esforço a editar aquest petit assaig que us presento i no perquè et puguin enxampar amb una beneitura sense esporgar, sinó per una pura voluntat d’honestedat amb un mateix i amb qui ho llegirà. De la mateixa manera que tot forat té el seu pedaç, tota obra tindria el seu públic si no fos per la contaminació homogeneïtzadora dels tebeos. Per la palla, no cal amoïnar-s’hi massa, es detecta abans de llegir-se; de vegades el premi aspirat o assolit o el compte Twitter de l’autor en són prou prova. Diuen que cal una millor crítica literària per a la literatura catalana quan allò que cal tan sols és lluitar per assolir la independència de Catalunya.

Faig pudor

Obsessionat i obsedit a trobar la meva veu, element clau per fer-se llegir -veritable objectiu de tot hom qui escriu-, vaig provant noves maneres de fer arribar el meu missatge, com dotar la meva escriptura d’un quelcom nou i original, també de refinat i distingit com ho són els primers lectors que m’ajuden a estintolar l’amor propi i tirar endavant en l’ofici; a tots ells, gràcies, gràcies basterianes. Arribats a aquesta mascarada d’estiu d’un enguany per oblidar, m’he adonat que un element únic i distintiu de cadascú i per tant, a ésser explotat és, sense cap mena de dubte, la olor corporal. Prego em permeteu que desenvolupi un tema aparentment profà, però és d’allò ben cert que la olor que fem, la flaire, la pudor, vaja, és una marca personal inequívoca i que, ben feta servir, ens apodera, ens forneix d’autoestima i seguretat davant les altres, que no me’n puc estar i ja m’ha sortit el femení per motius obvis d’orientació sexual i no com a genèric a la moda per influència passatgera del llenguatge tòxic xirucaire o en comú mai podrem. Beneït siguin els estius gaudits per sota del paral·lel on tot s’humanitza a Europa, que és el quaranta-cinc. A partir del quaranta-cinc cap al sud la misèria personal és una fatalitat reconeguda d’una manera més natural, amb abnegació cristiana, una companya que ens acompanya a estones o per sempre en aquest trajecte vital ben rar que no és precisament gaire comprimit, car dóna per tota mena de trifulgues com diu el bo d’en Guillamino: tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada; l’ordre i el bon nombre de revolts ja si de cas serà cosa de cada ú i la seva estrella. Per sobre del quaranta-cinc fa fresca d’habitud, circumstància que permet als seus habitants, un cop endevinada la marca de desodorant infal·lible que millor els escau a cada aixella, anar tirant amb el pal al cul, sí, però que sembli que tot rutlla, que allò normal és no exsudar i la prova és que no en trobes gairebé ningú que faci olor per aquelles contrades. Jo he estat partícip prou temps d’aquesta manera de viure per sobre del quaranta-cinc i és collonuda, et lleves, et dutxes, t’envernisses la pelussera amb el desodorant adequat en format i quantitat i la resta és bufar i fer ampolles, atès que rarament la suor arrela allà dalt on el personal, quant a les relacions humanes, fa feredat -i no ho dic jo sinó Monsieur Houellebecq. Nogensmenys, jo m’estimo més aviat descendir i travessar terres càtares per acabar petant a catalanes on començo a percebre, amb el pas de les hores i les emocions de retrobar-me a casa, una mena de cantarella que comença a emanar de mes aixelles i més enllà. És una barreja baronívola, d’home de quaranta i tants, que havia oblidat ja de traspuar com cal en rierols de sal. M’alleuja escriure aquest article tot sabent que no em podreu ensumar a l’instant car si no seria impossible gosar-lo acabar. Amb una mica de reculada penso que potser trobareu una mica macabre parlar de sensacions fortes olfactives, en un moment on molta gent les ha perdudes parcialment o total com a conseqüència de la malparida aquesta dèneu-viral vinguda per fer encara més insuportable l’existència que alguns afirmen precedeix a l’essència, essència d’aixelles prestes que he deixat anar de cop i volta de tal manera que a casa han hagut d’activar el Plaseqcat. Els meus m’han comminat a fer cap de pet sota la dutxa. He hagut d’ensabonar-me més d’un cop les parts més afectades, proporcionalment amb més presència de pèl engonal i arravaler. La primera passaeta ha servit perquè jo mateix puga continuar respirant sense problemes i desactivar el dit pla d’emergència, per persistir de manera ja més asserenada. La segona frega no ha estat tampoc definitiva car ha calgut reblar la faena un cop esbandit. Crec fermament que més val fer pudor i que se t’acosti només qui t’estima de debò, que voler fer bona olor a tothora i per a tothom; al capdavall tots hem passat per una edat on la suor, calia domesticar-la tan sols fins trobar algú amb qui poder suar ensems i a balquena.

El centre del món

No l’he vist. Quasi l’atropello amb el morro del cotxe tot just quan em disposava a reprendre la marxa. Un vagabund. O potser ho era jo, el pamparruana, essent el primer cop que poso els peus al centre del món, que en deia Dalí d’aquest lloc. Jo, que només hi acabo d’arribar, diríem que de penal, veig que el centre del món, en cas d’existir a nivell de l’escorça terrestre, es trobaria desplaçat vuit-cents cinquanta quilòmetres més amunt, on fa més gris i més fred, on sempre volen més i més. Segurament ha succeït quelcom semblant al desplaçament progressiu del pol magnètic i que, allò que per al pintor aleshores era una impressió, ha virat a broma macabra d’allò més surrealista. 

Gairebé que envesteixo al bon home, que dèiem. S’ha quedat palplantat allà davant, alienat com esperant resignat la més que previsible topada però, afortunadament, tot ha quedat en un ensurt. Espantat, he fet marxa enrere violentament quan vet aquí la companya del vagabund que passava al seu torn pel meu angle mort. Novament, ha anat d’un pèl. Aquesta sí que m’ha fitat directament, però no desafiadora sinó per venir a dir-me que li seria també exactament igual, com al seu company. Potser aquí l’estrany i culpable sóc jo per no conèixer el que es cou habitualment al centre del món, parvenu a aquest indret associat administrativament i numerològica a la bèstia d’una manera tan escaient que m’ha deixat corprès a la primera llambregada i sense baixar de l’autobús, que diria H.H, i no estic parlant de cap marca de roba noruega. 

Migdia solar de ple estiu demoníac. Dos ados a terra fumant una cigarreta de quinze centímetres de llargada sota la poca ombra agonitzant. Una parella ja d'adults que mira d’alleujar la xafogor i la seva particular calamitat dionisíaca a l’exterior del seu cotxe no condicionat amb aire respirable. S’estan a fora doncs, on no hi corre l’aire -que vol dir vent absent- circumstància per cert gens comuna aquí, al centre del món. Ella i ell es tiren aigua per sobre, com els aficionats fan cada any als ciclistes d’un Tour el qual enguany, dinou viral, no haurà lloc al juliol. Amatents tots dos sense dir mot, se saben esguardats i alhora ho volen copsar tot, i ho sé perquè entre nosaltres ens reconeixem, amatents habituals que passem desapercebuts com la Marinette parisenca abans d’esdevenir Ladybug, oficialment titllats de despistats o encantats, allunyats sembla ser d’un món per als altres ben real. Jo reconec en aquest precís moment com a socis del meu club d'amatents aquesta parella que ara es recolza a la carrosseria del seu atrotinat i que deuen estar esperant quelcom per viure plenament i intensa; i quin lloc millor que el centre del món per assolir aquest goig fins al paroxisme delirant de pensar que per construir quelcom, primer cal destruir i doncs, que per cercar allò nou que encara no has viscut has de destrossar-te i fer-te pols el ben endins. 

Me n'he d'anar però hi tornaré per reconciliar-me amb aquest aplec de façanes deplorables. No hi ha dret a tocar el dos campi qui pugui, com estic fent ara mateix, ni dret a extreure conclusions en només mitja hora intempestiva al centre del món virtual per als marginals, o sigui, els catalans. Segur que la meva impressió és esbiaixada; segur que ho és també, de satel·lital, malgrat haver-la configurat al centre del món dels il·lusos que lluitem per mantenir la nostra dèria amb una vigència total, de manera que portant-la al nostre cap és com acabarà un dia esdevenint real. Me’n vaig colpit perquè allò que he vist és un indret decadent, castigat per tothom a parts iguals, per qui no el vol tal com és mes se’l vol fer seu de totes passades, com alhora per qui n’era fill i en podria ser l’amo i nogensmenys en renega. No sé si serà una bona idea tornar amb pruïja exploradora a un exemple de realitat total abassegadora d’extirpació, violació i arrabassament de l’ànima d’un poble. El resultat de ben segur serà no trobar-hi ningú satisfet. Deu ser un drama sentir-te un estrany a ca teua. 

Morts de gana

Avui no tinc res a dir llevat que em moro de gana. Em passa sovint, fins a quatre cops al dia. Sort en teniu tots aquells que sou capaços de presentar-vos als àpats o preparar-vos-els sense presses, sense angoixes i sabent-vos capaços de fer una o dues tasques alhora, àdhuc quan teniu gana. De debò que no sé què em passa amb la gana, trobo que mai i per sort, que jo me’n recordi, de xic no n’he passat jo, de gana; i tot i així, abans de posar-me a escriure aquestes línies he hagut de fer un mos, una petita col·lació, tant se val si dolç o salat, atès que demà estarem igual. El cas és que la gana em mata, em resta vida. Si fes recompte de les hores cumulades des que sento la trucada del cuquet a l’estómac i, per múltiples excuses, no puc atendre’l convenientment, trobo que estic de mala jeia una mitjana de tres hores al dia. La mala jeia potser que la tinc d’ençà que vaig néixer però es manifesta prou sovint abans de seure a taula. Aquesta gana irracional, que segur que es tracta d’una dèria disfuncional i no té a veure amb satisfer les meves necessitats peremptòries –atès que no es pot afirmar de cap manera que pateixi de desnutrició-, em crea problemes semblants als d’una drogoaddicció. Certs hàbits ja adquirits ho són pel fet de voler evitar l’atac de gana, apaivagar-lo o minimitzar-lo de les maneres més sibil·lines que us pugueu arribar a imaginar. En aquest sentit em va agradar saber que al diccionari existia la paraula “desdejuni”, la qual definia exactament allò que faig sempre un cop llevat i posat peu a terra, que no és altra cosa que assegurar l’esmorzar. Des d’aleshores que no em sento tan incomprès. Així mateix a la feina, un cop assolit i merescut un cert grau de responsabilitat, he mirat de convocar les reunions tot just després dels àpats, per dos motius. El primer és evidentment, com us podeu imaginar, per no tenir jo gana i estar en condicions de donar-ho tot. El segon i no menys important, saber el meu interlocutor ensopit i maldant per no quedar adormit a l’hora de la migdiada. Així doncs, per poc que pogués mirava de proposar les trobades importants en aquesta franja dels dilluns, dia de la setmana en què l’altra part encara té al cap la becaina dominical a la poltrona del seu mas. Ho dic sense cap ànim de pontificar però els negocis són els negocis i no hi pot haver commiseració per a aquell qui vol els teus calers. Un altre dia negre per a mi són els de les revisions mèdiques o anàlisis de sang, i aquí pot ser que de petit m’hagi quedat alguna tara. Recordo meridianament aquelles anàlisis de sang que m’havia de fer de tant en tant, i mira que ens hi presentàvem amb la mare ben d’hora, abans i tot de les vuit. Tot i així sempre ens tocava, posem per cas, el número 89 o 114. Evidentment, aquells dejuns fins a les onze del migdia com a brivall suposo que em foren mortals, com ho prova el fet que no em costi gaire rememorar-los ara, molt temps d'ençà. Poca broma sisplau amb la gana; els dies de concert d’anomenada al Sant Jordi em planto sempre d’hora als frankfurts de Creu Coberta per englotir una cervela en tres queixalades amb una cervesa, amb la tranquil·litat que dóna pujar les escales mecàniques cap a l’Anella Olímpica sabent-se ben sopat. Prego em dispenseu de tractar-hi assumptes delicats com les cites amoroses o acostaments feréstecs, on l’energia primària és quelcom fonamental per a les accions primitives o per reforçar l’autoestima en cas de daltabaix o ensulsiada cavalleresca. Aquí em voldria solidaritzar amb tots aquells que sovint rumien amb el Rei Salomó i dubtin entre aprofitar una ocasió d’or o trencar l’encís i fugir a Cal Pinxo de Sota a fer el ressopó. Ai, la gana! No, no penseu que això va d’acabar gras com un toixó, no. Més aviat és la poca capacitat que tenim alguns de metabolitzar el greix o el que sigui que ens permeti viure com la resta de mortals i sobretot, que no es noti que menjar per a nosaltres és cabdal, car heu de saber que és molt depriment semblar un mort de gana.