Escriure rebé (i no estar conforme)

D’ençà que el va publicar que no me’l trec del cap. Es tracta d’un article de Joan Burdeus al digital Núvol, on el filòsof, periodista i guionista defensava que es pot escriure bé i estar conforme -de fet així s’intitulava la peça-, com volent dir que no és cert que s’hagi d’escriure sempre des de la ferida. L’autor mateix s’hi posava com a exemple de bona ploma i bona jeia, dins i fora de la quartilla o de la pantalla en blanc. Sovint hi penso de tant en tant per fer-me una idea de quina manera es pot escriure per entregues o per encàrrec sense un rum-rum atàvic visceral per acomplir tals missions fasciculars, i a més a més que et reconeguis bo i de resultes de tot plegat, bufar i fer ampolles! Doncs me n’alegro per ell, què voleu que us digui, car diuen que allò més important és estar en pau i bé amb un mateix, i amb l’autoestima a prova de bombes, sobretot en aquests descampats. Tanmateix aquesta voluntat de justificar la seva excepció –oda a la particularitat- m’ha fet recordar quelcom semblant en el camp de la música, que m’és encara més familiar que el de la lletra. Rememoro ara velles coneixences d’estudiants de conservatori clàssic que llegien les partitures i fins les memoritzaven, sense tanmateix ser capaços d’amollar l’oïda amb altra cosa diguem-ne més lleugera o improvisada, ni que els matessin. Maldaven, pobrets, mes no hi havia follet enlloc que vingués al seu encontre. Jo allà, us ho dic sense embuts, hi veia una estafa i em demanava per què tant d’estudi doncs, per acabar o continuar amb el pal ficat al cul. Era aleshores quan apareixia la frase justificativa: -és que mos pares van voler que toqués el piano i bla, bla, bla...-. Mireu, jo ja no sé si som encara capaços de reconèixer l’endins, la puresa, el petit big bang d’algunes joies que se’ns presenten inopinadament davant nostre, o bé la comoditat dels darrers decennis a occident ens ha fet perdre les diòptries que ens feien distingir un original d’una bona còpia abans de la subhasta. Una oronella no fa estiu ni dues primavera, i jo mantinc que sense patir i portar una disconformitat latent a la gepa, potser algú serà capaç d’arribar al cel amb patinet, però rarament s’hi pot romandre. Cal gaudir d’un fons d’armari, d’un motor de gran cilindrada que rugeixi i faci prou por per a espantar els impostors. No ens enganyem, la sensació del receptor mínimament avesat davant un creador sense ferida és la de llepar-hi metall. No s’hi val fer creure als altres que hom pot escriure una bellesa polièdrica amb tonalitats, heràldiques o pastel a conveniència, per després romandre-hi en estat zen fins que torni a prémer el botó i posar-s’hi de nou com un assalariat perquè hom és equilibrat, assenyat i feliç. No entenc aquest abanderament i voluntat de voler desvincular-se públicament d’aquest estigma dels escriptors com a tarats de mena, negant o menystenint allò que és una evidència, que qui escriu i no para d’escriure, millora en l’escriptura, i no parant de millorar cada dia escriurà millor però mai no quedarà conforme, perquè la conformitat no existeix per tot aquell qui va a la recerca i la comprensió última d’ell mateix, del seu entorn i d’allò que li ha portat fins ací en aquest món; i és amb l’escriptura que ho sap i ho vol assolir, com altre decidirà expressar-ho d’una altra manera. La conformitat emmetzina, és un estat d’ànim que t’aixafa dia rere dia contra la part més baixa de l’escala jeràrquica ascensional i si t’agafa la mandra t’assimila als portadors de tatuatges i els holds my beer i doncs, als mediocres. Ves que aquell article no fos un parany conceptual del senyor Burdeus, ben sabedor d’allò que vol dir escriure, i la prova és que porto dos mesos rumiant com articular adequadament la rèplica del seu escrit, tot sabent que tant ell com jo, i com tothom qui s’hi posa, no acaba mai de comprendre el misteri que rau en això de la lletra. Ben normal que d’entrada aquest ofici imposi respecte o faci basarda; potser que m’he ficat dins un bon (altre) atzucac!