Faig pudor

Obsessionat i obsedit a trobar la meva veu, element clau per fer-se llegir -veritable objectiu de tot hom qui escriu-, vaig provant noves maneres de fer arribar el meu missatge, com dotar la meva escriptura d’un quelcom nou i original, també de refinat i distingit com ho són els primers lectors que m’ajuden a estintolar l’amor propi i tirar endavant en l’ofici; a tots ells, gràcies, gràcies basterianes. Arribats a aquesta mascarada d’estiu d’un enguany per oblidar, m’he adonat que un element únic i distintiu de cadascú i per tant, a ésser explotat és, sense cap mena de dubte, la olor corporal. Prego em permeteu que desenvolupi un tema aparentment profà, però és d’allò ben cert que la olor que fem, la flaire, la pudor, vaja, és una marca personal inequívoca i que, ben feta servir, ens apodera, ens forneix d’autoestima i seguretat davant les altres, que no me’n puc estar i ja m’ha sortit el femení per motius obvis d’orientació sexual i no com a genèric a la moda per influència passatgera del llenguatge tòxic xirucaire o en comú mai podrem. Beneït siguin els estius gaudits per sota del paral·lel on tot s’humanitza a Europa, que és el quaranta-cinc. A partir del quaranta-cinc cap al sud la misèria personal és una fatalitat reconeguda d’una manera més natural, amb abnegació cristiana, una companya que ens acompanya a estones o per sempre en aquest trajecte vital ben rar que no és precisament gaire comprimit, car dóna per tota mena de trifulgues com diu el bo d’en Guillamino: tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada; l’ordre i el bon nombre de revolts ja si de cas serà cosa de cada ú i la seva estrella. Per sobre del quaranta-cinc fa fresca d’habitud, circumstància que permet als seus habitants, un cop endevinada la marca de desodorant infal·lible que millor els escau a cada aixella, anar tirant amb el pal al cul, sí, però que sembli que tot rutlla, que allò normal és no exsudar i la prova és que no en trobes gairebé ningú que faci olor per aquelles contrades. Jo he estat partícip prou temps d’aquesta manera de viure per sobre del quaranta-cinc i és collonuda, et lleves, et dutxes, t’envernisses la pelussera amb el desodorant adequat en format i quantitat i la resta és bufar i fer ampolles, atès que rarament la suor arrela allà dalt on el personal, quant a les relacions humanes, fa feredat -i no ho dic jo sinó Monsieur Houellebecq. Nogensmenys, jo m’estimo més aviat descendir i travessar terres càtares per acabar petant a catalanes on començo a percebre, amb el pas de les hores i les emocions de retrobar-me a casa, una mena de cantarella que comença a emanar de mes aixelles i més enllà. És una barreja baronívola, d’home de quaranta i tants, que havia oblidat ja de traspuar com cal en rierols de sal. M’alleuja escriure aquest article tot sabent que no em podreu ensumar a l’instant car si no seria impossible gosar-lo acabar. Amb una mica de reculada penso que potser trobareu una mica macabre parlar de sensacions fortes olfactives, en un moment on molta gent les ha perdudes parcialment o total com a conseqüència de la malparida aquesta dèneu-viral vinguda per fer encara més insuportable l’existència que alguns afirmen precedeix a l’essència, essència d’aixelles prestes que he deixat anar de cop i volta de tal manera que a casa han hagut d’activar el Plaseqcat. Els meus m’han comminat a fer cap de pet sota la dutxa. He hagut d’ensabonar-me més d’un cop les parts més afectades, proporcionalment amb més presència de pèl engonal i arravaler. La primera passaeta ha servit perquè jo mateix puga continuar respirant sense problemes i desactivar el dit pla d’emergència, per persistir de manera ja més asserenada. La segona frega no ha estat tampoc definitiva car ha calgut reblar la faena un cop esbandit. Crec fermament que més val fer pudor i que se t’acosti només qui t’estima de debò, que voler fer bona olor a tothora i per a tothom; al capdavall tots hem passat per una edat on la suor, calia domesticar-la tan sols fins trobar algú amb qui poder suar ensems i a balquena.