Morts de gana

Avui no tinc res a dir llevat que em moro de gana. Em passa sovint, fins a quatre cops al dia. Sort en teniu tots aquells que sou capaços de presentar-vos als àpats o preparar-vos-els sense presses, sense angoixes i sabent-vos capaços de fer una o dues tasques alhora, àdhuc quan teniu gana. De debò que no sé què em passa amb la gana, trobo que mai i per sort, que jo me’n recordi, de xic no n’he passat jo, de gana; i tot i així, abans de posar-me a escriure aquestes línies he hagut de fer un mos, una petita col·lació, tant se val si dolç o salat, atès que demà estarem igual. El cas és que la gana em mata, em resta vida. Si fes recompte de les hores cumulades des que sento la trucada del cuquet a l’estómac i, per múltiples excuses, no puc atendre’l convenientment, trobo que estic de mala jeia una mitjana de tres hores al dia. La mala jeia potser que la tinc d’ençà que vaig néixer però es manifesta prou sovint abans de seure a taula. Aquesta gana irracional, que segur que es tracta d’una dèria disfuncional i no té a veure amb satisfer les meves necessitats peremptòries –atès que no es pot afirmar de cap manera que pateixi de desnutrició-, em crea problemes semblants als d’una drogoaddicció. Certs hàbits ja adquirits ho són pel fet de voler evitar l’atac de gana, apaivagar-lo o minimitzar-lo de les maneres més sibil·lines que us pugueu arribar a imaginar. En aquest sentit em va agradar saber que al diccionari existia la paraula “desdejuni”, la qual definia exactament allò que faig sempre un cop llevat i posat peu a terra, que no és altra cosa que assegurar l’esmorzar. Des d’aleshores que no em sento tan incomprès. Així mateix a la feina, un cop assolit i merescut un cert grau de responsabilitat, he mirat de convocar les reunions tot just després dels àpats, per dos motius. El primer és evidentment, com us podeu imaginar, per no tenir jo gana i estar en condicions de donar-ho tot. El segon i no menys important, saber el meu interlocutor ensopit i maldant per no quedar adormit a l’hora de la migdiada. Així doncs, per poc que pogués mirava de proposar les trobades importants en aquesta franja dels dilluns, dia de la setmana en què l’altra part encara té al cap la becaina dominical a la poltrona del seu mas. Ho dic sense cap ànim de pontificar però els negocis són els negocis i no hi pot haver commiseració per a aquell qui vol els teus calers. Un altre dia negre per a mi són els de les revisions mèdiques o anàlisis de sang, i aquí pot ser que de petit m’hagi quedat alguna tara. Recordo meridianament aquelles anàlisis de sang que m’havia de fer de tant en tant, i mira que ens hi presentàvem amb la mare ben d’hora, abans i tot de les vuit. Tot i així sempre ens tocava, posem per cas, el número 89 o 114. Evidentment, aquells dejuns fins a les onze del migdia com a brivall suposo que em foren mortals, com ho prova el fet que no em costi gaire rememorar-los ara, molt temps d'ençà. Poca broma sisplau amb la gana; els dies de concert d’anomenada al Sant Jordi em planto sempre d’hora als frankfurts de Creu Coberta per englotir una cervela en tres queixalades amb una cervesa, amb la tranquil·litat que dóna pujar les escales mecàniques cap a l’Anella Olímpica sabent-se ben sopat. Prego em dispenseu de tractar-hi assumptes delicats com les cites amoroses o acostaments feréstecs, on l’energia primària és quelcom fonamental per a les accions primitives o per reforçar l’autoestima en cas de daltabaix o ensulsiada cavalleresca. Aquí em voldria solidaritzar amb tots aquells que sovint rumien amb el Rei Salomó i dubtin entre aprofitar una ocasió d’or o trencar l’encís i fugir a Cal Pinxo de Sota a fer el ressopó. Ai, la gana! No, no penseu que això va d’acabar gras com un toixó, no. Més aviat és la poca capacitat que tenim alguns de metabolitzar el greix o el que sigui que ens permeti viure com la resta de mortals i sobretot, que no es noti que menjar per a nosaltres és cabdal, car heu de saber que és molt depriment semblar un mort de gana.