Veredicte: no m'agrada

Tot ficant maldestrament cor i cap al món dels lletrafirats no col·legiats, em faig creus de com n'és, de complicat, reconèixer el mínim valor d’un escrit quan la pulsió de l’autor es troba a l’altra banda de l’espectre d’aquell qui el sotmet a examen. No costa gens adonar-se quan el crític senzillament no valora res del que s’hi diu o, sense nar més lluny, menysprea el gènere literari de l’escriptor a qui està fiscalitzant. Com a resultat d’aquesta manca de ressonància o incompatibilitat estètica que, al capdavall, aquí i enlloc més rau el moll de l’os de la incomprensió entre llegit i lector, s’acaba emetent un judici tan mancat de equanimitat com pretès ho era en un inici, i tot per una qüestió animal d’approche i de gustos, impossible d’obviar. Voldria aclarir que em refereixo a la crítica feta fora dels tentacles de l’apparatchik en totes les seves formes, des de les més a les menys subvencionades. No conec el pa que s’hi dóna però imagino que n'hi deu haver també, de crítica fora dels tebeos. És un fet que un idioma unifica però ens pensem erròniament que amb una formació acadèmica disposem de totes les eines per avaluar tot allò escrit en la mateixa llengua. La distància entre poesia i prosa és un bon exemple de dos codis diferents i com de difícil pot ser treballar-los i dominar-los alhora. Així mateix, entre ficció i no ficció, contes, assaig, cròniques, relats, etc. les diferències són massa importants per arribar a fruir amb tot. Tanmateix de vegades observo astorat la gosadia a l’hora de bandejar el treball de l’altre perquè no es voldria reconèixer que, senzillament i primer de tot, no hi estem connectant. És per aquest motiu que alguns, per tal de vogir aquesta sensació de buit que pot donar l’insuportable lleugeresa de no arribar a poder copsar la profunditat i la saba del creador malgrat tota la formació atresorada, el que faran serà portar el text aliè al seu propi domini, no amb la prudència de saber-se limitats sinó ben deslliurats i embolica que fa fort. L’esperit en aquests casos serà sempre mirar de fer categoria de les anècdotes mostrades per l’autor per rarament enaltir la seva contribució literària, car no l’entenen, sinó més aviat per escarnir-lo, i aquest desfasament serà sempre una bona excusa. Que fàcil seria dir de vegades simplement: no m’agrada; és clar que aquest no és un criteri gaire professional però tant se val quan seria, de fet, la pura veritat. Altrament se senten autèntiques bestieses i s’arriben a dir coses que no són i que fan mal, i tot per no saber fer mut i a la gàbia. Mítica la boutade de Pla quan digué que a partir d’una certa edat no pagava la pena llegir novel·les, i tot perquè ell, malgrat el seu talent, no es considerava capaç d’escriure’n. Tot plegat semblen aforismes aïllats que es deixen anar per esnobisme o com a astracanada però que hom els pren absurdament fil per randa. Com aquell altre que qualsevol cosa feta a casa ja té el desavantatge de ser catalana. Fa poc he sentit dir, per exemple, que el dietarisme com a gènere a Catalunya seria resultat de la covardia o submissió del poble, que caldria escriure radicalment amb voluntat preclara de transcendència, el país bé s’ho val i així ho necessita. I nogensmenys, llegeixes dietaris com “L’eternitat enamorada” de Josep Igual i t’hi trobes una hòstia amb la mà oberta a la mediocritat, des de la serenor, alhora que un compromís insubornable amb la nació i vaja, allà hi trobem de tot excepte covardia i submissió; i llavors penses com de fàcil pot ser fer el ridícul dient vaguetats o ximpleries, motiu pel qual jo mateix m’esforço a editar aquest petit assaig que us presento i no perquè et puguin enxampar amb una beneitura sense esporgar, sinó per una pura voluntat d’honestedat amb un mateix i amb qui ho llegirà. De la mateixa manera que tot forat té el seu pedaç, tota obra tindria el seu públic si no fos per la contaminació homogeneïtzadora dels tebeos. Per la palla, no cal amoïnar-s’hi massa, es detecta abans de llegir-se; de vegades el premi aspirat o assolit o el compte Twitter de l’autor en són prou prova. Diuen que cal una millor crítica literària per a la literatura catalana quan allò que cal tan sols és lluitar per assolir la independència de Catalunya.