Estiu vora el mar

Estiu i el que vol o hauria de voler dir. Quietud, lentitud, mansuetud. La tímida fresca, d’hora vora el mar que convida al primer bany. Omplir-se els forats de sal. Fer el mort sabent-se ben viu perquè, al capdavall, viure era això i no tota la faramalla i les farfolles del teu cap. Balandrim-balandram, xano-xano, cap a casa pel corriol terra endins per a esmorzar. L’únic que se sent és la teva cullereta remenant el cafemllet. És el moment. Un mot isolat que demana una línia i una altra línia que demana un mot i cop de diccionari. Finestra d’oportunitat. El sol va guanyant la partideta a les ombres i la xafogor s’apodera de l’ambient per acabar entrant a casa, on ningú la troba escaient. Havent-hi una màniga ben a prop, el moment idoni per a treure’s la sal esdevé tot sol. La mànega inclou el termòstat natural progressiu que et permet gaudir, en primer lloc de l’aigua tèbia que alberga reposada tota ella a l’interior, per donar pas al raig fred que t’acaba d’eixorivir de debò. Per fi desllorigat aquell bloqueig articular. Garratibada general que et tenia desficiejat, penses ara sota el sol, a tal punt de fer pagar els plats trencats a qui no n’ha de fer res, dels teus soliloquis de merdós a deshora i a l’engròs. Migdia fent un refrigeri, garbellat el sucre, no pas per agafar forces sinó amb voluntat de mullar la gola i, de pas, liquar un petit bocí de felicitat, de costum per a tu sublimada, no pas real. Converses en la intimitat, en cercles reduïts parlant català, d’allò viscut aquest mateix matí de primera mà, revivint la mar podrida que ens ha permès surar i fer girar deslliurats la brúixola corporal. Voluntat vegetativa de romandre integralment sense afaitar, i no per esnobisme o imbecil·litat; de no fa gaire que el cos s’ha tornat un perfecte desconegut i prega que t’oblidis d’ell, de tota pelussera, incipient o revellida, elegant o matussera; així mateix t’és igual ja tota mena d’índex corporal, coeficient, valor i tant per cent. Per primer cop i no de manera casual –no hi ha marxa enrere- l’estètica ultrapassa la franja de l’espectre visual per a amarar i abraçar l’holística. La vianda, mentrestant, salpebrada a discreció a la graella. Tiberi amical sense cap temptació d’arrosar l’escena, prou gormanda per al teu nou dial. De sobte recordes aquella nimietat, tal dia farà un any, que aleshores qualificares de sotrac, amb què gairebé et va donar un infart i que ara, en canvi, et fa enrojolar. Pensades nogensmenys fugisseres, que s’esvaeixen un cop sou a taula. Sensació de nutrició atàvica, vívida, satisfeta a cada mossegada. Ben atipats ja, cafè de mitjó en mà, a sant de què interrompre la serenitat i la conversa pausada amb el soroll de llamps i trons d’aquelles cafeteres estúpides neocapsulars. Abans que tothom faci allò que vulgui, proposes una migdiada consensuada sota l’ombra cantonera. Una sireneta amb retirada a tu, a qui cerca per dormir arraulida sobre ton ventre. Promesa de gelat de tall de tres gustos un cop la canícula deixi pas a la publicitat. Ni temps ni rellotge, tan sols un biberó aleatori, amb o sense cereals, canvi de bolquer inopinat, envidant a mullat o ben empastifat. La màquina rentadora, pencaire abnegada, arraconada a l’eixida, empassant-se bodis, llençols, baixeres, vànoves, pitets, dodós. Bugada estesa al vent de mestral, a l’estiu marinada, xaloc a la nostra rosa estimada. Orxata de xufla granissada i agitada o tall de meló al seu punt de maduresa, o no, beneïda discussió abans i després de cada obertura. Toaleta i espardenyes per a una atansada abans de tancar a l’establiment fornidor de queviures. Llista dels més fungibles del rebost. Ja ho tenim tot, sopar frugal a la llum de l’espelma antimosquits que procura la ració de placebo als sentits i a rebre la son, car no gaire tard nosaltres no som d’eixe món i ja hi pot haver conversa transcendental, amb cafè i perfumat, que la deixarem per als cors trencats convidats o els mussols.