El centre del món

No l’he vist. Quasi l’atropello amb el morro del cotxe tot just quan em disposava a reprendre la marxa. Un vagabund. O potser ho era jo, el pamparruana, essent el primer cop que poso els peus al centre del món, que en deia Dalí d’aquest lloc. Jo, que només hi acabo d’arribar, diríem que de penal, veig que el centre del món, en cas d’existir a nivell de l’escorça terrestre, es trobaria desplaçat vuit-cents cinquanta quilòmetres més amunt, on fa més gris i més fred, on sempre volen més i més. Segurament ha succeït quelcom semblant al desplaçament progressiu del pol magnètic i que, allò que per al pintor aleshores era una impressió, ha virat a broma macabra d’allò més surrealista. 

Gairebé que envesteixo al bon home, que dèiem. S’ha quedat palplantat allà davant, alienat com esperant resignat la més que previsible topada però, afortunadament, tot ha quedat en un ensurt. Espantat, he fet marxa enrere violentament quan vet aquí la companya del vagabund que passava al seu torn pel meu angle mort. Novament, ha anat d’un pèl. Aquesta sí que m’ha fitat directament, però no desafiadora sinó per venir a dir-me que li seria també exactament igual, com al seu company. Potser aquí l’estrany i culpable sóc jo per no conèixer el que es cou habitualment al centre del món, parvenu a aquest indret associat administrativament i numerològica a la bèstia d’una manera tan escaient que m’ha deixat corprès a la primera llambregada i sense baixar de l’autobús, que diria H.H, i no estic parlant de cap marca de roba noruega. 

Migdia solar de ple estiu demoníac. Dos ados a terra fumant una cigarreta de quinze centímetres de llargada sota la poca ombra agonitzant. Una parella ja d'adults que mira d’alleujar la xafogor i la seva particular calamitat dionisíaca a l’exterior del seu cotxe no condicionat amb aire respirable. S’estan a fora doncs, on no hi corre l’aire -que vol dir vent absent- circumstància per cert gens comuna aquí, al centre del món. Ella i ell es tiren aigua per sobre, com els aficionats fan cada any als ciclistes d’un Tour el qual enguany, dinou viral, no haurà lloc al juliol. Amatents tots dos sense dir mot, se saben esguardats i alhora ho volen copsar tot, i ho sé perquè entre nosaltres ens reconeixem, amatents habituals que passem desapercebuts com la Marinette parisenca abans d’esdevenir Ladybug, oficialment titllats de despistats o encantats, allunyats sembla ser d’un món per als altres ben real. Jo reconec en aquest precís moment com a socis del meu club d'amatents aquesta parella que ara es recolza a la carrosseria del seu atrotinat i que deuen estar esperant quelcom per viure plenament i intensa; i quin lloc millor que el centre del món per assolir aquest goig fins al paroxisme delirant de pensar que per construir quelcom, primer cal destruir i doncs, que per cercar allò nou que encara no has viscut has de destrossar-te i fer-te pols el ben endins. 

Me n'he d'anar però hi tornaré per reconciliar-me amb aquest aplec de façanes deplorables. No hi ha dret a tocar el dos campi qui pugui, com estic fent ara mateix, ni dret a extreure conclusions en només mitja hora intempestiva al centre del món virtual per als marginals, o sigui, els catalans. Segur que la meva impressió és esbiaixada; segur que ho és també, de satel·lital, malgrat haver-la configurat al centre del món dels il·lusos que lluitem per mantenir la nostra dèria amb una vigència total, de manera que portant-la al nostre cap és com acabarà un dia esdevenint real. Me’n vaig colpit perquè allò que he vist és un indret decadent, castigat per tothom a parts iguals, per qui no el vol tal com és mes se’l vol fer seu de totes passades, com alhora per qui n’era fill i en podria ser l’amo i nogensmenys en renega. No sé si serà una bona idea tornar amb pruïja exploradora a un exemple de realitat total abassegadora d’extirpació, violació i arrabassament de l’ànima d’un poble. El resultat de ben segur serà no trobar-hi ningú satisfet. Deu ser un drama sentir-te un estrany a ca teua.