La voluntat de parar màquines

Impuls, empenta, pulsió, desig. Paraules plenes de potència. Semàntica de l’acció imminent, de la força, del fet de ser-hi. Mots indubtablement plens de vida i per tant, que volem fer nostres o definidors de la nostra essència, perquè ens volem, almenys alguns, refotudament vius, perquè de fet ho som i doncs, per no trair-nos. Per tal de sentir que acomplim la feixuga missió que ens ha estat encomanada per aquells qui ens han portat fins aquí, perquè no es pugui dir que hi som però com si no hi fóssim. Deixar doncs testimoni, si pot ser constructiu i notori, del nostre pas. Poca broma. Al principi de tot la inconsciència ens salvarà de la penitència que tant ens espanta i que, ai las, arribarà. De ben jovenet però, totes aquestes abstraccions, impuls, empenta, pulsió o desig ni se’t passen pel cap perquè les tens integrades en el teu tarannà. Formen part de tu d’una manera inextricable i aquest és motiu suficient per tal que res no et faci perdre ni un minut rumiant sobre el seu significat o la seva importància. És a mesura que et vas fent cretí, o sigui adult, que sents que vas perdent alguna capacitat no només de caire físic. Moment aquest, el d’esdevenir madur, que veus que anar, allò que se’n diu anar, no vas enlloc; t’adones que tot el que fins aleshores donaves per fet senzillament no és així i a vegades fins a l’inrevés. Els prejudicis i tares són diferents per a cadascú, i marca de la casa, però hi ha una intuïció comuna a tothom que fins ara havia funcionat i que ara fa figa, sempre expressada per aquest grup ja esmentat: impuls, empenta, pulsió, desig, que podríem resumir-ho en voluntat. Moment aquest en què s’entra en crisi de valors perquè identifiques la voluntat com el teu motor real, a igual nivell que l’alimentació i la digestió, que era allò que fins aleshores consideraves únicament com l’imprescindible per tirar endavant. Quan de sobte, tot perd el seu sentit i el teu món trontolla o s’enfonsa, la voluntat passa a ser un combustible fòssil i doncs un bé preuat. Com reacció més primària la patacada emocional pot motivar l’inici o augment en el consum de drogues, habitual u ocasional, a la dramàtica recerca d’aquest element no identificat i tanmateix trobat a faltar. Una altra opció ja més sofisticada és començar a anar al metge, a la recerca d’una racionalització o etiquetatge que justifiqui la minva d’alguna cosa, identificada però no assumida. La menys habitual i elevada passa però per pensar per nosaltres mateixos si hi havia gat amagat en el significat de tot, de la vida, el home, el món, el llenguatge i doncs, identificar i atorgar el valor adequat a les paraules objecte d’aquest article, resumides en voluntat. I arribats a la tria preferible sens dubte de la reflexió, un es pregunta per què hem sobrevalorat l’acció quan parlem de voluntat i ens costa tant d’entendre la voluntat igualment com la decisió per eventualment no haver de fer res o deixar de fer. No entenc per quin motiu ens entestem fins al paroxisme per actuar i no per quedar-nos aturats o aturar-nos si és que estàvem enmig d’una roda girant i girant. Romandre quiets pot permetre donar-se temps per reflexionar, prendre’s el pols i prendre alè, veure si allò que fèiem anant endavant tenia sentit o no. Perquè anar endavant és anar cap a on? Qui dia passa, any empeny. Però cap a on l’empeny? Trobo que preguntar-se mínimament per la destinació sempre hauria de ser interessant abans que no simplement anar tirant. Tenim inserit al cervell que l’encantament representa l’estancament, que qui no segueix una rutina activa i decidida li falta impuls, empenta, pulsió, desig, voluntat, al capdavall. Per pura lògica i com indica l’adjectiu, l’encantament voluntari és una manifestació preclara de voluntat. Processem molt bé la voluntat per fer alguna cosa però som autènticament minusvàlids alhora d’entendre-la com una possible consellera per parar màquines. Un exemple seria l’entrenament esportiu, on de sempre s’ha entès perfectament la motivació per portar-lo a terme però només i fins fa poc que s’ha pogut demostrar la importància del temps de repòs, al qual se li ha anomenat repòs actiu o de compensació. Allò que ens caldria educar és la capacitat per a detectar i comprendre els moments de la nostra existència on el millor podria ser aturar-nos. Aturar-nos ens permetria primer, òbviament i no per això menys important, deixar de fer el que estem fent. Si no ho detectem ens passa el mateix que quan tenim gana i no mengem, el cos entra en crisi. El cos avisa manifestament quan té gana i de la mateixa manera avisa sibil·linament quan vol aturar-se. Anar en contra d’aquestes sensacions, també primàries i peremptòries, potser no tant evidents a primera vista, pot tenir conseqüències nefastes. Cadascú parla el seu idioma i processa els seus estímuls a la seva manera, les receptes mai seran les mateixes per a tothom; l’únic segur és que, arribats a una edat, escoltar plenament la voluntat en el sentit ampli pot ser l’acció-no-acció que ens pot salvar.

El gueto

La realitat és la matèria, que havia sentit dir. Doncs quina putada, pensava ell, recolzat a l’ampit de la finestra de la seva habitació mentre passava les hores fent volar coloms presenciant aquell enorme bloc de pisos a davant dels nassos. Un bloc per cert, igual al seu. Una mola de ciment lletja, grisa, atrotinada i llarga com un dia sense pa. Alhora i girant el cap a banda i banda li apareixen mimetitzats uns altres blocs perfectament en línia amb aquell de davant. Demés i a la manera d’una mena de fractal, la mateixa configuració s’escampava pels voltants conformant allò que se’n diu un polígon, del qual no s’albirava el final. Un munt de porteries per bloc, més d’una desena de plantes i quatre pisos a cadascuna. -Prouta gent que hi viu aquí-, que es deia sempre. Malgrat aquesta realitat se sentia més afortunat que el seu amic, que habitava a dalt de tot, a la darrera planta, la qual li oferia de franc unes perspectives collonudes del centre de la gran ciutat i per tant, de molta més matèria. El noi de l’ampit es pensava però honestament més venturós perquè contràriament al seu amic, que es vantava de poder veure sempre aquells llocs emblemàtics fumant un peta des de la seva talaia, no hagués pogut suportar tot aquell panorama dia sí dia també i no poder sortir-hi i haver de fer-se fotre i estar-se aquí, al gueto. El gueto ambientat musicalment per George Benson o aquell que Elvis Presley cantava temps enrere i que ell punxava al tocadiscos i taral·lejava a la finestra, conjurat a no voler fer realitat la seva lletra per res del món. Aquest esforç de veure’s ja a contracorrent de ben jovenet crea tara, sí, aquella mateixa que neguen ara no pocs desgraciats dient que els nens tenen molta resiliència i que aguanten tot allò que els hi fotis, que els pots confinar mil dies si vols. Però millor tornem a la perspectiva brutalista des de l’ampit de la finestra del nostre observador, on sempre percep el mateix, que és això precisament, el gueto. Sigui gueto oficialitzat, d’on surts estigmatitzat, sigui gueto de baixa intensitat, d’on surts enganyat, gueto encabat. Un concepte de realitat abassegadorament corpòria, omnímoda i pètria atès que engloba passat, present i futur en una sola accepció. A enlloc més el passat imaginat i no viscut resta tan pressuposat i sobreentès com dins del gueto. A enlloc més l’avenir està mai tan a l’abast de tota prefiguració i projecció mental, amb tants visos de plausibilitat com dins del gueto. El gueto representa una anul·lació automàtica semàntica de les paraules història, millora i progrés. La seva eventual història ha estat si fa no fa igual a allò que experimentes dia a dia mirant per la finestra. La millora es pot dir que no existeix en la mesura en què el gueto no desapareix. El progrés, en qualsevol dels seus àmbits entès, és un espectre per fer-nos creure que tot canvi material o tecnològic podria suposar, si no un esvaïment total, sí una mitigació de les condicions físiques d’aïllament, que és el que ha definit essencialment tot gueto. I quan parlem d’aïllament eufemísticament volem dir un cert grau d’exclusió i marginació, que són les condemnacions geogràfiques físiques que esdevindran psíquiques per tots aquells habitants d’aquests racons titllats com mancats de centralitat però irresistiblement viscuts com centres d’ells mateixos. El gueto serà sempre central perquè més enllà del rebuig patit de la gran ciutat tampoc accepta cap supraorganització, ni social ni territorial. El gueto serà impertèrritament autònom i tot atribut, positiu o negatiu, no afectarà en la seva consideració d’ens propi i en aquest sentit, se li ha de reconèixer un moment d’inèrcia superior inclús a la polis grega o la ciutat moderna perquè aquests dos darrers conceptes, igualment si voleu corromputs, es pretenen tanmateix civilitzats i dinàmics, i aquí rau una diferència cabdal. El gueto es pretén gueto i roman gueto i no ha d’esperar cap altra cosa perquè atesa la seva consideració de tancat o impermeable, en no resultar atractiu per cap agent aliè, mai no serà objecte d’interès estranger i per tant, destinatari d’actuacions o atacs que amenacin o alterin la seva existència o estabilitat. Les poques excepcions de desmantellaments de guetos han estat la confirmació de la regla que demostra la necessitat de l’existència d’aquests ens d’organització social, que acostumen a ser el resultat de dues tendències d’orígens contraposats, però i paradoxalment, amb interessos comuns; d’una banda i cronològicament, una voluntat del Poder d’amagar i recloure un grup social marginat per raons de raça, procedència o estatus econòmic, i de l’altra la voluntat de no acceptació i insubmissió al poder establert o majoritari circumdant per part dels mateixos habitants. L’objectiu de tota aquesta divagació rau en donar a entendre que el gueto en si mateix no és cap calamitat, és una realitat que ha estat volguda i fomentada pel Poder i després cronificada pels seus propis habitants contra el Poder, un cop aquest efecte se li ha retornat com un bumerang. El gueto, un cop creat, posseeix una consistència i contundència inusitades, essencials, que el faran perdurar en condicions semblants in aeternum. El gueto es vol gueto i el gueto és la seva gent i la seva gent és vol del gueto. La calamitat, infern a la terra, serà en tot cas únicament per aquells individus rara avis que no en vulguin formar part. Insistirem novament en la idea estrafeta de progrés -de caire tecnològic- per dir que aquesta ha estat una de les magufades més efectives, en voler vendre que el món digital, la democràcia proclamada d’internet, permetria trencar la closca d’aquestes comunitats i resultar l’antídot més eficaç contra el seu isolament i un foment de la cohesió. Ans al contrari, s’ha confirmat que aquestes noves eines resulten un element d’enfortiment i accentuació dels vicis i virtuts de l’home, en cap cas un promotor de canvis de paradigma. La identitat de tot hom crescut al gueto serà una identitat de gueto. La vinculació serà tant més forta, per simple acció-reacció, com més acusada siguin les diferències en relació amb la comunitat supraterritorial a la qual resta adherit al seu desgrat. El sentiment d’identitat es realimenta quan es verifica dia a dia el grau d’acceptació a dins i a la inversa, el grau de rebuig que s’experimenta les vegades en què se surt i interacciona amb l’exterior, generalment a l’hora d’anar a estudiar o treballar, per aquells actors els quals rarament resulten ser el grup majoritari, havent a la comunitat gent gran, prou infants i adults en un bon nombre aturats, esclar. Tot aquell que hagi pres consciència plena de la seva pertinença al gueto i decideixi explorar unilateralment altres alternatives vitals es trobarà a davant amb una força centrípeta inusitada fins al punt d’arrabassar-li la identitat, senzillament perquè la seva identitat era el gueto, l’espai, el lloc, que esmenta Heidegger. A més, segons Arendt, la densitat és un dels factors decisius que atorga aquesta força de pertinença, com explica el professor Edgar Illas en el seu llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global. Ed. Apostroph. 2019. La densitat de població reforça la capacitat de l’home per adonar-se més ràpidament dels efectes de les seves accions, perquè les pot copsar instantàniament reflectides en les reaccions dels altres. Aquesta recompensa banal quotidiana propicia la voluntat de permanència i sensació de confort interior. Tot individu de fora el gueto, interessat o encuriosit, ni que hi tingui amistats, coneguts o saludats, només podrà assolir un coneixement superficial i esbiaixat d’allò que suposa la vida a dins; per caricaturitzar-ho, vindria a ser com les rutes turístiques que es fan a les faveles de Rio de Janeiro. Per la seva banda, qui viu al gueto només podrà fer turisme o incursions interessades a fora, i com a turista, explorador o treballador “amb visat” serà tractat i així se li deixarà sobreentendre, mai com a ciutadà. Per concloure, anirem doncs errats si pensem que un nou món ultramodern i tecnològic per fi és arribat, radicalment més just, i on el lloc de naixement i creixement mai més importarà. La realitat és tossuda, el gueto aquí descrit marca l’extrem del raonament, però és un fet que el lloc on vivim determina i determinarà els nostres projectes i possibilitats. Per tot desplaçament, mudança i assentament vital, ja sigui en l’època dels coloms missatgers, senyals de fum, telègraf, telèfon fixe, cel·lular o smart, s’ha hagut de fer com els gossos que fan voltes abans d’allitar-se i, abans que res, mirar el codi postal. Res no és igual i per cert, la realitat és quelcom més que la matèria.

De la bellesa i la timidesa

Era per allà que s’escolava la veritat. El seu rostre no era la perfecció perquè diuen que la perfecció facial, com seria el cas d’una simetria absoluta, et tira enrere. Allò que la salvava de no ser considerada un espectre i sí una dona -que Déu n’hi do!- era just una piga. Aquesta era l’única manera de poder diferenciar-li un cantó de l’altre però tot això era la teoria, incapaç com era d’aguantar la seva mirada i formes endimoniades. Perquè no poden provenir d’enlloc més un cos i uns ulls, que clavats en els meus, em fessin girar l’esguard i doncs, desitjant-la fervorosament, haver de romandre capcot i no ser capaç d’allò que se’n diu mirar-la, ni als ulls ni de fit a fit. I tanmateix, ben normal que ho trobava la meva lògica entenimentada perquè aquell rostre no podia ser real de cap manera i si ho era, per allà que s’escapava doncs la veritat, pel simple fet de no poder-lo escrutar. Perquè un rostre així no pot ser contemplat i processat més que a destemps i doncs, sempre, sempre un cop passat el mal tràngol, ja fora de perill, prou lluny del cos subjecte, objecte de tremp o membre erecte. Així doncs, d’aquesta composició mental posterior hauríem de parlar d’engany, un engany on em feia l’efecte de contribuir-hi plenament, com a processador d’imatges decalades d’una banda i abocador d’esperances i anhels de l’altra. En aquest impàs de cada inevitable salutació consuetudinària periòdica, la meva imatge de la seva cara, obtinguda en centèsimes de segon abans d’enrojolar i deixar-ho estar, sofria dos alteracions; la primera, una manca de definició. Impossible de totes totes poder arribar a clicar el botó cerebral per a obtenir la seva instantània i si, malgrat tot s’esqueia, que aquesta fos prou nítida. La segona, saber que la meva ment obstinada finirà per salpebrar i compensar degudament totes les mancances de cada fotografia extreta a empentes i rodolons. I la manera de fer-ho serà per agregació, és-a-dir, per la suma de la manta vegades que li he apartat la vista en saludar-la, i doncs, que a mode de trencaclosques o puzle el meu cap fos capaç, eventualment i malgrat, de diferenciar la culpable en una ronda d’identificació policial de sospitoses amb cartell i número a davant. Pel que fa a l’abocador d’esperances, aquest es posa en marxa tot solet per a projectar-hi una voluntat d’acció més o menys eixelebrada, eròtica o pornogràfica, que tingui com a protagonista el propietari d’aquest rostre res angelical, que ja sabem que no pot ser de veritat, doncs estem científicament explicant en aquest miniassaig com el seu rostre ha estat mentalment filtrat, modelat, agregat i salpebrat o endolcit per un mateix. Nogensmenys, ja podem tenir en compte tots aquests raonaments induïts que no hi ha manera de racionalitzar la resposta, sempre una voluntat d’interaccionar que es desprèn del nostre sistema nerviós animal (com n’hi ha de vegetatiu) però que no acabes de portar a terme, com si ens fallés un neurotransmissor. Allò que acaba passant, cas de patir aquesta minusvàlua, és ser humiliats un dia rere l’altre i tanmateix continuar paralitzats. Alhora però de cap manera voldrem mai de la vida evitar aquesta presència, ans al contrari reclamar-la amb més insistència, disposats a pagar l’escarni per part de l’entorn, que segur s’ha adonat de la nostra feblesa, perquè és això i cap altra cosa, la timidesa. Alhora el subjecte de desig, troba irresistible aquesta enrojolada gratuïta tots els dematins cap a la seva persona i ja no es pot estar d’aquest dopatge d’autoestima llaminer. I com de rars que devem ser els humans que així hi podem romandre fent el paperina, desitjós i desitjat, fent passar rotacions terrestres, estacions anuals, tot restant a l’estat de potència aristotèlica sense passar a l’acte, sense mai consumar cap maleït acte. La raó és purament epocal; en aquests anys de propostes de plaer encartonades i envasades per consum massificat, les poques coses que ens fan realment fruir són les que ens mantenen realment vius en un món ple de dies grisos, d’uniformitat esglaiant disfressada de varietat. Degut a aquest context d’amanerament general provocat per una prolongada falsa llibertat zoològica tenim tendència, com a petit estirabot de supervivència, a jugar instintivament amb les poques coses intenses i profundes sobre les qual sí creiem posseir totalment el control en un moment donat, aquelles destinades exclusivament a nosaltres mateixos, personalitzades per a nosaltres. Ai las, emperò, un bon dia inesperat serà arribat que un dels dos no hi compareixerà; de raons, cerqueu-ne les vostres, n’hi pot haver un grapat, no ho podem tot controlar. La realitat és que mai més no es tornaran a veure aquests dos. L’equilibri universal, paradoxalment, acaba aleshores atorgant un grau de dolor igual a ambdues parts, somniador i somniat, difícil de saber en aquest estadi a qui li correspon ja l’adjectiu adequat. Consol de ningú, esclar, car tota desgràcia que no se sap compartida equival a desgràcia solitària, única, insuportable i si n’estaves colat, tràgica; com tràgica ha estat la deshumanització dels sentiments, la caricaturització de la sensibilitat en la nostra societat, i a això hi hem contribuït tots plegats, clap your hands.

En les mesetes de l'Àrida central

Un camp de blat de no fa gaire segat. I res més. Bé, a darrere, un turonet; tot pelat. I ja. Ah, i una calor abrasant d’un migdia de sol espetegant. Què diantre pot fer l’home aquí si no fugir, si no enfollir? Sort de la bóta de vi. Sort també de l´únic arbre, un roure al bell mig d’un camí de ningú, mig mort, mig viu per a mi. Vaig a fer una capcinada car què s’hi pot fer, si no, abans d’atènyer mon recer, prou lluny per fer-hi cap sense patir un cop de calor. De ben segur que fins al vespre no despertaré d’aquesta becaina per protegir-me de l’astre rei, condemnats a ell per sempre que estem. Una llum abassegadora i encegadora tres mesos constant on no és permès l’aguantar-se dret. La calitja no deixa veure més que els contorns del turó pelat i res més enllà, tot i que més enllà no hi ha res. L’explicació a aquesta estampa és que m’he encantat amb la meva passejadeta matinal. Volia anar a veure si rajava ni que fos un fil d’aigua merdós a la font del peu del turó, mes no hi ha hagut sort. L’esperança mai no és perd però és evident que si des de la primavera passada ha anat pixant-ne menys i la setmana passada ja no n’hi havia, ara tampoc. I tot i així m’hi he atansat car què es pot fer si no a la meva edat? Baixar al poble? A què? ¿A sentir les mateixes mentides de sempre i que, al meu torn, jo els hi hagi d’explicar les meves? Ni ells em poden veure ni jo els puc veure, així doncs, he acabat perdent tot interès en baixar al vilatge. M’estimo més aprofitar els pocs venedors ambulants que s’aturen a la venta així com alguns comercials passavolants que arriben de la capital amb el seu cotxàs i a canvi d’un got de vi generós casolà m’expliquen, aquí sí, les seves veritats. Jo faig que me'ls escolto amb molta atenció i delit; ells, a canvi, em porten fato de qualitat. Entendreu bé que un s’ho ha de poder manegar per no haver de baixar a l’infern terrenal, aquest maleït vilatge neandertal. Si puc romandre a la venta amb quatre coses i una petita pensió guanyadeta a base de cabrons suportar durant anys i panys, doncs no cal que us ho hagi de dibuixar. A la venta s’hi està bé; parets de vuitanta centímetres que permeten aïllar-me d’aquesta merda enfora que et recorda la teva absoluta nimietat. La gent de fora, o que s’han fet de fora, s’hi deixen caure de tant en tant, sempre ben mudats, i em diuen que quina preciositat tot això, quanta pau i quin paisatge tan bucòlic, quin sentit de la bellesa entesa com a imatge despullada de tota ampul·lositat per quedar reduïda a quelcom de primitiu i ancestral. Que se’n vagin tots a pastar fang! Aquí no s’hi pot estar i, parlant de fang, els dies de pluja es formen uns llots i uns bassals que no pots sortir de casa sense ficar-hi el peu i quedar empastifat, per haver de tornar a entrar i vinga a netejar... Aleshores, aleshores els vull veure jo, a tots aquests de la capital! No, que no em venguin ara el que no és, que jo sóc aquí dia sí, dia també! I, tanmateix, alguna cosa ha de tenir aquest remot llogarret que ben pocs que el coneixen gosen passar de llarg l'indret. Potser ha acabat esdevenint un raconet amb encant per a confidències entre murs gruixuts, olor a fusta vella, calç, espígol i romaní; un got de vi, unes olivetes i formatge ben covat aquí al costat i una cara a qui saludar. Em sento important, sí, em sento algú en aquest arreplec de dues cases, la meua i l’altra que no ho és que la bombin, i l’amo també, que la hi volia comprar i no en va voler saber res. I quina merda, malgrat tot, a la meva edat i tan fatxenda, gallejant en aquest indret apartat de l’única carretera que relliga el sí-tot amb el no-res. De moment no tinc més opcions que continuar, vell xaruc rondinant sota aquest roure i a galet bevent d'aquest vi, vejam si m’agafa el son final per marxar de debò d'aquí.

L'aplaudiment

És des de fa un temps que no penso en altra cosa. Res no m’interessa que no sigui preparar-me per als concerts que es retransmeten per la ràdio. Acostumen a tenir lloc amb una periodicitat d’uns tres dies per setmana. L’avant-matx és tot un ritual i aprofito les dues hores prèvies per prendre una bona dutxa i mudar-me per a l’ocasió, triant entre el jaqué o el frac, tots dos heretats, del meu ampli rober d’època, igualment heretat. Si l’emissió o retransmissió, segons s’escaigui, té lloc pels volts de migdia, el més adient serà el jaqué; cas que parlem d’una vetllada al capaltard, moment per al frac. Sabates, camisa i pantalons en concordança i en tot cas. Ja estaríem, doncs, preparats per engegar l’antic sintonitzador de ràdio del pare, amb el dial que roman encallat, de temps abans de son traspàs, a una emissora de música clàssica de continu. Els concerts en si mateixos són avorrits i no m’interessen per res. Sempre acaben oferint la interpretació de les mateixes obres, un parell de centenars a tot estirar, les quals em vaig acabar de memoritzar fil per randa amb quinze anys d’edat. Això ho fan per tal que el públic demostri una certa coneixença sempre esnobista -il·lustrada amb els ja barrocs, clàssics o romàntics estossecs a les pauses- en comptes de promoure altres treballs musicals dignes d’interpretació del repertori internacional, així com peces de compositors actuals i locals que gairebé ningú no vol programar. A mi, francament, d’aquests esdeveniments, allò que m’interessa és només un cop s’ha acabat. La fi del concert, sempre per motius de programació radiofònica, té lloc si fa no fa a les mateixes hores. És aleshores que premo el botó de la gramola i de cop i volta l’estança, la llar sencera se m’omple de gent, un aplaudiment massiu, per densitat sonora i vibració, penetra per tots els meus forats i envaeix el meu buit interior. Gràcies, moltes gràcies, de debò! Faig el gest de salutació protocol·lari i d'agraïment, de cara al l’aparell de ràdio. Jo sabia que, al capdavall, hi havia algú per mi vetllant. La reverberació de la sala en qüestió em dóna una idea que hi deu haver molta gent realment entusiasmada transmetent-me el seu caliu a l’uníson. Aquest públic meu d’avui deu ser anglès, perquè a prop dels micròfons es senten més nítidament unes picades de mans un xic més espaiades, com aquelles que feien els ducs aquells a Wimbledon, que sembla que els haguessin ficat un pal al cul. Tanmateix ara tinc la pell de gallina de l’efecte que em produeix. No es tracta d’un goig uniforme, també n’hi ha de clímax, com quan hi sento algun crit o algun “bravo”. Són els “bravos”, que em fan enrojolar. Adoro aquest mot, dels pocs, com “taxi”, que es diuen igual en totes les llengües del món, tal és la seva potència semàntica, literal i figurada. Espero que “bravo” no estigui en perill d’extinció com “taxi”, car els bravos em forneixen el tremp, la patata, les ganes de continuar aquí en aquest món on malgrat tot, no faig res de l’altre món. Sempre acabo establint paral·lelismes sexuals, no tinc remei, però en aquest cas penso com m’ho faria per practicar i perllongar un acte sexual que pogués durar tot l’aplaudiment sencer que estic rebent, aquest d’avui particularment llarg. Porten més de deu minuts de rellotge i jo m’he abillat de tal manera que estic suant, front, coll, esquena i pebrotera regalimant, gaudint com un gínjol d’aquesta aprovació del respectable. Certament, durant aquestes ovacions hi escoltem petits passatges de moderació i fins i tot conats d’aturada o fins podem dir, de final i doncs, com si estiguéssim parlant d’una peça musical, art sonor en ella mateixa. Quan menys t’ho esperes, no saps per què, hi tornen més fort i vinga, que avui se’ls nota particularment contents! No hi penseu pas que em canso d’aquestes sessions. Cada dia el públic fa l’efecte de ser diferent car la reverberació de la sala, el timbre del cop de mans, en funció del nombre d’assistents i la distància dels micròfons va variant. I doncs, sense sortir de casa arribo a ser aclamat i aplaudit per tots els públics de les sales més distingides del món dit civilitzat de la segona postguerra mundial, sens dubte el millor dels mons possibles per acabar guillat, tarat, sonat, rematat i si vius sol, repudiat.

Assis sur mon banc

On dirait qu’ici tout le monde fait à-peu-près la même chose. Je dis “à-peu-près”, pas du tout comme un recours stylistique pour habiller le texte que vous lisez, sinon comme une appréciation de poids dans le but de fidéliser la description de tout ce que je vois depuis ce banc où je suis assis dans la rue. Hier, j’ai fait le même exercice dans une autre rue du quartier et peut-être celui est bien le motif qui me motive à écrire “à-peu-près”, car c’était alors là que j’ai pu constater comme des gens vont et viennent. Aujourd’hui et par contre, je vois des gens qui viennent et vont donc, je pourrais être content ; content de témoigner tout ça ici, sur ce bout de papier, mon petit journal intime sur ma vie. Par contre, pas la peine d’ajouter « quotidienne » sur le mot « vie ». La vie est toujours quotidienne, ça ne sert à rien de le dire et redire. En tout cas, elle est ainsi pour moi et pour tous ces gens que j’ai vu aujourd’hui, hier et les jours précédents, assis sur un banc, le mien lorsque je suis au-dessus. On peut conclure donc que c’est ainsi, la vie est toujours quotidienne, et elle l’est quand-même pour tout le monde. Il faudra me convaincre, et faire un gros effort pour réussir à me convaincre que ce n’est pas comme ça. Prenons comme exemple un petit état des lieux, à nouveau, tout de suite ! Vous voyez ? On voit du monde qui se promène sur ce trottoir en montant la rue. D’autres font la même chose en descendant. Vraiment, je suis d’accord, c’est pas le Pérou, ce constat. Pourtant, j’ai réussi tout simplement à démontrer et vous montrer que tout, absolument tout, s’équilibre. Excusez-moi, voilà une petite touche colorée lumineuse parmi la grisaille que je viens de remarquer en face de moi, ici à l’angle avec la rue Saint-Jacques. Un bonhomme vient de s’arrêter en face du distributeur de billets pour introduire sa carte bleue. En toute sécurité un petit automate de l’autre côté va déduire l’argent du compte bancaire du monsieur puis quelques secondes après finira par faire déboucher, exactement la même quantité déduite en espèces, par son petit orifice. Et ben, voilà, tout s’équilibre ! Je suis content quand-même pour lui de voir qu’il a pas mal d’argent, ce bonhomme ; et cette réaction à moi doit faire partir, je pense, de cette loi d’équilibre dont on parle car la réalité et que je n’ai que quelque pièce dans ma poche. L’homme en question, dorénavant, brave homme, m’a vu sourire assis sur mon banc, tout à fait inoffensif, journal intime et stylo en main. Je sais et il sait que mon geste-réflexe a été quelque chose de bien naturelle, spontanée, et donc, vraiment rare dans ce monde qu’on regarde et que je vous décris, autant aujourd’hui comme hier, comme les jours précédents. Peut-être, ça a aidé le fait que je ne sois pas trop bien habillé, à vrai dire, mais on s’est compris de suite. Il n’a pas dû trop y réfléchir que je l’ai devant moi ; il me salue et même si je n’étais pas en train de faire la manche, je reçois un billet de sa part : -Merci beaucoup, monsieur. Je vous souhaite une excellente journée-. Bien sûr qu’il s’agit du plus petit billet de la poignée que le distributeur vient d’éjecter mais maintenant viens ici, toi, mon petit, voilà mon chéri, dans ma poche ! Et dis donc, ça va quoi, cette théorie de l’équilibre cosmique que j’ai entendu à la radio il y a quelques jours. Et ça doit aller car il est un peu tard déjà –c’est ça qu’on dit quand on ne sait pas dire autre chose- et une vérité grosse comme un maison, je le jure, ce serait de reconnaître que j’ai faim. J’ai envie de bouffer. Il va s’agir donc pour l’instant de rééquilibrer ces taux de frustration et angoisse dans mon ventre avec une petite collation pour le prix de ce petit billet dans ce quartier latin mais huppé. Je pense qu’on finira par trouver quelque chose, soit un McDo, soit un petit lumpenprolétariat supermarché bon marché, bien discret, bien caché, tous les mille mètres carrés, pour que personne ne puisse dire qu’à Paris on n’arrive pas à remplir son panier. 

Ponts entre Madrid i Barcelona

Cal bastir ponts entre Madrid i Barcelona, entre Barcelona i Madrid. Tota la santa vida d’un servidor sentint aquesta cantarella, inclús en alguns períodes considerats menys conflictius d’aquesta relació, sempre venuda com d’amor-odi, la qual senzillament hauria de qualificar-se d’impossible un cop hi treus una única paraula del diccionari: diners. Però anem a pams. Abans que res, agrair públicament a Felipe González -antic mandatari hispanocolombià- que fes als anys vuitanta la surrealista tria de Sevilla i no Barcelona com a destinació del seu primer tren de gran velocitat d’ample internacional. Ningú que no fos sevillà no ho va entendre aleshores però ara m’adono que volia fer-nos un veritable favor. De fet, ens va ajudar a retardar no pocs anys el procés d’assimilació, doncs és un fet irrebatible que des que la línia a Barcelona ha entrat en funcionament, la intrusió arbocera i úrsida al Principat ja no hi ha qui l’aturi. Ben aviat podem esperar presenciar-hi óssos fregant-se l’esquena contra alguns arboços propers a les estacions de Lleida-Pirineus i Camp de Tarragona, les més exposades a la macrocefàlia madrilenya. Tanmateix som vinguts, avui i aquí, no a parlar de greuges, car ens fem pesats, ans escriure en positiu sobre bastir ponts, que és sempre una construcció lingüística esplèndida.

Establir, construir ponts és sinònim d’harmonia, esperit de convivència, lligams, agermanament i, de retruc, reducció de desigualtats, objectius comuns a compartir, etc. Aquest escenari celestial es talla però de soca-rel si miraculosament un bon dia hom arriba a adonar-se que a un costat hi havia una orquestra simfònica, i a l’altre un grup de rock, de heavy metal. Amb dues formacions tan contraposades sempre es poden celebrar jornades d’intercanvi, vetllades de germanor i, fins i tot, enregistraments com aquell disc dels Metallica amb la Simfònica de San Francisco, experiments ben curiosos i interessants tímbricament, certament. Ara bé, queda clar que cadascú per la seva banda entén la música a la seva manera; cadascú ve de son pare i sa mare i que allò més normal seria que Metallica pogués seguir gravant discos de Metallica i que l’Orquestra Simfònica de San Francisco pogués seguir interpretant el seu propi programa, posem per cas des del classicisme fins a l’actualitat, que no és poca cosa.

¿Què passaria però, si el fet d’haver arreplegat als uns i als altres s’hagués demostrat lucratiu per a uns quants, i alhora habitual i ritual en el dial? Podria passar que els mànagers dels uns i dels altres imposessin la gravació d’un nou disc plegats, un rere l’altre, així com les emissions de ràdio on no es punxés cap altra cosa, i que aquest negoci els hi sortís rodó, a ells i al seu grupet d’amics, vaja, no poca gent. La roda gira, la bossa sona, però només per a alguns, per a aquells que aposten per forçar les coses i entestar-se a mesclar l’oli amb l’aigua. Podria passar que els propis músics rockers, per molta presència mascle alfa exhibida a la portada, esdevinguessin titelles dels seus mànagers i caps de discogràfica així com paràsits de les bestretes que els hi atorguen i que, sense saber com, acabi resultant impossible que Metallica mai torni a enregistrar un disc en solitari. Pel que fa a la Simfònica, tot rutlla car d’un temps ençà se sap més escoltada arreu del món, doncs era un fet que tota sola no la coneixia gaire gent fora del gremi i ara, guaita, celebritat around the world, overseas and beyond. Els anys i dècades van passant i ja ni els Metallica, vetusta banda, saben ben bé com era allò de tocar sols. Han oblidat algunes parts i frasejos, les quals són fetes ara per l’orquestra. Per la seva banda, a la Simfònica -sempre més nombrosos- estan ben contents, mai no havien venut tants discos ni havien estat tan famosos. Molts músics de l’orquestra a títol personal han volgut, encuriosits, arribar i romandre als locals i estudis dels Metallica, amb la partitura clàssica i el seu instrument, etzibant que en tot cas ells continuaran fent la seva i que allò que feien pròpiament els Metallica se’ls en fot; que sí, que són també socis en aquest negoci i que el heavy metal pur és quelcom simpàtic i que els Metallica ho fan molt bé però que no en volen saber res ells, de prendre una guitarra elèctrica o una bateria. Malgrat aquesta mostra de menyspreu, a nivell col·lectiu la col·laboració sembla que té visos de continuar perllongant-se perquè tots els planetes estan alineats perquè així sigui. Inclús la crítica musical està pel que ha d’estar, que no és altra cosa que bastir ponts entre el heavy metal i la música simfònica. De fet, molta gent -els més joves sobretot, que han nascut molt després d’aquella primera col·laboració- creuen que sempre ha estat d’aquesta manera i que per tant, qui gosa dir que Metallica eren quatre s’equivoca i se’l titlla de guillat. Allò que se’ns diu més aviat és que als Metallica sempre els ha agradat la música simfònica i quan els ha convingut bé que s’han apropat a l’orquestra; que si hi ha algú que suca de la mamella eren els Metallica, que sols no se’n sabien sortir.

En fi, quin embolic i quin desastre d’article, ho reconec, jo, que us volia dir en síntesi que només els diners per a uns pocs, mai els sentiments de tots, són el formigó armat i pretesat entre Madrid i Barcelona i, en canvi, m’ha sortit parlar-vos d’aquell fantàstic i per sort únic disc dels Metallica amb l’Orquestra Simfònica de San Francisco, S&M, dirigida per Nick Kamen; perdó, quin curtcircuit, quina apagada cultural, marededéu, I promised myself que ho faria bé. Volia dir Michael Kamen. Vaig a prendre un reconstituent, vaig a prendre una sopa ramen.