L'aplaudiment

És des de fa un temps que no penso en altra cosa. Res no m’interessa que no sigui preparar-me per als concerts que es retransmeten per la ràdio. Acostumen a tenir lloc amb una periodicitat d’uns tres dies per setmana. L’avant-matx és tot un ritual i aprofito les dues hores prèvies per prendre una bona dutxa i mudar-me per a l’ocasió, triant entre el jaqué o el frac, tots dos heretats, del meu ampli rober d’època, igualment heretat. Si l’emissió o retransmissió, segons s’escaigui, té lloc pels volts de migdia, el més adient serà el jaqué; cas que parlem d’una vetllada al capaltard, moment per al frac. Sabates, camisa i pantalons en concordança i en tot cas. Ja estaríem, doncs, preparats per engegar l’antic sintonitzador de ràdio del pare, amb el dial que roman encallat, de temps abans de son traspàs, a una emissora de música clàssica de continu. Els concerts en si mateixos són avorrits i no m’interessen per res. Sempre acaben oferint la interpretació de les mateixes obres, un parell de centenars a tot estirar, les quals em vaig acabar de memoritzar fil per randa amb quinze anys d’edat. Això ho fan per tal que el públic demostri una certa coneixença sempre esnobista -il·lustrada amb els ja barrocs, clàssics o romàntics estossecs a les pauses- en comptes de promoure altres treballs musicals dignes d’interpretació del repertori internacional, així com peces de compositors actuals i locals que gairebé ningú no vol programar. A mi, francament, d’aquests esdeveniments, allò que m’interessa és només un cop s’ha acabat. La fi del concert, sempre per motius de programació radiofònica, té lloc si fa no fa a les mateixes hores. És aleshores que premo el botó de la gramola i de cop i volta l’estança, la llar sencera se m’omple de gent, un aplaudiment massiu, per densitat sonora i vibració, penetra per tots els meus forats i envaeix el meu buit interior. Gràcies, moltes gràcies, de debò! Faig el gest de salutació protocol·lari i d'agraïment, de cara al l’aparell de ràdio. Jo sabia que, al capdavall, hi havia algú per mi vetllant. La reverberació de la sala en qüestió em dóna una idea que hi deu haver molta gent realment entusiasmada transmetent-me el seu caliu a l’uníson. Aquest públic meu d’avui deu ser anglès, perquè a prop dels micròfons es senten més nítidament unes picades de mans un xic més espaiades, com aquelles que feien els ducs aquells a Wimbledon, que sembla que els haguessin ficat un pal al cul. Tanmateix ara tinc la pell de gallina de l’efecte que em produeix. No es tracta d’un goig uniforme, també n’hi ha de clímax, com quan hi sento algun crit o algun “bravo”. Són els “bravos”, que em fan enrojolar. Adoro aquest mot, dels pocs, com “taxi”, que es diuen igual en totes les llengües del món, tal és la seva potència semàntica, literal i figurada. Espero que “bravo” no estigui en perill d’extinció com “taxi”, car els bravos em forneixen el tremp, la patata, les ganes de continuar aquí en aquest món on malgrat tot, no faig res de l’altre món. Sempre acabo establint paral·lelismes sexuals, no tinc remei, però en aquest cas penso com m’ho faria per practicar i perllongar un acte sexual que pogués durar tot l’aplaudiment sencer que estic rebent, aquest d’avui particularment llarg. Porten més de deu minuts de rellotge i jo m’he abillat de tal manera que estic suant, front, coll, esquena i pebrotera regalimant, gaudint com un gínjol d’aquesta aprovació del respectable. Certament, durant aquestes ovacions hi escoltem petits passatges de moderació i fins i tot conats d’aturada o fins podem dir, de final i doncs, com si estiguéssim parlant d’una peça musical, art sonor en ella mateixa. Quan menys t’ho esperes, no saps per què, hi tornen més fort i vinga, que avui se’ls nota particularment contents! No hi penseu pas que em canso d’aquestes sessions. Cada dia el públic fa l’efecte de ser diferent car la reverberació de la sala, el timbre del cop de mans, en funció del nombre d’assistents i la distància dels micròfons va variant. I doncs, sense sortir de casa arribo a ser aclamat i aplaudit per tots els públics de les sales més distingides del món dit civilitzat de la segona postguerra mundial, sens dubte el millor dels mons possibles per acabar guillat, tarat, sonat, rematat i si vius sol, repudiat.