De la bellesa i la timidesa

Era per allà que s’escolava la veritat. El seu rostre no era la perfecció perquè diuen que la perfecció facial, com seria el cas d’una simetria absoluta, et tira enrere. Allò que la salvava de no ser considerada un espectre i sí una dona -que Déu n’hi do!- era just una piga. Aquesta era l’única manera de poder diferenciar-li un cantó de l’altre però tot això era la teoria, incapaç com era d’aguantar la seva mirada i formes endimoniades. Perquè no poden provenir d’enlloc més un cos i uns ulls, que clavats en els meus, em fessin girar l’esguard i doncs, desitjant-la fervorosament, haver de romandre capcot i no ser capaç d’allò que se’n diu mirar-la, ni als ulls ni de fit a fit. I tanmateix, ben normal que ho trobava la meva lògica entenimentada perquè aquell rostre no podia ser real de cap manera i si ho era, per allà que s’escapava doncs la veritat, pel simple fet de no poder-lo escrutar. Perquè un rostre així no pot ser contemplat i processat més que a destemps i doncs, sempre, sempre un cop passat el mal tràngol, ja fora de perill, prou lluny del cos subjecte, objecte de tremp o membre erecte. Així doncs, d’aquesta composició mental posterior hauríem de parlar d’engany, un engany on em feia l’efecte de contribuir-hi plenament, com a processador d’imatges decalades d’una banda i abocador d’esperances i anhels de l’altra. En aquest impàs de cada inevitable salutació consuetudinària periòdica, la meva imatge de la seva cara, obtinguda en centèsimes de segon abans d’enrojolar i deixar-ho estar, sofria dos alteracions; la primera, una manca de definició. Impossible de totes totes poder arribar a clicar el botó cerebral per a obtenir la seva instantània i si, malgrat tot s’esqueia, que aquesta fos prou nítida. La segona, saber que la meva ment obstinada finirà per salpebrar i compensar degudament totes les mancances de cada fotografia extreta a empentes i rodolons. I la manera de fer-ho serà per agregació, és-a-dir, per la suma de la manta vegades que li he apartat la vista en saludar-la, i doncs, que a mode de trencaclosques o puzle el meu cap fos capaç, eventualment i malgrat, de diferenciar la culpable en una ronda d’identificació policial de sospitoses amb cartell i número a davant. Pel que fa a l’abocador d’esperances, aquest es posa en marxa tot solet per a projectar-hi una voluntat d’acció més o menys eixelebrada, eròtica o pornogràfica, que tingui com a protagonista el propietari d’aquest rostre res angelical, que ja sabem que no pot ser de veritat, doncs estem científicament explicant en aquest miniassaig com el seu rostre ha estat mentalment filtrat, modelat, agregat i salpebrat o endolcit per un mateix. Nogensmenys, ja podem tenir en compte tots aquests raonaments induïts que no hi ha manera de racionalitzar la resposta, sempre una voluntat d’interaccionar que es desprèn del nostre sistema nerviós animal (com n’hi ha de vegetatiu) però que no acabes de portar a terme, com si ens fallés un neurotransmissor. Allò que acaba passant, cas de patir aquesta minusvàlua, és ser humiliats un dia rere l’altre i tanmateix continuar paralitzats. Alhora però de cap manera voldrem mai de la vida evitar aquesta presència, ans al contrari reclamar-la amb més insistència, disposats a pagar l’escarni per part de l’entorn, que segur s’ha adonat de la nostra feblesa, perquè és això i cap altra cosa, la timidesa. Alhora el subjecte de desig, troba irresistible aquesta enrojolada gratuïta tots els dematins cap a la seva persona i ja no es pot estar d’aquest dopatge d’autoestima llaminer. I com de rars que devem ser els humans que així hi podem romandre fent el paperina, desitjós i desitjat, fent passar rotacions terrestres, estacions anuals, tot restant a l’estat de potència aristotèlica sense passar a l’acte, sense mai consumar cap maleït acte. La raó és purament epocal; en aquests anys de propostes de plaer encartonades i envasades per consum massificat, les poques coses que ens fan realment fruir són les que ens mantenen realment vius en un món ple de dies grisos, d’uniformitat esglaiant disfressada de varietat. Degut a aquest context d’amanerament general provocat per una prolongada falsa llibertat zoològica tenim tendència, com a petit estirabot de supervivència, a jugar instintivament amb les poques coses intenses i profundes sobre les qual sí creiem posseir totalment el control en un moment donat, aquelles destinades exclusivament a nosaltres mateixos, personalitzades per a nosaltres. Ai las, emperò, un bon dia inesperat serà arribat que un dels dos no hi compareixerà; de raons, cerqueu-ne les vostres, n’hi pot haver un grapat, no ho podem tot controlar. La realitat és que mai més no es tornaran a veure aquests dos. L’equilibri universal, paradoxalment, acaba aleshores atorgant un grau de dolor igual a ambdues parts, somniador i somniat, difícil de saber en aquest estadi a qui li correspon ja l’adjectiu adequat. Consol de ningú, esclar, car tota desgràcia que no se sap compartida equival a desgràcia solitària, única, insuportable i si n’estaves colat, tràgica; com tràgica ha estat la deshumanització dels sentiments, la caricaturització de la sensibilitat en la nostra societat, i a això hi hem contribuït tots plegats, clap your hands.