La voluntat de parar màquines

Impuls, empenta, pulsió, desig. Paraules plenes de potència. Semàntica de l’acció imminent, de la força, del fet de ser-hi. Mots indubtablement plens de vida i per tant, que volem fer nostres o definidors de la nostra essència, perquè ens volem, almenys alguns, refotudament vius, perquè de fet ho som i doncs, per no trair-nos. Per tal de sentir que acomplim la feixuga missió que ens ha estat encomanada per aquells qui ens han portat fins aquí, perquè no es pugui dir que hi som però com si no hi fóssim. Deixar doncs testimoni, si pot ser constructiu i notori, del nostre pas. Poca broma. Al principi de tot la inconsciència ens salvarà de la penitència que tant ens espanta i que, ai las, arribarà. De ben jovenet però, totes aquestes abstraccions, impuls, empenta, pulsió o desig ni se’t passen pel cap perquè les tens integrades en el teu tarannà. Formen part de tu d’una manera inextricable i aquest és motiu suficient per tal que res no et faci perdre ni un minut rumiant sobre el seu significat o la seva importància. És a mesura que et vas fent cretí, o sigui adult, que sents que vas perdent alguna capacitat no només de caire físic. Moment aquest, el d’esdevenir madur, que veus que anar, allò que se’n diu anar, no vas enlloc; t’adones que tot el que fins aleshores donaves per fet senzillament no és així i a vegades fins a l’inrevés. Els prejudicis i tares són diferents per a cadascú, i marca de la casa, però hi ha una intuïció comuna a tothom que fins ara havia funcionat i que ara fa figa, sempre expressada per aquest grup ja esmentat: impuls, empenta, pulsió, desig, que podríem resumir-ho en voluntat. Moment aquest en què s’entra en crisi de valors perquè identifiques la voluntat com el teu motor real, a igual nivell que l’alimentació i la digestió, que era allò que fins aleshores consideraves únicament com l’imprescindible per tirar endavant. Quan de sobte, tot perd el seu sentit i el teu món trontolla o s’enfonsa, la voluntat passa a ser un combustible fòssil i doncs un bé preuat. Com reacció més primària la patacada emocional pot motivar l’inici o augment en el consum de drogues, habitual u ocasional, a la dramàtica recerca d’aquest element no identificat i tanmateix trobat a faltar. Una altra opció ja més sofisticada és començar a anar al metge, a la recerca d’una racionalització o etiquetatge que justifiqui la minva d’alguna cosa, identificada però no assumida. La menys habitual i elevada passa però per pensar per nosaltres mateixos si hi havia gat amagat en el significat de tot, de la vida, el home, el món, el llenguatge i doncs, identificar i atorgar el valor adequat a les paraules objecte d’aquest article, resumides en voluntat. I arribats a la tria preferible sens dubte de la reflexió, un es pregunta per què hem sobrevalorat l’acció quan parlem de voluntat i ens costa tant d’entendre la voluntat igualment com la decisió per eventualment no haver de fer res o deixar de fer. No entenc per quin motiu ens entestem fins al paroxisme per actuar i no per quedar-nos aturats o aturar-nos si és que estàvem enmig d’una roda girant i girant. Romandre quiets pot permetre donar-se temps per reflexionar, prendre’s el pols i prendre alè, veure si allò que fèiem anant endavant tenia sentit o no. Perquè anar endavant és anar cap a on? Qui dia passa, any empeny. Però cap a on l’empeny? Trobo que preguntar-se mínimament per la destinació sempre hauria de ser interessant abans que no simplement anar tirant. Tenim inserit al cervell que l’encantament representa l’estancament, que qui no segueix una rutina activa i decidida li falta impuls, empenta, pulsió, desig, voluntat, al capdavall. Per pura lògica i com indica l’adjectiu, l’encantament voluntari és una manifestació preclara de voluntat. Processem molt bé la voluntat per fer alguna cosa però som autènticament minusvàlids alhora d’entendre-la com una possible consellera per parar màquines. Un exemple seria l’entrenament esportiu, on de sempre s’ha entès perfectament la motivació per portar-lo a terme però només i fins fa poc que s’ha pogut demostrar la importància del temps de repòs, al qual se li ha anomenat repòs actiu o de compensació. Allò que ens caldria educar és la capacitat per a detectar i comprendre els moments de la nostra existència on el millor podria ser aturar-nos. Aturar-nos ens permetria primer, òbviament i no per això menys important, deixar de fer el que estem fent. Si no ho detectem ens passa el mateix que quan tenim gana i no mengem, el cos entra en crisi. El cos avisa manifestament quan té gana i de la mateixa manera avisa sibil·linament quan vol aturar-se. Anar en contra d’aquestes sensacions, també primàries i peremptòries, potser no tant evidents a primera vista, pot tenir conseqüències nefastes. Cadascú parla el seu idioma i processa els seus estímuls a la seva manera, les receptes mai seran les mateixes per a tothom; l’únic segur és que, arribats a una edat, escoltar plenament la voluntat en el sentit ampli pot ser l’acció-no-acció que ens pot salvar.