En les mesetes de l'Àrida central

Un camp de blat de no fa gaire segat. I res més. Bé, a darrere, un turonet; tot pelat. I ja. Ah, i una calor abrasant d’un migdia de sol espetegant. Què diantre pot fer l’home aquí si no fugir, si no enfollir? Sort de la bóta de vi. Sort també de l´únic arbre, un roure al bell mig d’un camí de ningú, mig mort, mig viu per a mi. Vaig a fer una capcinada car què s’hi pot fer, si no, abans d’atènyer mon recer, prou lluny per fer-hi cap sense patir un cop de calor. De ben segur que fins al vespre no despertaré d’aquesta becaina per protegir-me de l’astre rei, condemnats a ell per sempre que estem. Una llum abassegadora i encegadora tres mesos constant on no és permès l’aguantar-se dret. La calitja no deixa veure més que els contorns del turó pelat i res més enllà, tot i que més enllà no hi ha res. L’explicació a aquesta estampa és que m’he encantat amb la meva passejadeta matinal. Volia anar a veure si rajava ni que fos un fil d’aigua merdós a la font del peu del turó, mes no hi ha hagut sort. L’esperança mai no és perd però és evident que si des de la primavera passada ha anat pixant-ne menys i la setmana passada ja no n’hi havia, ara tampoc. I tot i així m’hi he atansat car què es pot fer si no a la meva edat? Baixar al poble? A què? ¿A sentir les mateixes mentides de sempre i que, al meu torn, jo els hi hagi d’explicar les meves? Ni ells em poden veure ni jo els puc veure, així doncs, he acabat perdent tot interès en baixar al vilatge. M’estimo més aprofitar els pocs venedors ambulants que s’aturen a la venta així com alguns comercials passavolants que arriben de la capital amb el seu cotxàs i a canvi d’un got de vi generós casolà m’expliquen, aquí sí, les seves veritats. Jo faig que me'ls escolto amb molta atenció i delit; ells, a canvi, em porten fato de qualitat. Entendreu bé que un s’ho ha de poder manegar per no haver de baixar a l’infern terrenal, aquest maleït vilatge neandertal. Si puc romandre a la venta amb quatre coses i una petita pensió guanyadeta a base de cabrons suportar durant anys i panys, doncs no cal que us ho hagi de dibuixar. A la venta s’hi està bé; parets de vuitanta centímetres que permeten aïllar-me d’aquesta merda enfora que et recorda la teva absoluta nimietat. La gent de fora, o que s’han fet de fora, s’hi deixen caure de tant en tant, sempre ben mudats, i em diuen que quina preciositat tot això, quanta pau i quin paisatge tan bucòlic, quin sentit de la bellesa entesa com a imatge despullada de tota ampul·lositat per quedar reduïda a quelcom de primitiu i ancestral. Que se’n vagin tots a pastar fang! Aquí no s’hi pot estar i, parlant de fang, els dies de pluja es formen uns llots i uns bassals que no pots sortir de casa sense ficar-hi el peu i quedar empastifat, per haver de tornar a entrar i vinga a netejar... Aleshores, aleshores els vull veure jo, a tots aquests de la capital! No, que no em venguin ara el que no és, que jo sóc aquí dia sí, dia també! I, tanmateix, alguna cosa ha de tenir aquest remot llogarret que ben pocs que el coneixen gosen passar de llarg l'indret. Potser ha acabat esdevenint un raconet amb encant per a confidències entre murs gruixuts, olor a fusta vella, calç, espígol i romaní; un got de vi, unes olivetes i formatge ben covat aquí al costat i una cara a qui saludar. Em sento important, sí, em sento algú en aquest arreplec de dues cases, la meua i l’altra que no ho és que la bombin, i l’amo també, que la hi volia comprar i no en va voler saber res. I quina merda, malgrat tot, a la meva edat i tan fatxenda, gallejant en aquest indret apartat de l’única carretera que relliga el sí-tot amb el no-res. De moment no tinc més opcions que continuar, vell xaruc rondinant sota aquest roure i a galet bevent d'aquest vi, vejam si m’agafa el son final per marxar de debò d'aquí.