Ponts entre Madrid i Barcelona

Cal bastir ponts entre Madrid i Barcelona, entre Barcelona i Madrid. Tota la santa vida d’un servidor sentint aquesta cantarella, inclús en alguns períodes considerats menys conflictius d’aquesta relació, sempre venuda com d’amor-odi, la qual senzillament hauria de qualificar-se d’impossible un cop hi treus una única paraula del diccionari: diners. Però anem a pams. Abans que res, agrair públicament a Felipe González -antic mandatari hispanocolombià- que fes als anys vuitanta la surrealista tria de Sevilla i no Barcelona com a destinació del seu primer tren de gran velocitat d’ample internacional. Ningú que no fos sevillà no ho va entendre aleshores però ara m’adono que volia fer-nos un veritable favor. De fet, ens va ajudar a retardar no pocs anys el procés d’assimilació, doncs és un fet irrebatible que des que la línia a Barcelona ha entrat en funcionament, la intrusió arbocera i úrsida al Principat ja no hi ha qui l’aturi. Ben aviat podem esperar presenciar-hi óssos fregant-se l’esquena contra alguns arboços propers a les estacions de Lleida-Pirineus i Camp de Tarragona, les més exposades a la macrocefàlia madrilenya. Tanmateix som vinguts, avui i aquí, no a parlar de greuges, car ens fem pesats, ans escriure en positiu sobre bastir ponts, que és sempre una construcció lingüística esplèndida.

Establir, construir ponts és sinònim d’harmonia, esperit de convivència, lligams, agermanament i, de retruc, reducció de desigualtats, objectius comuns a compartir, etc. Aquest escenari celestial es talla però de soca-rel si miraculosament un bon dia hom arriba a adonar-se que a un costat hi havia una orquestra simfònica, i a l’altre un grup de rock, de heavy metal. Amb dues formacions tan contraposades sempre es poden celebrar jornades d’intercanvi, vetllades de germanor i, fins i tot, enregistraments com aquell disc dels Metallica amb la Simfònica de San Francisco, experiments ben curiosos i interessants tímbricament, certament. Ara bé, queda clar que cadascú per la seva banda entén la música a la seva manera; cadascú ve de son pare i sa mare i que allò més normal seria que Metallica pogués seguir gravant discos de Metallica i que l’Orquestra Simfònica de San Francisco pogués seguir interpretant el seu propi programa, posem per cas des del classicisme fins a l’actualitat, que no és poca cosa.

¿Què passaria però, si el fet d’haver arreplegat als uns i als altres s’hagués demostrat lucratiu per a uns quants, i alhora habitual i ritual en el dial? Podria passar que els mànagers dels uns i dels altres imposessin la gravació d’un nou disc plegats, un rere l’altre, així com les emissions de ràdio on no es punxés cap altra cosa, i que aquest negoci els hi sortís rodó, a ells i al seu grupet d’amics, vaja, no poca gent. La roda gira, la bossa sona, però només per a alguns, per a aquells que aposten per forçar les coses i entestar-se a mesclar l’oli amb l’aigua. Podria passar que els propis músics rockers, per molta presència mascle alfa exhibida a la portada, esdevinguessin titelles dels seus mànagers i caps de discogràfica així com paràsits de les bestretes que els hi atorguen i que, sense saber com, acabi resultant impossible que Metallica mai torni a enregistrar un disc en solitari. Pel que fa a la Simfònica, tot rutlla car d’un temps ençà se sap més escoltada arreu del món, doncs era un fet que tota sola no la coneixia gaire gent fora del gremi i ara, guaita, celebritat around the world, overseas and beyond. Els anys i dècades van passant i ja ni els Metallica, vetusta banda, saben ben bé com era allò de tocar sols. Han oblidat algunes parts i frasejos, les quals són fetes ara per l’orquestra. Per la seva banda, a la Simfònica -sempre més nombrosos- estan ben contents, mai no havien venut tants discos ni havien estat tan famosos. Molts músics de l’orquestra a títol personal han volgut, encuriosits, arribar i romandre als locals i estudis dels Metallica, amb la partitura clàssica i el seu instrument, etzibant que en tot cas ells continuaran fent la seva i que allò que feien pròpiament els Metallica se’ls en fot; que sí, que són també socis en aquest negoci i que el heavy metal pur és quelcom simpàtic i que els Metallica ho fan molt bé però que no en volen saber res ells, de prendre una guitarra elèctrica o una bateria. Malgrat aquesta mostra de menyspreu, a nivell col·lectiu la col·laboració sembla que té visos de continuar perllongant-se perquè tots els planetes estan alineats perquè així sigui. Inclús la crítica musical està pel que ha d’estar, que no és altra cosa que bastir ponts entre el heavy metal i la música simfònica. De fet, molta gent -els més joves sobretot, que han nascut molt després d’aquella primera col·laboració- creuen que sempre ha estat d’aquesta manera i que per tant, qui gosa dir que Metallica eren quatre s’equivoca i se’l titlla de guillat. Allò que se’ns diu més aviat és que als Metallica sempre els ha agradat la música simfònica i quan els ha convingut bé que s’han apropat a l’orquestra; que si hi ha algú que suca de la mamella eren els Metallica, que sols no se’n sabien sortir.

En fi, quin embolic i quin desastre d’article, ho reconec, jo, que us volia dir en síntesi que només els diners per a uns pocs, mai els sentiments de tots, són el formigó armat i pretesat entre Madrid i Barcelona i, en canvi, m’ha sortit parlar-vos d’aquell fantàstic i per sort únic disc dels Metallica amb l’Orquestra Simfònica de San Francisco, S&M, dirigida per Nick Kamen; perdó, quin curtcircuit, quina apagada cultural, marededéu, I promised myself que ho faria bé. Volia dir Michael Kamen. Vaig a prendre un reconstituent, vaig a prendre una sopa ramen.