El gueto

La realitat és la matèria, que havia sentit dir. Doncs quina putada, pensava ell, recolzat a l’ampit de la finestra de la seva habitació mentre passava les hores fent volar coloms presenciant aquell enorme bloc de pisos a davant dels nassos. Un bloc per cert, igual al seu. Una mola de ciment lletja, grisa, atrotinada i llarga com un dia sense pa. Alhora i girant el cap a banda i banda li apareixen mimetitzats uns altres blocs perfectament en línia amb aquell de davant. Demés i a la manera d’una mena de fractal, la mateixa configuració s’escampava pels voltants conformant allò que se’n diu un polígon, del qual no s’albirava el final. Un munt de porteries per bloc, més d’una desena de plantes i quatre pisos a cadascuna. -Prouta gent que hi viu aquí-, que es deia sempre. Malgrat aquesta realitat se sentia més afortunat que el seu amic, que habitava a dalt de tot, a la darrera planta, la qual li oferia de franc unes perspectives collonudes del centre de la gran ciutat i per tant, de molta més matèria. El noi de l’ampit es pensava però honestament més venturós perquè contràriament al seu amic, que es vantava de poder veure sempre aquells llocs emblemàtics fumant un peta des de la seva talaia, no hagués pogut suportar tot aquell panorama dia sí dia també i no poder sortir-hi i haver de fer-se fotre i estar-se aquí, al gueto. El gueto ambientat musicalment per George Benson o aquell que Elvis Presley cantava temps enrere i que ell punxava al tocadiscos i taral·lejava a la finestra, conjurat a no voler fer realitat la seva lletra per res del món. Aquest esforç de veure’s ja a contracorrent de ben jovenet crea tara, sí, aquella mateixa que neguen ara no pocs desgraciats dient que els nens tenen molta resiliència i que aguanten tot allò que els hi fotis, que els pots confinar mil dies si vols. Però millor tornem a la perspectiva brutalista des de l’ampit de la finestra del nostre observador, on sempre percep el mateix, que és això precisament, el gueto. Sigui gueto oficialitzat, d’on surts estigmatitzat, sigui gueto de baixa intensitat, d’on surts enganyat, gueto encabat. Un concepte de realitat abassegadorament corpòria, omnímoda i pètria atès que engloba passat, present i futur en una sola accepció. A enlloc més el passat imaginat i no viscut resta tan pressuposat i sobreentès com dins del gueto. A enlloc més l’avenir està mai tan a l’abast de tota prefiguració i projecció mental, amb tants visos de plausibilitat com dins del gueto. El gueto representa una anul·lació automàtica semàntica de les paraules història, millora i progrés. La seva eventual història ha estat si fa no fa igual a allò que experimentes dia a dia mirant per la finestra. La millora es pot dir que no existeix en la mesura en què el gueto no desapareix. El progrés, en qualsevol dels seus àmbits entès, és un espectre per fer-nos creure que tot canvi material o tecnològic podria suposar, si no un esvaïment total, sí una mitigació de les condicions físiques d’aïllament, que és el que ha definit essencialment tot gueto. I quan parlem d’aïllament eufemísticament volem dir un cert grau d’exclusió i marginació, que són les condemnacions geogràfiques físiques que esdevindran psíquiques per tots aquells habitants d’aquests racons titllats com mancats de centralitat però irresistiblement viscuts com centres d’ells mateixos. El gueto serà sempre central perquè més enllà del rebuig patit de la gran ciutat tampoc accepta cap supraorganització, ni social ni territorial. El gueto serà impertèrritament autònom i tot atribut, positiu o negatiu, no afectarà en la seva consideració d’ens propi i en aquest sentit, se li ha de reconèixer un moment d’inèrcia superior inclús a la polis grega o la ciutat moderna perquè aquests dos darrers conceptes, igualment si voleu corromputs, es pretenen tanmateix civilitzats i dinàmics, i aquí rau una diferència cabdal. El gueto es pretén gueto i roman gueto i no ha d’esperar cap altra cosa perquè atesa la seva consideració de tancat o impermeable, en no resultar atractiu per cap agent aliè, mai no serà objecte d’interès estranger i per tant, destinatari d’actuacions o atacs que amenacin o alterin la seva existència o estabilitat. Les poques excepcions de desmantellaments de guetos han estat la confirmació de la regla que demostra la necessitat de l’existència d’aquests ens d’organització social, que acostumen a ser el resultat de dues tendències d’orígens contraposats, però i paradoxalment, amb interessos comuns; d’una banda i cronològicament, una voluntat del Poder d’amagar i recloure un grup social marginat per raons de raça, procedència o estatus econòmic, i de l’altra la voluntat de no acceptació i insubmissió al poder establert o majoritari circumdant per part dels mateixos habitants. L’objectiu de tota aquesta divagació rau en donar a entendre que el gueto en si mateix no és cap calamitat, és una realitat que ha estat volguda i fomentada pel Poder i després cronificada pels seus propis habitants contra el Poder, un cop aquest efecte se li ha retornat com un bumerang. El gueto, un cop creat, posseeix una consistència i contundència inusitades, essencials, que el faran perdurar en condicions semblants in aeternum. El gueto es vol gueto i el gueto és la seva gent i la seva gent és vol del gueto. La calamitat, infern a la terra, serà en tot cas únicament per aquells individus rara avis que no en vulguin formar part. Insistirem novament en la idea estrafeta de progrés -de caire tecnològic- per dir que aquesta ha estat una de les magufades més efectives, en voler vendre que el món digital, la democràcia proclamada d’internet, permetria trencar la closca d’aquestes comunitats i resultar l’antídot més eficaç contra el seu isolament i un foment de la cohesió. Ans al contrari, s’ha confirmat que aquestes noves eines resulten un element d’enfortiment i accentuació dels vicis i virtuts de l’home, en cap cas un promotor de canvis de paradigma. La identitat de tot hom crescut al gueto serà una identitat de gueto. La vinculació serà tant més forta, per simple acció-reacció, com més acusada siguin les diferències en relació amb la comunitat supraterritorial a la qual resta adherit al seu desgrat. El sentiment d’identitat es realimenta quan es verifica dia a dia el grau d’acceptació a dins i a la inversa, el grau de rebuig que s’experimenta les vegades en què se surt i interacciona amb l’exterior, generalment a l’hora d’anar a estudiar o treballar, per aquells actors els quals rarament resulten ser el grup majoritari, havent a la comunitat gent gran, prou infants i adults en un bon nombre aturats, esclar. Tot aquell que hagi pres consciència plena de la seva pertinença al gueto i decideixi explorar unilateralment altres alternatives vitals es trobarà a davant amb una força centrípeta inusitada fins al punt d’arrabassar-li la identitat, senzillament perquè la seva identitat era el gueto, l’espai, el lloc, que esmenta Heidegger. A més, segons Arendt, la densitat és un dels factors decisius que atorga aquesta força de pertinença, com explica el professor Edgar Illas en el seu llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global. Ed. Apostroph. 2019. La densitat de població reforça la capacitat de l’home per adonar-se més ràpidament dels efectes de les seves accions, perquè les pot copsar instantàniament reflectides en les reaccions dels altres. Aquesta recompensa banal quotidiana propicia la voluntat de permanència i sensació de confort interior. Tot individu de fora el gueto, interessat o encuriosit, ni que hi tingui amistats, coneguts o saludats, només podrà assolir un coneixement superficial i esbiaixat d’allò que suposa la vida a dins; per caricaturitzar-ho, vindria a ser com les rutes turístiques que es fan a les faveles de Rio de Janeiro. Per la seva banda, qui viu al gueto només podrà fer turisme o incursions interessades a fora, i com a turista, explorador o treballador “amb visat” serà tractat i així se li deixarà sobreentendre, mai com a ciutadà. Per concloure, anirem doncs errats si pensem que un nou món ultramodern i tecnològic per fi és arribat, radicalment més just, i on el lloc de naixement i creixement mai més importarà. La realitat és tossuda, el gueto aquí descrit marca l’extrem del raonament, però és un fet que el lloc on vivim determina i determinarà els nostres projectes i possibilitats. Per tot desplaçament, mudança i assentament vital, ja sigui en l’època dels coloms missatgers, senyals de fum, telègraf, telèfon fixe, cel·lular o smart, s’ha hagut de fer com els gossos que fan voltes abans d’allitar-se i, abans que res, mirar el codi postal. Res no és igual i per cert, la realitat és quelcom més que la matèria.