L'aplaudiment

És des de fa un temps que no penso en altra cosa. Res no m’interessa que no sigui preparar-me per als concerts que es retransmeten per la ràdio. Acostumen a tenir lloc amb una periodicitat d’uns tres dies per setmana. L’avant-matx és tot un ritual i aprofito les dues hores prèvies per prendre una bona dutxa i mudar-me per a l’ocasió, triant entre el jaqué o el frac, tots dos heretats, del meu ampli rober d’època, igualment heretat. Si l’emissió o retransmissió, segons s’escaigui, té lloc pels volts de migdia, el més adient serà el jaqué; cas que parlem d’una vetllada al capaltard, moment per al frac. Sabates, camisa i pantalons en concordança i en tot cas. Ja estaríem, doncs, preparats per engegar l’antic sintonitzador de ràdio del pare, amb el dial que roman encallat, de temps abans de son traspàs, a una emissora de música clàssica de continu. Els concerts en si mateixos són avorrits i no m’interessen per res. Sempre acaben oferint la interpretació de les mateixes obres, un parell de centenars a tot estirar, les quals em vaig acabar de memoritzar fil per randa amb quinze anys d’edat. Això ho fan per tal que el públic demostri una certa coneixença sempre esnobista -il·lustrada amb els ja barrocs, clàssics o romàntics estossecs a les pauses- en comptes de promoure altres treballs musicals dignes d’interpretació del repertori internacional, així com peces de compositors actuals i locals que gairebé ningú no vol programar. A mi, francament, d’aquests esdeveniments, allò que m’interessa és només un cop s’ha acabat. La fi del concert, sempre per motius de programació radiofònica, té lloc si fa no fa a les mateixes hores. És aleshores que premo el botó de la gramola i de cop i volta l’estança, la llar sencera se m’omple de gent, un aplaudiment massiu, per densitat sonora i vibració, penetra per tots els meus forats i envaeix el meu buit interior. Gràcies, moltes gràcies, de debò! Faig el gest de salutació protocol·lari i d'agraïment, de cara al l’aparell de ràdio. Jo sabia que, al capdavall, hi havia algú per mi vetllant. La reverberació de la sala en qüestió em dóna una idea que hi deu haver molta gent realment entusiasmada transmetent-me el seu caliu a l’uníson. Aquest públic meu d’avui deu ser anglès, perquè a prop dels micròfons es senten més nítidament unes picades de mans un xic més espaiades, com aquelles que feien els ducs aquells a Wimbledon, que sembla que els haguessin ficat un pal al cul. Tanmateix ara tinc la pell de gallina de l’efecte que em produeix. No es tracta d’un goig uniforme, també n’hi ha de clímax, com quan hi sento algun crit o algun “bravo”. Són els “bravos”, que em fan enrojolar. Adoro aquest mot, dels pocs, com “taxi”, que es diuen igual en totes les llengües del món, tal és la seva potència semàntica, literal i figurada. Espero que “bravo” no estigui en perill d’extinció com “taxi”, car els bravos em forneixen el tremp, la patata, les ganes de continuar aquí en aquest món on malgrat tot, no faig res de l’altre món. Sempre acabo establint paral·lelismes sexuals, no tinc remei, però en aquest cas penso com m’ho faria per practicar i perllongar un acte sexual que pogués durar tot l’aplaudiment sencer que estic rebent, aquest d’avui particularment llarg. Porten més de deu minuts de rellotge i jo m’he abillat de tal manera que estic suant, front, coll, esquena i pebrotera regalimant, gaudint com un gínjol d’aquesta aprovació del respectable. Certament, durant aquestes ovacions hi escoltem petits passatges de moderació i fins i tot conats d’aturada o fins podem dir, de final i doncs, com si estiguéssim parlant d’una peça musical, art sonor en ella mateixa. Quan menys t’ho esperes, no saps per què, hi tornen més fort i vinga, que avui se’ls nota particularment contents! No hi penseu pas que em canso d’aquestes sessions. Cada dia el públic fa l’efecte de ser diferent car la reverberació de la sala, el timbre del cop de mans, en funció del nombre d’assistents i la distància dels micròfons va variant. I doncs, sense sortir de casa arribo a ser aclamat i aplaudit per tots els públics de les sales més distingides del món dit civilitzat de la segona postguerra mundial, sens dubte el millor dels mons possibles per acabar guillat, tarat, sonat, rematat i si vius sol, repudiat.

Assis sur mon banc

On dirait qu’ici tout le monde fait à-peu-près la même chose. Je dis “à-peu-près”, pas du tout comme un recours stylistique pour habiller le texte que vous lisez, sinon comme une appréciation de poids dans le but de fidéliser la description de tout ce que je vois depuis ce banc où je suis assis dans la rue. Hier, j’ai fait le même exercice dans une autre rue du quartier et peut-être celui est bien le motif qui me motive à écrire “à-peu-près”, car c’était alors là que j’ai pu constater comme des gens vont et viennent. Aujourd’hui et par contre, je vois des gens qui viennent et vont donc, je pourrais être content ; content de témoigner tout ça ici, sur ce bout de papier, mon petit journal intime sur ma vie. Par contre, pas la peine d’ajouter « quotidienne » sur le mot « vie ». La vie est toujours quotidienne, ça ne sert à rien de le dire et redire. En tout cas, elle est ainsi pour moi et pour tous ces gens que j’ai vu aujourd’hui, hier et les jours précédents, assis sur un banc, le mien lorsque je suis au-dessus. On peut conclure donc que c’est ainsi, la vie est toujours quotidienne, et elle l’est quand-même pour tout le monde. Il faudra me convaincre, et faire un gros effort pour réussir à me convaincre que ce n’est pas comme ça. Prenons comme exemple un petit état des lieux, à nouveau, tout de suite ! Vous voyez ? On voit du monde qui se promène sur ce trottoir en montant la rue. D’autres font la même chose en descendant. Vraiment, je suis d’accord, c’est pas le Pérou, ce constat. Pourtant, j’ai réussi tout simplement à démontrer et vous montrer que tout, absolument tout, s’équilibre. Excusez-moi, voilà une petite touche colorée lumineuse parmi la grisaille que je viens de remarquer en face de moi, ici à l’angle avec la rue Saint-Jacques. Un bonhomme vient de s’arrêter en face du distributeur de billets pour introduire sa carte bleue. En toute sécurité un petit automate de l’autre côté va déduire l’argent du compte bancaire du monsieur puis quelques secondes après finira par faire déboucher, exactement la même quantité déduite en espèces, par son petit orifice. Et ben, voilà, tout s’équilibre ! Je suis content quand-même pour lui de voir qu’il a pas mal d’argent, ce bonhomme ; et cette réaction à moi doit faire partir, je pense, de cette loi d’équilibre dont on parle car la réalité et que je n’ai que quelque pièce dans ma poche. L’homme en question, dorénavant, brave homme, m’a vu sourire assis sur mon banc, tout à fait inoffensif, journal intime et stylo en main. Je sais et il sait que mon geste-réflexe a été quelque chose de bien naturelle, spontanée, et donc, vraiment rare dans ce monde qu’on regarde et que je vous décris, autant aujourd’hui comme hier, comme les jours précédents. Peut-être, ça a aidé le fait que je ne sois pas trop bien habillé, à vrai dire, mais on s’est compris de suite. Il n’a pas dû trop y réfléchir que je l’ai devant moi ; il me salue et même si je n’étais pas en train de faire la manche, je reçois un billet de sa part : -Merci beaucoup, monsieur. Je vous souhaite une excellente journée-. Bien sûr qu’il s’agit du plus petit billet de la poignée que le distributeur vient d’éjecter mais maintenant viens ici, toi, mon petit, voilà mon chéri, dans ma poche ! Et dis donc, ça va quoi, cette théorie de l’équilibre cosmique que j’ai entendu à la radio il y a quelques jours. Et ça doit aller car il est un peu tard déjà –c’est ça qu’on dit quand on ne sait pas dire autre chose- et une vérité grosse comme un maison, je le jure, ce serait de reconnaître que j’ai faim. J’ai envie de bouffer. Il va s’agir donc pour l’instant de rééquilibrer ces taux de frustration et angoisse dans mon ventre avec une petite collation pour le prix de ce petit billet dans ce quartier latin mais huppé. Je pense qu’on finira par trouver quelque chose, soit un McDo, soit un petit lumpenprolétariat supermarché bon marché, bien discret, bien caché, tous les mille mètres carrés, pour que personne ne puisse dire qu’à Paris on n’arrive pas à remplir son panier. 

Ponts entre Madrid i Barcelona

Cal bastir ponts entre Madrid i Barcelona, entre Barcelona i Madrid. Tota la santa vida d’un servidor sentint aquesta cantarella, inclús en alguns períodes considerats menys conflictius d’aquesta relació, sempre venuda com d’amor-odi, la qual senzillament hauria de qualificar-se d’impossible un cop hi treus una única paraula del diccionari: diners. Però anem a pams. Abans que res, agrair públicament a Felipe González -antic mandatari hispanocolombià- que fes als anys vuitanta la surrealista tria de Sevilla i no Barcelona com a destinació del seu primer tren de gran velocitat d’ample internacional. Ningú que no fos sevillà no ho va entendre aleshores però ara m’adono que volia fer-nos un veritable favor. De fet, ens va ajudar a retardar no pocs anys el procés d’assimilació, doncs és un fet irrebatible que des que la línia a Barcelona ha entrat en funcionament, la intrusió arbocera i úrsida al Principat ja no hi ha qui l’aturi. Ben aviat podem esperar presenciar-hi óssos fregant-se l’esquena contra alguns arboços propers a les estacions de Lleida-Pirineus i Camp de Tarragona, les més exposades a la macrocefàlia madrilenya. Tanmateix som vinguts, avui i aquí, no a parlar de greuges, car ens fem pesats, ans escriure en positiu sobre bastir ponts, que és sempre una construcció lingüística esplèndida.

Establir, construir ponts és sinònim d’harmonia, esperit de convivència, lligams, agermanament i, de retruc, reducció de desigualtats, objectius comuns a compartir, etc. Aquest escenari celestial es talla però de soca-rel si miraculosament un bon dia hom arriba a adonar-se que a un costat hi havia una orquestra simfònica, i a l’altre un grup de rock, de heavy metal. Amb dues formacions tan contraposades sempre es poden celebrar jornades d’intercanvi, vetllades de germanor i, fins i tot, enregistraments com aquell disc dels Metallica amb la Simfònica de San Francisco, experiments ben curiosos i interessants tímbricament, certament. Ara bé, queda clar que cadascú per la seva banda entén la música a la seva manera; cadascú ve de son pare i sa mare i que allò més normal seria que Metallica pogués seguir gravant discos de Metallica i que l’Orquestra Simfònica de San Francisco pogués seguir interpretant el seu propi programa, posem per cas des del classicisme fins a l’actualitat, que no és poca cosa.

¿Què passaria però, si el fet d’haver arreplegat als uns i als altres s’hagués demostrat lucratiu per a uns quants, i alhora habitual i ritual en el dial? Podria passar que els mànagers dels uns i dels altres imposessin la gravació d’un nou disc plegats, un rere l’altre, així com les emissions de ràdio on no es punxés cap altra cosa, i que aquest negoci els hi sortís rodó, a ells i al seu grupet d’amics, vaja, no poca gent. La roda gira, la bossa sona, però només per a alguns, per a aquells que aposten per forçar les coses i entestar-se a mesclar l’oli amb l’aigua. Podria passar que els propis músics rockers, per molta presència mascle alfa exhibida a la portada, esdevinguessin titelles dels seus mànagers i caps de discogràfica així com paràsits de les bestretes que els hi atorguen i que, sense saber com, acabi resultant impossible que Metallica mai torni a enregistrar un disc en solitari. Pel que fa a la Simfònica, tot rutlla car d’un temps ençà se sap més escoltada arreu del món, doncs era un fet que tota sola no la coneixia gaire gent fora del gremi i ara, guaita, celebritat around the world, overseas and beyond. Els anys i dècades van passant i ja ni els Metallica, vetusta banda, saben ben bé com era allò de tocar sols. Han oblidat algunes parts i frasejos, les quals són fetes ara per l’orquestra. Per la seva banda, a la Simfònica -sempre més nombrosos- estan ben contents, mai no havien venut tants discos ni havien estat tan famosos. Molts músics de l’orquestra a títol personal han volgut, encuriosits, arribar i romandre als locals i estudis dels Metallica, amb la partitura clàssica i el seu instrument, etzibant que en tot cas ells continuaran fent la seva i que allò que feien pròpiament els Metallica se’ls en fot; que sí, que són també socis en aquest negoci i que el heavy metal pur és quelcom simpàtic i que els Metallica ho fan molt bé però que no en volen saber res ells, de prendre una guitarra elèctrica o una bateria. Malgrat aquesta mostra de menyspreu, a nivell col·lectiu la col·laboració sembla que té visos de continuar perllongant-se perquè tots els planetes estan alineats perquè així sigui. Inclús la crítica musical està pel que ha d’estar, que no és altra cosa que bastir ponts entre el heavy metal i la música simfònica. De fet, molta gent -els més joves sobretot, que han nascut molt després d’aquella primera col·laboració- creuen que sempre ha estat d’aquesta manera i que per tant, qui gosa dir que Metallica eren quatre s’equivoca i se’l titlla de guillat. Allò que se’ns diu més aviat és que als Metallica sempre els ha agradat la música simfònica i quan els ha convingut bé que s’han apropat a l’orquestra; que si hi ha algú que suca de la mamella eren els Metallica, que sols no se’n sabien sortir.

En fi, quin embolic i quin desastre d’article, ho reconec, jo, que us volia dir en síntesi que només els diners per a uns pocs, mai els sentiments de tots, són el formigó armat i pretesat entre Madrid i Barcelona i, en canvi, m’ha sortit parlar-vos d’aquell fantàstic i per sort únic disc dels Metallica amb l’Orquestra Simfònica de San Francisco, S&M, dirigida per Nick Kamen; perdó, quin curtcircuit, quina apagada cultural, marededéu, I promised myself que ho faria bé. Volia dir Michael Kamen. Vaig a prendre un reconstituent, vaig a prendre una sopa ramen.

L'amor total

Feia mesos que ho preparava. L’havia escollida entre un grapat de bones propostes. N’estava segur. Era la que m’oferia més per menys. Atès que el meu desig era restar plegats anys i panys, ho havia de fer bé. És-a-dir, havia de ser la millor de totes les opcions i jo havia de tenir això que se’n diu la presumpció de quelcom de ben fet. Un cop el comparatiu elaborat, no va ser gaire complicat i no vaig trigar en tenir-ho tot aparaulat i demanar la seva mà al propietari mitjançant el contracte d’arres. No és que no hi pogués haver marxa enrere a partir d’aquell moment però sí que es començaven a intuir unes conseqüències, cas de gosar desviar-se del camí recte. No cal dir que quan en aquesta vida es parla que hi haurà conseqüències de qualsevol acte, tant se val l’assumpte, sempre voldrà dir afluixar calers, de vegades trinco-trinco. Així doncs, decidit ja el camí infecte havíem de fer números d’ara endavant, que amb les coses de l’amor també se n’han de fer, de números, per assegurar la seva viabilitat; si no, no parlem d’amor de debò. El casament tindria lloc a una notaria cambrilenca, us esmento el lloc perquè hi ha qui oblida amb qui es va casar però mai la boda en si mateixa, l’indret i la gresca. Allà hi eren els testimonis, realment pocs per ser honestos. El nombre de convidats serà sempre inversament proporcional a la certitud que tens que allò que t’hi poses a mostrar durarà i durarà. Per a l’alegria i la xerinola tothom hi és disposat, en canvi per a signar un contracte mentre pel front, el clatell i els palmells de les mans et regalimen la suor, poca broma i poca gana que tens que això esdevingui una fira de mostres. Així doncs, en tot cas, un dinar inoblidable amb els testimonis, frugal però, atès allò que tot just venia de signar; acomiadaments i ja tot sol de pet cap a la nova llar a estrenar. M’han dit que seria meva al final de tot el préstec de l’amor i esclar, impossible de trobar una motivació més gran per tal de viure-hi, que al capdavall és allò que som vinguts a fer aquí. Aquest amor estava indubtablement destinat a créixer, i com a mi m’agradava, n’havia trobat l’explicació matemàtica. No, si Severo Ochoa ja deia que l’amor era física i química i per tant, quelcom pur, un plaer de ciències pures. Em sentia eufòric. Tot havia sortit a boca què vols i tenia trenta anys al davant d’amor in crescendo de manera automàtica, així, sense fer-hi res més; de fet, tot allò que un home pot somniar. Ja m’agradaria reproduir-vos fidelment les sensacions que vaig anar experimentant a la meva nova llar a partir d’aquells dies, que vindrien a ser un còctel d’èxtasi, frenesí, gaubança i jubilació sinonímica a parts iguals. Era veritat allò que deien que quan estàs enamorat et fots de Déu i sa mare i tot t’és igual, que és dir el mateix però tant se val. Jo anava pagant i pagant i a la fi de mes el petit paper que rebia a la bústia m’indicava que estava essent correspost i doncs, no tenia absolutament res a retreure’m i doncs, sense saber-ho vaig acabar adoptant aquesta actitud de suficiència dels imbècils que es creuen que ho tenen tot i que tot ho fan bé i efectivament, podem dir que m’estava transformant en un imbècil de mena i això, com us he dit, mentre anava pagant i pagant, que el nostre amor anava fent-se més i més gran. Ens estimàvem tant que de tant en tant em venia un nou alè d’enamorament i així ho festejava tornant al banc per voler encara més pagar, perquè ben mirat, no tenia por a destinar tots els calerons estalviats a l’amor total. Cada cop d’aquests d’anar al banc per demostrar serietat, compromís i solvència eren arrosats sempre amb frugalitat -ja ho hem dit i no fos cas- però amb decència. La vida amb res més que números, diners i anar fent la viu-viu era d’allò més autèntica, així eren les coses i així ens ho havien explicat i nosaltres ho pensàvem, ho apostàvem i ho sentíem. M’havia tornat tan i tan imbècil que com tot imbècil que juga a la loteria, fins m’hi va acabar tocant! Gens de l’altre dijous però sí una petita pessigada que em va permetre acabar de pagar el meu amor total. Ja està, amb alguns cabells blancs i ventre incipient però s’ha acabat. Tot plegat em creia molt afortunat però de sobte em vaig adonar que ja no tenia paperets que m’arribessin a la bústia amb periodicitat mensual, els quals jo esperava sempre com un caloio enamorat. De cop i volta em vaig adonar que estava sol, i encara pitjor, aquest cop no tenia ni testimonis de la meva solitud car el banc m’havia deixat estar per sempre. El meu amor tot d’una es va esvair i la vaig pagar ara amb l’objecte associat, la llar, car no em puc creure que quelcom que no val diners tingui cap mena de valor, jo, que estava preparat i disposat a pagar fins a la meva pròpia mort per tal de no posar-me’n pas, d'altres qüestions.

El matalàs viscoelàstic

Darrerament no feia més que proclamar als quatre vents que s’havia comprat un matalàs viscoelàstic. Era la pera aquell matalàs, com ho era tot d’ençà que havia anunciat que se n’anava a viure sol. Quina sort, avui en dia, tenir pistrincs per anar-se’n a viure sol! I allà que hi és, com un santcristo però en posició horitzontal, tot estirat al seu matalàs darrer model viscoelàstic, que ràpidament associava amb plàstic, elàstic i doncs la flaire de quan obria l’embolcall del profilàctic i esclar, s’havia de calmar. S’havia de calmar perquè d’una banda, sol com estava no li venia de gust adelerar-se sense objecte calent de desig a tocar i de l’altra, encara no s’havia comprat un protector de matalàs adequat a l’alçada d’aquell viscoelàstic de tan altes prestacions, que a priori atorgava sensacions de descans que ell sens dubte apreciava i esperava gaudir allà, sol, com havia volgut, com havia dit que havia volgut. Ho tenia tot per fer-ho, ambient diàfan, quietud, puresa. Lo “txi” aquest del color blanc i les quatre espelmetes. Lo “txi” del feng xui dels llibres mig d’autoajuda, mig d’interiorisme txic que guarnien les lleixes de la seva polida prestatgeria, tot ben triat, ben distribuït, ben justificat. Una llar a l’estil Mies, sí, però en comptes d’una casa amb murs cortina, materials nobles i la cadira Barcelona, parlaríem més aviat d’un cau adjacent a un celobert i pudor intensa de clavegueram abans d'abocar a la mar. Quan “less is more” s’acaba per reblar que “sex is porn”, i aquí et trobem a tu volent ensenyar el teu matalàs properament a alguna persona distingida, que pugui copsar el plaer que suposi dormir i la resta que pugui donar de si aquest mobiliari d’alta gama. La realitat però és que fem bé de parlar-ne en subjuntiu, car de moment estàs sol com un mussol. Malgrat posar-hi els cinc sentits de la teva part, no arribes pas a gaudir plenament, ni de bon tros, les prestacions que t'ofereix aquest prisma fantàstic de superfície entorn de dos per dos, que així el volies, ben gros, igualet que l'altre d’aquell hotel on vas anar a parar un cap de setmana de fantasia inesperat que et va deixar tarat per a la resta de la teva vida en celibat. Serà la mida desmesurada del viscoelàstic, serà el “sex is porn” de Mies, vés a saber, però allò clar i català és que ningú no ho vol provar. El teu cercle d’amistats espectral coneix l’existència del teu cau en propietat, amb pudor de clavegueram i un matalàs com un cabàs el qual només tu saps com has maldat per fer-lo endins passar, deixant ben a les clares les teves intencions de tot aquell que hi vulgui entrar. El matalàs ha acabat ocupant el lloc de preeminència que en altres llars seria per al televisor, la taula del menjador o el sofà. Convinguem doncs que resulta massa violenta la teva proposta; cada cop que detectes un possible visitant i li suggereixes fer un pas endavant, car no te’n pots estar, de parlar del matalàs, el teu interlocutor circumstancial canvia el semblant i ja has begut oli, paga el beure i se’n va. Només a un tros de talòs com tu se li acut esmentar el matalàs i amb més inri tot just després del ”estudies o treballes” de torn. La veritat és que n’estàs realment fart, de tot i del teu sentit refotudament nul de l’oportunitat. Només et va caldre una enèsima negativa i unes quantes nit d’insomni viscoelàstiques, per prendre-la amb el matalàs. Tot sol, tu, d’una rampellada carregant amb aquella andròmina de dos per dos, si fa no fa. Et vas esllomar només per posar-lo a terra en posició vertical, disposat a arrossegar-lo enfurismat cap a la porta de casa i enviar-lo a prendre pel sac. La mala fortuna va fer però que quedés bloquejat a la porta de l’habitació en el mateix moment que un clac et va espetegar a l’esquena, a un lloc se-me’n-fot de la columna vertebral. Vas quedar mutat a estaquirot amb fàcies blanc nuclear. No et podies ni moure i alhora tampoc podries sortir de l’habitació, atrapat per aquell viscoelàstic mastodòntic, un matalàs que encabat únicament havia pogut quedar tacat a l’estil Onan. Vas morir allà dins, a terra, incomunicat, fins que dies després una pudor insofrible començà a pujar pel celobert d’aquell cau esdevingut infernal com de fet tots aquells eventuals convidats s’havien ensumat abans ni tan sols de pensar-hi anar.

A la recerca d'un líder

No tinc ni idea de què és el que ensenyen a les escoles de Ciències Polítiques però no puc negar que hi estic encuriosit. Si aquests estudis representen el corpus referencial per a bastir una carrera en el món de la política, m’agradaria saber si en alguna assignatura s’explica com es forja un polític de mena i en aquest cas, quines particularitats hauria d’atresorar. Vagi per endavant que em demano tot plegat amb un deix de tristesa, un cop vist el nivell dels nostres representants en aquests darrers anys. Estem d’acord que no tothom qui vol dedicar-se a la política ha d’estar en condicions de liderar el poble, n’hi pot haver diferents graus de competència, com és evident; però tampoc és això el que demanem. Allò interessant ni que fos per començar seria un sol representant capaç de recollir seriosament el mandat atorgat pels seus votants, en un cas tan delicat i viciat com el català. Com que de prínceps blaus no n’hi ha, desistirem de demanar impossibles i nogensmenys, considero important esprémer-nos el cervell i assenyalar per exemple quin serien alguns trets que avui no es fan precisament palesos en els nostres líders.

Avui us voldria parlar dels períodes de silenci, les travesses del desert com a propòsit d’esmena. Reflexió, revisió, transformació, discreció i treball de millora personals, els quals em fa l’efecte són esdevinguts inexistents, impossibles ni tan sols d’ésser concebuts pels càrrecs públics o aspirants nostrats; esclaus de la seva pròpia presència pública i del carisma percebut per ells mateixos en un sol primer assalt. Aquests viatges interiors, del tot convenients, qualificats de manera testosterònica com de descansos del guerrer, necessaris per prendre alè i agafar empenta, no haurien d’impedir però treballar -i durament- en la foscor, si allò que es vol en el fons és guanyar en credibilitat, bastint complicitats de foc lent, de llarga durada i personals, no espectrals, com semblen convidar actualment les xarxes socials. Alhora no és difícil pensar com aquest nou tarannà sacrificat del candidat, decidit però mesurat, tindria com primera i gens menyspreable bestreta el fet que -només per donar fe de paciència, atresorant una capacitat de sacrifici i compromís en el temps- el nostre líder en potència seria esperat al final del seu trajecte pel seu electorat més fidel i, a més, un altre de prou nombrós i determinant sorgit, guanyat durant aquesta lliçó magistral de sacrifici, tenacitat i honestedat. La realitat, ara, tanmateix i malauradament, és que per a molts protagonistes, la política, la nostra política, cansa. Les retirades, després de períodes d’exposició a l’opinió pública patits i titllats pels propis actors com a feixucs i càustics, no són temporals, a voltes ho són per sempre.

Em permeto en aquest estadi de jutjar, doncs, la resiliència dels candidats actuals catalans com una broma, i en aquest sentit i malgrat tot, encara guardo l’esperança assabentar-me un dia a cau d’orella que hi ha algú que comença per fi a visitar tot sol amb el seu petit nucli dur a partir un pinyó -cap partit actual al darrere- les nou-centes quaranta-set viles del Principat, en tot o en part. Sí, per aital periple caldria temps -però el procés al no-res no ha estat tampoc, diguem-ne i per posar un exemple, un espetec de dits. Però sobretot ens cal voluntat i també diners, calers aquests que sortirien de sota les pedres progressivament si el personal s’anés inflamant, i assabentant pel boca a orella que un candidat comença de baix, decidit a amarar-se del seu poble en veritat i saber de què parla per quan sigui un dia allà a dalt. Cap dels aspirants està tenint en compte aquest recurs del treball dur, més vell que l’anar a peu, que ens va mostrar aquell personatge dels turons i a l’altra banda del riu, i doncs potser ho considerem ara una actitud passada de moda o una pèrdua de temps. El cert de tot plegat és que als nous els hi pot la immediatesa, el confort dels nous temps i el telèfon intel·ligent. Ho pagaran amb l’esterilitat de la seva pretesa carrera política i qui perdrà novament, i aquest és l’únic motiu important del present article, serem nosaltres, el poble català.

El residu sense color

Baixant les escales en calçotets no les tenia totes. Es tractava d’una gestió rutinària com tantes d’altres fem habitualment: llençar la brossa. Amb la calor ambiental no em venia de gust posar-me els pantalons, i vaig pensar més aviat en un dit i fet. Som-hi, doncs; serà una tria improvisada arribat el moment a davant del contenidor i cap a casa. Així doncs, per res em suposava una qüestió existencial el fet de baixar les escales que em separaven del local eixida de l’edifici mig despullat, atès que els diferents cubells de la brossa representen el punt de suport providencial que contextualitza i salva la visió, patètica altrament si ens creuéssim sense res a les mans amb algun altre usufructuari del portal, a qui no podríem qualificar com a veí, això és un altre cafè ja. Veïns, fa temps, eren aquells als quals podies posar a parir un cop tancaves la porta de casa; ara però, no els coneixes, no hi romanen gaire temps. Els afectes, que són odis, cuits a foc lent pel coneixement mutu de les respectives misèries no tenen ja cabuda en les nostres minses relacions socials de cartró-pedra, doncs, corresponents en principi al contenidor marró. Als nous inquilins, turistes de música màquina i drogues fatal els podem titllar directament de malparits; però ves que no perdem el fil. Es tractava, en síntesi -dèiem- de no fer el ridícul mig nu justament a partir del moment on ficaves la brossa als contenidors i et tocava pujar a casa de nou, generalment decidit però sense desesperació, la dignitat avant tout si és que hi pot haver dignitat en calçotets, xancles, samarreta de tirants i pit de pelussera poblat. Allò que no m’esperava però de cap manera és restar petrificat, congelat en el temps a l’entrada del local poubelle amb un dubte existencial: on dipositar exactament una deixalla; em refereixo a quin color de contenidor havia d’anar a parar, per tal de fer les coses bé, i amb fer les coses bé no només vull dir no llençar ni un paper a terra, vull dir que el meu acte de compromís amb el medi ambient, de baixar la brossa en calçotets, servís enterament i irreprotxable per contribuir a un món més just, solidari i encabat més net, què collons! Aquests darrers, els collons, estaven essent objecte de rebregada animal, íntima i pública a parts iguals, en aquest mentrestant al llindar de la porta d’aquell local mentre intentava recordar anteriors vegades d’haver dipositat la brossa, cas que m’hagués trobat amb el mateix tipus de residu, origen del meu dubte ambigu. Alhora que hi pensava -els ous d’allò més que em gratava- una nota de l’agència comarcal de residus -que per això i res més serveixen els consells comarcals, a part de debatre la pertinença a la vegueria més adient- m’explicava la història aquesta dels colors i allò que havia d’introduir a dins, llevat, ves per on, del tipus d’andròmina residual que subjectava amb una de les mans mentre amb l’altra -ja us ho he dit- les parts em gratava. En lletra petita del full enunciatiu explicatiu comarcal -a baix de tot- se m’advertia de la multa en cas de no compliment del noble gest de la tria, element que caracteritza tot ciutadà exemplar en aquest capaltard de la nostra eterna postmodernitat. I així doncs jo, continuant la meva obscena gratamenta, pensant que en un primer país europeu habitat per un servidor aquest residu anava a un color i tanmateix en un segon país a un altre de diferent, i ara que hi sóc a un tercer no queda clar on va però tranquils, que som europeus i aquesta estupidesa la viurem i gaudirem units. Només em faltava el cop de melangia per haver pensat en els altres països anteriors de la meva vida espectral per acabar, com he dit, encantat durant suposo uns quants minuts més, allà palplantat. Gent ha començat a passar i en un primer moment tant m’ha estat, tan sols per pur acte reflex de pudor no innat, m’he deixat de gratar. Minuts després i un cop rememorats els millors moments del meu passat foraster no confessat, allà que seguia amb tots dos objectes a cada mà, l’un a expulsar, l’altre a ejacular i doncs, sense saber-los on ficar. Vaig entrar en una perillosa espiral de records, humits i enverinats, abstracció i pèrdua d’oremus que, pel que he deduït després, vaig caure desmaiat. Em vaig haver de desmaiar car obro els ulls i em trobo ara entrant a urgències de l’hospital amb dos mossos empenyent la llitera on jec a sobre pel passadís, obrint les portes de clorur de polivinil a empentes i rodolons. Increïblement encara porto el residu, esdevingut extensió del meu braç, ben aferrat a la mà. Amb l’altra ja no em grato, tot sigui dit, poca broma a l’hospital. M’adono de tot això en pocs segons perquè podem dir que ha estat obrir els ulls, que un dels infermers sortits a mon encontre m’ha pres la deixalla, ha fitat una paperera -d’aquelles convencionals de tot barrejat- al passadís i ha executat un bàsquet en moviment molt i molt decent. No sé com li ha acabat sortint una paràbola estètica en grau superlatiu, combinació perfecta de l’equació clàssica i la component del treball horitzontal frenètic que els dos camàlics sanitaris portaven estona realitzant. La determinació, bellesa i encert del seu gest ha valgut per no dir res i acceptar que les coses així havien de ser. Acabo aquest relat en calçotets a l’hospital i entabanant a l’infermer de guàrdia sobre com ha estat tot plegat.