A la recerca d'un líder

No tinc ni idea de què és el que ensenyen a les escoles de Ciències Polítiques però no puc negar que hi estic encuriosit. Si aquests estudis representen el corpus referencial per a bastir una carrera en el món de la política, m’agradaria saber si en alguna assignatura s’explica com es forja un polític de mena i en aquest cas, quines particularitats hauria d’atresorar. Vagi per endavant que em demano tot plegat amb un deix de tristesa, un cop vist el nivell dels nostres representants en aquests darrers anys. Estem d’acord que no tothom qui vol dedicar-se a la política ha d’estar en condicions de liderar el poble, n’hi pot haver diferents graus de competència, com és evident; però tampoc és això el que demanem. Allò interessant ni que fos per començar seria un sol representant capaç de recollir seriosament el mandat atorgat pels seus votants, en un cas tan delicat i viciat com el català. Com que de prínceps blaus no n’hi ha, desistirem de demanar impossibles i nogensmenys, considero important esprémer-nos el cervell i assenyalar per exemple quin serien alguns trets que avui no es fan precisament palesos en els nostres líders.

Avui us voldria parlar dels períodes de silenci, les travesses del desert com a propòsit d’esmena. Reflexió, revisió, transformació, discreció i treball de millora personals, els quals em fa l’efecte són esdevinguts inexistents, impossibles ni tan sols d’ésser concebuts pels càrrecs públics o aspirants nostrats; esclaus de la seva pròpia presència pública i del carisma percebut per ells mateixos en un sol primer assalt. Aquests viatges interiors, del tot convenients, qualificats de manera testosterònica com de descansos del guerrer, necessaris per prendre alè i agafar empenta, no haurien d’impedir però treballar -i durament- en la foscor, si allò que es vol en el fons és guanyar en credibilitat, bastint complicitats de foc lent, de llarga durada i personals, no espectrals, com semblen convidar actualment les xarxes socials. Alhora no és difícil pensar com aquest nou tarannà sacrificat del candidat, decidit però mesurat, tindria com primera i gens menyspreable bestreta el fet que -només per donar fe de paciència, atresorant una capacitat de sacrifici i compromís en el temps- el nostre líder en potència seria esperat al final del seu trajecte pel seu electorat més fidel i, a més, un altre de prou nombrós i determinant sorgit, guanyat durant aquesta lliçó magistral de sacrifici, tenacitat i honestedat. La realitat, ara, tanmateix i malauradament, és que per a molts protagonistes, la política, la nostra política, cansa. Les retirades, després de períodes d’exposició a l’opinió pública patits i titllats pels propis actors com a feixucs i càustics, no són temporals, a voltes ho són per sempre.

Em permeto en aquest estadi de jutjar, doncs, la resiliència dels candidats actuals catalans com una broma, i en aquest sentit i malgrat tot, encara guardo l’esperança assabentar-me un dia a cau d’orella que hi ha algú que comença per fi a visitar tot sol amb el seu petit nucli dur a partir un pinyó -cap partit actual al darrere- les nou-centes quaranta-set viles del Principat, en tot o en part. Sí, per aital periple caldria temps -però el procés al no-res no ha estat tampoc, diguem-ne i per posar un exemple, un espetec de dits. Però sobretot ens cal voluntat i també diners, calers aquests que sortirien de sota les pedres progressivament si el personal s’anés inflamant, i assabentant pel boca a orella que un candidat comença de baix, decidit a amarar-se del seu poble en veritat i saber de què parla per quan sigui un dia allà a dalt. Cap dels aspirants està tenint en compte aquest recurs del treball dur, més vell que l’anar a peu, que ens va mostrar aquell personatge dels turons i a l’altra banda del riu, i doncs potser ho considerem ara una actitud passada de moda o una pèrdua de temps. El cert de tot plegat és que als nous els hi pot la immediatesa, el confort dels nous temps i el telèfon intel·ligent. Ho pagaran amb l’esterilitat de la seva pretesa carrera política i qui perdrà novament, i aquest és l’únic motiu important del present article, serem nosaltres, el poble català.