El matalàs viscoelàstic

Darrerament no feia més que proclamar als quatre vents que s’havia comprat un matalàs viscoelàstic. Era la pera aquell matalàs, com ho era tot d’ençà que havia anunciat que se n’anava a viure sol. Quina sort, avui en dia, tenir pistrincs per anar-se’n a viure sol! I allà que hi és, com un santcristo però en posició horitzontal, tot estirat al seu matalàs darrer model viscoelàstic, que ràpidament associava amb plàstic, elàstic i doncs la flaire de quan obria l’embolcall del profilàctic i esclar, s’havia de calmar. S’havia de calmar perquè d’una banda, sol com estava no li venia de gust adelerar-se sense objecte calent de desig a tocar i de l’altra, encara no s’havia comprat un protector de matalàs adequat a l’alçada d’aquell viscoelàstic de tan altes prestacions, que a priori atorgava sensacions de descans que ell sens dubte apreciava i esperava gaudir allà, sol, com havia volgut, com havia dit que havia volgut. Ho tenia tot per fer-ho, ambient diàfan, quietud, puresa. Lo “txi” aquest del color blanc i les quatre espelmetes. Lo “txi” del feng xui dels llibres mig d’autoajuda, mig d’interiorisme txic que guarnien les lleixes de la seva polida prestatgeria, tot ben triat, ben distribuït, ben justificat. Una llar a l’estil Mies, sí, però en comptes d’una casa amb murs cortina, materials nobles i la cadira Barcelona, parlaríem més aviat d’un cau adjacent a un celobert i pudor intensa de clavegueram abans d'abocar a la mar. Quan “less is more” s’acaba per reblar que “sex is porn”, i aquí et trobem a tu volent ensenyar el teu matalàs properament a alguna persona distingida, que pugui copsar el plaer que suposi dormir i la resta que pugui donar de si aquest mobiliari d’alta gama. La realitat però és que fem bé de parlar-ne en subjuntiu, car de moment estàs sol com un mussol. Malgrat posar-hi els cinc sentits de la teva part, no arribes pas a gaudir plenament, ni de bon tros, les prestacions que t'ofereix aquest prisma fantàstic de superfície entorn de dos per dos, que així el volies, ben gros, igualet que l'altre d’aquell hotel on vas anar a parar un cap de setmana de fantasia inesperat que et va deixar tarat per a la resta de la teva vida en celibat. Serà la mida desmesurada del viscoelàstic, serà el “sex is porn” de Mies, vés a saber, però allò clar i català és que ningú no ho vol provar. El teu cercle d’amistats espectral coneix l’existència del teu cau en propietat, amb pudor de clavegueram i un matalàs com un cabàs el qual només tu saps com has maldat per fer-lo endins passar, deixant ben a les clares les teves intencions de tot aquell que hi vulgui entrar. El matalàs ha acabat ocupant el lloc de preeminència que en altres llars seria per al televisor, la taula del menjador o el sofà. Convinguem doncs que resulta massa violenta la teva proposta; cada cop que detectes un possible visitant i li suggereixes fer un pas endavant, car no te’n pots estar, de parlar del matalàs, el teu interlocutor circumstancial canvia el semblant i ja has begut oli, paga el beure i se’n va. Només a un tros de talòs com tu se li acut esmentar el matalàs i amb més inri tot just després del ”estudies o treballes” de torn. La veritat és que n’estàs realment fart, de tot i del teu sentit refotudament nul de l’oportunitat. Només et va caldre una enèsima negativa i unes quantes nit d’insomni viscoelàstiques, per prendre-la amb el matalàs. Tot sol, tu, d’una rampellada carregant amb aquella andròmina de dos per dos, si fa no fa. Et vas esllomar només per posar-lo a terra en posició vertical, disposat a arrossegar-lo enfurismat cap a la porta de casa i enviar-lo a prendre pel sac. La mala fortuna va fer però que quedés bloquejat a la porta de l’habitació en el mateix moment que un clac et va espetegar a l’esquena, a un lloc se-me’n-fot de la columna vertebral. Vas quedar mutat a estaquirot amb fàcies blanc nuclear. No et podies ni moure i alhora tampoc podries sortir de l’habitació, atrapat per aquell viscoelàstic mastodòntic, un matalàs que encabat únicament havia pogut quedar tacat a l’estil Onan. Vas morir allà dins, a terra, incomunicat, fins que dies després una pudor insofrible començà a pujar pel celobert d’aquell cau esdevingut infernal com de fet tots aquells eventuals convidats s’havien ensumat abans ni tan sols de pensar-hi anar.