L'amor total

Feia mesos que ho preparava. L’havia escollida entre un grapat de bones propostes. N’estava segur. Era la que m’oferia més per menys. Atès que el meu desig era restar plegats anys i panys, ho havia de fer bé. És-a-dir, havia de ser la millor de totes les opcions i jo havia de tenir això que se’n diu la presumpció de quelcom de ben fet. Un cop el comparatiu elaborat, no va ser gaire complicat i no vaig trigar en tenir-ho tot aparaulat i demanar la seva mà al propietari mitjançant el contracte d’arres. No és que no hi pogués haver marxa enrere a partir d’aquell moment però sí que es començaven a intuir unes conseqüències, cas de gosar desviar-se del camí recte. No cal dir que quan en aquesta vida es parla que hi haurà conseqüències de qualsevol acte, tant se val l’assumpte, sempre voldrà dir afluixar calers, de vegades trinco-trinco. Així doncs, decidit ja el camí infecte havíem de fer números d’ara endavant, que amb les coses de l’amor també se n’han de fer, de números, per assegurar la seva viabilitat; si no, no parlem d’amor de debò. El casament tindria lloc a una notaria cambrilenca, us esmento el lloc perquè hi ha qui oblida amb qui es va casar però mai la boda en si mateixa, l’indret i la gresca. Allà hi eren els testimonis, realment pocs per ser honestos. El nombre de convidats serà sempre inversament proporcional a la certitud que tens que allò que t’hi poses a mostrar durarà i durarà. Per a l’alegria i la xerinola tothom hi és disposat, en canvi per a signar un contracte mentre pel front, el clatell i els palmells de les mans et regalimen la suor, poca broma i poca gana que tens que això esdevingui una fira de mostres. Així doncs, en tot cas, un dinar inoblidable amb els testimonis, frugal però, atès allò que tot just venia de signar; acomiadaments i ja tot sol de pet cap a la nova llar a estrenar. M’han dit que seria meva al final de tot el préstec de l’amor i esclar, impossible de trobar una motivació més gran per tal de viure-hi, que al capdavall és allò que som vinguts a fer aquí. Aquest amor estava indubtablement destinat a créixer, i com a mi m’agradava, n’havia trobat l’explicació matemàtica. No, si Severo Ochoa ja deia que l’amor era física i química i per tant, quelcom pur, un plaer de ciències pures. Em sentia eufòric. Tot havia sortit a boca què vols i tenia trenta anys al davant d’amor in crescendo de manera automàtica, així, sense fer-hi res més; de fet, tot allò que un home pot somniar. Ja m’agradaria reproduir-vos fidelment les sensacions que vaig anar experimentant a la meva nova llar a partir d’aquells dies, que vindrien a ser un còctel d’èxtasi, frenesí, gaubança i jubilació sinonímica a parts iguals. Era veritat allò que deien que quan estàs enamorat et fots de Déu i sa mare i tot t’és igual, que és dir el mateix però tant se val. Jo anava pagant i pagant i a la fi de mes el petit paper que rebia a la bústia m’indicava que estava essent correspost i doncs, no tenia absolutament res a retreure’m i doncs, sense saber-ho vaig acabar adoptant aquesta actitud de suficiència dels imbècils que es creuen que ho tenen tot i que tot ho fan bé i efectivament, podem dir que m’estava transformant en un imbècil de mena i això, com us he dit, mentre anava pagant i pagant, que el nostre amor anava fent-se més i més gran. Ens estimàvem tant que de tant en tant em venia un nou alè d’enamorament i així ho festejava tornant al banc per voler encara més pagar, perquè ben mirat, no tenia por a destinar tots els calerons estalviats a l’amor total. Cada cop d’aquests d’anar al banc per demostrar serietat, compromís i solvència eren arrosats sempre amb frugalitat -ja ho hem dit i no fos cas- però amb decència. La vida amb res més que números, diners i anar fent la viu-viu era d’allò més autèntica, així eren les coses i així ens ho havien explicat i nosaltres ho pensàvem, ho apostàvem i ho sentíem. M’havia tornat tan i tan imbècil que com tot imbècil que juga a la loteria, fins m’hi va acabar tocant! Gens de l’altre dijous però sí una petita pessigada que em va permetre acabar de pagar el meu amor total. Ja està, amb alguns cabells blancs i ventre incipient però s’ha acabat. Tot plegat em creia molt afortunat però de sobte em vaig adonar que ja no tenia paperets que m’arribessin a la bústia amb periodicitat mensual, els quals jo esperava sempre com un caloio enamorat. De cop i volta em vaig adonar que estava sol, i encara pitjor, aquest cop no tenia ni testimonis de la meva solitud car el banc m’havia deixat estar per sempre. El meu amor tot d’una es va esvair i la vaig pagar ara amb l’objecte associat, la llar, car no em puc creure que quelcom que no val diners tingui cap mena de valor, jo, que estava preparat i disposat a pagar fins a la meva pròpia mort per tal de no posar-me’n pas, d'altres qüestions.