El residu sense color

Baixant les escales en calçotets no les tenia totes. Es tractava d’una gestió rutinària com tantes d’altres fem habitualment: llençar la brossa. Amb la calor ambiental no em venia de gust posar-me els pantalons, i vaig pensar més aviat en un dit i fet. Som-hi, doncs; serà una tria improvisada arribat el moment a davant del contenidor i cap a casa. Així doncs, per res em suposava una qüestió existencial el fet de baixar les escales que em separaven del local eixida de l’edifici mig despullat, atès que els diferents cubells de la brossa representen el punt de suport providencial que contextualitza i salva la visió, patètica altrament si ens creuéssim sense res a les mans amb algun altre usufructuari del portal, a qui no podríem qualificar com a veí, això és un altre cafè ja. Veïns, fa temps, eren aquells als quals podies posar a parir un cop tancaves la porta de casa; ara però, no els coneixes, no hi romanen gaire temps. Els afectes, que són odis, cuits a foc lent pel coneixement mutu de les respectives misèries no tenen ja cabuda en les nostres minses relacions socials de cartró-pedra, doncs, corresponents en principi al contenidor marró. Als nous inquilins, turistes de música màquina i drogues fatal els podem titllar directament de malparits; però ves que no perdem el fil. Es tractava, en síntesi -dèiem- de no fer el ridícul mig nu justament a partir del moment on ficaves la brossa als contenidors i et tocava pujar a casa de nou, generalment decidit però sense desesperació, la dignitat avant tout si és que hi pot haver dignitat en calçotets, xancles, samarreta de tirants i pit de pelussera poblat. Allò que no m’esperava però de cap manera és restar petrificat, congelat en el temps a l’entrada del local poubelle amb un dubte existencial: on dipositar exactament una deixalla; em refereixo a quin color de contenidor havia d’anar a parar, per tal de fer les coses bé, i amb fer les coses bé no només vull dir no llençar ni un paper a terra, vull dir que el meu acte de compromís amb el medi ambient, de baixar la brossa en calçotets, servís enterament i irreprotxable per contribuir a un món més just, solidari i encabat més net, què collons! Aquests darrers, els collons, estaven essent objecte de rebregada animal, íntima i pública a parts iguals, en aquest mentrestant al llindar de la porta d’aquell local mentre intentava recordar anteriors vegades d’haver dipositat la brossa, cas que m’hagués trobat amb el mateix tipus de residu, origen del meu dubte ambigu. Alhora que hi pensava -els ous d’allò més que em gratava- una nota de l’agència comarcal de residus -que per això i res més serveixen els consells comarcals, a part de debatre la pertinença a la vegueria més adient- m’explicava la història aquesta dels colors i allò que havia d’introduir a dins, llevat, ves per on, del tipus d’andròmina residual que subjectava amb una de les mans mentre amb l’altra -ja us ho he dit- les parts em gratava. En lletra petita del full enunciatiu explicatiu comarcal -a baix de tot- se m’advertia de la multa en cas de no compliment del noble gest de la tria, element que caracteritza tot ciutadà exemplar en aquest capaltard de la nostra eterna postmodernitat. I així doncs jo, continuant la meva obscena gratamenta, pensant que en un primer país europeu habitat per un servidor aquest residu anava a un color i tanmateix en un segon país a un altre de diferent, i ara que hi sóc a un tercer no queda clar on va però tranquils, que som europeus i aquesta estupidesa la viurem i gaudirem units. Només em faltava el cop de melangia per haver pensat en els altres països anteriors de la meva vida espectral per acabar, com he dit, encantat durant suposo uns quants minuts més, allà palplantat. Gent ha començat a passar i en un primer moment tant m’ha estat, tan sols per pur acte reflex de pudor no innat, m’he deixat de gratar. Minuts després i un cop rememorats els millors moments del meu passat foraster no confessat, allà que seguia amb tots dos objectes a cada mà, l’un a expulsar, l’altre a ejacular i doncs, sense saber-los on ficar. Vaig entrar en una perillosa espiral de records, humits i enverinats, abstracció i pèrdua d’oremus que, pel que he deduït després, vaig caure desmaiat. Em vaig haver de desmaiar car obro els ulls i em trobo ara entrant a urgències de l’hospital amb dos mossos empenyent la llitera on jec a sobre pel passadís, obrint les portes de clorur de polivinil a empentes i rodolons. Increïblement encara porto el residu, esdevingut extensió del meu braç, ben aferrat a la mà. Amb l’altra ja no em grato, tot sigui dit, poca broma a l’hospital. M’adono de tot això en pocs segons perquè podem dir que ha estat obrir els ulls, que un dels infermers sortits a mon encontre m’ha pres la deixalla, ha fitat una paperera -d’aquelles convencionals de tot barrejat- al passadís i ha executat un bàsquet en moviment molt i molt decent. No sé com li ha acabat sortint una paràbola estètica en grau superlatiu, combinació perfecta de l’equació clàssica i la component del treball horitzontal frenètic que els dos camàlics sanitaris portaven estona realitzant. La determinació, bellesa i encert del seu gest ha valgut per no dir res i acceptar que les coses així havien de ser. Acabo aquest relat en calçotets a l’hospital i entabanant a l’infermer de guàrdia sobre com ha estat tot plegat.