El residu sense color

Baixant les escales en calçotets no les tenia totes. Es tractava d’una gestió rutinària com tantes d’altres fem habitualment: llençar la brossa. Amb la calor ambiental no em venia de gust posar-me els pantalons, i vaig pensar més aviat en un dit i fet. Som-hi, doncs; serà una tria improvisada arribat el moment a davant del contenidor i cap a casa. Així doncs, per res em suposava una qüestió existencial el fet de baixar les escales que em separaven del local eixida de l’edifici mig despullat, atès que els diferents cubells de la brossa representen el punt de suport providencial que contextualitza i salva la visió, patètica altrament si ens creuéssim sense res a les mans amb algun altre usufructuari del portal, a qui no podríem qualificar com a veí, això és un altre cafè ja. Veïns, fa temps, eren aquells als quals podies posar a parir un cop tancaves la porta de casa; ara però, no els coneixes, no hi romanen gaire temps. Els afectes, que són odis, cuits a foc lent pel coneixement mutu de les respectives misèries no tenen ja cabuda en les nostres minses relacions socials de cartró-pedra, doncs, corresponents en principi al contenidor marró. Als nous inquilins, turistes de música màquina i drogues fatal els podem titllar directament de malparits; però ves que no perdem el fil. Es tractava, en síntesi -dèiem- de no fer el ridícul mig nu justament a partir del moment on ficaves la brossa als contenidors i et tocava pujar a casa de nou, generalment decidit però sense desesperació, la dignitat avant tout si és que hi pot haver dignitat en calçotets, xancles, samarreta de tirants i pit de pelussera poblat. Allò que no m’esperava però de cap manera és restar petrificat, congelat en el temps a l’entrada del local poubelle amb un dubte existencial: on dipositar exactament una deixalla; em refereixo a quin color de contenidor havia d’anar a parar, per tal de fer les coses bé, i amb fer les coses bé no només vull dir no llençar ni un paper a terra, vull dir que el meu acte de compromís amb el medi ambient, de baixar la brossa en calçotets, servís enterament i irreprotxable per contribuir a un món més just, solidari i encabat més net, què collons! Aquests darrers, els collons, estaven essent objecte de rebregada animal, íntima i pública a parts iguals, en aquest mentrestant al llindar de la porta d’aquell local mentre intentava recordar anteriors vegades d’haver dipositat la brossa, cas que m’hagués trobat amb el mateix tipus de residu, origen del meu dubte ambigu. Alhora que hi pensava -els ous d’allò més que em gratava- una nota de l’agència comarcal de residus -que per això i res més serveixen els consells comarcals, a part de debatre la pertinença a la vegueria més adient- m’explicava la història aquesta dels colors i allò que havia d’introduir a dins, llevat, ves per on, del tipus d’andròmina residual que subjectava amb una de les mans mentre amb l’altra -ja us ho he dit- les parts em gratava. En lletra petita del full enunciatiu explicatiu comarcal -a baix de tot- se m’advertia de la multa en cas de no compliment del noble gest de la tria, element que caracteritza tot ciutadà exemplar en aquest capaltard de la nostra eterna postmodernitat. I així doncs jo, continuant la meva obscena gratamenta, pensant que en un primer país europeu habitat per un servidor aquest residu anava a un color i tanmateix en un segon país a un altre de diferent, i ara que hi sóc a un tercer no queda clar on va però tranquils, que som europeus i aquesta estupidesa la viurem i gaudirem units. Només em faltava el cop de melangia per haver pensat en els altres països anteriors de la meva vida espectral per acabar, com he dit, encantat durant suposo uns quants minuts més, allà palplantat. Gent ha començat a passar i en un primer moment tant m’ha estat, tan sols per pur acte reflex de pudor no innat, m’he deixat de gratar. Minuts després i un cop rememorats els millors moments del meu passat foraster no confessat, allà que seguia amb tots dos objectes a cada mà, l’un a expulsar, l’altre a ejacular i doncs, sense saber-los on ficar. Vaig entrar en una perillosa espiral de records, humits i enverinats, abstracció i pèrdua d’oremus que, pel que he deduït després, vaig caure desmaiat. Em vaig haver de desmaiar car obro els ulls i em trobo ara entrant a urgències de l’hospital amb dos mossos empenyent la llitera on jec a sobre pel passadís, obrint les portes de clorur de polivinil a empentes i rodolons. Increïblement encara porto el residu, esdevingut extensió del meu braç, ben aferrat a la mà. Amb l’altra ja no em grato, tot sigui dit, poca broma a l’hospital. M’adono de tot això en pocs segons perquè podem dir que ha estat obrir els ulls, que un dels infermers sortits a mon encontre m’ha pres la deixalla, ha fitat una paperera -d’aquelles convencionals de tot barrejat- al passadís i ha executat un bàsquet en moviment molt i molt decent. No sé com li ha acabat sortint una paràbola estètica en grau superlatiu, combinació perfecta de l’equació clàssica i la component del treball horitzontal frenètic que els dos camàlics sanitaris portaven estona realitzant. La determinació, bellesa i encert del seu gest ha valgut per no dir res i acceptar que les coses així havien de ser. Acabo aquest relat en calçotets a l’hospital i entabanant a l’infermer de guàrdia sobre com ha estat tot plegat.

Mitjanit Barnasud

Feia un horari de feina peculiar; no es podria dir que fos de mitja jornada. Hauríem de dir més aviat de mitja nit; justa la fusta: horari de mitjanit. Allà que hi era sempre, de dotze de la nit a cinc de la matinada, amb la missió d’Estat d’esdevenir l’únic establiment de refrigeris, reconstituents i televisió obert del barri i, per extensió, de tota la ciutat perifèrica, a aquelles hores intempestives on ningú s’apunta a res excepte potser els divendres o dissabtes. Els taxistes bé que sabien que hi era obert i el propietari del local bé que sabia que ho sabien els taxistes i així doncs, la placa de servei públic dels cotxes negres i grocs del sud de Barcelona trobava arreplec i aixopluc en aquell pseudo-parcament -servei públic alhora també- situat en una mitja avinguda, mig no sé què. Arrenglerats en doble, i fins triple fila, només hi perillava la carrosseria del darrer dels nouvinguts aleatoris atrafegats acabats de desencotxar, que al seu torn no fes nosa al camió de la brossa, cas que aquest arribés abans d’hora. Tanmateix hi acabava arribant segur car sempre se'ns feia tard. El culpable del nostre benestar no era el bar, era l’amo de la nit darrere el taulell. No era del país, ni de l’original inexistent ni de l’altre ocupant, i aquest matís el feia salpebrar les converses i intercanvis d’una manera fresca i exòtica en aquell ambient monocord igualat per baix, on prenia cura únicament de tot aquell que veia fer-hi cap periòdicament, un dia sí i un altre també o, com en el nostre cas, els caps de setmana. Darrere el taulell et trobaves dues espatlles enfustades d’on es desplegaven dos braços potents i contundents que feien sortir cafès, tallats, cigalons, cubates, tabac i tota mena de petites col·lacions a cor què vols, per a calmar l’ansietat nocturna perifèrica sudista. Foren nits d’intromissió furtiva del canal de ràdio del taxi amb walkie-talkie ressonant dins el local per demanar un servei a tocar, moment en què el xofer en qüestió reclamat, pantaló de pinça i armilla en tela, enfila cigarreta en mà, treu el verd i a guanyar unes garrofes amb suplement, sempre mirant de pivotar sobre el bar a son propi interès particular. Nits també de joves inflamats amb ganes de marxar cap al centre de la gran ciutat, on de debò s’hi juga tot, aquesta nit sí, que a la fi potser serà no, o vés a saber. I en aquest circ de temptatives frustrades allà hi és, ell; darrere el taulell dominant pulsions pròpies i alienes, responsable de multes de trànsit que mai no arriben a aflorar donat que també hi ha llums blaves que hi aparquen i fan un mentrestant. El mentrestant de la nit del sud de Barcelona, entre l’inici del “tu ja veuràs” i el final del “no recordo que ha passat”. El mentrestant del Barça per fi fent història encara sense saber-ho, i què serà de l’un i quan fitxaran a l’altre i com de prop i tanmateix lluny que hi som del Camp Nou. -Casum dena, no digueu res de l’Espanyol no fos cas que en prengueu mal... -Calla, home, que vosaltres, pericos, no teniu ni estadi ni llar! -Vine aquí, matat, que et pago un tallat! I llavors ell, que intervé solemnement darrere el taulell: -no, aquí qui convida tothom avui sóc jo i més val que us en aprofiteu, que avui no estic d’humor.- La puta, nano! No cal anar a Barcelona, que si quelcom interessant pivota entorn de, és tot al voltant d’aquest maleït bar, i malgrat tot tu te’n vas, de trasnuita carrer Berlín i París enllà i ja t'ho faràs, ja, per mirar de tornar-hi abans de les cinc; si és el cas, allà que et rebrà escrutant-te els ulls de la teva nova derrota com a ballaruc de l’any i oferint-te el millor dels seus cafès amb llet i somriures...i cap a casa, que el sol sortirà de nou aviat, que no et vegi ningú més, de malcarat com vas.

El sentit del deure

Enorme, amb el seu prop de metre noranta d’alçada, cada dia ben d’hora a la feina. Li restarien aleshores uns cinc anys per a jubilar-se però, contràriament a molts d'altres, no hi pensava. Ell ho hagués fet sempre, això de llevar-se a la mateixa hora i passar per aquell tram de vorera que separa l’aparcament de la seva oficina amb un decalatge màxim de cinc minuts entre un dia qualsevol i un de successiu. La resta del veïnat d’això, en deia rutina; ell però, no hi pensava. No puc descriure’l negativament, ni tan sols ara, passats cincs anys; no donà raons per fer-ho. Extremadament respectuós, en aquesta fossa abissal on rau el món occidental actual, algú respectuós ha passat a ser considerat respectable i, per tant, havies-lo ací passejant una existència quotidiana de respectabilitat que li permetia estintolar, amb allò que diem una certa dignitat, el seu prop de metre noranta un dia rere l’altre, tot i que ell, com hem dit, no hi pensava. De tracte afable, t’hi senties bé i et convidava a fer-l’hi sentir també i doncs, tot era planer, senzill i realitzable. Tot era preciós. La seva manca d’arestes encomanava la conversa pausada i el passar tranquil per aquest circ i així, malgrat aquesta aparença de noble i amable neutralitat o bé grisor quant a absència de sofisticació, o si voleu, manca d’accent, resulta que em trobava davant la puça excepcional de la meva particular funció. Un dia, sabent que tota qüestió que li demanés seria tractada per part seva sense acritud ni ironia, li vaig gosar preguntar què era allò que li feia discórrer d’aquesta manera tan recta, serena i maquinal amb tothom dia rere dia, any rere any. Em va respondre amb el to esperat però amb un gir potser no tant, donat que jo ja tenia interioritzat que, com d’habitud, no hi pensaria. Em va etzibar: “el sentit del deure”. Vaig quedar prou astorat per no pensar gairebé en altra cosa que sortir del seu despatx i, després d’una dutxa a casa i ben pensat, demanar un trasllat el mateix endemà. Ho confesso, no vaig poder suportar aquelles quatre paraules batudes que mai no he sabut arreplegar en aquest ordre per a mi mateix: El-sentit-del-deure. No havia tornat a saber res d’ell, quan un antic amic comú em va fer saber que, just uns mesos després d’aquell mirall involuntari que em va posar a davant, el van destinar per primer cop, monolingüe i en edat provecta, a prendre pel cul com a expatriat. No el van ni convocar al despatx dels seus caps, tot just li van enviar una carta al seu domicili amb unes cites per vacunar-se cagant llets i a la quinta forca hi falta gent. La dona no se’n va saber avenir quan, tot veient-lo fer la maleta a corre-cuita, l’única frase que va rebre d’ell com a resposta a aquesta punyalada per l'esquena -per a ella- o nova destinació professional -per a ell- fou: “És el sentit del deure”.

Cementiris de vida

Que com a societat anem plegats camí del pedregar, ningú que no sigui jove o cunyat no ho posa en dubte. Una de les nostres creacions, l’automòbil, ens permet d’establir una al·legoria d’allò més escaient. En efecte, els utilitaris ens estan acompanyant durant aquest procés de desballestament de la nostra condició tot pensant, per exemple, com sempre s’havia pogut anar als cementiris de cotxes a veure si se’n podia aprofitar alguna peça o un grapat i, ves per on, en parlem ja en passat. Als cementiris humans, segons sembla, tampoc s’hi pot treure profit de res car hem aconseguit deslligar la memòria del difunt de l’indret on jau eternament, intentant no pagar-li drets d’autor ni a títol pòstum, en forma de temps per a la peregrinació i la reflexió sobre ell i, de retruc, sobre nosaltres mateixos. L’assistència a aquests llocs, avui en dia catalogats d’equipaments, ha disminuït fins fer-los esdevenir paradoxalment l’únic indret públic on es pot respirar en pau i prendre distància de l’ésser humà. En tot cas, el fet d’anar-hi amb una certa normalitat ha passat a ser cosa exclusivament de la gent gran; per a la resta de la piràmide demogràfica, gosar fer vida dins d’aquests recintes amarats oficialment de mort resulta ja tan clandestí, inconfessable, sòrdid o vergonyant com abans només ho eren les visites a les cases de barrets o les timbes de pòquer.

Esmentàvem l’al·legoria amb els cotxes i em ve al cap la nostra antiga tartana atrotinada i la manera com en preníem cura, particularment del seu motor i brancam per la senzilla raó que el cor raïa allà mateix i cap altra banda. D’un temps ençà però, ens han anat imposant les centraletes electròniques com a part essencial del funcionament dels vehicles, de tal manera que avui en dia és un feit que ens interessa que la climatització, l’ABS, el navegador i el tauler d’instruments, posem per cas, funcionin imperativament, més que no pas patir perquè el motor grinyoli o bé amenaci amb deixar-nos tirats. Fins i tot quedar tirat ha perdut tota la mística; ja no té cap valor tombar en pana en ple no-res i explicar-ho l’endemà, car la telefonia mòbil, la internet i la xarxa d’assistència han reduït el temps d’angoixa a no-angoixa i no-temps. Ara estem coberts i assegurats contra tota mena d’imprevistos excepte un d’essencial, la pèrdua d’oremus. Queda clar que desplaçant el punt de gravetat del motor cap a l’electrònica s’ha aconseguit afeblir la percepció sòlida i contundent que havia adquirit l’automòbil quant a perfecció mecànica es refereix, per visar a reduir com fos la seva vida útil, impedint-hi al màxim les interaccions personals de tota mena en forma de cures i reparacions. Heus ací tot plegat una promoció de velada obsolescència programada amb reducció exponencial de valor de canvi immediata a la compra, que ens faci no agafar-li afecte.

I és així com des de la postguerra s’està fent exactament el mateix exercici amb nosaltres, se’ns busca desorientar i desplaçar la nostra escala de valors per a afeblir-nos i fer-nos mal·leables, doncs, simples consumidors. Mentre el cementiri de persones ens continuï fent basarda i semblant territori comanxe, quan és la casa dels nostres avantpassats i la nostra propera, és que simplement maldem per ser volgudament refractaris a la nostra espècie, humans subjectes de disfòria humana, és-a-dir, mentre hi som de pas no ens adonem de res.

Rampells de serenor (II)

L’imaginari continuava embolcallant a tothora la seva realitat. Una fal·lera impossible d’apaivagar. Quotidianament fatigat i desenganyat, sabia però que marxar no mitigaria la seva única certesa: sentir-se atrapat, subjugat per aquella ciutat.

La seva gentilesa era inusual, insòlita; encara més, de tan pura resultava atàvica, ancestral. De seguida fou ponderat i establert el seu valor de canvi.

La por als altres era la por a ell mateix. La por als seus curtcircuits. La por a quedar-se penjat. La por als seus Ctrl+Alt+Supr inopinats i sense contrasenya de restitució.

Quan tot li rutllava, una esgarrifança li va gelar l’espinal de dalt a baix mentre es disposava a sortir del cotxe. La vida va semblar-li per unes centèsimes de segon quelcom semblant a llepar un metall. Demanà immediatament socors a si mateix i la veu del més petit, que volia entrar a casa, el va salvar, només, de manera momentània.

Anava bandejant els homes com qui enforca salsitxes. Ajaguda al sofà un diumenge a la tarda, grapejant-se tota sola, es preguntava per què ningú no l’estimava de debò.

Quan encara festejaven va caure subjugat pel seu equilibri i rectitud.

Festejant les noces d'argent, allò que encara li hi encisava eren els seus estirabots.

La meta-amistat li va fer perdre els dos únics veritables amics guanyats en l’edat adulta. L’un es va adonar que estava essent utilitzat per ser estudiat i no per ser gaudit. L’altre va pensar que era drogoaddicte. 

Ara que estan de moda els cordons sanitaris, trobo que el més divertit de tots és aquell que li fem cadascun de nosaltres a la lucidesa.

Hi ha gent que amb el servei a l’amo en té per tota la vida.

Rodoreda revisitada.

Diuen que un dels reptes de la societat actual és la conciliació efectiva de la vida lupanar i fracassar.

Eretisme eròtic

erotisme erètic

tant se val 

on va el doll. 

Raus estàtic 

Culpable, tu 

Ressona herètic 

i alhora atàvic. 

Per què tan bàsic, 

curull grumoll. 

Un homme qui se veut libre est quelqu’un dérangeant, dangereux...bref, un suicidaire. Pitié pour lui.

Quand tu as promis une carotte, tu cherches la carotte et tu ne trouves pas la carotte et donc, tu n’as pas de carotte à donner. Alors là, tu fais quoi là?

En voulant insister à faire profil bas, au bout du chemin j’avais perdu les repères, je ne me reconnaissais plus quand-même...

Altament qualificat, whisky en mà, em confessava reconèixer l’alienació en què vivim. T’ho explicava des de dalt, com qui tenia una eina més a disposició per a fer-se’n servir. La tremolor erètica a l’hora d’agafar la cigarreta féu palès tanmateix que, des de dalt, res de res.

-No et preguntis com el teu país pot fer el ridícul per tu, pregunta’t com tu podries fer el ridícul pel teu país-. 

Kennedy revisited.

Si fóssim tots escrupolosament fidels als principis que diem defensar i pensem que mantenim, ara mateix em quedaria aquí al costat d’aquest bon home, que em fes un lloc al matalàs del seu pas inferior. Naturalment m’engegaria a pastar fang i m’etzibaria que a cada u la seva merda.

La gana és el millor rellotge, per als nadons i per als morts de gana.

1985: 

-Ésta la pago yo. 

-No, ni hablar, la pago yo. 

-¡Que me dejes, coño, que la pago yo! 

2020: 

-Esta la cobro yo. 

-No, déjame que la cobre yo. 

-¡Que no, que la tengo que cobrar yo!

La vanitat insaciable li va fer corrompre’s tot confiant en la seva intel·ligència com a regulador. Pensava que fer-ho conscientment li eximiria del seu pecat i en canvi, aquesta elevació del nivell de racionalització va resultar, de la seva caiguda als inferns, l’accelerador.

Als llibres d’Història de Catalunya el període “2018-actualitat” hauria d’ésser intitulat “disfòria nacionalista”, que vindria a ser “reculada” en estàndard, i “perculada” en xava.

Rampells de serenor

Anava boig per mirar d’omplir les estones buides, inferns que se li obrien davant seu de manera fragmentada tal i com havia concebut la seva vida postmoderna, on res no havia arrelat per por a envair la resta d’estances estanques de la seva personalitat, segons ell, ben bastida.

Petit comerciant, negoci unipersonal. Dedicat en cos i ànima al seu ofici, es va enamorar tardanament. Contribuent exemplar, a l’hora de declarar-s’hi no va saber si fer-ho per mòduls o traient el llibre de comptabilitat.

Començà a empolvorar-se amb un delit que a ell li vingueren ganes de traduir-li-ho al castellà.

Ha tingut una idea que desafia l’ordre establert. L’ordre engreixa idea i propietari. Els compra. Continua l’ordre establert.

Neoliberal. 1. adj. Partidario del libre cercado.

Va sortir perdut de casa. Perdut buscant les claus del cotxe, després un pàrking a prop de l’hospital. Perdut mirant d’encertar l’entrada a urgències i culpable preguntant per ella al mostrador. Dins l’ascensor, encara no sabia si era posseïdor del dret a picar a aquella porta.

Ella volia pensar en positiu, tot sabent que no podia permetre’s una relliscada més. A ell, en canvi, tot almanac, solar o lunar, li relliscava encara més.

Molt propòsit d’esmena -de franc- i molt de treball personal consultat -abonat- quan patapam, allà hi era de nou el passat palplantat a davant; és clar, com sempre, per fer-li trontollar. Es va cagar.

El paradís de la vellesa. ¿Vet aquí concentrada la meva aspiració?

Dia rere dia, a la cabina telefònica que anava; sempre a la mateixa hora. Semblaven fets l’un per l’altre. L’endemà però, la van treure d’allà i van posar-hi una font. Tothom tenia mòbil.

Algú ple de vida és algú ple de mort. Algú que ha assumit la segona per poder gaudir per fi la primera. La por a la mort és l’excusa inconfessable de hom qui no vol cultivar-se car amb la llum hi entrarà també la foscor i no volem patir, com els pares de postguerra ens han suggerit.

¿Literalitat amb literarietat esdevindrien Alta Fidelitat?

Ton choix de vie est cher et on ne parle pas d’argent.

Xalem quan aconseguim obrir-nos esbarjosament als altres i, malgrat tot, cada pam que deixem anar com a penyora esdevenen dos pams i mig que maldiem quan ens penedim i maldem per replegar-nos.

Matí als cavallets

Davant meu no hi veia més que una enorme plaça gairebé buida. La grisor del terra i les façanes tan esblaimades feien que en un primer esguard no s’hi establís cap línia d’horitzó. L’estampa feia certament l’efecte d’un quadre bidimensional sobre el qual no podia abatre’s cap ombra, en un dia insípid com tants i tants a París durant el quadrimestre de la mort que va de Santa Llúcia a Rams. Al capdavall, doncs, un espai públic obert com qualsevol altre de la ciutat. No sé si era diumenge malcarat o festiu de segona, el cas és que no em donà temps a inferir el perquè d’aquesta despoblació d’un dels indrets més fressats de la ciutat car ella estirà fort del meu braç. De sobte havia trobat allò que volia dins la grisor matinal ambiental i paternal habitual. Trigo uns segons a graduar la meva vista cansada al seu espectre calidoscòpic d’infant així com unes quantes estrebades més de la seva part, per acabar fitant al fons de la plaça l’objecte del seu esvalotament, que no era altre que els cavallets. Efectivament, som davant un carrussel amb innombrables i acollidores bombetes de fira com les d’abans, com les de sempre. Una taquilla al costat on un altre pare, amb el seu fill de la mà, es troben comprant un bitllet per a aquest proper viatge inesperat, moment en què la meva oïda encara adormida sintonitza de cop i volta el canal de ràdio de l’atracció, que programa en aquests moments, ves per on, un bocí d’imaginari de cançó espanyola prou reconegut pel poble francès. Sona el Dúo Dinámico a l’esplanada de l’Ajuntament i com per art de màgia em deixo anar com feia temps que volia i no sabia com, amb aquelles veus que ja ballaven i cantaven aleshores els meus pares. Tanco els ulls, li agafo fort la mà i ja ens trobem a dalt dels cavallets fent-hi voltes. Mentre girem amb les veus de Ramon Arcusa i Manuel de la Calva un somriure angelical i alhora tràgic, per quant té d’únic, pur i més autèntic que el següent a mesura que creixem, em confirma que la jugada està sortint prou bé i que probablement el millor que puc fer és no aturar-me i seguir cantant, ara que els seus ulls brillen com mai encara havien fet en aquest matí rúfol i a preu de saldo. La gramola fa de les seves, accionada per l’encarregat, que de ben segur ha detectat un lleuger deix meridional en la meva dicció a l’hora de demanar els bitllets perquè no se li acut una altra cosa que enllaçar el Dúo Dinámico amb Massiel i el seu “La, la, la” de 1968, ara i aquí, a més de mil quilòmetres i cinquanta anys d’aquella fita musical que no arribo a jutjar en cap sentit, ni per bé ni per mal. Jo només observo al meu costat la més viva expressió de la felicitat, acompanyada ara per la repetició a crits de la tornada més famosa de la història de la música fins aquell moment, tot just uns mesos abans dels crits eixelebrats dels Quatre Fabulosos a “Hey Jude”. De debò que ja no sé com entomar aquests atacs inopinats d’espanyolitat, volgudament evitats però espaterrantment ineludibles i familiars. Potser serà que estem girant amb aquest “manège” ibèric a exactament trenta-tres revolucions i un terç per minut perquè estrenyo més fort encara si es pot la seva mà i com un sonat repeteixo, a cor obert i sense parar, la tornada de Massiel al Royal Albert Hall com si no hi hagués endemà. Els cavallets buits, que feien feredat quan havíem arribat, tal era la seva soledat, han recobrat una mica el sentit per al qual segurament han estat ideats, fer somniar a infants i no tant. Portem tan sols dos cançons de tres minuts i fins i tot hem aconseguit obrir una escletxa de sol de migdia. Malgrat tot, l’èxtasi per definició dura poc i menys si ets estranger, així doncs ja sé que després de Massiel serà difícil igualar i no aigualir. Pare i filla donem per acabat el ball quan la gramola recobra la seva pàtria i programa l’acordió i veu d’Edith Piaf asserenant l’ambient, retornant-nos de peus a terra, mai millor dit, i recordant-nos que bonic que pot ser tot però que això no és casa nostra.