Cementiris de vida

Que com a societat anem plegats camí del pedregar, ningú que no sigui jove o cunyat no ho posa en dubte. Una de les nostres creacions, l’automòbil, ens permet d’establir una al·legoria d’allò més escaient. En efecte, els utilitaris ens estan acompanyant durant aquest procés de desballestament de la nostra condició tot pensant, per exemple, com sempre s’havia pogut anar als cementiris de cotxes a veure si se’n podia aprofitar alguna peça o un grapat i, ves per on, en parlem ja en passat. Als cementiris humans, segons sembla, tampoc s’hi pot treure profit de res car hem aconseguit deslligar la memòria del difunt de l’indret on jau eternament, intentant no pagar-li drets d’autor ni a títol pòstum, en forma de temps per a la peregrinació i la reflexió sobre ell i, de retruc, sobre nosaltres mateixos. L’assistència a aquests llocs, avui en dia catalogats d’equipaments, ha disminuït fins fer-los esdevenir paradoxalment l’únic indret públic on es pot respirar en pau i prendre distància de l’ésser humà. En tot cas, el fet d’anar-hi amb una certa normalitat ha passat a ser cosa exclusivament de la gent gran; per a la resta de la piràmide demogràfica, gosar fer vida dins d’aquests recintes amarats oficialment de mort resulta ja tan clandestí, inconfessable, sòrdid o vergonyant com abans només ho eren les visites a les cases de barrets o les timbes de pòquer.

Esmentàvem l’al·legoria amb els cotxes i em ve al cap la nostra antiga tartana atrotinada i la manera com en preníem cura, particularment del seu motor i brancam per la senzilla raó que el cor raïa allà mateix i cap altra banda. D’un temps ençà però, ens han anat imposant les centraletes electròniques com a part essencial del funcionament dels vehicles, de tal manera que avui en dia és un feit que ens interessa que la climatització, l’ABS, el navegador i el tauler d’instruments, posem per cas, funcionin imperativament, més que no pas patir perquè el motor grinyoli o bé amenaci amb deixar-nos tirats. Fins i tot quedar tirat ha perdut tota la mística; ja no té cap valor tombar en pana en ple no-res i explicar-ho l’endemà, car la telefonia mòbil, la internet i la xarxa d’assistència han reduït el temps d’angoixa a no-angoixa i no-temps. Ara estem coberts i assegurats contra tota mena d’imprevistos excepte un d’essencial, la pèrdua d’oremus. Queda clar que desplaçant el punt de gravetat del motor cap a l’electrònica s’ha aconseguit afeblir la percepció sòlida i contundent que havia adquirit l’automòbil quant a perfecció mecànica es refereix, per visar a reduir com fos la seva vida útil, impedint-hi al màxim les interaccions personals de tota mena en forma de cures i reparacions. Heus ací tot plegat una promoció de velada obsolescència programada amb reducció exponencial de valor de canvi immediata a la compra, que ens faci no agafar-li afecte.

I és així com des de la postguerra s’està fent exactament el mateix exercici amb nosaltres, se’ns busca desorientar i desplaçar la nostra escala de valors per a afeblir-nos i fer-nos mal·leables, doncs, simples consumidors. Mentre el cementiri de persones ens continuï fent basarda i semblant territori comanxe, quan és la casa dels nostres avantpassats i la nostra propera, és que simplement maldem per ser volgudament refractaris a la nostra espècie, humans subjectes de disfòria humana, és-a-dir, mentre hi som de pas no ens adonem de res.