Mitjanit Barnasud

Feia un horari de feina peculiar; no es podria dir que fos de mitja jornada. Hauríem de dir més aviat de mitja nit; justa la fusta: horari de mitjanit. Allà que hi era sempre, de dotze de la nit a cinc de la matinada, amb la missió d’Estat d’esdevenir l’únic establiment de refrigeris, reconstituents i televisió obert del barri i, per extensió, de tota la ciutat perifèrica, a aquelles hores intempestives on ningú s’apunta a res excepte potser els divendres o dissabtes. Els taxistes bé que sabien que hi era obert i el propietari del local bé que sabia que ho sabien els taxistes i així doncs, la placa de servei públic dels cotxes negres i grocs del sud de Barcelona trobava arreplec i aixopluc en aquell pseudo-parcament -servei públic alhora també- situat en una mitja avinguda, mig no sé què. Arrenglerats en doble, i fins triple fila, només hi perillava la carrosseria del darrer dels nouvinguts aleatoris atrafegats acabats de desencotxar, que al seu torn no fes nosa al camió de la brossa, cas que aquest arribés abans d’hora. Tanmateix hi acabava arribant segur car sempre se'ns feia tard. El culpable del nostre benestar no era el bar, era l’amo de la nit darrere el taulell. No era del país, ni de l’original inexistent ni de l’altre ocupant, i aquest matís el feia salpebrar les converses i intercanvis d’una manera fresca i exòtica en aquell ambient monocord igualat per baix, on prenia cura únicament de tot aquell que veia fer-hi cap periòdicament, un dia sí i un altre també o, com en el nostre cas, els caps de setmana. Darrere el taulell et trobaves dues espatlles enfustades d’on es desplegaven dos braços potents i contundents que feien sortir cafès, tallats, cigalons, cubates, tabac i tota mena de petites col·lacions a cor què vols, per a calmar l’ansietat nocturna perifèrica sudista. Foren nits d’intromissió furtiva del canal de ràdio del taxi amb walkie-talkie ressonant dins el local per demanar un servei a tocar, moment en què el xofer en qüestió reclamat, pantaló de pinça i armilla en tela, enfila cigarreta en mà, treu el verd i a guanyar unes garrofes amb suplement, sempre mirant de pivotar sobre el bar a son propi interès particular. Nits també de joves inflamats amb ganes de marxar cap al centre de la gran ciutat, on de debò s’hi juga tot, aquesta nit sí, que a la fi potser serà no, o vés a saber. I en aquest circ de temptatives frustrades allà hi és, ell; darrere el taulell dominant pulsions pròpies i alienes, responsable de multes de trànsit que mai no arriben a aflorar donat que també hi ha llums blaves que hi aparquen i fan un mentrestant. El mentrestant de la nit del sud de Barcelona, entre l’inici del “tu ja veuràs” i el final del “no recordo que ha passat”. El mentrestant del Barça per fi fent història encara sense saber-ho, i què serà de l’un i quan fitxaran a l’altre i com de prop i tanmateix lluny que hi som del Camp Nou. -Casum dena, no digueu res de l’Espanyol no fos cas que en prengueu mal... -Calla, home, que vosaltres, pericos, no teniu ni estadi ni llar! -Vine aquí, matat, que et pago un tallat! I llavors ell, que intervé solemnement darrere el taulell: -no, aquí qui convida tothom avui sóc jo i més val que us en aprofiteu, que avui no estic d’humor.- La puta, nano! No cal anar a Barcelona, que si quelcom interessant pivota entorn de, és tot al voltant d’aquest maleït bar, i malgrat tot tu te’n vas, de trasnuita carrer Berlín i París enllà i ja t'ho faràs, ja, per mirar de tornar-hi abans de les cinc; si és el cas, allà que et rebrà escrutant-te els ulls de la teva nova derrota com a ballaruc de l’any i oferint-te el millor dels seus cafès amb llet i somriures...i cap a casa, que el sol sortirà de nou aviat, que no et vegi ningú més, de malcarat com vas.