Matí als cavallets

Davant meu no hi veia més que una enorme plaça gairebé buida. La grisor del terra i les façanes tan esblaimades feien que en un primer esguard no s’hi establís cap línia d’horitzó. L’estampa feia certament l’efecte d’un quadre bidimensional sobre el qual no podia abatre’s cap ombra, en un dia insípid com tants i tants a París durant el quadrimestre de la mort que va de Santa Llúcia a Rams. Al capdavall, doncs, un espai públic obert com qualsevol altre de la ciutat. No sé si era diumenge malcarat o festiu de segona, el cas és que no em donà temps a inferir el perquè d’aquesta despoblació d’un dels indrets més fressats de la ciutat car ella estirà fort del meu braç. De sobte havia trobat allò que volia dins la grisor matinal ambiental i paternal habitual. Trigo uns segons a graduar la meva vista cansada al seu espectre calidoscòpic d’infant així com unes quantes estrebades més de la seva part, per acabar fitant al fons de la plaça l’objecte del seu esvalotament, que no era altre que els cavallets. Efectivament, som davant un carrussel amb innombrables i acollidores bombetes de fira com les d’abans, com les de sempre. Una taquilla al costat on un altre pare, amb el seu fill de la mà, es troben comprant un bitllet per a aquest proper viatge inesperat, moment en què la meva oïda encara adormida sintonitza de cop i volta el canal de ràdio de l’atracció, que programa en aquests moments, ves per on, un bocí d’imaginari de cançó espanyola prou reconegut pel poble francès. Sona el Dúo Dinámico a l’esplanada de l’Ajuntament i com per art de màgia em deixo anar com feia temps que volia i no sabia com, amb aquelles veus que ja ballaven i cantaven aleshores els meus pares. Tanco els ulls, li agafo fort la mà i ja ens trobem a dalt dels cavallets fent-hi voltes. Mentre girem amb les veus de Ramon Arcusa i Manuel de la Calva un somriure angelical i alhora tràgic, per quant té d’únic, pur i més autèntic que el següent a mesura que creixem, em confirma que la jugada està sortint prou bé i que probablement el millor que puc fer és no aturar-me i seguir cantant, ara que els seus ulls brillen com mai encara havien fet en aquest matí rúfol i a preu de saldo. La gramola fa de les seves, accionada per l’encarregat, que de ben segur ha detectat un lleuger deix meridional en la meva dicció a l’hora de demanar els bitllets perquè no se li acut una altra cosa que enllaçar el Dúo Dinámico amb Massiel i el seu “La, la, la” de 1968, ara i aquí, a més de mil quilòmetres i cinquanta anys d’aquella fita musical que no arribo a jutjar en cap sentit, ni per bé ni per mal. Jo només observo al meu costat la més viva expressió de la felicitat, acompanyada ara per la repetició a crits de la tornada més famosa de la història de la música fins aquell moment, tot just uns mesos abans dels crits eixelebrats dels Quatre Fabulosos a “Hey Jude”. De debò que ja no sé com entomar aquests atacs inopinats d’espanyolitat, volgudament evitats però espaterrantment ineludibles i familiars. Potser serà que estem girant amb aquest “manège” ibèric a exactament trenta-tres revolucions i un terç per minut perquè estrenyo més fort encara si es pot la seva mà i com un sonat repeteixo, a cor obert i sense parar, la tornada de Massiel al Royal Albert Hall com si no hi hagués endemà. Els cavallets buits, que feien feredat quan havíem arribat, tal era la seva soledat, han recobrat una mica el sentit per al qual segurament han estat ideats, fer somniar a infants i no tant. Portem tan sols dos cançons de tres minuts i fins i tot hem aconseguit obrir una escletxa de sol de migdia. Malgrat tot, l’èxtasi per definició dura poc i menys si ets estranger, així doncs ja sé que després de Massiel serà difícil igualar i no aigualir. Pare i filla donem per acabat el ball quan la gramola recobra la seva pàtria i programa l’acordió i veu d’Edith Piaf asserenant l’ambient, retornant-nos de peus a terra, mai millor dit, i recordant-nos que bonic que pot ser tot però que això no és casa nostra.