Buscant la terra de ningú

Vespre de dissabte a les acaballes de la tardor. Negra nit insuportable sense encara haver sopat. No em puc desempallegar d’aquesta finestra de l’horror, set dies clavats i Sant Tornem-hi. Moment setmanal dels més esgotadors, potser el que més, lluitant contra totes les coses que podries fer, que serien la compilació de l’oferta d’oci i lleure disponible a la comarca. Propostes al teu abast per a tothom i per a mi suposo, esclar, però que, per la raó que sigui, no m’interessa escodrinyar. El temps ara mateix és un martell que colpeja la meva ànima segon a segon com el pèndol d’aquells antics rellotges amb les hores en nombres romans, oscil·lant impertèrrit  a dreta i esquerra. Mecànicament també, sotjo el moviment a banda i banda del carrer, em fa l’efecte que hom sembla content o en tot cas, amb posat decidit. Per a l’ocasió, simplement sortir a fer un tomb, m’he abillat amb barret -tot i tenir prou cabell- i gavardina -tot i ser prou alt. Vull mirar de passar desapercebut com el mobiliari de fosa dúctil sobre el qual estic recolzat però està resultant tot just el contrari, el sentiment d’incomoditat em neguiteja i comença a aigualir-me la vesprada, com de costum. Per contra, i a desgrat meu, em sembla intuir un motiu clar i convincent en cadascun dels gestos dels transeünts que han sortit de les seves llars per anar d’un lloc d’origen a un altre com a destinació i propòsit. Teòricament sóc a la que podríem dir la meva ciutat i, tanmateix, em sento un veritable estranger, jo diria que ni que fos a Times Square o Piccadilly Circus arribaria a trobar l’espurna que fa temps sembla esvaïda tant de la meva prestatgeria com de la cistella de la compra. En aquest moment suposo que la gent es prepara per anar a sopar en família, amb la colla o amb la parella, o bé presenciar algun esdeveniment esportiu o vetllada catalogada d’artística, per passar l’estona. I és que passar l’estona és allò que fem tots mentre hi romanem vius però sembla ser que ens cal poder enquadrar aquesta estona particular de lleure, sabàtic o dominical, m’és igual, en un peu de fotografia i poder dir que estàvem fent quelcom determinat, explicable, lògic, entenedor i no el passerell que estic fent jo ara, al bell mig d’aquesta zona comercial. Se m’emboira el pensament de manera perillosa i una gran temptació de tornar a casa ve al meu encontre, al capdavall per trobar-m’hi el mateix no-res del qual vull fugir aquí al carrer. Em pregunto si no hi deu haver un territori neutre, terra de ningú, que el meu radar no hagi encara detectat. Seria d’allò més interessant trobar un indret amic on poder pal·liar aquest patiment de cada cap de setmana, en les franges horàries dels quefers lúdics en què som censats a gaudir de la vida. “Terra de ningú” en anglès es diu “No man’s land”, que no és el mateix que“No go zone”, i no us penseu que no hi ha risc de confusió, que molta gent buscant l’esmentada terra de ningú, per tal de poder assolir una pausa momentània a la seva agitació o angoixa particulars, acaben agafant el gust a visitar barris perifèrics dels quals després no en podran sortir. Per la meva banda, ja fa que sóc arribat al cau i no sé ni què he sopat. És gairebé mitjanit, segur que la gent que sopa en família fa estona que han acabat i ja són al catre; aquells que són entre amics, amb la colla, s’estan prenent el cafè o la copa fent acudits i bromes; i aquells que han sopat en parella segurament que estan...Bé, sembla que és hora d’anar a jóc, demà serà un altre dia d’aquests en què la gent normal -qui no treballa al 112, fent guàrdies o esclavitzada als esmentats establiments d’oci i lleure- se suposa que ha de continuar passant-s’ho bé amb el bon ventall d’activitats degudament seleccionades per establir un pla d’acció per justificar el dia en qüestió. En aquest sentit, m’estimo més els dissabtes, quan la llum dels aparadors de les botigues de la zona comercial m’acompanya i així puc camuflar la meva manca d’esma, sobreentenent amb la meva presència al carrer una eventual compra ni que sigui de barrets o gavardines que em poso sense cap gana per justificar el vespre precedent en què vaig comprar-los. Els diumenges, en canvi, se’m tornen a presentar refotudament cruels cas que vulgui adoptar el mateix itinerari. Potser que amb tot tancat només trobaré la fredor de l’enllumenat públic de LEDs com a company de viatge envoltat de la munió de famílies, colles d’amics, o parelles que hi seran sempre, malgrat un mateix. Aviat ve Nadal, almenys hi podré gaudir de la música de nadales en castellà i l'enllumenat, del qual la casa de la vila ha decidit avançar l’encesa ridículament un cop més.

La Teixeta

Ton cor batega al ritme de corxeres sincopades de la cançó de ball de l’estiu. Ta respiració uniforme compassada amb els cops cadenciosos de pedal com els molins eòlics que fites allà dalt. Tot plegat confirma allò que ja saps, que estàs en forma, tip top, tip top i fot-li que és de Reus. Ja no és tan sols la bellesa intrínseca en la ressonància conjunta de la teva biomecànica ciclista amb l’esbufec que espanta les salamandres a la vora de la carretera, és més aviat el fet de poder estirar aquest instant com un xiclet i degustar-lo una bona estona. Del minut de glòria, que en diu Perico durant les seues retransmissions, rai, això està essent un quart d’hora llarg celestial que t’estàs regalant. Tot pita, del Pita Pita Del, d’ençà que has passat per sota de les arcades del pont de pedra de Duesaigües i t’enfiles ara cap amunt, subjecte de vaivens harmònics de braços i testa cavalcant sobre la muntura carbonada, en un dia que començà solitari i anònim, transformat en singular un cop abillat en ciclista i que està esdevenint literalment inoblidable. Tu i la teva bicicleta sou un sol cos soldat a fe de Déu amb els cordons d’unió degudament comprovats amb líquids penetrants, radiografies i ultrasons per atorgar una certificació de qualitat i pedigrí al responsable d’una ascensió per treure’s el barret. Sens dubte una pujada, la d’avui, ben diferent a les altres cent que has hagut d’afrontar-ne abans, resignat com un Sísif sense pena ni glòria, tot per tal que per fi, en el dia més inopinat del calendari, l’èxtasi et faci sentir el rei del Baixcampet. Ho celebraràs en gran, baixant de tornada ultrapassant els fars dels cotxes, un per un, en direcció a Cambrils per un bany a la platja del Pi Rodó seguit d’un bon tiberi-ressopó de carrer; dutxa frenètica per treure’t-hi sal i suor ca’l qualsevol, per ja ben passada la mitjanit, que hi falta gent, cap a Salou, a l’hivern un cul de món i a l’estiu un munt de culs, tant se val si de Poblet o Santes Creus. De debò que no, bé que en saben els entesos que no estem parlant del Tormalet, ni tan sols del Portalet; nogensmenys la pujada en qüestió és tot un santuari a la contrada i font de xerrades i no poques magufades a l’hora de l’esmorzar, botifarra amb mongetes i cigaló, un cop caiguts i arribats al bar de torn sigui cap a la banda del Priorat o de retorn al Mercadal. Mira que n’he sentit a parlar, de minuts que duren mig i concepcions del temps arbitràries d’allò més, ara bé, el quart d’hora exacte per assolir la Teixeta del qual es vanten alguns d’aquests taral·lirots fa que hagi deixat de portar rellotge; ja veig que l’important a la vida no és quina hora és sinó quina vols que sigui. Però tornem a la pujada, que avui és el teu dia de gràcia. No t’esperaves, espècimen calculador, tenir bessons i aorta en òptimes condicions a aquestes hores límit ranejant el capvespre, tu, que fiaves sempiternament el bon rendiment a la trempera matinera i els efectes purificadors de la recepció immaculada de l’astre rei banyat al Cap de Salou i ara, ves per on, que t’és igual que se t’estigui fent fosc car ningú no et pot aturar, com et canta Freddie Mercury, encimbellat a la cinglera dels molins blancs. Cada cop el sents més a prop, ¡mira-te’l allà animant-te sobre la càmera meteorològica de TV3!; ¡com si no, al Cel hi havia de ser! Un cop arribats a la carretera general, sensació d’haver-te espremut i no obstant, recuperat del tot en un instant. El propi cos repta el seu portador i li etziba a cau d’orella: -xec, som-hi, fem-ne una altra; guaita, la més propera, la Porrera-. Ho deixaràs estar, emperò, pel simple fet de veure’t a les fosques en un tres i no res; cas que gosis fer la volta per aquelles fondalades del rerepaís, tot vorejant Siurana i revenint per Alforja se't farà negranit i arriscaràs la bona joia que portes hui des que has començat ruta allà baix, a terres roges de Miró i blanques d'Esquius, en perpètua i mútua esquira. Una veritable putada, en la cresta de la onada, sentir-te ple i alhora buit, car aviat s’acaba el bròquil i fins la propera temporada, que tu les garrofes no les guanyes a cop de pedalada. Tant d’esforç i pedra picada per tan sols un quart d’hora, quinze minuts, va, potser algun més, que tanmateix rodaran el teu cap per sempre i no tan sols per recordar aquest esclat de desplegament físic mai més atès, sinó també els revolts i giragonses d’aquesta ascensió a talla humana perfectament assequible, agredolça la major part de vegades però en cap cas mai franquejada debades.

Trilers de sentiments

El personatge de Juli Soleràs a la novel·la de Joan Sales “Incerta Glòria” lliga prou amb un estereotip de perfil psicològic molt perillós. Intel·ligència i coneixença a dojo, et donaran peixet del bo i hi cauràs de quatre potes. Una capacitat de seducció, nano, que en poc temps estàs que xales només que obren la boca. Moment idoni per a ells d’iniciar el seu joc, i a tu de fer la teva aposta. Són trilers. Jo els anomeno així, perquè fan com aquest senyors dels gobelets i la pilota de la Rambla. No es pot dir que es tracti sempre de malentesos car seria massa benèvol. Més aviat, allò que els hi refocil·la és treure punta de tot allò que dius o fas. No poden mantenir una conversa innòcua, no per incapacitat sinó per voluntat i com a objectiu principal. Aprofiten tota avinentesa per escatir sobre la teva existència i els teus quefers, i sempre en mode perepunyetes. Si la qüestió que esteu abordant revesteix dificultat, argumentarà que no li has explicat prou bé i aquesta serà una bona excusa per tornar-te boig. En cas contrari, si el tema és clar i català o simplement quelcom banal circumstancial, s’encarregarà de trobar àgilment una segona lectura per amagar-te la vida. Al principi et sorprendrà amb aquestes recepcions recargolades, tan espontànies que les arribes a trobar fins i tot originals. Tanmateix a un moment donat, sempre tretze són tretze, t’acabarà traient tant de polleguera que voldràs reaccionar compulsivament en tot moment per replicar-li. Amb el temps aquesta posició a la defensiva però, acaba passant factura i et vas fatigant, caient en un sentiment d’incomprensió i culpabilitat el qual, com la fragància de l’anunci, ja no t’abandonarà mai. Víctima del seu joc i la seva teranyina, experimentaràs un patiment directament proporcional a la quantitat apostada a l’interior del gobelet. El malestar i l’angoixa aniran adquirint una profunditat que en poc temps dibuixarà una corba abissal dins la teva ànima. Evidentment, ja hi som –elemental, amic e amat Watson- fora del límit elàstic i podríem dir que la relació està tocada de mort perquè de fet, qui es troba a les acaballes ets tu, no ell. Però no toquem missa de rèquiem, si us plau, que això encara no s’ha acabat, doncs no aconseguirem escapar tan fàcilment de l’encís malèvol d’aquest miserable engalipador. Amb tot sota control, es posa en marxa l’argúcia malaltissa, l’acarnissament del nostre professional que, per oferir-te una guspira d’esperança, pot arribar a fer-te veure, en comptades i aïllades ocasions, que està d’acord amb tu. Aquestes rares vegades en què estareu tots dos en consonància seran convenientment adobades i celebrades de tal manera que no les puguis oblidar, i heus aquí l’efecte recompensa de les addiccions més fortes, assegurant-se que continuïs lligat a ell per una bona temporada més. La naturalesa humana, és a dir, la teva condició de talòs, farà que, enlloc d’identificar aquests bons moments com a excepcions que confirmen la regla, et faci pensar més aviat que ets tu qui no interpreta adequadament les seves paraules en la resta de casos i que t’ho has de fer mirar. I és així com, al cap d’unes quantes partides perdudes, nombroses ja, hem arribat al cap del carrer, fet un nyap, rodolant per terra, esmaperdut i sense entendre-hi res de res, lligat a un amo que abans no era tal cosa i que ara fa amb tu el que li rota; i no en la intimitat, no, això ja és de domini públic: ets la seva joguina. Ara, vés a plorar.

Fantasmes ubics

Fa poc que han vingut a veure’m uns vells coneguts: els meus fantasmes. Feia molt de temps que no en sabia res. Havia tractat de defugir-los de mil maneres, passant no poques temporades jugant al gat i a la rata, malauradament però, sense sortir-me’n. No va ser que molt de temps després i en direcció contrària al castell encantat, havent deixat de pensar en ells, que un bon dia van desaparèixer i per un lapse de temps, tot sigui dit, no gens menyspreable. Tanmateix és clar però, que em coneixen massa bé, i després de fer mans i mànigues per tornar a trobar-me, allà que els tenia voltant-me un altre cop. Resulta quelcom realment fatigant, em fa l’efecte que és una batalla perduda; he arribat a la conclusió que sempre hi són presents. No està essent gens fàcil doncs pensar com enviar-los a pastar fang de nou i per sempre. Malgrat tot, com que els meus fantasmes, vampirs, només poden xuclar la meva sang, ja veig que serà un esforç debades tornar a intentar deixar-los plantats. La seva raó d’existir sóc jo mateix i el fet de romandre enganxats a mi com una paparra. Ara és molt fàcil d’explicar-ho a pilota passada i amb uns quantes ferides de guerra a sobre, doncs ja he pogut aprendre que aquests malparits es camuflen per passar desapercebuts. Hi arriben disfressats de temptacions, generalment de llaminadures irresistibles i que fa molt de temps havies deixat de banda per limitacions físiques de l’ésser humà, que en l’home seria poder fer tan sols una cosa i mai dues alhora. Alhora els dies hi donen però no donen per tant, si tant és voler fer-ho tot i com es diu sovint, la vida és un camí de renúncies. El terreny resta adobat en conseqüència perquè la malenconia i el filtre de la memòria s’encarreguin d’ensucrar tot allò ordinari i rutina de temps passats, per transformar-ho miraculosament en episodis entranyables que malauradament ja no es podran tornar a repetir; i és assumint aquest darrer fet, el creure del tot impossible una revisió del subjecte o de l’objecte invocat, que potser hom pensa que resultaria refrescant, i fins i tot sa i just, evocar a mode d’homenatge innocent o aniversari, algun dels esdeveniments que hagin pogut significar un moment àlgid de les vostres vides. El cas es que ja amb aquest raonament comences a caure en el parany i deixar que aquests vells fantasmes es vagin traient a poc a poc la roba, oferint-vos un striptease amb la música de Private Dancer, de Tina Turner, i és clar, tu ja saps que quan comencen els acords sensuals d’aquest tema de Mark Knopfler no pots tallar la cançó, estàs més venut que el peix de Mercabarna a l’hora d’obrir la bacallaneria de sota casa. Els teus fantasmes tenen poders màgics evidentment, de caràcter negatiu, però màgics al capdavall, i en un tres i no res han lligat caps i t’han organitzat un sarau prou important com per amenaçar el teu fràgil equilibri vital i posar potes enlaire el castell que havies tornat a bastir, aviat veurem si de vent, de cartes o de pedra noble, una mica com la faula dels Tres Porquets. Un punt de lucidesa enmig de la cançó, entre tornada i tornada de la teva ballarina privada, et fa veure que estàs ben emmerdat de fa estona, no només durant el jubileu hedònic en qüestió, sinó des del mateix minut zero que vas entreobrir la porta al fantasma disfressat de fantasma, que ja ens coneixem. Ara mateix però són moments momentanis de frenesí i èxtasi. El millor per al millor. Tens el millor del present, que no ho tenies al passat i tornes a tenir el millor del passat en el moment present. Tot pita a L’Hospitalet. La vida és meravellosa. Ai, las! Si això fos veritat...Passa que un bon dia no, més ben dit, una nit, després d’un nou homenatge del darrer homenatge -perquè ja li has agafat gust, puta- aquests fantasmes ja no hi són ni hi seran més, i ja no hi són perquè ja han fet la seva feina. El resultat de tot plegat és una nota de la teva parella sobre la còmoda dient que quan torni a casa tu ja no hi siguis, si us plau. De sobte, em desperto amarat de suor i espantat, amb un soroll de rierol agradable que augmenta progressivament de volum. Fa poc m’he canviat el despertador perquè n’estava tip, del timbre clàssic. Ara, ves per on, tinc por que la remor plàcida d’aquestes noves aigües em facin un dia pixar-me a sobre...

Alain Delon

¿Es pot parlar d’Alain Delon sense conèixer la seva trajectòria cinematogràfica ? Oi tant! Fem-ho ara, amb un xic de trampa, però. De resultes de la Palma d’Or honorífica rebuda enguany per l’actor francès a Canes, m’ha agafat un rampell i una espurna intensa deloniana ha vingut al meu encontre. Entenc que la raó de tal il·luminació no pot ser una altra que haver vist alguna pel·lícula seva fa molts anys, potser en un d’aquells cicles de baix cost que feien a TVE per a tots els públics. El cas és que no recordo gairebé res, ni trames, ni localitzacions, ni escenografies. Una escena torbadora però, ha estat repetida en bucle darrerament a la televisió francesa a l’ocasió de tan distingit guardó. La dita escena pertany al seu film titulat “La Piscina” on s’hi veu el jove Delon ajagut a la vora del bassiol prenent el sol en banyador, totalment estès de cara enlaire, probablement amb la Costa Blava de teló de fons; en allò que de ben segur devia tractar-se del primer pla seqüència expressament dedicat al gènere masculí, amb una dosi de penetració, sensualitat i erotisme mai vistos per al gran públic fins aleshores. De Delon ens fascina sempre la seva bellesa aclaparadora, pansexual, insultant, exagerada, irradiada en bona part des dels seus ulls, veritable expressió d’una personalitat forta i decidida, producte d’una infància i adolescència molt complicades a la seva banlieue parisenca natal. Aquest esguard directe i intrusiu, ja sigui expressant joia o neguit, va embolcallat d’un rostre amb uns cabells i una figura física sensacionals, on potser només l’alçària de metre setanta-set no estaria a l’alçada dels patrons actuals occidentals subnormals de bellesa per a l'home. Delon representa la culminació de la idea platònica del dandi gall dindi, del galà que és tan i tan bell que fa passar-les magres a totes les seves amants les quals, tanmateix, cauran rendides als seus peus. Aquest mite és eminentment literari, de Casanova a Don Juan, però havent estat explotat tant i tant durant el S.XX, se n’ha fet un abús de tal manera que ens ha acabat educant erròniament a molts bípedes de membre erèctil amb predisposició natural potencial erecte envers l’altre sexe. Servidor qui us escriu, per exemple, va caure en el parany i es va arribar a empassar totes les merescudes i lloades memòries en castellà de José Luis de Vilallonga, descendent del baró de Maldà, com si fossin l’Alcorà. Molts homes heterosexuals acabàvem deïficant figures com Delon, Brosnan, Craig, Newman, Mastroianni o tants d’altres perquè sempre aconseguien els favors de les actrius de les quals estàvem follament enamorats, ja sigui l’Audrey, la Loren, la Gardner, la Bellucci, la Berry, etcètera. El cinema no es pot queixar i fer el ploricó avui en dia amb la seva decadència car, en un moment donat, va condicionar les nostres vides de manera molt més bèstia que cap altre art pel simple fet que evoca molt directament i de forma molt completa –no acabada però, vet aquí la gràcia- tots els aspectes de la nostra vida. Per triomfar en l’amor, doncs, calia passar primer per la seducció presencial –abans de l’era d’internet, almenys era així- i ens hi alliçonaven que havies de ser ben plantat i una  mica enigmàtic, que al capdavall volia dir una mica cabró, per a aconseguir el teu objectiu. En cas que no fórem ni Adonis ni dolent-dolentots ens van deixar el consol d’entendre que amb lletra i humor podies sucar-hi pa i menjar-ne les engrunes. Certament, per a aquells que buscàvem una raó matemàtica binària explicativa de tots els ets i uts, per millor comprendre com anava aquesta etapa de la seducció, tot plegat va resultar quelcom d’allò més frustrant. Pel que fa al nostre protagonista, estic convençut que la seva perfecció física abassegadora va acabar esdevenint nogensmenys el seu sostre de vidre i per tant, la raó principal -que no podrà ser mai provada empíricament, conjuntament amb el french bashing- que el va fer no triomfar a Amèrica. Alain, eres massa guapo, i nosaltres, els humans, en anar al cinema pagàvem una entrada per poder somniar-hi desperts i després adormits. I eres tan bell, desgraciat, que als homes ens feies sentir pura merda i quant a les dones, la sensació que trobarien veritables dificultats per fer encontres a les seves vides d’un nivell equiparable. No es pot somniar amb tu, Alain, a la manera que Hollywood ho entenia, no donaves cap marge per projectar-se en la vida real. A Europa sí, perquè a Europa hem gosat projectar perfectament els nostres conceptes delirants de perfecció fins a les últimes conseqüències, per sort o per desgràcia, i és per això que gairebé tot comença i acaba aquí, tant les civilitzacions a Grècia i Roma com les guerres i actes més macabres. Tanta perfecció és perillosa, Alain, inclòs per a tu. I per aquesta raó té molt de mèrit que malgrat tots els avatars d’una vida d’estrella hagis arribat a aquesta edat i et puguem tenir entre nosaltres, cameme! Les teves opinions polítiques retrògrades, plurifòbiques i altres tafaneries de baixa estofa de quiosquer-vés-a-saber, conegudes ja molt després, no m’hi arriben més que com a escorrialles de la teva irradiació expansiva de bellesa que cega tota la resta. Dimoni, malparit, podies haver estat més lleig, ens hauries fet un favor !

Pèrdua de visió

Perdre visió és un dels fets indefugibles de trobar-se en l’etapa consensuadament anomenada com de la meitat de la vida. No vol dir que un cop assolits els quaranta ja no hi vegis tres dalt d’un ruc, sinó que hauríem de parlar més aviat de la capacitat -que hom qualificaria de discapacitat- de no poder enfocar ràpidament, a més d’acabar gens satisfets del resultat obtingut un cop hem intentat afinar el grau d’agudesa visual al màxim de les nostres possibilitats. Els qui en saben, en diuen “presbícia”, un mot lleig a fe, que més que una patologia sona a pecat capital. A mi en canvi, m’agrada més dir-ne “vista cansada”, que explica meridianament com, arribats a un moment vital donat, els nostres ulls acaben farts de no veure més que misèria arreu i fills de puta. És un fet però que, almenys de primeres, acostuma a saber molt greu perdre visió. Aquesta frustració de sentir que et manca una darrera lent per estar del tot segur d’allò que tens a davant dels nassos, fa que al principi de l’assumpció del teu nou rol de Trencasostres, la teva autoestima s’ensorri i agafis les ulleres per rentar-ne els vidres pensant-te que els tens bruts. Tanmateix no tot és dolent quan es tracta de veure-hi cada cop menys bé, per exemple el fet de poder trobar les ulleres s’ha convertit en un plaer inqualificable, no prou degustat fins el moment i per tant, a afegir al cistell de nous moments estel·lars quotidians, com seria la dutxa d’aigua calenta. Una vegada trobes les ulleres, i encara que no les tinguis a mà, perquè al capdavall tant és amb o sense, t’adones d’un procés que de fet ha ocorregut sempre però ara experimentes a càmera lenta. És meravellós i se’n diu capacitat de l’ull per enfocar, vet aquí la raó per la qual no ho considero un handicap. Passes d’una concepció einsteiniana en la velocitat d’enfocament durant la teva joventut, a una concepció newtoniana clàssica. Per primer cop puc mesurar l’esmentat paràmetre en segons, una mesura de temps perfectament perceptible per al meu cervell. La constatació m’ha deixat un pòsit de perplexitat, primer en grau d’esglai, doncs ho he associat a una disfunció del sistema pròpia de la degeneració física. Ha estat més curiós però en un segon  terme, poder gaudir del fet de poder acompanyar el meu enfocament en tot moment, per acabar considerant-lo un amic i acabar integrant-lo plenament en els meus quefers. Com amb tot amic, no les tinc totes però a base d’estar enganxat a ell a tothora he inferit que m’acompanyarà i no em deixarà tirat, a condició que jo el tracti amb respecte en acord a la seva edat. Amb el pas del temps puc dir que m’ho passo molt bé enfocant, de fet semblo un pàmfil, m’han tornat els tics a l’estil Monzó que creia oblidats per sempre. De vegades, em sembla que la gent es pensa que estic una mica sonat i potser no hi van desenfocats. Hi ha un cas figura molt particular, que és quan he d’enfocar un objecte a mitja distància, complement circumstancial de lloc que situaria en aquest cas a una mica més de mig metre, el punt on he detectat la màxima dificultat i lentitud del meu enfocament. Heus ací que en una finestreta de centèsimes de segon, digna de foto finish, arribo a veure-hi en quatre dimensions; l’objectiu de visió sura i levita en un espai que no és el real, habitual un cop per fi has aconseguit amb prou feines definir com cal la imatge. És llavors que es produeix la completesa anàloga a passar de dos a tres dimensions, en aquest cas però, per a assolir i  descobrir l’adelerada quarta dimensió, moment on l’objecte estant el trobem davant nostre en hiperrealisme. De sobte però, quan anaves a caure embadalit per aquest holograma 2.0 abassegadorament hipnòtic i transgènic, tot ell s’esvaeix en un tres i no res. Com acabo d’explicar, és tan breu aquest flash que no es pot qualificar ni d’orgàsmic, com tampoc es pot comercialitzar en pastilles ni invocar-lo amb música lisèrgica. De fet, seria quelcom semblant a l’observació ininterrompuda de la portada de l’àlbum Obscured by Clouds de Pink Floyd, de manera natural i sense prendre’s cap estupefaent. Així que si voleu sentir sensacions de coses que es mouen a davant vostre i quedar-vos encantats com babaus fins que us cridin l’atenció, només us cal arribar a la meva edat i fer-vos amics del vostre propi enfocament. Atenció però, que genera addicció. Les ulleres ! ¿Heu vist enlloc les meves ulleres ?

La placa de gel

Una placa de gel. Una maleïda placa gelada allà, al bell mig de a prendre pel cul. Potser un canvi de rasant invertit, a baix d’una fondalada, o bé a dalt ja, o potser que m’és igual. I què en traurem ara, de saber-ho? El cas és que éreu els primers, aquell fatídic dematí hivernal de principis dels vuitanta, en trepitjar aquella catifa invisible endimoniada. I tot per anar per feina, sempre la fenya... Se’m fa estrany però, que haguessis d’anar a guanyar-te per un cop les garrofes a Madrid, per a mi, que m’ha quedat prou clar -i guardo amb simpatia- que en cas de no haver nascut barceloní, abans que fill de Chamberí i si fos per tu, jo seria biscaí, com els teus lleons de San Mamés o la terra d’adopció de l’enigmàtic cosí estimat, a qui la tria de destinació a l’hora d’emigrar us va per sempre distanciar. Tornem a la carretera general, que estàveu fent via cap a la capital, tan lleialment per tu valorada com esguardada de reüll, doncs t’agrada tocar de peus a terra i creure a ulls clucs en el rendiment del treball suat i el seny que es professen per aquí, més que no pas en les fantasies i falòrnies que es gasten per allà. Aviat seràs de retorn a casa, que ens vas dir, car només es tracta d'una fira-exposició. Les barres laterals i els airbags no existeixen aleshores en les berlines, els cinturons de darrera tampoc. Sentiràs qui diu coses com que potser no hauríeu d’haver frenat, que s’ha de deixar el cotxe tot sol relliscar fins que hi torni a adherir, no sé com, perquè jo almenys deixo de parar l’orella automàticament quan es tracta de sentir bajanades. No paga la pena. ¿I què cony en saben, de com era la malparida placa de gel, sa llargària, fondària o amplària? Una làmina congelada enmig del no-res que fa bolcar el cotxe i l’avenir d’unes quantes famílies. Contacte, virolla, uns quants giravolts i ja hem fet l’enguany i unes quantes anyades vinents. Actualment ens planyem que parlem massa de xifres en comptes de persones, però em fa gràcia que aleshores, i en present històric, no hi ha estadístiques al lloc on vivim i, quant al país més ric del món, millor les coses en aquest sentit però vaja, Steve Jobs tot just acaba d’esbossar el seu nadó Macintosh, encara doncs, a les beceroles. L’estadística macabra en aquella època de llapis, paper i màquina d'escriure hagués estat saber la probabilitat que tindries de patir un accident tu, en aquell indret fora-tot on cap arbre ha volgut néixer després de la tala indiscriminada que donà peu al desert, on ara només hi jauen un cotxe bolcat i el silenci més absolut. Ni Déu en aquestes terres espartanes d’incerta glòria, que ja va escriure Joan Sales. Com únic element accessori porteu encesa la fidelíssima ona mitjana de ràdio en monoaural acompanyant el motor d’un vehicle que dirà adéu en breus instants (...). 

L’emissora ha deixat de parlar de cop a la primera volta de campana i un vent fred, que ja no es diu mestral sinó cerç i que trepana, s’apodera de l’habitacle i els ocupants que hi han quedat atrapats. El conductor, que ha estat expel·lit a fer punyetes ja no ho podrà explicar perquè ja us ho explico jo. Quant a tu, l’asfalt dur i congelat cremant-te la pell com una mala cosa, la ferralla de la porta enganxada torturant-te la cama d’ençà que retornes a un estat mínim de consciència per comprendre que mai res serà com abans. El teu cos ha rebut un sotrac que et fa adonar de sobte per què diuen que tots som aigua, car la remor de fluids escampats de cop i volta dins del teu ventre no augura res de bo, en aquest moment on sobreviure no és cap bona notícia encara. Punyent el fet de percebre que al company de fora ja res no li pot fer mal... No pots processar gaire cosa, tan sols et demanes a tu mateix per què. Només et faltava una nafra física perenne i visible a afegir al teu esperit melangiosament nafrat que servidor ha heretat. Socors!! ¿És que no hi ve ningú? Esteu sols, la sang teva i llurs vessen per tot arreu, no saps d’on poden arribar els auxilis perquè tampoc saps de quin cantó veníeu. Els teus ulls no enfoquen gaire bé, únicament atenyen a copsar la diferència textural entre terra i cel. Fugaç pensada per als teus, mes tota possible i eventual comunicació haurà de passar per una nova ànima, en cas que us trobi, seguit d’una cabina telefònica o un telèfon de servei d’urgències i el prefix 93. Massa entrebancs pel mig i tu que et dessagnes. La gravetat del sinistre atreu energies adrenalítiques procedents de la matèria obscura d’aquest indret remot i hostil durant un temps raonable, si és que en un context com aquest la dimensió impacient ho pot ser, de raonable. L’hospital comarcal, podria ser-ne un com podria haver-ne estat un altre, però a partir d’aquell dia, aquell lloc i cap altre esdevindrà una xinxeta clavada a fe al mapa que tenim a casa. Un dia qualsevol, molt de temps després, hi tornarem per visitar-lo, aquest cop amb tu i sense haver de prendre aquest cop a correcuita un taxi negre i groc inopinat, taxímetre apagat, carrera fora-zona i amarats d’angoixa. Un cop allà donarem gràcies a Déu per ser-hi de nou plegats i passar davant la porta de l'hospital. Seguidament, esmorzar discret i succint com la nostra estada de mitja jornada, amb passejada silenciosa inclosa vora el riu, per sentir la llum particular que emana d’aquest partit judicial que d’apagat sembla mort i que nogensmenys et va relligar amb la vida. 

A la memòria de mon pare,

traspassat per aquestes dates,

 fa quatre anys.

Ho penjo al núvol 

perquè ho puguis llegir allà a Dalt.