El zelador

Em feia basarda ficar-me en aquell pàrquing. Un aparcament de l’època de Maria la Castanya. Entrar-hi és submergir-te en el túnel del temps i ficar el teu vehicle directament a la plaça número 1985, de Robert Zemeckis. Quina paüra que fan les parets sense pintar, en alguns panys nues, de bloc gris sense enfoscar i amb clapes d’humitat; molt poca il·luminació, indrets pràcticament obscurs; una estretor de places anguniosa que gairebé no pots obrir les portes un cop aparcat; les sortides per a vianants i altres indicacions que considerem habituals no es veuen enlloc, t’hi has de buscar la vida. Silenci sepulcral, cap fil musical ni que sigui amb les quatre estacions dels collons. No entenc com, essent un lloc ple de cotxes no hi veig ningú entrar ni sortir amb regularitat. Realment un indret, en tot cas, en unes condicions de confort pròpies de quan érem nens, que aleshores ja ens estaven bé però ara per ara no. Porto una setmana aparcant aquí i esperava no fer-ho mai més i buscar un altre lloc, nogensmenys els dos darrers dies he vist una persona abillada amb la granota fent anades i vingudes, amb empenta, pencant, que se’n diu. No cal endevinar que es tracta del zelador. De fet, ahir mateix s’havia fos un fluorescent tot just en arribar a la caixa d’escala de la sortida fantasma, on obries la porta metàl·lica i de cop no hi veies res, només les llumetes de color taronja a banda i banda del neó avariat fent pampallugues inquietants. Potser el problema rau en l’encebador i en aquest cas només caldria portar-ne un altre, es canvia i adéu, bon dia; però ja podeu imaginar aquesta primera setmana un servidor sortint cagant llets de la gàbia aquella, que m’importava un rave si desembocava al carrer o al bell mig d’unes galeries comercials vetustes davant la botiga d’informàtica o de numismàtica. Afortunadament la presència, ahir i avui, d’aquest treballador que ja considero doncs regular, encarregat de res en especial i de tot en general, fa que em decideixi a  continuar-hi ficant el cotxe. M’alleuja saber que almenys hi ha algú que vetlla per aquest indret llòbrec. M’encanta la gent que s’ocupa per tal que els presumptuosos puguem estar tranquils sabent que hi són ells, que alhora fan com que no hi són. Els zeladors tenen un zel particular, com el seu nom indica, que de vegades se l’apliquen amb excés quant a aquesta dita de l’almoina: quan la faràs, no miris a qui la fas. Fan feinetes, una per una no gaire compromeses, i potser i per això, en sa globalitat no gaire compreses. Un bon amic meu ha estat zelador a temps parcial a l’emblemàtic Hospital de Bellvitge i sabent com era -el meu amic, no la residència- us podria assegurar de tot cor que aquest Goliat rutllava, amb rodes quadrades o desinflades, com rutllen tots els grans hospitals de nivell no sé quant, molt millor que quan ell no hi era. I és que el zelador és l’homme à tout faire, the caretaker, com també a la seva manera ho serien el bidell, el conserge, el vigilant, el porter, el guàrdia i ja amb un altre caire, el facilitador, l’aconseguidor, el de los “mandaos”,  el noi dels encàrrecs, el meu associat, etc. Terminologies diverses, més o gens elegants, perdonavides, impostades o eufemístiques, variades i pronunciades totes elles en gènere masculí majorment i no passa res, tinguem la festa en pau, si us plau, que avui no m’he pres la pastilla. Tot torna a funcionar gràcies a aquestes persones que al capdavall són les que acaben fent la feina bruta perquè l’eix d’aquest dissortat planeta nostre no grinyoli més del compte, tort com està ja a vint-i-tres i escaig graus d’inclinació respecte a una vertical imaginària perpendicular a l’òrbita solar, imaginària com la nostra redempció eventual. Apreciar la feina d’aquestes persones d’una vegada per totes; ho trobem al manual de JokindIn dels neoliberals més recalcitrants, que sembla que els han descobert no fa gaire perquè es pensen sempre que la feina important és la que porten a terme ells mateixos i no la d’aquest col·lectiu que habitualment no es promociona ni amb avatar ni amb històries de cap mena. Aquest col·lectiu no té temps d’anunciar-se enlloc car està sempre treballant per als altres. I aquí és on es relliguen el capitalisme tardà més atroç amb el masclisme més pudent. Aquells qui es vanten públicament a les xarxes de saludar educadament com a un més a la gent que cuida els despatxos i el seu lloc de treball, és la mateixa gent que no considera una feina les feines de la llar, i per tant, la tasca feta durant anys i panys des de temps immemorials per les dones. I com dir doncs a tots aquests mascles troglodites encorbatats que els zeladors del món global han estat sempre les dones. El quadre dels homes sortint a caçar per buscar aliment és un rol molt romàntic però avui en dia ja no cola, només per a votants contumaços de VOX. Darrerament el més remarcable que han fet els homes és destruir, inventar i construir artefactes per destruir més efectivament, aprofitar els seus coneixements per oprimir els seus congèneres, mirar doncs de fer mal per regla general als seus iguals, anar-hi i participar en guerres i ara a més, contaminar el medi ambient; tot aquest reguitzell de fites assolides donant per fet que som nosaltres, el gènere masculí, els qui ocupem encara de manera abassegadora les posicions de poder. Doncs aquest masclisme, conjuntament amb aquest paternalisme envers la gent que fa feines necessàries transversals que no formen part dels estatus més alts del nostre contracte social, és allò que em convida, ja no a fer-me monjo i fugir cames ajudeu-me a Sant Benet o a Poblet, sinó a esdevenir també un dia zelador. Un desig de supervivència no passa doncs perquè ens toqui la loteria, sinó aprendre una feina de cuidador, de vetllador, d’ocupar-se també egoistament d’un mateix i aprofundir i dispensar la pròpia energia en una missió que ens ajudi a salvar-nos. Vet aquí l’explicació de voler aprofundir i refugiar-se en la paternitat o maternitat com a objectiu en ell mateix, que hi trobem en moltes persones, arribats a un moment donat. Mentre rumio un xic més en aquestes reflexions onanistes, vagi per endavant el meu profund reconeixement públic a la gent que em guarda el vehicle mentre he sortit a perdre el temps. Al cap d’una estona hi tornes i els saludes amb cordialitat i bon humor perquè has estat tranquil sabent que el vigilant del pàrquing hi era, que potser et trobaves cara a cara amb el proper Faulkner, escrivint les seves novel·les a la garita davant dels teus nassos, cosa que sabràs d’aquí a deu anys, pas abans. Mentrestant però, com dèiem, tu has sortit a perdre el temps. L’important és sortir a on sigui, dinamisme, fer coses no saps quines, però gastar calers, comprar i comprar fato i tu tranquil mentre hi hagi gent que s’ocupi de tota la resta que tu no vols fer, però que treballin de valent és clar, mentre tu dius que treballes justament fent allò que els altres esperen exactament de tu. Encabat aquest article em trobo, en una mena de retorn del karma, amb una escala al bell mig del llindar de la porta de sortida que m’està barrant el pas tot just ara mateix. Davant meu només hi veig les extremitats inferiors d’una persona al darrer esgraó i la resta del seu cos quedant amagat dins del fals sostre. Deu haver-se espatllat quelcom i el zelador de l’immoble ho està mirant i ben mirat a veure si s’ho pot manegar ell mateix o ha de trucar l’especialista. Jo de fet no tinc tanta pressa com sembla que n’hagi de tenir habitualment i torno a la meva taula a mirar de corregir algunes faltes d’ortografia i podar algunes frases desafortunades habituals quan me’n vaig de mare, com sovintejo. Perdoneu un moment, que hi sóc parlant amb el zelador: -Acabi, acabi, no, no s’aturi, si us plau. Ja hi sortiré després. En tinc per una estona, de debò, no s’amoïni, que aquest article que vull publicar, si no ho redreço jo, no ho farà ningú més. Per cert, que hi veu solució fàcil, allà dalt..?

Xostakóvitx pomes agres

Me l’imagino a ca seua assegut al tamboret davant del piano. Som a Leningrad. Una làmpada clavada al sostre i a milers d’altres sostres d’on penja una bombeta de quaranta watts, clavada a milers d’altres bombetes. Som a l’URSS. Les parets de l’habitació van abillades amb motius florals no gens cridaners, de fet fa molts anys que hi van empaperar i ara presenten un aspecte esgrogueït i desllustrat, efecte accentuat per la fumera de tabac que ja ha envaït l’estança. Decoració sòbria, merament funcional, com ha de ser, com a totes les cases, com el gloriós sistema governat amb mà de ferro pel Camarada en Xef. Hi trobem el compositor Dmitri Xostakóvitx, un Xostakóvitx de trenta anys, intentant extreure'n alguna cosa bona d’una manera no massa ortodoxa, ves per on, cigarreta a la mà dreta mentre es limita a dibuixar una línia de greus amb l’esquerra, en plena creació d’un passatge que si progressa adequadament potser prendrà el cos d’un moviment simfònic; en aquest cas hi aniríem per la quarta, doncs. El vidre embafat de la finestra ens retorna la foscor d’enfora i només de manera molt lleu emmiralla i permet intuir el costat ocult del mestre, que en solitud va fent. Ningú no li fa nosa mentre treballa tot i que no pot amagar l’amargor d’una realitat que no és una altra que la Nina ja no hi és i potser no hi serà mai més. Dmitri encara no sap què dimonis ha fet, o no, per esguerrar el seu jove matrimoni, però per altra banda tampoc entén que li hagin cridat l’atenció públicament i és per això que ara mateix està amarat de suor. Una suor que li regalima pel front per acabar gotejant sobre les tecles blanques, motiu pel qual s’estima més asseure’s de costat informalment al piano, per primer cop a la vida. I és que darrerament per ell tot era bufar i fer ampolles, per fi era un compositor reconegut i admirat a casa seva i arreu, que ja sabien de sobres qui era. De sobte però, tot se n’ha anat en orris en només uns quants dies. A més del espectacles que li han estat cancel·lats a mitja temporada amb les seves obres far, sense solta ni volta i malgrat un considerable èxit comercial, tenia també uns petits contractes i serveis mig aparaulats que ara pengen d’un fil per no dir que ja n’ha sentit a parlar prou. Tot plegat li hauria permès no patir mai més per cridar l’afinador de pianos com temps enrere o potser, fins i tot, poder canviar l’instrument, que és ben cert que està fet un nyap, el piano aquest. Nogensmenys, arrel de la campanya contra ell al diari de més tirada de la Unió, el Pravda, se li ha tancat l’aixeta d’una manera inopinada i esguerrant. Fa uns dies que ningú no el truca llevat del seu inseparable amic Ivan. Els primers dies després del terrabastall contra la seva pròpia persona i obra artística va ser el mateix compositor qui, empès per la por, va intentar fer una sèrie de trucades per mirar de lligar com fos aquests encàrrecs a mig embastar que el tenien ara amb l’ai al cor. Fou veure’s denunciat en lletres de totes les mides possibles a la premsa i no calia ser massa lúcid per saber que tal cosa no presagiava res de bo. Les respostes a aquestes trucades van ser molt correctes i de cap manera ofensives però tanmateix gens concloents, li emplaçaven a esperar una mica més, per unes o altres raons, totes prosaiques en aparença. La temprança del senyor Xostakóvitx li permet ara, malgrat tot, mostrar una lloable prudència pública en circumstàncies com aquestes però la seva timidesa no li ajuda tampoc a trobar l’empenta per voler escatir i burxar en alguns perquès dels darrers malentesos –ells els anomena així- en els quals s’està veient afectat, per no dir clarament perjudicat. De totes formes, si no ho té clar s’estima més guardar la roba i entrar a casa; ara el tenim suant, tant que se li ha pujat el baf d’aquest cop de calor i angúnia als vidres de les ulleres. Guaita ara, dos vidres embafats alhora, les seves ulleres i el finestral de càmera simple de la sala, que lluita entre dos mons: la foscor que conformen la grisor del règim i la penombra del capaltard d’una banda, i la intel·ligència i geni lluminosos del nostre protagonista, de l’altra, tèrmicament separats per una calefacció que malda per escalfar aquest petit apartament amb sostres de gairebé quatre metres, dos dels quals, els més alts, no es poden utilitzar absolutament per res i, a sobre, van carregats ara mateix de tota l’aura amenaçadora del Camarada en Xef i l’opressió del Politburó. Què dimonis has fet, Dmitri, si amb Lady Macbeth de Mtsensk vas acabar exultant un cop vas enllestir el darrer compàs. Aquesta obra suposava per a tu una culminació en temps present de la lògica progressió artística de la teva escriptura híbrida que tot ho sentia, xuclava i mesclava d’una manera ponderada, tota influència era tinguda en compte, de tot plegat resultava un llenguatge personal atemporal exquisit que, les coses com siguin, estava agradant moltíssim fins fa només uns dies enrere. Què passa ara, doncs? Una altra cigarreta, mentre rumies i rumies. Voldries abraçar fortament la Nina com el nen petit que encara ets però et fa també vergonya, segur que ella ja està al cas -com tothom- d’aquest atac de propaganda recalcitrant contra tu i la teva manera d’entendre la música i per tant, no goses trucar-la, no estàs preparat per sentir cap resposta de part seva en cap sentit, sia suport sia rebuig, sobretot en cas de rebuig, que seria un de més a la saca negra. No saps què fer i, tot i la necessitat de trobar una raó fonamentada a aquest obscur afer, fas una nova pipada fonda i et dius a tu mateix que millor deixar-ho córrer, que n’has tingut prou, de veure algunes detencions aquests darrers mesos d’alguns coneguts i saludats que ara, per cert, no tens ni idea d’on són si és que encara hi són. Encabat, tu només fas música, oi? Renoi, qui t’anava a dir que la teva música seria examinada d’aquesta manera, com si fos un pamflet subversiu i deixant-te amb unes ganes palmàries de tocar el dos i fugir. N’has sentit a parlar de l’exili, no series el primer ni el segon que agafa les maletes, tot i que per a tu l’exili sempre havia estat concebut com voler fugir d’un mateix, i tu no vols fugir per res del món de tot això que és la teva terra i la teva vida. Hi ha d’haver alguna manera de poder agradar a aquesta gent tan soviètica, que sembla que no t’ha etzibat cap paraula malsonant, només t’ha titllat de formalista. Massa formalista...potser que sí que és una paraulota. Potser que malgrat aquesta obstinació contra tu hi ha un fons de veritat en la crítica a la teva obra com quan es diu sovint que qui et vol bé, et farà plorar. Si es preocupen tant per les teves creacions, senyal que et tenen en la més alta consideració, i aquest fet et fa enrojolar inclús ara mateix solet al teu apartament. Has de comprendre, Dmitri, que d’un compositor de la teva categoria se n'espera un servei al poble i no només erudició teòrica inintel·ligible i indigerible, tan sols pel pur plaer estètic passatger de qui ho compon. La millor manera de trencar aquesta histèria de pensaments que t’atabala és una dutxa frugal per treure’t la pudor a tabac i suor, abans de posar-te la darrera roba neta que et queda a l’armari d’ençà que et vas quedar més sol que un mussol. Has decidit sortir a fer un mos per sopar al PECTOPAH més proper, car no tens res a la cuina ni al rebost. Abans d’obrir la porta de casa t’atures tot just abans de posar-te l’abric gavardina per sobre. Et gires per observar de nou el piano atrotinat desafinat amb la partitura a mig escriure, que havies deixat aparcada fa una estona, i que treus d’allà d’un rampell neuròtic per tal que hi romangui amagada al calaix de la tauleta de nit a pany i forrellat. No vols tenir problemes. Vols estar tranquil. Tractem de desdramatitzar les coses, si us plau, ¡que n’arribem a ser d’exagerats, a Occident de vegades, per explicar les coses que passen a casa vostra! Per a tu no hi ha cap traïció artística ni cap tallada d’ales, ni molt menys submissió de cap mena. Et saps una mica excèntric i estrafolari, és cert, però alhora també et motiva si cal agafar el teu talent i virar el timó cap a una altra banda a veure on t’emporta, no cal que t’hi obliguin. Ets i t’ho sents així, un paio amb recursos. Baixant per les escales llòbregues fins al carrer, ja tens en un tres i no res embastat al cap el principal motiu del final de la cinquena simfonia, i tu sense saber encara que allò serà part d’una simfonia, ni el seu final, ni la cinquena. No et cal tornar a pujar per escriure’l en partitura, a tu no se t’oblida res, mestre. A la vorera solitària d’un de tants bulevards de la metròpoli de Pere el Gran, t’encens una altra cigarreta i encetes un monòleg però ben fluixet, tot xiuxiuejant, no et passis de llest, tu, ara: -¿Voleu música de circ? ¡Us donaré música de circ i llumetes, oi tant, camarada Iòsif! Seré també el vostre Gershwin però sense jazz, d’acord, que fa tant de tuf a ianqui que no es pot suportar. Compondré doncs música lleugera com en fan allà, i anem a batejar-la “Suite de jazz” que tindrà de jazz el que jo d’home físicament agraciat. Clar que sí, home, anem a riure’ns de tothom i de mi mateix i així ho farem, oi que sí, Dmitri? Ben mirat, potser fins i tot un temps de gaubança és el que em caldria, turmentat i amb cara de pomes agres que em voldran sempre a les fotografies per a la posteritat, com de fet m’han encasellat només en havent començat-.

Articulistes d'avantguarda

Diari de molta anomenada visant ínfima tirada. Secció d’opinió. Fotografies d’articulistes. Rostres d’esquerra a dreta mostrant una xarona i estrafeta aposta per la paritat, lluita ferotge  de sexes per abanderar la mediocritat. En tot cas, line-up d’opinió triat de manera curosa i mai atzarosa. Els uns, amb posat seriós; els altres somrient. Provem-ho de destriar, que a mi aquesta passarel·la de pensament em ferumeja. El primer, de rostre més sever, hi surt així perquè és algú seriós per regla general, vull dir, inclús rentant-se les dents o en ple sexe conjugal. En aquest cas, prendrem en consideració molt seriosament com a lectors tot allò que hi tingui a dir. No obstant, potser voldríeu que fes palès que no hauríem de fer-ne un gra massa i inferir més elements del compte en una simple fotografia i en canvi, convenir en dissociar -a la manera neoliberal- el posat de vida del posat de feina; la imatge serà la que sigui que després segur que l’articulista en qüestió és extravertit de mena. Ho és tant que quan gosa fer-se la foto pública vol adoptar aquest aire seriós i circumspecte d’emperador romà efigiat. Vaja, doncs. La feina és la feina i, en acord a la pretesa catalanitat de la publicació, no vol donar pàbul a malentesos i que quedi clar avant tout que és seriós a la feina. Podria ser ben bé aquesta la raó, tan nostrada, i doncs no sé perquè li dono tantes voltes, essent de fet tan propis aquests traumes que ens acompanyen fins als reumes. No sé perquè m’encaparro d’aquesta manera, quan ser seriós alhora de guanyar-se les garrofes és quelcom essencial, no ho hauria de ser gens menys voler-ho semblar.

Al costat d’aquest primer articulista, vet aquí el segon que surt amb la mà al mentó, exactament com l’estàtua del pensador que sempre queda bé en les cases en què ningú no hi pensa. Amb aquest que almenys adopta doncs, una posició que escau millor apriorísticament amb allò que s’espera d’un articulista, acabo empassant-me frases, paràgrafs i fins articles sencers perquè m’hipnotitza com un encantador de serps amb ja, de bon principi, la mà al barbó. Té un bon fons de gendre perfecte que si aprecies que no va ben encaminat et fa de seguida pensar que ets tu qui va tort i que has d’esforçar-te encara més per capbussar-te dins la seva abstrusitat, per encabat rendir-te embadalit del resultat i dubtant de tu i de tot. Espècie perillosa la d’aquest pensador que et convida a decidir què és més important, si el continent o el contingut, si l’art en soi o el missatge indesxifrable que hi porta encapsulat.

Al tercer i quart de la fila, més que un somriure se’ls hi observa una riallada. Aquests no sabria dir si s’estan fotent de nosaltres permanentment, vull dir no només quan els observes sinó també quan els llegeixes. Si és el cas potser que allò que escriuen no és mai allò que pensen, i doncs els únics veritablement sincers; i ja i potser per aquest motiu, encara que servidor hagi crescut respectant els articulistes seriosos en aparença, em cauen bé car veig que se’n foten de mi però també de qui els paga, i doncs, em resulta del tot poètic prò estètic, que diria Josep Pedrals. Potser és que sóc un malpensat i que simplement en els avatars esclafint-se de riure volen fer veure que s’ho estan passant d’allò més escrivint i cobrant en adequació a la seva categoria i a sobre, t’ho volen fer saber, mira-te’ls, que considerats. Així doncs, trobo formidable tractar els lectors d’aquest diari amb aquest punt de frivolitat, il·lusos que arribem a ser, a sobre que els llegim de franc, de voler que ens prenguin seriosament.

Ja per acabar el sanedrí d’opinió, arrambat a la dreta es presenta un tipus de perfil que em té confós de veritat, d’aquells que han accedit a romandre-hi retratats a l’estil oficial com per fer-se el  passaport o el carnet d’identitat. Entenc doncs que són els articulistes més legalistes, així que amb aquests en principi aniríem fins al final i amb els ulls tancats, assumint fil per randa el seu relat. Si la seva escriptura és en acord amb el seu posat em disposo a llegir-los amb plena aquiescència. Nogensmenys em resulta molt enigmàtic aquest perfil perquè ningú a la vida real posa mai més fent el mec com es fa d’habitud a la foto del carnet. Llavors, el dubte m’acaba planejant igualment perquè, ¿i si aquest me l’està fotent també? Encara recordo quan llegíem un article i, llevat de casos molt excepcionals, no en sabíem res o gaire cosa, del seu autor, si ben plantats o lletjos, rossos o bruns, rabassuts o prims, joves o vells. Em fa l’efecte que tenir massa present el rostre, la mirada o la vida de qui llegiu pertorba la recepció final de la seva feina que és en principi, si no m’he equivocat, l’escriptura. O bé serà que no vaig tan desencaminat si dic que allò que es vol és més aviat neutralitzar tot efecte d’escriptura indomable per transformar-la en articulisme inofensiu del parlem per no dir res, creiem que som eterns. Un xec en blanc estès per escriure, uns quants zeros en negre a la dreta soluciona moltes contradiccions i ferides seminals. Que no sigui que quan -per fi- et donen el temps i l’espai per escriure és quan no tens res a dir.

Catalonia has been

Catalonia has been^TM i així estem. Si us plau, deixeu en pau d’una vegada l’il·lustre violoncel·lista, el qual si encara fos entre nosaltres de ben segur que us estovaria amb l’arc a fe de Déu, perquè és el que us mereixeu. Tot lo puto dia amb el Catalonia has been^TM. Me la rebufa el que Catalonia has been^TM si aquest fet en comptes de projectar-nos cap endavant ens torna de pet a les cavernes o pitjor, no ens fa moure d’elles, que és on ens trobem ara entaforats. Qui no recorda el discurs sincer i desesperat de Pau Casals, ni més ni menys que a la seu de Nacions Unides. Les paraules d’un home il·lustre i avançat d’edat aprofitant una oportunitat de projecció pública inigualable, guanyada a pols de manera personal amb el seu art, tot per tal de fer un dels darrers serveis a la seva nació i poder morir així amb un bri d’esperança en què les coses en la seva absència podrien arribar potser a canviar. Una manera lloable de voler oferir-se i donar-ho tot per poder traspassar no gaire més tard en pau amb si mateix. Doncs d’aquell discurs memorable no en queda res que no hagi estat subjecte de pillatge. Heu estat tots vosaltres, processistes, qui heu pornografiat i engroguit absolutament tot, el vídeo, el missatge, la seva profunditat i abast, de tal manera que quan el rememoro m’aturo ja en aquestes tres paraules, no puc continuar endavant. Heu folkloritzat de tal manera aquell moment i el personatge, que porto anys sense gosar punxar l’antològic vinil seu a la Casablanca interpretant música celestial davant el matrimoni Kennedy. I aquest és només un exemple del que esteu fent amb gairebé cada objecte o subjecte que traspua imaginari de país. Esteu malmetent absolutament tot òmnium. Esteu emprant tot allò que ens fa trempar quadribarradament fent-lo servir com a paper de cul. Sort que hi resten encara motius propis d’orgull com el Dret Civil o més músics com Robert Gerhard i d’altres atributs prou complicats per no haver-hi encara gosat ficar el vostre nas groc amb centenars de milers de mocs. Ara, per culpa vostra, del discurs de Casals només goso retenir-ne el seu timbre de veu de persona massa gran, ja decrèpit. És començar a dir “Catalonia has been^TM” i sembla que vagi a esfondrar-se la persona o la veu, tant se val. La gent que diu menar aquest país dissortat nostre ha aconseguit modificar la meva percepció original del seu heroic discurs, la convicció, la rotunditat d’una persona sàvia i profundament patriota, per transformar-lo en un discurs de jubilat perdedor i rondinaire. El « has been » és el perfet d’indicatiu que mai no serà i que doncs, a fer-se fotre, que venten les campanes. El director, intèrpret i compositor no necessitava que malmenéssiu el seu llegat d’aquesta manera. N’hi havia prou amb haver-lo deixat tranquil, dels pocs músics catalans dels quals mai no ha calgut reivindicar-ne la seva qualitat d’una manera particular perquè esdevingués figura de primer ordre.

Cada cop entenc millor la posició pública de les personalitats artístiques nostrades que atenyen un nivell de penetració popular i elevació tal, que depassen el conflicte que hi tenim instal·lat. Deu ser que un cop has traspassat un cert llindar, ja et diguis Caballé o Rosalia, se’t treuen les ganes de fer quelcom per un país on la seva gent no fa res en la bona direcció, la seva, que no saben encara quina és. De cop entens que aquests genis i figures no es fiquin en debats estèrils i que confiïn només en la seva intuïció i el seu talent, que de fet és allò que els ha fet sublimar-se per sobre la resta de mortals, en aquest cas, lo poble. I sí, debat estèril que hem dit, perquè fa l'efecte que Catalunya no vol la independència. Catalunya vol sentir-se superior a Castella de tal manera que fins i tot vol manar en ella. Greu complex que l’acompanya de sempre i que ha posat els fonaments de la seva assimilació. Catalunya haurà estat, en passat i per sempre, i per culpa vostra no serà res mai més. Catalonia ha estat i no serà, ves. En canvi, les figures i genis catalans han estat i són d’habitud més fidels a l’ideal català que el seu poble perquè expressen i culminen un talent en un estadi superior que la massa groga no atresora. És una qüestió d’alçada i nivell de reflexió, de voler jugar a la lliga del pensament elevat, mai exempta de sacrificis i maldecaps per a un sol individual.

Sento un cop rere l’altre el Cant dels Ocells per la megafonia d’un estadi de futbol qualsevol, en una freqüència metàl·lica eixordadora que talla l’oïda com un fil de concertina, en honor a no sé quin difunt, durant un mig minut de silenci estrafet i llefiscós que un foraster desgraciat amb xiulet us tallarà sempre, sempre enmig d’un compàs o pitjor, d’un nou motiu havent començat. I la gernació present aplaudirà l’home del xiulet, no en dubteu pas, que el visitant no es pensi que l’estem maltractant. Pel que fa al nostre protagonista, un cop la pilota hagi començat a rodar, haurà estat de nou bandejat, el seu violó i ell, al calaix del Vendrell.

RAF

RAF. No es tracta de l’acrònim de les Royal Air Force britàniques ni del Baader-Meinhof alemany, sinó el de Rien à Foutre o Res a Fotre. Un altre dia llarg com un dia sense pa. Mira que se’t fan llargs. No t’havies imaginat que se’t farien mai tan lents, tediosos, avorrits i el pitjor de tot, sense sentit. Estàs vivint un període que no havies imaginat mai que pogués existir, ni per a tu, ni per a ningú altre, doncs mai havies sentit parlar del Res a Fer. Havies sentit parlar de depressions i llavors havies caricaturitzat el quadre com el cretí que estàs fet, la persona en qüestió capcota, pesant figues apoltronat a la butaca amb una bata d’estar per casa, unes plantofes i sense articular paraula. No és el teu cas. Tu estàs que et puges per les parets, energia a dojo a l’edat on físicament pot donar més de si mateix una persona, que en un home vindria a ser quan atenys el rècord de minuts de trempera diària no provocada. Tanmateix no esperes absolutament res. Malgrat no tenir ningú amb qui parlar, acabes parlant sol en veu alta i no ho consideres patologia de cap mena. Ets massa orgullós per fer saber que no ho estàs passant gaire bé, que tens quelcom que no saps definir. Allò que sí que tens segur és una consciència preclara de no haver sembrat absolutament res que es pugui desenvolupar en el temps com per rebre cap fruit, ni tan sols de manera atzarosa. Un fruit que donés un mínim sentit de vida, que es nodrís i realimentés quotidianament a si mateix per tirar endavant i anar construint alguna cosa. La realitat és que el teu present és erm. Tan rònec que no goses ni inferir cap solució o adoptar vies d’acció pal·liatives o d’urgència de cap tipus que puguin néixer ni tan sols d’aquest estat infructuós de no profit de la teva existència quotidiana. L’única sortida possible seria posseir la capacitat dels vegetals de transformar la matèria mineral inorgànica -present en tu i al teu voltant- en orgànica, que ben mirat, si continues en aquesta línia seràs tu qui ben aviat esdevindrà vegetal de ple dret i llavors ja ho tens. És que a veure si m’entens quan et dic que durant el dia no tens absolutament Res a Fer. Portes tant de temps al teu aire, absolutament deslligat de tota lligadura i gaudint de la llibertat promesa a la teva generació, esdevingut llibertinatge, fent el que et rota, carpe diem de carpes, que has perdut el sentit del gust, del paladar, res no et motiva. Has cregut que les inquietuds cauen del cel, així com l’aptitud per desenvolupar-les. No cal massa feina, tampoc esforç. Deu ser per aquesta raó que ara et trobes esmaperdut i avergonyit, doncs tot això a qui li expliques, Tamariu? Et lleves pel matí i aplaces el desdejuni car un cop l’hagis completat no tens res més a fer. Fer per fer, no tens ni gat per pentinar. Estàs per treure tots els rellotges de casa, engegar-los a pastar fang de manera que de resultes tindràs una excusa per sortir i anar a la deixalleria. Aquesta tasca d’anar a la deixalleria municipal representarien uns minutets d’ocupació, la primera del dia, tasques que a partir d’ara i feliçment ja no podràs mesurar perquè estàs a punt de desempallegar-te d’aquests antipàtics enemics que fan tic-tac-tic-tac tot lo puto dia. De totes maneres difícil evadir-se de la dimensió Temps quan tenim programada de sèrie dins nostre el poder copsar la posició del sol i el grau de lluminositat i declinació de l’astre rei, i tot per acabar sabent que el dia no ha fet més que començar. La teva expedició a la deixalleria et permetrà almenys poder saludar amb un “bon dia” a un altre ésser antropomòrfic, però tampoc no podrà ser, i és que tothom va més viu que tu, Tamariu, i ja t’han colpejat primer amb un: “hola, ¿qué hay?”. Tornes a casa com has vingut però sense rellotges i sense haver dit “bon dia” i nogensmenys hauràs de trobar una segona ocupació per anar fent, que no serà una altra que tallar-te les ungles del peus les quals semblen ja eines esmolades paleolítiques de sílex, raó per la que no et queden mitjons, que mira, ja posats podria ser la tercera ocupació, l’anar a comprar-ne si no fos perquè sortir i baixar expressament al Tomb de Ravals a comprar mitjons et resulta pataca minuta, que deia José María Caneda. És igual, ja veurem després, ara la veritat, amb aquesta banalitat de focalitzar l’atenció en tractar aquestes urpes teves plenes d’onicomicosi arribes a l’hora del primer àpat que ben mirat, podria bé ser de peus de porc. En realitat, serà un típic plat precuinat envasat i comprat fa dues setmanes. No ens enganyem, vivint tot sol has perdut el gust per cuinar, perquè cuinar només per a tu acaba essent com Humphrey Bogart a Casablanca bevent tot sol, però sense esmòquing blanc, ni Bar del Rick per estar-ne orgullós, ni essent Humphrey Bogart pensant en Ingrid Bergman, què dimonis! De fet, trobes que viure sol és ben patètic perquè qui es troba i retroba sol és el teu esperit, com un anemòmetre sense vent orientat en una direcció no referenciada i per tant, desconeguda, que et deixa a la intempèrie les hores diürnes, les nocturnes les úniques que estàs tranquil i tens quelcom a fer: dormir. Això, el dia que li va bé al de dalt, al teu cap. Vivint tot sol has perdut la rutina de netejar, perquè quin sentit té netejar, si gairebé no embrutes car has decidit no moure’t per no haver d’embrutar perquè no t’interessa netejar com tampoc t’interessa cuinar. A més, en tot cas, si poguessis lluir el piset a algun convidat que s’interessés per tu, tindries una bona excusa per netejar i cuinar però passa que com que a tu no t’interessa res al suposat qualsevol convidat no l’interesses tu. I així gira, gira carrusel, el món al teu piset, ple de merda i mala llet. L’estora de la porta d’entrada la trauràs perquè ningú no la trepitja, ni tu mateix ja que per no embrutar-la passes per sobre d’ella com Jack Nicholson a “Millor, impossible”. Potser t’hauries d’haver adonat abans, abans de llençar-t’hi a la piscina buida, que viure en solitud no era bufar i fer ampolles, malgrat aquestes entrevistes de gent interessant que en fan promoció de manera esnobista als magazines o entrevistes dominicals, de paper o digitals, de cafemllet i croissant. Viure sol és una carrera universitària que demana primer de tot, voler-la estudiar i segon, treure-hi nota, no valen aprovats raspats per a mediocres. Tu, que no has volgut esforçar-te per gairebé res doncs tampoc no ho faràs per aquesta llicenciatura i doctorat, així que no pensis ara que te’n sortiràs. No has fet els deures. No tens Res a Fer. Vinga, castigat i a galeres!

La salutació maleïda

Des que les mínimes normes de polidesa ho han permès que hem girat cua tots dos, tu cap a Boston i jo a Califòrnia, però saps de sobres el que acabes de fer, no em diràs que no. M’has donat la mà, t’he donat la mà; m’has saludat, t’he saludat. I prou. I tot i així, en qüestió de segons, se m’ha regirat l’estómac. Jo no faré ara de germaneta de la caritat, no diré que no et volia fer mal car em fa l’efecte que tu has acabat igualment fet una coca, o potser és que ho estàs sempre. Jo no sabia què dir-te i tu no sabies què dir-me. En tot cas i per si de cas, desitjo no tornar-te a veure. Sé que és prou probable que tornem a coincidir però no et preocupis, ja m’ho faré per no tornar-la a espifiar d’aquesta manera. Portaré alguna pregunta retòrica impersonal de casa, a mode de jòquer, gravada sempre a foc al cervell perquè aflori vegetativament. Porto una bona estona de malestar després del nostre encontre i sé que trigaré a recuperar-me. De fet, ha estat una salutació mútua destructiva, com els assajos de qualitat que se li fan al formigó i altres materials de construcció. D’assajos, n’hi han de dos tipus, no destructius i destructius. Dels no destructius obtens informació sense alterar l’objecte de l’assaig; el destructiu per contra, l’has de llençar a la brossa en tot o en part després d’haver-lo esmicolat. Tenint en compte aquestes premisses, direm doncs que l’encaixada de mans d’avui ha estat de les destructives de debò. Una salutació més així avui i no acabo aquest relat. Feia molt de temps que no et veia i això em fa pensar que no és casual, que darrerament ets tòxic, transpires destrucció i la serveixes ben freda només a qui és capaç de destruir d’igual manera, o sigui, un servidor. Servidor no és que vulgui anar destruint pel món però entén perfectament el llenguatge i els codis d’aquells que ho fan. Són els codis transfronterers, els codis d’aquells que no tenen ja un peu en la realitat quotidiana. D’aquells que romanen a la mateixa alçada que la resta de mortals però ho fan levitant sobre el terra ja sigui fent el brikindans, el crusai’to, lo Michael Jackson, o el Robocop. I tot plegat ves quina cosa més idiota, només ens hem saludat; bon dia, car era de dia, i què tal tu i què tal jo. L’automatisme consuetudinari del “bé, gràcies, i tu”, estava a punt de sortir dels meus llavis però encara no m’explico com m’has mirat, malparit, amb aquests ulls tan brillants. No vas begut, jo sé que no vas begut doncs en cas contrari la psicomotricitat de la salutació hauria estat en consonància, un signe impossible d’amagar. No, no vas begut però m’has mirat vidriosament i de cop m’ha caigut tota la roba que portava posada al terra. ¿I ara, què ? ¿Em vols deixar d’agafar la mà? Treu la mà d’aquí, fill de puta ! M’estàs fent mal, i ho saps. En centèsimes de segon vols que et reconegui amb els meus ulls que anem tirant, i això a tot estirar. Vols que no sigui tan hipòcrita de deixar anar simplement que tot va bé. T’entenc perfectament. Al teu torn m’acabes de dir amb la mirada de punt làser teodolític que ets a punt de caure al precipici i busques una àncora de salvació. En conseqüència, em tens encara agafada la mà més del compte -que em treguis la mà de sobre, et dic!- per tal de fer-me pagar el mateix preu de la teva merda i fer-me claudicar. Per la meva banda, intento sortir de l’impàs i ho miro de resoldre amb un “qui dia passa, any empeny” horrorós. Per fi m’has deixat anar la mà i aprofito per recollir la meva roba del terra, davant dels teus nassos. Hauries hagut de ser homosexual i almenys t’ho haguessis passat bé amb l’espectacle del meu cos nu i esquifit perquè total, pel que ha servit la despullada inopinada que m’has fet, hauries pogut deixar-te a casa la brillantor aquesta d’ulls de merdós fet pols. No m’ho tornis a fer, d’acord ? Si no, a més de nu em veuré forçat a plorar davant teu i ja saps que arribats a aquest punt quan fas pop, ja no hi ha stop. Potser que jo també estic fet una merda però no vaig pel món intentant que hi hagi cada dia més merdosos pel simple fet d’estar-ho jo en aquest moment. Perquè si no és com diu Forrest Gump, que ximple és qui diu ximpleries, voldria doncs pensar que no tot aquell que està fet una merda sigui un merdós. Merdós és aquell que en una simple trobada estreny la mà d’algú i vol fer-li mal i no deixar-la anar fins assegurar-se que ha fotut l’altre; i és que sempre agafen el mateix perfil de víctima, un pocapena que malgrat tot resulta que mira de saludar amb quelcom més que la pura cortesia. Algú per a qui dir bon dia representa de veritat desitjar que el dia vagi bé. Algú que quan diu bon vespre li retorna sempre un bumerang: “¿perdone, cómo dice? ”. Algú que vetlla perquè les persones es tractin com a persones i no com a animals. Algú que pensa encara que les relacions humanes són importants i vet aquí la humiliació més severa que rep com a premi. No et preocupis, ara que sé que naveguem tots dos en el mateix canal de ràdio, miro de llençar-la al riu. Corre, vés a aixafar la guitarra a ta tia la Maria.

Sarajevo-Sarajevo-Capajebo

Sarajevo. Aquesta hauria de ser la nostra meca, la meca de tot europeu occidental que hagi passat tots aquests anys pentinant el gat. Aquesta, i no Brussel·les. Si us encurioseix la misèria humana i saber fins on podem arribar, us animo a què hi aneu. Us ho dic jo, que encara no ho he fet i no m’ho perdono. Visitar Sarajevo és el mínim retorn que es mereixen els ciutadans i descendents d’aquells que van viure entre 1992 i 1995 l’infern a la Terra.  Hem d’anar-hi tots en peregrinació en algun moment de les nostres vides, quan més aviat millor, més pel nostre bé que no pas pel seu, sense cap mena de dubte. Un cop allà toca prendre’n nota, escoltar bé tot allò que ens expliquin els guies i la seva pròpia gent; i això ha de ser així perquè la bella donna -Miss Sarajevo, que van interpretar els irlandesos U2 i Pavarotti- va ser l’escenari de la vergonya més gran del Vell Continent des de l’Holocaust. El setge és un esdeveniment que s'ha de reivindicar tantes vegades com calgui car d’ençà que es va acabar, s’ha volgut obviar, menystenir i apaivagar a parts iguals. Em fa l’efecte que hi trobarem massa metàfora de com estem fets en aquest aprofundiment sobre la guerra civil a la capital de Bòsnia i Hercegovina; en podem sortir escaldats emocionalment i potser això no és dolent. El dia que ho faci, que hi acabi anant, sé que serà quelcom lacerant perquè la història, ni que sigui parcialment ja la coneixem; les estadístiques negres parlen per si mateixes i no poden ser llegides a l’inrevés interessadament. Els testimonis que van patir aquest malson haurien de ser considerats patrimoni immaterial, un col·lectiu viu encara per entrevistar i deixar imprès nom, cognoms i història personal en paper ciclostilat amb la potser inútil però noble intenció de què el sumatori de relats serveixin perquè tot allò mai no es torni a repetir, allà o arreu, quan sabem que la història malgrat tot, és cíclica, sempre hi torna, remodelada però hi torna i no n’aprenem. Del setge cal arribar a copsar la magnitud i gravetat dels fets, situar-los en el marc i context que van tenir lloc, més que no pas voler ventilar el tema amb aquesta absurda i irrefrenable necessitat que tenim d’habitud per atribuir els papers dicotòmics de bons i dolents. El temps ja escolat des de 1996 i les lectures de tota mena al respecte que us pugueu agenciar vosaltres mateixos us donaran més pistes que les resolucions del Tribunal de la Haia. Trobo més interessant fagocitar tota la informació que puguem i només després, un cop de retorn a casa i des del sofà, començar a analitzar reposadament sobre el quèquicom de l’assumpte, per no caure en el parany que ja denunciava el cantant cubà Silvio Rodríguez :-qué fácil es protestar por la bomba que cayó, a mil kilómetros del ropero y del refrigerador-. La cruesa d’aquells dies és encara més esfereïdora quan pensem com va ésser possible que aquest horror ocorregués en ple cor del nostre continent, malgrat alguns continuïn pensant que el cor d’Europa és a Brussel·les. Recordar aquells qui ostentaven el poder aleshores precisament a Brussel·les -idolatrats absurdament des de sempre i per sempre- mentre lloaven el seu suat, sobrevalorat nounat tractat, tot mirant cap a una altra banda i deixar abocar la situació al femer, és per fer-se creus de la condició humana. Malgrat no haver-hi aleshores xarxes socials ni internet, em vénen a la memòria els informatius de Televisió Espanyola on rebíem les cròniques entre d’altres del Capità Alatriste amb les seves ulleres rodones de pasta miops, els ulls ametllats i els seus micròfon i armilla enviant-nos cròniques amb la seva prosòdia frenètica i mancada d’aire des de les poblacions bosnianes més castigades. De vegades penso en la durada d’aquell setge i desconec si els meus lectors s’han pres mai la molèstia d’analitzar algun cop obsessivament la mesura del pas del temps, senzillament per intentar entendre per què el mesurem o dividim. De vegades miro de fer-me una idea de quan triga a passar un mes sencer, ja siguin trenta dies sense fer absolutament res o bé en companyia del millor element de mesura que existeix, l’espera, com quan no pots fer quelcom precís que desitges imperiosament realitzar o gaudir. És ben certa l’enorme quantitat de coses que potencialment es poden arribar a fer en trenta dies com també ho és la manera com et pot paralitzar l’espera d’un amor a distància per tornar a veure'l passat un mes. Una expatriació o un Erasmus el primer mes, on només penses en demanar temps mort per tornar a casa per respirar profundament, per refrescar el cervell trinxat d’haver de traduir cada puta síl·laba que us adrecen. Estem d’acord doncs que un mes és una eternitat quan tens quelcom a esperar i alhora quan no hi tens res, com li cantava Manel Joseph de l’Orquestra Plateria al borratxo de les Rambles. Així que si parlem d’un setge de 1395 dies, el qual mentre hi tenia lloc tampoc no se sabia quan s’acabaria, es pot entendre que a tots plegats l’afer Sarajevo se’ns escapi de les mans. Heus aquí les estadístiques de què parlàvem més amunt: entre quinze i vint mil morts, un Sant Jordi ple, així com tres quarts d’entrada al Camp Nou en nombre de ferits, que n’hi va haver oficialment. Mentre a Barcelona hi tenien lloc els Jocs Olímpics de Samaranch, Sarajevo -d’antuvi també olímpica- era en guerra. Inexplicables les raons de com aquest setge va poder arribar a perpetuar-se d’aquella manera. Quan hi vagi m’agradaria contemplar el paisatge que envolta la ciutat, els turons a banda i banda amb les serralades molt més altes al fons darrere seu; veure des de la primera corona de turons la ciutat gairebé a tocar i imaginar com n’havien de ser, de malparits aquells fills de puta, per sotmetre la població local a aquest calvari. Recordo quan se’n va parlar de la construcció d’un túnel en temps rècord per abastir la ciutat des de l’aeroport. Recordo imatges de la població que cada dia havia de creuar aquella cruïlla del centre, a dalt de tot d’una avinguda que feia pujada amb l’esmentada via i els turons al fons, el Sol oferia una perspectiva a contrallum que ofuscava i amagava definitivament la posició dels franctiradors. Vianants que fan cua per travessar el pas de vianants en qüestió els quals, un cop decidits, surten expel·lits per una força aliena invisible cames ajudeu-me. No té sentit fer-ho altrament, no té sentit cridar l’atenció, fer-se el milhomes i desafiar allò que no saps on és i et pot fer mal, sobretot si te l’havies de jugar com a mínim dues vegades al dia cada dia. Perquè la gent no es quedava a casa; la gent, arribats a un estadi de malèvola rutina, intentava fer la vida el més normal que podia, treballar o mirar de portar diners d’alguna manera; i  si tocaves el violoncel a l’orquestra simfònica de la ciutat, hi anaves a assajar la Sisena de Txaikovski. Si es donava el cas que eres bonica i s’havia organitzat un concurs de bellesa, potser hi anaves. Si t’agradava llegir, potser abans que donessin l’ordre expressament d’incendiar i destruir la biblioteca, hi anaves. Volies i havies de viure com fos, mirant això sí, de no vestir amb colors llampants com el vermell, per no atreure cap objectiu. La imatge del parlament bosnià colpejat per les bombes, amb l’incendi aquell a mitja alçària i la fumera que es veia de tot arreu, va ser una altra de les estampes apocalíptiques. L’edifici del parlament en flames va galvanitzar-nos amb una primera capa de zinc pel posterior atemptat de les Torres Bessones. Barcelona té moltes analogies amb la nostra protagonista d’avui. Barcelona, vila històricament oprimida i colpejada també periòdicament per les bombes, en diverses ocasions; vila no capital d’estat com Sarajevo aleshores; vila olímpica com a premi de consolació; vila femenina on oficialment es parlen vàries llengües amb el que això comporta. L’agermanament de Sarajevo i Barcelona va més enllà dels convencionalismes, té una veritat aclaparadora, va sorgir espontàniament davant la inacció de ningú. Durant el setge, famílies de Barcelona es van bolcar a ajudar i establir uns lligams que perduraran per sempre. És un agermanament a anys llum dels acords burocràtics fal·laços que es fan artificiosament entre moltes localitats neoliberals del primer món, amb l’únic element en comú d’estar plenes de fatxendes només vetllant d’aquesta manera a què no se’ls hi fiqui racaille, xusma, gentuza,scumo terrajasals seus municipis durant les reunions periòdiques de convivència i intercanvi d’estupideses. Barcelona i Sarajevo s’estimen i en conseqüència pagarà la pena anar-hi i respirar profundament a cada carrer, tancar els ulls als espais oberts dels grans bulevards dels tramvies, on quedaves realment exposat a les bales dels franctiradors i havies de perdre l’alè per arribar a l’altra banda, com colpidorament varen mostrar els directors Anri Sala i Sejla Kaméric a la seva cinta 1395 Days Without Red, un document cinematogràfic imprescindible. Silenci, ecos llunyans, bateries antiaèries, sirenes, matins d’assumpció i fer el cor fort, vespres de mal averany, nits d’insomni, entropia de sorolls de trets aleatoris. Desolació, esperança. Ombres, llum. Mort...i Sarajevo.