L'home del piano

Un piano, blanc nuclear com els de Richard Clayderman però de mitja cua. Prou per fer patxoca al bell mig d’aquesta enorme sala diàfana i espaiosa, resultant de les reformes fetes no fa gaire en aquest aeroport internacional d’Orly. Per abillar encara més l’efecte han instal·lat prèviament una catifa enorme d’un color càlid, on el piano es troba ben centrat respecte uns seients que l’envolten, ocupats parcialment i aleatòria pels passatgers que fan temps abans de prendre el seu avió. Després d’haver observat un servidor com l’experiment de piano públic funciona a les nombroses i celebèrrimes estacions de ferrocarril de la capital francesa –Montparnasse, Saint-Lazare, Nord, Est, Lyon i Austerlitz- veig ara que s’està extrapolant la idea també als seus aeroports. Puc confirmar-vos, doncs, que de vegades les bones idees esdevenen divines i que això pot passar també de manera inevitable quan és pregonament clar que havíem arribat tots ja massa lluny en la fredor, el plàstic i la disfressa; més ben dit, en haver assolit un grau de merda i inhumanitat insuportables. Copsar que l’interiorisme d’espais públics sembla moure’s un xic en aquesta línia és tota una declaració d’intencions i, al meu entendre, un fil que ens relliga -salvats per la campana- a la nostra salvació. Si a l’estació de tren la presència del piano ha estat un encert, el fet de traslladar-lo a la terminal de l’aeroport proporciona immediatament un enaltiment de l’instrument i alhora atorga una solemnitat a l’escena i a l’intèrpret anònim qui gosi tocar-lo. Normalment hi ha menys densitat d’usuaris en un aeroport que en una estació de tren i, a més, l’estatus de passatger d’avió és –encara potser?- més elevat que el de tren. Vet aquí el glamur amb què s’ha volgut revestir i presentar el producte, aquí i ara, fent mutar el trist piano de paret negre de l’estació a aquest blanc de mitja cua. El piano a les gares de ferrocarril em va recordar la pel·lícula Amadeus, quan Mozart dirigia les seves obres al teatre del poble, amb la plebs que gaudia de manera barroera de tot allò que passava a l’escenari i alhora afegia un enrenou ambiental costumista mentre s’estava interpretant l’obra en qüestió, que acostumava a ser sempre una obra mestra, en el cas d’en Wolfi. En canvi, a l’aeroport és com si ens trobéssim tot just oferint un concert davant la llotja de l’emperador Josep II. La sala de la nova terminal és, de fet, molt bonica i convida a asseure’s en uns seients i butaques altament confortables. Hi trobem, a més, tot un ventall de passatemps per al viatger, a banda de les ja clàssiques botiguetes molt cuques i neoliberals i el quiosquet de revistes, llibres, begudes i altres merdes, nombroses màquines recreatives de videojocs de tota mena i fins i tot un indret d’esbarjo amb un parc infantil per als més menuts, tot molt ben condicionat. Malgrat tot aquest reguitzell de temptacions de nova trinca per passar millor l’estona, l’ambient i l’atmosfera són tranquils. Un espai ideal i pal·liatiu francament, tot just acabat d’arribar caminant esperitat mentre em poso el rellotge, el cinturó, la camisa per fora, els calçotets a la vista, tancant l’ordinador que s’havia de treure de la motxilla, mirant de no perdre el bitllet, la cartera i el telèfon, amb el cordills de les sabates sense lligar, procedents del control filldeputa habitual on cada cop que passem ens venem un tros de dignitat.

Tornem al piano que, com haureu notat, de mitja cua blanc m’ha commogut, redemptor en aquest malalt món. I és que de sobte, un xicot espigat i ben plantat, molt determinat, vestit tot ell en color marró clar, mode retro anys setanta, Malpaso Cisco Bay, amb bambes blanques de turmell baix i punta rodona, gorra de cuir inclosa, ulleres de pasta color castanya i barba del mateix color desgavellada, s’ha posat a tocar. El noi tenia presència i cap sentit del ridícul i sobretot, sobretot, energia interna a balquena. Quan l’observador omniscient esdevé -com és el meu cas en aquests moments- una gerra de porcellana a punt de trencar-se és quan millor copses l’altre extrem, el d’un jove que es vol menjar el món. L’homenot ja, perquè li’n faig uns vint o vint-i-pocs a tot estirar, s’ha apropat al piano com qui s’apropa a la nevera en calçotets a cercar una birra. Ha començat a tocar i la gent tanmateix amb la seva expressió hieràtica i submergida en les seves coses, que generalment passen a través d’uns auriculars i una pantalla. El so del piano, amb una pulsació de tecla correcta i respectuosa però decidida, s’estava de mica en mica apoderant de la sala. El paio ens ha començat a fer en uns deu minutets unes variacions sobre un tema que jo diria que era el Don´t be that way de Benny Goodman en un estil desenfadat, amb canvis de ritme i que em recordava molt en l'expressió i el fraseig la manera de tocar de Jesucrist Michel Petrucciani. Jo no sé com s’ho ha muntat però amb aquests arranjaments, floritures, trios i no sé què, m’ha acabat envoltant, aixoplugant i subjugant en qüestió d’una vintena de compassos. De sobte però, el músic ha trencat el discurs abruptament i s’ha fet expressament el silenci per copsar el nivell de freqüència receptiva a la sala. Qüestió de dècimes de segon. En haver vist el mateix que jo, que semblava a ulls dels altres com si no hi estigués tocant ningú, el jove ha continuat la seva interpretació com si res. Passen seguidament uns quants pocs minuts més d'un extraordinari sentit del swing i bonhomia -cozy and charming- absolutament esplèndids; no li calia pas exhibir virtuosisme. Ja sembla que es disposa a acabar la seva interpretació i vull aplaudir-lo, vull donar-li realment les gràcies per haver-nos regalat aquest moment quan, de sobte, deixa la frase final a mig fer i d’una manera molt elegant ens acaba de regalar a tots un “que us bombin” de bandera. No m’ha donat temps ni a mi, l’únic disposat a picar de mans, a fer-ho en condicions de decòrum normals perquè amb la darrera pulsació, que ha estat inesperadament la darrera com us dic, s’ha llevat tot d’una expel·lit com una molla enlaire i ha marxat ràpid cap al backstage. I el backstage eren els seus amics, també en la vintena, que estaven jugant a les màquines de videojocs parcialment aliens a les dèries del seu company i on, amb dos o tres gestos de benvinguda tribal a la cleda –abraçada efusiva, give me five, well done man, yeah!-  m’ha quedat molt clar instantàniament que aquesta nit a Barcelona no s’hi dormirà. No s’hi dormirà i pel bé de la ciutat ja estaria bé que hi hagués en algun dels llocs per on vagin a petar la soirée aquests quatre un piano instal·lat de cara a l’audiència. M’ha afectat i torbat profundament no poder agrair-li al jove la seva interpretació. Afortunadament, un cop a l’avió, he reconegut el seu semblant clavat d’una banda a Al Di Meola i de l’altra, al membre de Supertramp responsable dels instruments de vent, John Helliwell. És llavors que l’he fitat i quan he passat davant d'ell li he etzibat ben clar i als ulls un “thank you very much”, ben alt que em sentís tothom, fent jo el piano com un putxinel·li amb les dues mans a l’estil que Joe Cocker empra per tocar la guitarra, i tot perquè hom allà sabés el perquè del meu gest. El somriure d’orella a orella que he rebut com a resposta de part seva ha valgut per tot el dia, alhora que he desviat immediatament la mirada i m’he posat ràpidament les meves ulleres de sol de Richard Ashcroft d’emergència sobre els meus ulls acalats. La porcellana s’ha trencat de cop. En tinc per hora i escaig de vol. No passa res, que estic jo sol. Sort que torno a Barcelona a llepar-me les ferides.