Ratafia

Quan vaig pensar en reproduir, de la manera més fidel possible, la meva olla de grills negre sobre blanc i començar a escriure, pensava que el resultat seria un lògic i progressiu alleugeriment. M’imaginava els posts com una mena de parts –que podem parlar de parts, els homes?- on et quedes molt a gust després d’haver donat a llum. No anava errat, no. El que passa és que no és exactament això, tan sols, el que succeeix. A força de estar sempre a l’aguait per detectar una idea, retenir-la tremolant al cervell fins que el moment sigui l’idoni per agafar paper i bolígraf, anotar-la per no oblidar-se’n, seguidament fixar al cap també les idees clau en el desenvolupament d’aquesta idea principal, i anotar-les per no oblidar-se’n, trobar el moment de començar a escriure, esborrar-ne algunes de les parts que resulten desgraciades, afegir-ne d’altres quan ja ho creies tot enllestit, tornar a llegir-ne el resultat. Peera’t, pera’t! Corregir-ne l’ortografia, retocar-ne la sintaxi. Saber tanmateix que no en saps un borrall i reconèixer que el nivell no atenyerà finalment el que tu voldries reflectir. És clar, què voleu, arriba la nit i el resultat és acabar amb el cap com un timbal, tot vermellot, la resta del cos gelat i el cap, les orelles i les galtes, tot vermellot com un misto, i és clar, et costa agafar la son perquè, que si això i allò, no ho hauries d’haver explicat així, que si a on va una coma va un guió, i a més, hauria d’anar més endarrere, que si he de traduir també les frases fetes. I malgrat tot, tornar a la realitat i que demà al mati ben d’hora no m’oblidi d’inflar les rodes del cotxe. Les rodes, les podria inflar jo amb els collons, que en van ben plens! I a sobre, lluitar també amb aquesta merda d’ordinador, que era magnífic i l’enveja aleshores quan va sortir al mercat i que ara, si el poses sobre el llit, el somier s’enfonsa i a més de la calor que en desprèn, t’arrisques a un incendi. Seguim esmentant l’ordinador, perquè és que s’apaga i s’encén inexplicablement i com em deixi tirat aquest malparit hauré perdut unes hores del meu poc temps lliure de lleure, que oficialment no en puc tenir jo, de temps lliure de lleure. Actualitzi el seu ordinador amb la nova versió que acaba de sortir de no sé què. Actualitzi’l ara, després, o aquesta nit, però ha d’estar endollat, eh? Escolteu, deixeu-me tranquil ja. M’esteu atabalant! -que deia el més handsome de tots els handsomes a “Rebel sense causa”-. La veritat, no sé quin dia vaig pensar que el millor que podia fer era provar de posar-me a escriure. I la culpa de tot, sabeu qui la té ? Jo sí que ho sé qui la té, perquè és el meu problema principal ara mateix i doncs, el primer interessat a no fugir d’estudi. És la meva frustració. Ja està. Ja ho he dit. I qui té culpa de la meva frustració? La ratafia. Sí. La tenen aquests responsables nostres que ens van posar la mel als llavis i que ens van prometre la terra promesa sense gaire esforç car només era qüestió d’unes quantes manifes, de lògica, bondat i de tenir raó i que el món ens mira. Van engalipar gent amb bona fe, molt capaç, que tenia les idees clares i feines fixes i ben guanyades a banda i banda de l’Atlàntic, i els hi van suggerir de deixar-ho tot i tornar per treballar plegats en una missió de Déu. Després, passi el que passi, és clar, el teu prestigi i la teva carrera te’ls tornes tu a restablir com bonament puguis, home, què et pensaves? La política, la política catalana, ni que sigui de puntetes era això, beneit, o què esperàveu, sortir-vos-en de franc? Il·lusos. Continuem. Després, a sobres, en comptes de reconèixer tots la primera gran errada amb l’esfullament de la margalida del proclamo, no proclamo -ningú no és perfecte, escolta, cas que volguéssiu perdonar-los un primer cop, perquè som gent molt raonable, els catalans- i tornar a orientar mínimament el missatge vers uns altres postulats, doncs no, els havíem de tornar encara a votar sota gairebé les mateixes premisses el desembre del 17, perquè sinó érem uns traïdors a la pàtria. I a sobre, més encara, després de moltes i moltes traïcions internes i cops baixos de clavegueram, -o bé creieu que el clavegueram aquí sempre és cosa dels altres?- encara actualment no es volen, ni es voldran retirar, ni reprendre les antigues feines, si és que en tenien. A sobre, ara posen les seves famílies també al caixa-cobri i m’ho volen fer passar com una carta a la bústia. I aquesta frustració és senzillament insuportable, senzillament perquè passa a casa meva i tenim els nostres –vostres també- nens i joves que estan creixent allà i no es mereixen aquest fangar i terreny abonat a la confrontació reduït a les passions més baixes, pudents, llefiscoses i perilloses, que és això el que els hi esteu deixant com herència de vida, quan surtin més tard o més d’hora de l’escola. Nosaltres, ja adults, mira, farem el que podrem, que és mirar de no fer molt més el ridícul i tirar de veta si un dia van mal dades i agafar la guitarra potser, comprar una rulot, i remuntar o baixar –segons des d’on peteu el cable-  vers la Camarga  -l’occitana, no el restaurant, malpensats- a veure el sol més bonic i net d’Europa i que ens bufi una mica la tramuntana o el mestral a la cara, que allà s’anomenen igual. Venga, Tonino, hala ya !!!! No, no he acabat. No he acabat perquè no hi ha dia que passi, que no us vegi aprofitant per inflamar encara més aquest esperit de victimisme xaró –arreu i particularment a la tele, que no es pot ja ni sintonitzar- i d'acusació sempre als altres per no gosar prendre el brau per les banyes. Si no ho podeu fer, que ho veig perfectament normal perquè qui faci açò de debò s’hi juga el pa i la pell, en tota l’extensió d’aquestes paraules, retireu-vos que ja ho faran d’altres amb millor o pitjor fortuna i recolzament, això ja es veurà, però no ens enganyeu més. No ens enganyeu més. No ens feu escriure més cartes a no sé qui ni demanar dies a la feina per anar a Brussel·les, que la feina és quelcom seriós, ni pagar quotes bidon, ni fer-nos pensar en repúbliques virtuals, i entre tots mirar de deixar d’enviar-nos ja whatsapps de merda. No hi ha dret que trafiqueu així amb els sentiments i l’avenir de la que dieu la vostra gent, que érem nosaltres, i és que jo, malgrat el meu vot -amb el que us heu eixugat el cul fa un munt de mesos- ja no sóc vostre. Aquest és el motiu real de la meva frustració. Vejam, què és el que espereu de l’altra banda, aplaudiments ? Un « Laissez-passer » ? Catifa vermella ? Ells se senten tan patriotes, com a mínim, com vosaltres i s’encarreguen de deixar-ho ben clar i només faltaria, ells defensen a la seva manera de sempre, sí, a tot preu, allò que volen fer seu. A tot preu. Que la força la tenen ells. Que no ho fan adequadament. Que els nostres prenen més riscos. Això ja ho sabíeu. Què esperàveu després del que vàreu veure el primer d’octubre? A més, què en guanyem d’acordar si és bo o dolent, èticament, allò que fan aquesta gent ? No hi ha entesa possible i per tant, la nostra gent ha de saber gestionar, viure i treballar en aquesta no entesa. Sabent d'una vegada per totes que no hi haurà entesa. Mirem-nos primer a nosaltres mateixos, d'una vegada. Eh, jo als altres partits no els he de dir res sobre allò que han de fer car no els he votat. A vosaltres en canvi, sí. Estem d’acord que quan el govern espanyol es sent tocar el voraviu, reacciona. Aquell qui es pretén com a govern català, què ha fet o què fa? Jo penso que, en realitat, ja ens va bé i potser mai no ens han tocat ben bé el voraviu. Ens han tocat una altra cosa que potser ens ha agradat més, i així doncs, en comptes de bloquejar el nomenament del President de la Generalitat sine die per demostrar un mínim de compromís envers la figura del President -la seva figura, almenys aleshores per unes setmanes espaterrantment inapel·lable a l’internacional- i que era de fet l’única sortida possible llavors al coll d’ampolla d’interessos corromputs on ens havíem ficat nosaltres mateixos durant l’hivern -i així almenys, que es foti tothom amb un missatge potent al món aquest, que us agrada tant, que seria quelcom així com: no es pot governar Catalunya-, doncs no. El que fem, en canvi, és investir un altre senyor, l’enèsim d’una tria lamentable, que no el vàrem votar, i viciem i pervertim el Parlament i la Generalitat fins a extrems impensables -ni pels nostres adversaris ideològics, bocabadats per l’espectacle- i fer-les esdevenir institucions de fireta, les quals directament podem traslladar ja avui i per sempre a Catalunya en Miniatura, doncs ja no ens calen les imitacions. Fomentem l’activisme contestatari i deixem tirats en la misèria a qui se la juga, qui se la va jugar com vosaltres no ho fareu mai, ni jo tampoc. I en comptes de sortir de les institucions espanyoles i buidar els seus escons guanyats amb els nostres vots i no ficar-nos en substitucions de presidents de governs -que vosaltres mateixos goseu qualificar de forans-, continuem esmorzant al Palace i gaudint de Madrid. Madrid atreu, bandarres. Madrid se us arrapa al cor com una paparra, que ja el coneixem bé, Madrid. A vosaltres no us han tocat el voraviu, no. Que et toquin el voraviu vol dir remoure’t per dins, les entranyes, quelcom relacionat amb la dignitat. Quan estàs disposat à tout lâcher perquè t’han arrabassat fins i tot el cognom. Almenys, l’estat espanyol no ens enganya. Ens va portar el vaixell fins i tot uns dies abans. Al capdavall, un cop confirmes el que s’ha escrit  i llegit tantes i tantes vegades als llibres d’història, que tothom ens els ha mirat d’amagar –amb molt d’èxit, tot sigui dit- no pots seguir enganyant el personal. Us heu d’aturar, nois, si us plau, us heu d’aturar! Escolteu, moltes gràcies de debò per haver-nos portat, ni que sigui a empentes i rodolons, amb més o menys convicció, amb més o menys encert, amb més o menys maquiavel·lisme, però per fi, a les portes d’un referèndum, defensat  heròicament i única pel poble, amb tot en contra i unes quantes porres, però alhora prou ben venut a l’estranger, Déu n’hi do, al meu modest entendre- i a més, que vàrem guanyar! –ai las, sí que ens va mirar el món, sí, uns dies..: aquells Dies-. Ara però, un any i mig després, que negueu tot el que va passar, retireu-vos ja d’una vegada, honors -deshonors ja, més ben dit- i relleus. No us vulgueu cobrar res més com esteu fent amb aquest vodevil perquè no us heu de cobrar res, de tot això que vàreu fer aleshores se’n diu simplement servei a la societat. Qui es ficà en política a Catalunya els darrers anys sabia perfectament el pa que s’hi podia arribar a donar, ningú no us obligava ni a ficar-vos, ni a no saber renunciar a temps, si era massa forta la pressió. Deixeu, si us plau, fer ara la feina aquesta d’Ítaca a altres persones i nous col·lectius que vulguin provar-ho i tinguin menys a perdre que vosaltres, que vostres butxaques ja en deuen anar prou plenes, que ja la hem cagada prou i com diu el Julio Iglesias, ho sabeu. Potser els que vindran, o estan arribant ja, a voler fer aquesta feina, tindran el mateix a perdre que vosaltres però potser les seves conviccions siguin un xic més fermes, que us semblarà estrany aquest matís a vosaltres però n’hi pot haver, es pot donar aquest cas perfectament, que hi puguin haver millors representants que vosaltres. Fora tots! No ho fareu, reconèixer un error així en un país, a on des de l’avió veus alhora els Pirineus i el Caro, és massa penitència a portar a sobre per a la resta de la vida. Ho torno a dir, esteu pensant més en les vostres vides més que no pas en les d'aquells que us vénen a darrera. A on érem? Ah, a la meva frustració. La frustració aquesta que no em trauré ni escrivint, ni amb àcid acetilsalicílic. De moment, aquí em tindreu al sofà, sí, des del sofà recuperant-me, perquè aquells que heu fet emmalaltir a mi, i al vostre poble, sou vosaltres, que no us càpiga cap mena de dubte. Doctor Gradus ad Parnassum m’ha diagnosticat dissonància cognitiva processista, comunament anomenada raholitis. M’ha dit que sort que em vaig baixar per fi del vostre tren quan vàreu proposar el primer candidat per aixecar-li la camisa i substituir en Puchi, que mira, era més murri i batallador que la resta, fins un moment que es va adonar que estava defensant un holograma en comptes d’un país i des d'aleshores us ha posat el Torra, es fa l'orni i us balla la lambada dia a dia davant dels vostres nassos. Mireu, proposo acabar bé aquest post. No em sentireu parlar dels presos i tampoc del judici, ja està. No és poca cosa. Aquesta és la meva contribució al sentiment d’empatia que darrerament sembla ser que demaneu a tothora i que voleu posar de moda com a prova d’adheriment a la vostra causa. És el moment de l’empatia. Salut.