Jo vull volar dempeus

No acostumo a viatjar gaire en avió. Tanmateix quan volo per Europa en baix cost, com ara de París a Barcelona, no acabo mai d’entendre algunes coses que per a mi són evidents. No sé per quina raó he d’acabar amb blaus als genolls. No cabo mai al seient. Faig un metre i vuitanta-tres; com a jugador de bàsquet no seria fitxat ni com a base suplent i tampoc no em puc qualificar precisament de camallarg. Així doncs, em demano què és el que hem fet nosaltres als dissenyadors aeronàutics interioristes -o als seus clients, que els hi paguen- per haver-la pres amb els soferts passatgers d’aquesta manera. Ara mateix, mentre us escric, tinc les cames més obertes que la Sharon Stone enmig del seu joc de cames més famós, així com la costura central de l’entrecuix dels texans m’acaba de demanar la baixa, a punt de petar. A més, per acabar-ho d’adobar, els dos genolls romanen clavats a uns elements metàl·lics que sobresurten lleugerament cap a mi, pertanyents al seient del meu davant. Diria que es tracta de la part de darrera dels reposabraços del meu veí davanter. He d’anar amb cura en tot moment amb qualsevol petit moviment peristàltic pendular de les meves cames car puc, en una distracció, estimular involuntàriament el nervi rotulià i experimentar allò que ja sabeu tots que fa molt de mal. Exacte, un calmant! Evidentment, aquest fet no previst d’haver d’anar amb tanta cura i sense llibertat de moviments en una situació en què suposadament jo hauria d’estar còmode i relaxat durant una bona estona, em neguiteja qui-sap-lo. De resultes, començo a bellugar-me més del compte. M’espero a haver-nos enlairat, abans de canviar de postura, atès que m’agrada seguir al peu de la lletra les consignes de seguretat que em proposa amablement l’enregistrament que ens parla d’una manera molt convincent i mostrar així el meu costat civilitzat, juntament amb la resta del ramat. Per evitar mals majors però, un cop enlairats, renuncio ja a la posició simètrica única de confort que m’ofereix la meva companyia de baix cost i em poso lleugerament de costat, és a dir, recolzant un gluti -el que vulgueu, tant se val si sou de dretes o d’esquerres- centrat sobre el seient i l’altre gluti en suspensió amb el tronc superior; en conseqüència lleugerament inclinat cap al costat i creuant les cames. Assolim ja una certa velocitat de creuer pel que em sembla i cap problema, car a mi no em fa por volar, el que em fa por és adonar-me de la puta merda d’espai que ens han deixat aquests desgraciats, tot per tal de fer-nos voler desitjar acabar volant com deia aquell president de línia aèria d’ínfim cost de la birra negra -tan amable ell-, que ens volia a tots dempeus dins l’avió. Pel que tinc entès, ens voldria posicionats en uns seients que et fan adoptar una posició un xic més vertical, semblant a quan som davant un taulell de bar. Escolteu, potser que jo m’adaptaria prou bé, doncs, a aquesta postura. Com que de moment, en el nostre contracte social, viatjar tots dempeus és considerat un risc contra la seguretat –oficialment- i un atemptat contra la dignitat de les persones –oficiosament- encara no s’ha posat en pràctica, però ja ens arribarà. Anirem de pet cap allà, jo mateix ho veuré amb tota seguretat i em tocarà anar dempeus a l’avió abans de finar, no en tinc cap dubte. Ara, de moment, ens hi estem asseguts, que no hauria de dir-se així perquè jo no hi he estat mai assegut amb un nivell de tensió corporal equiparable, ni en un examen de Geotècnia de cinc hores ni cada cop, que he volgut esborrar de la memòria, en què no hi havia manera de trempar-se, tu, no hi havia manera... En fi, ja som a velocitat de creuer, crec endevinar, i començo a notar una forta punxada al gluti a causa de la pressió puntual concentrada. Al meu domini professional qualifiquem aquest fet com a pressió per punçonament. És exactament el que sento jo ara mateix. M’estic punçonant el gluti -el cul vaja- d’una manera absolutament brutal. A part del mal muscular zonal, ha acabat segur afectant un nervi perquè em trobo en aquest punt que no tens la certesa de si podries moure’t per assolir el canvi de posició amb relativa discreció o bé li he de fotre una bona sacsejada a la persona que tinc al meu costat, que de fet la tinc ja dormint -com és possible el malparit, si no portem ni mig viatge? No puc seguir així. Agafo aire i m’aixeco en vertical. Em fa tant de mal el gluti en qüestió, que la posició de confort estàndard canònica simètrica recomanada per la meva línia de baix cost -per tal de repartir càrregues- no la podria tampoc suportar, donat que un gluti dels dos que té el meu cul el tinc ja cremant i, per tant, inservible. Així doncs, no em queda una altra que virar cap a l’altra banda i asseure’m amb el meu altre gluti, tot i que no em surt molt natural. La veritat és que no sabia que tenia un gluti preferit tot i que el pobre, emperò, ja està caput. Resta, com hem dit, més de la meitat del viatge París-Barcelona. L’avió potser arriba al seu destí però jo estic veient ja que no arribaré d’una peça. M’esgarrifa pensar que si em crema el segon gluti ja no sabré com posar-me. En tot cas, quan no saps com fer -com dic al frontispici del meu bloc- has d’anar tirant. Intento relaxar-me malgrat que mai no dormo als vols. Els pocs de transoceànics que n’he cobert, els he resistit a base de la mona provocada per uns quants bons whiskys servits per una tripulació molt amable que em cobrava aquest petit caprici a un preu molt i molt assequible. Continuem. D’allò que, gràcies a Déu, la vida no són matemàtiques, amb el meu segon gluti he arribat a travessar ja els Pirineus i es veu que comencem a descendir a poc a poc. Està claríssim que a partir d’avui aquest segon gluti rebrà tot tipus d’atencions i tractament regeneratiu amb cremes de part meva. S’ho ha ben merescut perquè és gràcies a ell que no estic fent el ridícul. Ha estat, realment podem dir, un miracle haver resistit fins aquest punt del trajecte perquè quan estava a punt d’adormir-me i haver arribat a un estat d’ensonyament rar en mi -idoni en moments així- una veu inopinada d’intèrfon a 100 dB ens ha apunyalat a tots dient-nos que qui parlava era el capità, que què tal estàvem, que la temperatura no sé què i que si volíem comprar joies, perfums, xocolata o no sé què també i que vés a prendre pel cul, home! Malauradament de sobte -l’alegria no dura gaire a Cal Pobre- tot acaba arribant i veig que no arribaré a Barcelona en la mateixa posició. Com un mer instint de supervivència i per segon cop m’interesso per la vista exterior a través de la finestreta, car he d’intuir com sigui què farà avui el pilot, si aterrar naturalment i ràpida venint del nord seguint l’ombra vertical de la Méridienne verte pel cel de migdia o se n’anirà a fer punyetes cap a l’interior, fins a quasi tocar el campanar de la Seu Vella de Lleida i acabar de girar voltant per Capafonts, Prades, La Febró i qui l’ha parit per entrar des del sud. En el cas que sigui aquesta darrera opció, estic ben mort car llavors sé que no aguantaré. Passats uns minuts arribo a gairebé desnucar-me el coll –m’ha fet un crac i ja veuràs, tu, demà- per observar i constatar més a prop del normal a la dreta allà baix, a les meves cinc en punt, el Montsec. El que us deia fa una estona, Sant Antoni, gloriós!! Aquesta comprovació m’ha posat més nerviós encara. Em ve un rampell i surto ejectat verticalment del seient i, com començo a veure mirades dirigides cap a mi, faig automàticament via cap als lavabos, moment en què l’auxiliar de vol surt expel·lit igualment del seu seient a dir-me que on cony hi vaig! Que estem aterrant, ni que sigui en corba completa de cent vuitanta graus creuant dos terços del principat, estem aterrant. Que em torni a cordar el cinturó immediatament i que si tinc ganes d’anar als serveis, ell també voldria ser a casa seva i no fent anades i tornades ridícules diàries pel món com una puta mosca de maig. D’acord, d’acord, escolti –vaig pensar; no és per posar-se així, home! Faig els meus càlculs, ja fa uns minuts que he sentit el pal·liatiu “cabina 20 minutos” o sigui que procedeixo d’aquesta manera. Em torno a cordar el cinturó –amb l’auxiliar de vol ranejant el burn out tot escrutant-me amb la mirada. M’assec a la manera simètrica aquesta impossible, que és el que volen aquests desgraciats que faci, però només en aparença. En realitat, ara em trobo escrivint-vos amb l’aplicació de notes del meu telèfon en mode avió fent pressió literal amb els colzes sobre els recolzadors del meu seient a mode de biga isostàtica i per tant, que el pes del meu tronc superior reposi sobre els colzes i no sobre el cul, perquè ja no en tinc, de cul. No sé si m’he explicat bé. És una posició quelcom més discreta i menys patètica però semblant a trobar-te assegut a un vàter d’un establiment públic qualsevol, quan veus que l’anella on vas a posar lo paner està plena de pixats i llavors, per evitar mals majors, t’aguantes pseudo-levitant amb les mans a les parets. Les parets són aquí els recolzadors i les mans en serien els colzes. Doncs això. Alguns minuts palplantat així i ja hem elevat també els colzes a la mateixa categoria que havia elevat els glutis. A partir d’ara, cremeta, exfoliació i a pagar si cal per conservar també aquests colzes que s’ho han ben guanyat, sí senyor. Oh, guaita, ja estic veient pel cantó dret de l’avió el Port Ginesta. Quines festes a Port Ginesta, mamma mia! I és que ja tenim una edat, bolsonaros meus. Escolteu, això ja està fet. Aterrem a l’Aeroport Internacional Barcelona José Montilla-Moriles. Quina caloreta ja per aquestes dates. Ara que per fi hem arribat a destinació sans i estalvis, de debò us demano, que es podria fer alguna cosa o no, per tenir més espai entre seient i seient a un preu raonable? Si això ha de continuar així, potser jo sí que estic d’acord amb el president aquest tan trempat -i amable amb els seus treballadors- de la línia aèria aquesta tan innovadora  i mireu el que us dic, jo vull volar dempeus! Però dempeus, dempeus, igualet que als autobusos llançadora que ens duen a vegades a l’esmentat avió, tots ben apinyats i agafant-nos a les anses del sostre, olorant-nos les aixelles respectives i refregant-nos les cintures sense cap mínim de distància social a establir. Per què venir ara amb collonades?