Lloa a la ràbia - El tauler del viaducte

Corre per JokindIn una altra frase d’aquestes coelhianes que tothom fa viral i que, quan passen aquells pocs segons on estàs a punt de clicar “m’agrada” com la resta del ramat, et ve Déu nostre Sinyó a fotre’t una cleca i dir-te: però que vas a fer, fill meu, no veus que això és merda pura? La frase en qüestió era “la intel·ligència està sobrevalorada, ser amable és més meritori”. Aquí, matisos els que vulgueu i per pontificar ja n’hi ha qui cobren. A on jo vull anar a parar és a l’atmosfera que respira aquesta sentència innòcua en aparença i que tanmateix, va lligada a una tendència actual al nostre estimadíssim primer món malalt i que no és una altra que la invitació a la mediocritat. Amagat sota aquesta aura d’autoajuda, coaching i superació que sembla ser, t’ajudarà a tenir èxit a la feina -i en tot, vaja, seràs un Master of the Universe!- t’estan dient que, amb tota probabilitat, pertanys -per pura estadística, no us enfadeu- , a la majoria de gent que alhora de pensar, analitzar, reflexionar, discernir, relacionar, concloure, tenir una opinió pròpia –i tots aquests verbs, exercitats amb una certa facultat de flexibilitat i agilitat- no es menja un torrat. Que ser intel·ligent no està a l’abast de qualsevol ja ho sabem, però no patiu, que et vénen a donar un copet a l’esquena i dir-te: no et preocupis, nano, que el més important que hi ha és ser bona persona. Clar que sí, ja et pots allitar tranquil i fins demà. Aquest punt de vista em recorda molts altres consells en la línia de ser més amables en les nostres relacions amb els altres, intentar sempre somriure, estar content, voler agradar a tots i de retruc, implícitament convidar-te a censurar, marginar sense compassió i per defecte el company diferent torracollons o malcarat i fer-lo esdevenir l’ovella negra. I ja hi tornem a ser aquí amb la invitació a què adoptem comportament binaris, com les màquines, més fàcils per identificar-nos i manipular-nos en tot moment amb els seus algoritmes. Parlàvem de les xarxes socials i no puc estar-me de parlar-vos d'alguna de les respostes a les frases aquestes majestuoses dels coachers de duro. Me’n recordo particularment d’un comentari, una perla –sempre donant la raó a l’influencer, és clar- que deia alguna cosa així com: “efectivament, la intel·ligència està sobrevalorada i és perillosíssima. Molta gent intel·ligent ha estat la responsable de les pitjors tragèdies esdevingudes a la humanitat”.  I bé, després d’aquesta gardela a l’escaire, o tanques el portàtil, la tauleta o l’andròmina amb la que estiguis llegint aquest excrement de comentari o pots acabar clicant “m’agrada”, perquè ara el que s’ha de ser és simpàtic i empàtic, que és un dels millors símptomes de la teva aclaparadora intel·ligència emocional. Sapigueu que si no en teniu i exerciu la intel·ligència emocional tampoc sou intel·ligents, xec. Ho teniu magre. Voleu un cafè o alguna cosa més potent perquè és que anem directes cap al pedregar. Això es posa molt i molt lleig. Amb tot aquest panorama, al meu entendre, desolador, voldria expressar el meu reconeixement doncs als companys, generalment de més edat que jo, que algun cop s’enfaden, sense fer de les empipades el seu leit-motiv –car en aquest cas parlaríem d’amargats i dels amargats cal fugir cames ajudeu-me-. Aquesta gent -dèiem- de tant en tant estan enfadats, i t’ho fan saber, t’ho diuen, la reps i t’aguantes, o no. I visca el arreglar les coses després, o no. I visca l’enfadar-te tu també i oda a la vida de veritat, amb els seus grisos i els seus espectres vinílics i no la sopa de Tetra Brik aquesta que ens volen fer empassar amb una pinça al nas. Un bon amic meu, que com tots els bons amics meus, em veuen de tard en tard perquè no em suporten, em diu quelcom així com que sempre que em veu tinc un all o una ceba. I jo li dic i em reitero que sí, sí, sí, this is it! Reivindico en aquests temps de bondat, amor i compassió, que ens estan fent tornar a tots malalts mentals, el dret a enfadar-se de tant en tant. L’elogi de la ràbia que he llegit darrerament en alguns articulistes, en el sentit que la ràbia està esdevenint dels pocs comportaments naturals i viscerals i per tant, reals, ara que hem arribat a un nivell d’evolució en què utilitzem la nostra saviesa i tot el que la ciència i els nostres avantpassats han anat descobrint, per fer-nos més opacs i cargolats en comptes d’esdevenir éssers més fluids interiorment. Avui allò que regna és la impostura. La nostra tendència, sigui a racionalitzar, sigui a envernissar la vida fins al paroxisme, fa que la ràbia o el somriure d’un nadó o un infant es manifestin ara per ara com a encenalls de divinitat, dignes de ser declarats patrimoni de la humanitat. Els infants, a més de la perpetuació de l’espècie són el mirall que el de dalt et posa a davant per fer-te veure el grau d’estupidesa i mesquinesa que has anat adquirint al llarg dels anys. Una oportunitat immillorable i –com diem- caiguda del cel per passar comptes amb tu mateix. Una nova oportunitat també per reconèixer-te si t’havies perdut, que segur que sí. Moment idoni per fer-se preguntes i pensar si deixar de ser una mica menys robot o una mica menys desgraciat, per exemple. Però és igual, vosaltres continueu mediocres i no us esforceu per res en intentar millorar. Amb ser amables n’hi ha prou. Sigueu sempre amables i simpàtics, que ja veureu el que passa. Vaig a explicar-vos com a exemple, una història que he conegut fa poc del meu domini professional. En una reunió d’obra s’havia de decidir una alternativa tècnica entre vàries per a la construcció del tauler d’un viaducte –empresa la qual no esmentaré el nom per vergonya aliena, tot i crec estar-ne ben orgullosos ells mateixos i fer-ne difusió de l’assumpte per JokindIn la setmana passada-. El tema és que un cop avançats els diferents arguments exposats, es va arribar a la conclusió que hi havia dues maneres d’executar el tauler pel mateix cost, el mateix temps i també els riscos de tota mena lligats a l’execució, equiparables. És a dir, aquests coses que de fet passen de vegades, que al final s’arriba a un punt on només s’ha de dir: per aquí, ho farem així i ja està. De sobte, però, dues persones a la taula es van manifestar favorables cadascuna d’elles a cadascuna de les dues millors opcions. Arribats a aquest punt, sempre podem comptar amb els caps de cadascun dels tècnics divergents per desfer l’empat o, encara i tot, el superior jeràrquic amb més responsabilitat a l’organigrama, per trancher–com justament diuen els francesos per prendre una decisió i punt- que per això també es fan els organigrames, no només per complir amb criteris d’organització i qualitat. També cabia la possibilitat fa uns anys en un escenari com aquest, que els dos tècnics divergents acabessin divergent-se els plats pel cap i acabar com el rosari de l’aurora, i més si s’estaven buscant ja de fa temps, moooolt normal. Doncs no. Res de tot això. La cosa va començar a allargar-se perquè en comptes d’intentar cadascú recolzar i refermar la seva decisió, van començar a tirar-se floretes tots dos, l’un sobre la idea de l’altre i començar així una gara-gara fastigosa que pel que he sentit, encara no s’ha arribat a cap conclusió. Van convidar la Direcció Facultativa i fins i tot el Client a resoldre el problema, els quals varen acabar empatitzant de tal manera que, sembla ser, la setmana següent fou la Direcció Facultativa qui organitzà les reunions a la seva seu per poder encara donar-li voltes a l’assumpte del tauler i, la següent de la següent, l’organització de les reunions va anar ja a càrrec del Promotor o Client. Tots es van mostrar d’acord que s’havia de vetllar perquè el projecte s’executés en bona entesa i harmonia, donat que en cas contrari la qualitat d’execució de l’obra quedaria afectada, per acabar concloent que els usuaris del proper nou tram de carretera no tenen perquè carregar amb el pes de l’usdefruit d’una obra acabada en aquestes condicions de tensió i mal rotllo, doncs tot això es transmet a l’estructura, que no havia estat calculada per aquestes noves i eventuals sol·licitacions. El fet és que les dues propostes tècniques en qüestió susciten tantes passions que el tema ha depassat les obligacions de totes les parts implicades,  i ara ho volen sotmetre a opinió pública. El Promotor ha posat sobre la taula el tema internament als polítics que gestionen les obres de la contrada els quals, sense pensar-s’ho dues vegades, li han etzibat que estem a les portes d’eleccions i que ells no s’hi mullen. Ans el contrari, pensen que el millor és que aquest tema ho decideixin directament els ciutadans, i d’aquesta manera, doble efecte, car a nivell d’imatge és una mesura efectivíssima. Es farà doncs un referèndum sembla ser en poques setmanes a on tindran veu i vot els ciutadans censats de les dues viles dels termes municipals que uneix aquest viaducte, sobre quina opció tècnica volen pel tauler del seu viaducte. La forma de la pregunta encara s’ha de formular perquè sembla que no saben com fer-la per poder desdir-se després si volen fer el tauler a la inversa de com ho hagin volgut els ciutadans. Un globus sonda deixa entreveure una tercera opció a la pregunta -un deliri al meu entendre, impossible de fer tècnicament- amb la intenció que tothom surti content, que és realitzar cada tram entre piles del viaducte, la meitat del tauler d’una manera i la meitat d’una altra. Les unions i els assemblatges de les seccions, si són molt més cars i et surt una estructura malalta d’hipertensió des del seu naixement, escolta, això que ho decideixin els ciutadans amb el seu vot. Suposo que ja heu sobreentès que mentrestant les obres estan aturades, concretament a l’alçada de les piles car els capitells s’han de rematar segons el tipus de tauler que hi vagi a sobre. En fi, si us ha agradat, en un altre post ja us tindré informats de com anirà la votació, que sembla que no s’ha fet encara i tampoc és segur si s’aplicarà el resultat.