Embussos parisencs

La tercera app, o aplicació per mòbil, com li vulgueu dir, que estic provant relacionada amb el trànsit. La tercera en dos mesos. Llegint una piulada l’altre dia, he confirmat que París és una de les ciutats del món on et passes més temps dins del cotxe. Prop d’unes 250 hores perdudes a l’any, de mitjana. Estranyament però, les ciutats menys desenvolupades sembla ser que no mereixen aparèixer en aquestes estadístiques tan trendys, tot i ocupar moltes d’elles les primeres posicions, us ho ben asseguro. A la ciutat de la llum, millor dit, a la ciutat dels qui estan com un llum, si tens cotxe el millor que podries fer és guarnir-lo i abillar-lo d’elements de confort i salubritat per tenir-ho tot cobert sense necessitat de posar un peu a terra. Un company em va dir, ja al principi de la meva estada: Óscar, abans d’agafar el cotxe, ici, à Paris, més val que passis pel lavabo, inclús si tu creus que no en tens ganes. Aquesta sentència ha acabat per esdevenir un manament gravat sobre pedra, i pobre del dia que t’oblidis de fer aigües menors. Et pots arribar a quedar sense força a les cames per accionar els pedals degudament mentre comences a notar o imaginar, no saps si veritat o ficció, una certa humitat a l’entrecuix, alhora que veus a l’estimada app que per arribar a destinació et resta encara una mica més que els famosos “cabina, 20 minuts” dels avions. Ha quedat clar que allò ideal seria doncs, tenir un vàter o un orinal d’aquests dels hospitals. No sé per què, vista l’evolució dels embussos de cotxes i la nostra tendència a acceptar-los compulsivament, no han pensat -de la mateixa manera que sí que ho han fet, en el forat existent per a les llaunes de refresc- en un foradet salvador enmig del seient per a les necessitats més peremptòries, que podria ser expressament dissenyat juntament amb un producte desinfectant i un sistema de neteja ràpid. Després us queixeu de què no se us en ocorren, d’idees, per fer-vos rics i explicar-ho a la concurrència. Se us ha de donar tot ben mastegadet, home! Bé, a veure si retrobem el fil, perdó, sí, era sobre la nova aplicació que estic provant. La tercera. D’aquesta em van dir: Óscar, aquesta és la definitiva, jo sempre utilitzo aquesta i per les reunions és la més fiable, arribes sempre on time not in time. Mira que vaig pensar: què bé, ja era hora! Estava realment cansat de les aplicacions que simplement es limiten a afegir temps al temps que passes aturat. Això ja ho sé fer jo. En fi, aquesta nova app en teoria et calcula i torna a calcular amb no sé quines històries d’algoritmes, segons el dia del calendari, o de l’any, de la setmana, si és vigília o no, si hi han vacances escolars o no, i a més a més té en compte les opinions dels col·legues teus sobre la ruta en temps real, cas que algú trobi un accident, un camió aturat o una manifestació a pas de cargol com en diuen aquí. Total, que tenia esperances fundades en aquesta aplicació. I vet aquí, que després d’uns quants dies de rutina automobilística arriba el dia D, el moment de constatar si molt soroll per no res. S’ha de creuar la ciutat de banda a banda perquè tinc rendez-vous amb un amic meu i no hi puc faltar ni arribar tard. No, el transport públic en aquest cas no em va bé. Gràcies. Anava a dir que en això dels trajectes repetitius hi ha coses que no entenc. Em pregunto com, malgrat saber-ho, un dia i un altre gosem acabar sempre tots al mateix coll d’ampolla i posant els intermitents -compte, no em fotis pel darrera, flipat-, essent l’única variància de la fórmula el saber si fotràs la frenada dos-cents metres abans o després del dia anterior. Inclús fas apostes mentals tu solet on et jugues quantitats imaginàries la vigília -mentre intentes trobar la son- sobre quin tipus de col·lapse viuràs l’endemà. Vaja, que un cop en la nostra travessa completa de la ciutat, l’aplicació comença ja a afegir minuts, i com es tan educada agraeixes sempre l’explicació que t’ofereix: heavy traffic reported ahead, moment en què agraeixes també haver pixat just abans de començar aquest sessió de fuetades masoquistes insuportables que em recorda fins a quin punt som d'estúpids i ho serem fins al final dels nostres dies. De què ens vantem nosaltres de tenir aquesta vida de primera de ciutat de primera si això és una Reputa Merda? Al cap de poc arribem a un momentum, d’aquests que diu lo Molt Lamentable Xorra, al perifèric de París, tan surrealista que arribem a estar tan aturats que la ràdio ja no té més notícies ni cançons. En tot cas, el que és segur és que tu ja no en vols, o millor dit, no pots processar cap més informació perquè t’han tornat, oh no, les ganes de pixar. Notes una suor freda sobtada al front i al coll. No nen, no, si us plau, hòstia! Si ho estava portant bé! Et dius a tu mateix que ara, si ens arribem a moure a tres per hora, seria d'allò més bo per la moral perquè estem ja pitjor que aquell paio del gag que va fer viral el programa APM de la nostra televisió processista, aquell que deia “tira palante ¿no? O os quedáis aquí paraos, o montamo’ una mesa y ya está...” (n de l’a.: Gag disponible a Youtube). És quelcom tan insofrible que mentre us ho estic explicant aquí, negre sobre blanc, ho estic somatitzant de tal manera, que vaig al lavabo un moment. Ara torno. Ja està, perdoneu. Dèiem, la puta aplicació aquesta ha arribat un moment que ja no pita perquè jo ja sé que arribaré més tard i per la seva culpa fotré el meu amic o potser no, perquè potser, o segur, que se la bufa l’esforç inhumà de veritable amistat que estic fent per a ell. O és per a mi? En fi, mentre penso en quant em falta per arribar a la meva destinació, que són deu minuts més del que diu aquesta merda, més el temps de trobar aparcament, més  decidir d’anar finalment a un pàrking, més demanar la clau del lavabo al vell del pàrking, de tapar-me el nas després d’obrir la porta del batiscaf podrit de merda que esdevé aquest vàter del pàrking, pujar els sis pisos -sis pisos perquè els tres primers soterranis estan sempre reservats pels malparits de Ferraris, Porsches i Maseratis, els quarts i cinquens pels desgraciats i el darrers sisens pels que s’estan pixant-, sortir al carrer, que el paio de l’entrada del lloc del meu rendez-vous em deixi passar perquè no me’n recordo del codi amb aquest grau d’estrès i neguit...m’he perdut...eee..això, mentre penso en tot això, me n’adono de l’única cosa que val realment la pena. Que la màquina encara no supera l’home, o més ben dit, la màquina no arriba a copsar l’estupidesa humana. L’aplicació de trànsit de darrera generació encara no és capaç de pronosticar adequadament el nivell d’idiòcia inopinat, entròpic, creixent i terminal que fa que quan volem, ens posem d’acord perquè cada dia al cotxe sigui encara el pitjor dels possibles. Ni que la màquina Deep Blue hagi guanyat al campió mundial d'escacs, Garri Kaspàrov, ara ja fa més de vint anys, ho veieu? Sempre ens queda un bri d’esperança.