Ratafia III: 66000

De vacances i més trempat que un gínjol, agafo el cotxe i començo la meva road movie. Cobrir el miler llarg de quilòmetres que separen París de Barcelona, ja sigui en avió o bé en tren escurabutxaques supersònic-cobrimelserveiperòviatseràhistòria és un sacrilegi si disposes de temps, i les vacances són sempre un bon moment per assaborir-ho a la carretera al teu ritme. Després d’unes quantes hores de bona musiqueta, yeah, unes quantes aturades-pipí, unes quantes bosses de patates chips, unes coquecoles i unes mans llefiscoses amb flaire a benzina, arribo a depassar el castell de Salses i començo a buscar algun lloc per halar com cal a la meva terra. Semblo un ionqui i en realitat ho sóc, nomes em cal reconèixer algun bon distribuïdor per aquestes contrades i fotre’m un bon tiberi. Amb temps per perdre, estimo convenient fer via cap a una vila qualsevol, la primera que trobi -que n’hi han de ben maques al 66-, i aparcar a on pugui, o sigui, pagant. Avui rai, cap problema, home. L’ocasió ho mereix. Un establiment atreu la meva atenció instantàniament perquè tants mesos fora estàs molt sensible a qualsevol canvi paisatgístic. I és que té les quatre barres sobre un fons groc a l’entrada. Em cau la llagrimeta. Creuo la vorera i efectivament, és la senyera, i des de fora ja s’entreveu una mica de què va. Es tracta d’un restaurant d’especialitats catalanes. Què estàs esperant, Serafí ? Cap dins ! -Hola, bon dia. -Bonjour Monsieur. -euuh, oui, pardon, bonjour, est-ce que vous auriez une table pour déjeuner, s’il vous plaît? –Oui, bien siiiiuuuur! Tot està ple a vessar. Senyal que aquí es cuina bé. Anem a comprovar-ho. Tot és català aquí. Ple com està el restaurant però, cap mot en català. Sento el mateix parlar que el que sento cada dia quan no estic de vacances, un accent però una mica més fort o marcat que, la veritat, em resulta més natural i familiar a l’oïda. Deixem-nos d’hòsties que tinc mooolta gana i doncs, com si em porten cuscús ja un cop asseguts. La carn, que com la vull ? Ben feta, si us plau. Que bé, tu, entès a la primera! Carn ben feta, home. Com em costa sempre d’explicar aquest matís més amunt del paral·lel 43. El Vi? De la casa, de la casa. Estic ara veient el que mengen els de la taula del costat i ja estic regalimant. Ah, no us ho havia dit, que no me n’oblidi. Totes les taules tenen les estovalles amb els colors de la senyera. Avui menjaré sobre la senyera, com un senyor. Els tovallons, la senyera. El davantal dels cambrers, la senyera. La tapa de la llibreta per apuntar-hi els menús dels clients, la senyera. Inclús observo el mític ruc per aquí, una barretina per allà, un porró també, tot col·locat en llocs ben preponderants. Estic menjant tant i em sento tan bé en aquest lloc que m’he acabat quedant com a darrer client. Truco al meu amic per dir-li que arribaré a l’hora convinguda a Barcelona, i alhora penso que el fet de parlar obertament català en públic pugui ser l’inici d’alguna conversa amb el personal de l’establiment. Cap efecte. Potser només s’han adonat que no estava parlant en francès. Bé, després del cafè, boníssim també, que aquí tot és bo -no podria ser d’una altra manera- m’han vingut unes ganes formidables d’anar al lavabo. Demano pel lavabo –en francès- i malgrat les ganes de cagar arribo a poder retenir que la tapa està folrada amb la senyera. L’aixeco i observo que la peça següent, a on poses lo paner, equiliquà, la senyera. Ben net, tot sigui dit. En fi. Tot seguit, després d’haver eliminat per complet la meva pròpia retenció em netejo amb paper del cul, i hòstia primavera: la senyera. M’vaparir!, ja ho sabia jo, que algun dia havia d’arribar que em farien trobar-me de morros amb la disjuntiva d'haver-me de netejar el cul amb la senyera o fotre’m. Una mica trasbalsat per tot plegat -potser pel vi de la senyera també, escolta- surto del lavabo, pago, dono les gràcies –en francès- i me’n vaig content d’haver-me concedit un plaer de categoria en aquest indret tan i tan català. Cap a casa, però Casa amb majúscula, vinga, cagant hòsties, però ja! Reprenc el meu viatge i quan vull entrar a l’autopista em diuen que està tallada al Perdhuts. Com? Demano a un gendarme que he trobat a la rotonda, molt amable, que em diu que hi ha una senyera travessada a dalt de tot i vés a saber quan l’aixecaran. Cagomtot. Sort que la geografia és el meu fort i més després d’haver menjat i evacuat. Agafo la carretera de la costa, que tinc molt de temps a perdre jo ara de vacances i no vindrà d’aquí. Quina meravella de paisatge, brutal, jo no coneixia res de tot això. Dec estar ja a prop de la frontera i a aquestes hores de la migdiada tens el sol al sud i doncs, de cara per poder posar-te, si vols, cara al sol. De cara de cara, depèn, la veritat, perquè de les ziga-zagues i pujades i baixades del trajecte aquest m’ha vingut el reflux del vi de la senyera I això pot acabar en vomitera, així que m’aturo el més aviat que puc en un d’aquests llocs no assenyalats, ideals per fer una paradeta i un pipí. Obro la finestreta i prenc una mica d’aire. De sobte, veig el cap de Creus -primeres imatges del Principat- i tot intentant albirar el Port de la Selva a contrallum em puja un sanglot des de les entranyes que esdevé plorera. I és que m’acaba de venir al cap la significació del llibre de Michel Houllebecq, Soumission, que vaig llegir fa uns quatre anys, a Algèria, ves per on. Llibre titllat de racista, xenòfob, i no sé què, per gent que només va amb llums curts en nits sense lluna. La seva lectura em va trasbalsar, car darrera l’expressió franca d’una angoixa i uns temors, que volia compartir amb els seus conciutadans, ens trobem una declaració d’amor al seu país com poques se'n fan -evidentment com ell l’entenia, no et fot ?  Per això és l’escriptor-. És massa simplista i injust qualificar-lo de racista, perquè tanmateix, el cert és que no es va tallar un pèl i va apuntar en la seva exemplificació cap a una religió en concret, que és per això també que ha tocat els voravius a tothom i ha venut i està venent la tira de llibres, però la tira. A cada llibre nou que treu, en ven la tira. Dels pocs ara mateix al país del formatge que en venen la tira –llibres de paper, tu- havent esdevingut tot un cerca-bregues collonut. A mi em va frapar aleshores perquè feliçment no tenia cap a priori, tot això de racista sobre l’autor i tal ho vaig llegir després. La lectura que en vaig extreure jo és que ell -que segons ha reconegut, no creu en cap deïtat- volia il·luminar la seva França amb la idea de què la bandera del laïcisme proclamat de sa république chérie és per natura menys contundent que la de tota altra religió. I que els citoyens haurien de ser sentinelles i defensors d’aquest laïcisme que, la veritat, ara per ara, trobar arreu defensors del laïcisme és quelcom tan estrany com trobar defensors de la respiració. El laïcisme demana rec, prendre’n cura i un treball actiu, si vols que hi perduri. Has d’anar canviant la tela de la bandera periòdicament, perquè s’esguerra més fàcilment que la de tota religió. Has de reivindicar una mínima pertinença, has de fer alguna petita cosa en el teu dia a dia perquè sinó ve l’altre i posa la seva bandera -molt més consistent- a l’estil dels squatters quan has marxat a comprar el pa i t’han canviat el pany de casa teva. Interessant de remarcar en tot cas que en això de les banderes, hi ha diversos tipus de banderillers. Els que passen per la vida i consideren que amb clavar-la una sola vegada i a on toca -o deixar-se-la clavar, sembla ser que hem de dir ara també (n. de l’a: putain,mais non, arrêtez, c’est pas possible!)- ja n’hi ha prou, o bé aquells que no han de clavar-la mai perquè els hi ve tot donat. Això -ja ho veieu-, manuals d’estil, els que vulgueu. Finalment, no sé per què, entre el sol de cara o el cara al sol, haver trepitjat casa, lo vi, el Houllebecq aquest i l’afartament de senyeres -que no de senyores- m’ha vingut, com una revelació divina, el que l’espera exactament al meu país després de la cagada del proclamo-no proclamo. A l’any 2050 trobarem al Principat per tot arreu els mateixos restaurants com el que he dinat avui. Evidentment, no es parlarà el francès amable, elegant i primmirat que m’han ofert avui. Es parlarà un castellà noble, contundent, viril de vegades, com el que podeu trobar ara ja a 2019 en les declaracions omnipresents d’un que va de líder del nostre poble, amb jaqueta de cuir o samarreta de malo-malote, en acord a la temperatura del moment a Madrid o a Barcelona. Els nostres néts voldran anar a estudiar a Madrid, i en cas contrari a l’estranger car it’s so cool, yeah, guys i de fet, l’única manera de trobar una bona feina per exercir-la a Barcelona,  contra els barcelonins. Ens ompliran de senyeres a tot arreu i es faran més aplecs sardanistes i castellers que mai. Estarem encantats, sobretot la gent gran, o sigui, jo quan ja hagi tornat resignat i els meus antics amics castellanoparlants de joventut m’estiguin esperant amb el garrot i abans d’abraçar-me, em diguin: ¡pero tú que te pensabas, pringao. Anda, ven aquí! Després, quan deixem de ballar la sardana, sentir la tenora i explicar-nos les nostres vides, tots a recollir-se cadascun a casa seva i a hablar castellano. Una assimilació en tota regla, sí senyor. Però de les de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. Encenc una cigarreta i em trobo, per fi, més relaxat. Ara ja sé que serà complicat de tornar-hi i ho assumeixo. Al capdavall, jo l’únic que demanava és tenir un poble propi, com els altres, ni més ni menys, que la gent parlés el que li rotés però se sentís obligada a parlar en català si voliva progressar. Una capital que escampés per fi la riquesa que potencialment n'és capaç de treure donada la seva posició i imaginari increïbles. Que se li pugués també treure el tap a la cultura pròpia que amaga ofegada des de segles, i moltes més coses. No haver de demanar perdó i plegar-me a altres accents ni maneres d’entendre la vida, si no ho vull fer. No podrà ser. Millor saber-ho quan abans millor i tornar a ficar-se a l’ou. Pensava que sense maleïdes guerres com ens les han explicat, sempre hi havia alguna possibilitat de què la gent pogués parlar raonablement de quina manera volia viure i emperò ha resultat tot el contrari però, a més, escolta tu, de manera impecable. Com un eficient servei d’intel·ligència, sense cap desgràcia a lamentar. Il·lús. Ha estat un xoc massa ràpid en temps geològic humà perquè una ànima mínimament compromesa pugui entomar-ho fàcilment. El que no havia aconseguit ningú amb armes, ni períodes de repressió i terror, ho aconsegueixen amb una corbata i un vestit de seda en un tres i no res, els de fora i els de dins, en menys de mitja generació. Respiro una mica després del plor i ara m’entra una riallada histriònica però pal·liativa -abans de tornar a cordar-me el cinturó- quan imagino una adaptació d’un acudit dels d’abans, quan podies fer tot tipus d’acudits sense por i no et titllaven ni de masclista ni linotipista. És el següent: Vaja, noto alguna cosa aquí darrera. No m’estaran...assimilant? Perquè no, això no està bé, que ens assimilin. Ai, oi! Però bé, potser que si anem assimilant...en podem parlar, sí, sí, ves assimilant-me, claro, sí, oh, me asimilas, asimílame, más, asimílame, que vas bien, claro que sí, claro que sí, mi vida. Sí, sí, no dejes de asimilarme, por favor. ¿Pero cómo no me has asimilado antes? ¡Dios!