És de ben parit ser agraït

Tinc por amb el resultat final d’aquest post perquè vist l’assumpte a la capçalera -que ja és voler ficar-se a l’era- em pot sortir quelcom alhora carrincló i cursi en grau superlatiu, i per aquesta mena de proclames ja veig darrerament que a Catalunya disposem de bons mestres a nivell mundial. Però és que allò sobre el que vull parlar-vos és el respecte, ni que sigui apriorístic, envers la gent de més edat que vosaltres. És que em sento una mica com una ànima en pena predicant en el desert, car suposo que els codis han canviat i que això ja no s’estila, i és que de tant en tant presencio uns merders –però quins merders- en algunes converses entre generacions que en tinc per una bona estona de crispetes. Jo avui, aquí i ara, faré amb pit i collons una apologia dels adults ni que sigui per pur utilitarisme i conveniència, amb l’única fi de millorar les nostres relacions socials. 

M’explico. Entre dues persones que volen parlar, quan un dels dos cedeix per defecte i es sotmet a l’altre, temps hi pot haver després per esclarir o argumentar punts de vista però, com a base, hem aconseguit d’establir un principi d’intercanvi obert, sa, sense malentesos i cadascú adoptant un paper clar que després, a mesura que la conversa avança, es podrà posar en qüestió i fins i tot invertir, tot dins d’una evolució natural. Una manera fàcil de posar en pràctica aquest exercici és ser conscient que la persona més gran espera ser respectada. Per defecte ha de ser així; una persona més adulta ha fet més voltes en aquest planeta i al voltant del sol, no em crec aquestes històries de viure més amb frenesí, ni tampoc que a base de desgràcies o de la suma de més experiències diverses et fas més adult automàticament. Potser sí, potser no. Precisament pel fet d’haver viscut massa ràpid i amb intensitat i haver fet voltes i voltes a mil circuits, destapant ampolles de xampany al podi de senyoretes envoltat, potser no t’has adonat de com pot resultar de complicat sobreviure en alguns moments. Aquells moments interminables on t’avorreixes sobiranament perquè tu creus que no et passa res especial –you think your days are uneventful and no one ever thinks about you, que canten els Keane- o bé perquè encara no has entès el paper que segur tens assignat en aquest món i vas fent-te mal per les nits, avui sí i demà també. Així que poca broma amb les vides dels altres. Reconèixer el bagatge del més adult, per començar, fa que la persona més gran vegi recompensada el sol fet d’haver empès as time goes by, i així, la seva disposició a comprendre l’altre serà òptima. De fet, això interessa al més jove, per poder exposar al seu torn la seva dèria i que l’escoltin amb la millor disposició ja que, per llei i natura, el deixeble disposa de més energia potencial a dispensar per intentar abordar un assumpte, orientar-lo i donar-li voltes i defensar-lo cap a on l’interessa. Jo trobo que com a punt de partida aquest respecte de més jove a més gran és un procediment indiscutible. Així que, sense entrar en tradicions de bones maneres, ja veiem que és el que s’ha de fer.

Quan es dóna el cas que amb el rostre o la veu ets incapaç de saber si ets més o menys vell que el teu interlocutor, jo adopto la posició depenent del dia de la setmana i en aquest cas sí que us desitjo molta sort amb el vostre intercanvi comunicatiu. Hem de ficar doncs, de relleu i sense discussió, aquesta importància per se de l’edat. El fet que hom hagi dormit més nits i viscut més dies és essencial per entendre una mica millor el món en el seu conjunt i obtenir una visió de perspectiva, allò que se’n diu creixement personal. Hi ha coses que no es poden estudiar, no s’arriben a comprendre mai i només s’arriba a saber suportar-les amb el temps.

I és que és tan simple aquesta apreciació que vull, amb tota aquesta tirallonga, aprofitar per denunciar la presència d’alts càrrecs massa joves a les administracions públiques, fet que s’ha posat de moda arreu. A la privada que facin el que vulguin, però a la pública bé que podem protestar els ciutadans ben cardats. No pot ser que hi hagi caps d’estat –hi torno, Caps d’Estat- amb 40 anys i escaig. Imposició de les elits que estem pagant molt car. Jo tinc 40 anys i ni amb el coeficient d’intel·ligència de Gerard Piqué ni la formació curricular de Elsa Artadi –només per posar dos exemples sobrevalorats- ni d’aquí a quatre anys estaria preparat per fer-me càrrec del present quotidià i l’avenir de 8, 38 o 66 milions de conciutadans. I tota aquesta virtut de relativitzar precisament allò que vol dir fer-se càrrec de tota aquesta gent, només te la donen els anys viscuts. Així doncs, amb tots els defectes que puguem trobar en els polítics, el que és segur és que serà més encertat la feina d’un sènior de veritat, entre els 50 i 65 anys, que la d’un jove. Un sènior sempre ha estat un sènior fins que els departaments de recursos humans tenien dificultats per trobar gent qualificada i quan en trobaven, no volien pagar les quantitats que amb tota justícia demanen els veritables sèniors. I és així com, perversió rere perversió, el terme ha anat adquirint un matís diferent i, com a resultat, ara ni que tinguis 40 anys ja en pots ser, de sènior. Tanmateix un sènior és algú que coneix molt bé el seu ofici però alhora les ha viscudes de tots colors, a nivell professional però també, i sobretot, a nivell personal. Algú que sap com es guanya el prestigi i com es pot perdre en un instant. Algú que sap com costa de guanyar les garrofes per a ell mateix i per a la seva empresa, i igualment, és conscient de com les poden perdre en una mala decisió o línia d’actuació. Algú que sap que és la persona qui, en acabat, fa l’empresa i no a l’inrevés.

Tornem a l’assumpte del Cap d’Estat, car escollint-lo en aquesta franja que dèiem -la de més edat abans de la jubilació- resoldríem també de manera natural el problema d’acumulació de mandats. Una persona que sàpiga delegar i es deixi ben assessorar pels que en saben, que tingui la responsabilitat de prendre decisions importants d’entre el ventall que li presenten a davant, que pugui veure més enllà dels efectes primaris pels quals la decisió s’adoptarà, i que pugui pensar alhora en tres, quatre i cinc dimensions sense ulleres especials, i tot això en només dues tardes –parafrasejant la mítica frase de l’imbècil d’en Sebastián a l’imbècil d’en Zapatero-, que dormi quatre o cinc hores de mitjana durant el seu mandat i no hi hagi diumenges i que ho pugui aguantar. Tot això barrejat tan sols t’ho dóna l’edat. I aquesta tasca, al servei de tanta gent i amb tanta responsabilitat, si tens un mínim sentit de l’ètica, desgasta. I desgasta d’una manera que un període de 5 anys em sembla una vida, no diguem-ne de 10!

Normalment i malaurada, de gent amb un mínim de compromís ètic no en trobes en política, i menys a dalt de tot.  Que en vindran de nous? Potser. Catifa vermella si ara va de debò, però de moment és el que hi ha. Sí, catifa vermella, perquè no ens hem fatigat encara d’aquest món i encara creiem que potser algun dia en vindran, d’altres persones a fer política que no ens ensarronaran. No ens queda una altra que deixar una porta oberta. És perillós caure en el desànim que plana a l’ambient, el dia que perdem les ganes per tot potser ni escriurem.

Malgrat però aquesta denúncia en mode “ho havia de dir” vull acabar aquesta entrada en positiu i molt content per poder –públicament, aquí en el meu bloc- donar les gràcies a tota la gent més gran que jo, que és qui m’ha ensenyat i m’ensenya encara. Particularment, per influència i compatibilitat generacional, aquells nascuts entre 1965 i 1975 els hi tinc respecte no, quasi veneració. Jo penso que esteu ara en el millor moment de la vida, us coneixeu per fi com mai, les veieu venir de quilòmetres i teniu uns plans magnífics i perfectament adaptats i harmonitzats amb el vostre potencial, perfectament per fi reconegut i avaluat per vosaltres mateixos, per encarar la suite. Se us nota l’alleugeriment i la pau interior, mai atesa plenament de cap manera, espero –car no us vull morts- però sí en tot cas més propera i albirada. Com a resultat, jo rebo tots aquests inputs que miro d’insuflar per anar –oh, Déu nostre Senyor- pel camí recte i això, malgrat que una de les cançons de The Beatles que més m’agradi sigui The long and winding road. Gràcies a tots els meus adults per mirar d’ensenyar-me veladament a voltes el que m’espera. Per venir-me a rescatar. Per alertar-me si el camí emprès és menys planer de com m’ho imaginava, de ventar-me un calbot si, arribat el moment vital, encara no havia venut cap escombra, i de dir-ho així, a la vostra manera. Als homes especialment us agraeixo el fer-me cinc cèntims sobre què és allò que per vosaltres s’espera d’un home, tant se me’n fot si era políticament correcte o no i si teníeu o no raó; per ensenyar-me el vostre punt de vista respecte l’altre sexe; per advertir-me també quan anava a fer el ridícul o per deixar-me fer-lo; per tenir el coratge de mostrar-me, o deixar-me intuir les vostres misèries amb el cap cot i, tot seguit, canviar de tema. Sou el meu referent. Us dec molt i us ho continuo devent, que amb molts no he perdut el contacte i per altre banda continuem coneixent més gent adulta de bona fusta, qualitat i aroma, que ratifica el que acabo de dir. Us dec la música, la meva manera d’entendre-la, us dec el meu costat bon minyó, el d’enfant terrible, el meu costat bon vivant, i el més espartà, el meu costat malparit i allò que tingui d’adorable. Ho veieu? Allò que us deia al principi, m’ha sortit el post més xaró possible. Com a bon català estrafet i també per no desentonar amb el panorama actual. Puto sentimental.