Ratafia II: el vestit de la Frozen

L’altre dia vaig oferir-vos el meu primer post dedicat a la política catalana, tema tabú, incòmode, feridor i, ara més que mai, una mina antipersona en potència. Parlar de política, quan no formes part del poder, i a sobre no t’hi dediques, t’acostuma a tancar més portes que no pas obrir-te’n. De fet, només pot arribar a complicar-te la vida. Tanmateix, es dóna la circumstància que, en el meu cas, esdevenir observador de la política principalesca m’ha posat tan malalt –com ja sabeu- que abans que els meus m’hagin de portar a un frenopàtic i per tant, no poder gaudir d'ells, ni de la feina, ni dels plaers de la vida, m’estimo més fer cas i prendre’m seriosament aquests tres posts que m’ha receptat el doctor. I aquesta segona píndola d’avui és la que m’ajudarà a compartir amb vosaltres la meva opinió a cor obert, car s’està fent una merda tan gran al parlament i en general, que jo crec que és molt sa de participar a les ones hertzianes weberes i dir-ho ben alt. Amb accent ebrenc-ampostí us ho dic, que trobo que és la millor sonoritat pel català parlat, de dir MERDA. Deixem estar però la ràbia, que cansa i no porta res de bo. Avui m’agradaria parlar-vos de com veig jo allò que ha de venir. Al canal català de tuitort no tenim darrerament més que “mierda escueta” -que diria el meu estimat progenitor- però per sort, i gràcies a Déu, tenim un grupuscle de gent la qual fa goig de llegir-la cada dia. Són gent que, malgrat el seu posicionament ferm i clar, es riuen sempre d’ells mateixos i són capaços de, enmig d’una correguda i excitació de fils desvariant a tort i a dret, començar a matissar i argumentar, i oh, miracle, algú potser canvia d’opinió. Així mateix, els veus que són gent que no es casa amb ningú. Resultat: no tenen 100.000 seguidors. No és mala cosa, penso. És una de les claus de recerca que jo utilitzo per intentar trobar gent de nivell –a veure si se m’encomana alguna cosa-,  gent de fusta, no de contraplacat, i estar segur que no em venen motos d’aigua al desert. Doncs bé, fa pocs dies hi ha hagut un fil on aquest grup de la llum –anomenem-los així- començava a parlar de les conseqüències del desastre aquest on ens trobem des de fa temps, que ja hem esmentat i que no vull tornar-ne a parlar. Acostumats com estem al curterminisme i a comentar quasi únicament allò que està passant -i que ens posen a davant com els gossets-, no gosem parlar de les possibles conseqüències, conseqüències a llarg termini, vaja. És a dir, saber a on ens portarà la putrefacció aquesta, aquest ferum de claveguera que ni amb mascareta homologada OHSAS 18001 ni la vacuna de torn et pots salvar, i intentar fer una projecció a tres o quatre hiverns per exemple, posem per cas.  I aquí és on comences a veure la gent a la que aquest tema l’importa i molt, i se’l sent seu més que cap altra cosa. Són gent, poca, que pateix realment perquè se saben al cantó més feble de la cadena tròfica geopolítica. És en aquestes condicions -quan parles de supervivència- que arriba la lucidesa i algú conclou magníficament que aquest merder en el que estem instal·lats és una magnífica estratègia per acabar amb... si no voleu que em posi apocalíptic de duro, no diré el poble català, d’acord. No home, no. Ja sabem com es fan les coses aquestes avui en dia en els països civilitzats i no es fan com es feien abans. Amb tot aquest malson de ja fa un any i mig –veure el post anterior- hem donat temps a l’altra banda per cosir una estratègia que s’està revelant molt eficaç. Des de la seva seu han ben lligat les nostres elits pels dallonses i tots plegats ens estan fent un vestidet la mar de maco als catalans. Escolteu, quin sastre, tu, ni a Londres! Ah, que ja sabem qui hi ha allà, ara, a Londres. Segur que ha fet baixar un sastre bo cap a la península en primera classe i visca la Verge de la Pietat perquè renoi, quines proporcions, quin tall, quina tela. Ens estem mirant i remirant tant el vestit que segur l’acabarem comprant. Quina tela!, -això dic jo-. Arriben a conèixer molt bé els nostres gustos, la veritat. I és que, a l’hora de vestir, a Madrid es vesteix amb més classe. És pura qüestió de seguretat i protecció en unes condicions de contorn pròpies d’una metròpolis prou ben vertebrada i doncs, l’expressió resultant de satisfacció en sortir al carrer. Això és un fet i és així, per tant, es vesteix millor, tan homes com dones. Perdoneu, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Deia abans, que no em sentireu dir dramàticament que volen acabar amb el nostre poble –això sona horrorós-, ells estan per sobre d’aquests plantejaments, com les seves quatre torres. No els subestimeu. Diria que el que volen és aprofitar com cal aquesta maror i treure’n peix en abundor, que vol dir senzillament en aquest cas, acabar amb les aspiracions del poble català, que a fi de comptes, és el mateix del que estàvem parlant. Un poble sense aspiracions és una persona gran que viu tota sola, sense telèfon ni família ni veïns, asseguda a la butaca del menjador davant de la tele, un dia i un altre. Un dia es mor i ningú no se n’ha adonat. La cosa pinta malament, pinta malament perquè amb perspectiva és veritat que l´únic que ens havia fet creure i entendre que Catalunya era quelcom més que una regió -i parlo dels meus quaranta anys de vida- és en Jordi. Ah, perdoneu, que ens fiquem en un merder parlant del Jordi, també. Però, malgrat tot, puc seguir? Ara no s’estila de dir una sola cosa bona que hagi fet aquest home. Anem a intentar-ho, va, només perquè sigui més arriscat que fer el contrari. Qui ho anava a dir. Durant la seva presidència de vint-i-tres segles he pogut aprendre el català com cal, i és un fet que la categoria que se li atorgava implícitament a aquest idioma  –jo aleshores per motius d’edat no podia copsar aquestes coses- em feia prendre-me’l seriosament i aprendre'l, malgrat no parlar-lo. Ara, actualment, a les mooooooooooltes zones on el català no és llengua majoritària, -jo ja no hi visc, no puc parlar amb rigor, gairebé mai parlo amb rigor- jo diria, pel que m’arriba de tuitort, que la cosa no pita. I és per aquí que plora ara la criatura i, properament, a tot arreu. Amb les institucions pervertides, tothom qui mana pensant  més aviat en no ficar-se en merders que en fer política, el castellà s’obre pas sense dir ase ni bèstia i escolta, tu, s’obre pas, vualà, què voleu. Un cop perds tu mateix les teves pròpies eines, les poques que t’havien deixat per defensar coses com la llengua o millor dit, tu mateix des de la presó i des de fora de la presó has deixat de donar-li importància a la llengua, que és la teva sang, comença l’hemorràgia. I l’hemorràgia comença per les parts geogràficament més allunyades del poder, ni que sigui el poder de plastilina que representen en aquest moment les nostres institucions de fireta. Això vol dir que el detector de gas està massa allunyat de qui hauria de fer virar el timó. Això inclou tothom qui pugui influir d’alguna manera que, com es normal, si viuen al centre no aniran a fer compres al cinturó vermell-taronja i sentiran el nadó plorar -com deu estar passant-. En tot cas, repeteixo, jo ja me n'he fet ressò, sense fer cap treball de recerca, de les opinions d’alguns professors de secundària en banlieue, que estan a punt de coquetejar amb jacopaco. Ja podem anar analitzant dins de tots els nostres cercles de confort catalanoparlants i inferint conclusions de tota mena que aquí tenim ja –està passant- el vestit de la Frozen descosint-se i esfilagarsant-se per baix a velocitat supersònica. Aquest post no el llegirà ni el tato però això quedarà escrit. Amb tot allò que s'ha fet malament i allò que no s’ha fet des del primer d’octubre de 2017 cap aquí, ja estem a la vora del penya-segat. L’autoestima i la carcassa es perden en un tres i no res, com els calers guanyats al casino. I com que no tenim un estat, ja hem pogut fer les reformes que vulgueu en estucat o en venecià, que el nostre país era un casino i molta gent ha volgut jugar-se’l i perdre’l  per quatre duros. Ara mateix objectivament tenim un jutjat espanyol jutjant uns catalans. Aquesta metàfora és massa poca metàfora, tota una crua realitat, quelcom massa fort per l’estómac si no has menjat alguna cosa i l’impacte està essent demolidor en tots els aspectes. Jo, potser, amb els meus vuit cognoms de fora aquestes coses no se’m passen de llarg. Les pispo des del minut zero perquè, malgrat haver esdevingut de la resistència, jo en menjava, i per tant en puc menjar, de ratolins. Acabo pessimista i és que, des del meu sofà, comprendreu que, motos, les justetes us en vull vendre. Agur.