Gratacels

Fent honor al títol del meu bloc, una bona dèria meua són els gratacels. Els gratacels, o bé t’agraden o bé els odies, no crec pas que puguin deixar-te indiferent. Són també subjecte -com a element arquitectònic i per tant, com a obra d’art de millor o pitjor factura- de tot tipus de retorn i d’impressions a nivell individual i a nivell col·lectiu, per part de la societat afectada per la seva contínua presència. Un cop construït, un gratacel ha vingut per romandre i ocupar un volum apreciable, fet que canvia la fesomia de l’entorn i altera per sempre l’equilibri al seu voltant. No es pot deixar de banda que aquesta és l’essència de l’arquitectura i per tant, els gratacels no són quelcom immòbil, sense vida, que un dia van aterrar com un meteorit per obra i gràcia d’un arquitecte i un alcalde. Els gratacels es porten a terme per a una intencionalitat clara, atorgar presència i potència a una ciutat. Potència específica al seu indret en particular, donat que en molt poc espai, com diem, tapen la visió, fan ombres, i confereixen una omnipresència que ens frapa i condiciona la nostra manera de comportar-nos quan estem a davant, sigui d’una manera aïllada o permanent, quan ens hi trobem dia a dia. Res es deixat a l’atzar i l’arquitecte i el seu equip, ple de becaris que treballen per a ell sense cobrar, buscarà la manera de, a més de conjugar funcionalitat i servei, impactar de manera puntual i alhora perenne amb la seva obra. Aquest efecte i la sinergia amb la resta d’efectes del treball d’altres col·legues configuraran la personalitat de la ciutat. Si amb l’escultura, l’urbanisme o el patrimoni més antic, per exemple, ho entenem de manera natural, hauríem d’arribar a inferir exactament la mateixa conclusió amb els gratacels, tot i que només es pensi moltes vegades únicament, no sé per què, en el contingut i funcionalitat més que en el continent, és a dir, si serveixen per a despatxos, habitacions d’hotel o habitatges. Aquestes caixes doncs no són inofensives, ben al contrari, el seu pes específic arriba a definir el tipus de ciutat que trepitgem, esdevenint una mena d’equivalent de la massa muscular de les persones. Jo és una de les primeres coses que faig quan arribo a una ciutat o la vull conèixer abans de viatjar, observar quins gratacels té i com es troben configurats dins de la seva superfície. Aquí me’n recordo vivament de Google Earth, i d’altres instruments que et permeten visualitzar bé aquests indrets des de qualsevol perspectiva i fer-te somniar. No ens anirem per les branques però és un fet que les ciutats són concentracions enormes de persones, d’ànimes, on passen moltes coses alhora i on es donen, per tant, possibilitats exponencials de créixer i de desenvolupar-se en un mateix lapse de temps, podent triar així la teva aventura vital davant d’un ventall molt més ampli d’ofertes, comparat amb el món rural. No és d’estranyar doncs, que les ciutats inflamin l’esperit dels més agosarats, dels més desorientats, dels que busquen un canvi i siguin doncs, motor i catalitzadores del nostre món. De fet, és per això que existeixen les ciutats, per fer més fàcil l’intercanvi, i tot intercanvi implica progrés. Tornem del brancam, parlem dels gratacels com una targeta de presentació de les metròpolis, la seva realitat, el pes evident o inexistent en el passat segons el cas, o sigui la seva història, però també les seves pretensions i, per defecte, les ínfules i aires de grandesa, potser ateses o potser ofegades anys després. Un gratacels buit, rovellat o deixat de la mà de Déu, per exemple, és un testimoni d’un error o de misèria, i ben a la vista de tothom. Detroit. Així doncs, poca broma amb els gratacels, que et permetran de copsar, ni que sigui albirar, si la ciutat on deixes caure la bossa de l’esquena al terra val la pena o millor tocar-ne el dos abans de fer-te més il·lusions. Evidentment que m’agraden totes les grans ciutats del món i sempre has de carregar amb l’evidència de què no podràs trepitjar i assaborir que una ínfima part de tot aquest conjunt de feina feta per l’home, però si hi ha una ciutat que m’interessa és a on m’han parit, o sigui, a l’àrea metropolitana de Barcelona, i és per aquí que vull continuar ficant l’arada. Si com hem dit, podem definir o diagnosticar també Barcelona pels seus gratacels, llavors podem afirmar i és el que jo sento al meu desgrat, que Barcelona és una ciutat tarada i capada. No sé si coneixeu la llegenda aquesta que Gaudí va projectar la Sagrada Família completada amb una culminació a 172 metres perquè, al seu parer, cap cosa feta per l’home havia d’ultrapassar la creació de Déu i en aquest cas la muntanya més emblemàtica al costat, doncs Montjuïc, amb 173 metres. No he parat un segon a saber quant n’hi ha, de veritat en la llegenda, però és quelcom revelador de per què Barcelona es troba a on es troba ara en aquest tema. Costa molt de trobar gratacels a la ciutat si es pren com a base, la que en prenc jo, que és meva -feta a cops de prova i error- de què un gratacel comença a ser-ho a partir de 100 metres d’alçària, si té bones espatlles, i sobretot ho és a partir de 120 metres. Són aquestes alçades les que, almenys a mi, em  comencen a imposar i aturar la meva velocitat per observar el corpus i decidir aleshores si passar de llarg o bé embadalir-me, voltar-lo un o dos cops per acabar endinsar-me per sempre en la seva aura. La veritat és que amb experiments més petits, per més bonics que siguin, els travesso directament, per un ull m’entren i per l’altre em surten. No hi ha remei, vist des dels meus metre i vuitanta i escaig, la relació d’escala és tan important pel desig o l’atracció com ho poden ser per molta gent vint centímetres. La qüestió de la mida és capital i si ho desmentiu, mentiu. El que no pots fer amb els gratacels és prejutjar-los i etiquetar-los negativament a priori i dir que això dels edificis alts és una mania o malaltia dels homes, per ser més exactes, perquè és una metàfora del fal·lus i la protuberància. Deixant de banda que això no té perquè ser una malaltia, sinó més aviat una simple i natural causalitat -els fal·lus provoquen passions a tothom, ja sigui en primera, segona o terceres persones- us podria dir per exemple que si voleu construcció horitzontal m’acompanyeu a on he viscut molt de temps, una immensa urbanització de cases d’estiueig, en la seva majoria buides, igual d’extensa que Reus i amb més de deu vegades menys de població. Resultat: carrers sense asfaltar i un llarg etcètera de problemes lligats a la seva extensió inabordable, amb l’ajuntament fent a vegades el que pot i a vegades res. La sostenibilitat que molts preconitzen és poder arribar a suportar els seus discursos fins al final sense caure desmaiat. Malalties, la humanitat, en tenim moltes. En tot cas a la Terra, que jo sàpiga, habita l’ésser humà i no els extraterrestres, i ja té lògica que el que fem s’assembli a nosaltres i no als habitants de la galàxia M31, ja sigui una obra d’art o sigui una merda. Tancat l’incís, just per intentar parlar-vos d’aquest tema i convèncer-vos que els gratacels van molt més enllà del fetitxisme, i per tant, els heu de fer cas i valorar en justa mesura. Quant a les alçades, a Barcelona sempre estem demanant perdó per fer el que ens surti dels dallonces. Van caldre uns Jocs Olímpics per gosar construir edificacions, més que respectables, que es fessin respectar per començar, i arribar així per primer cop als 140 metres a peu de platja. Uns Jocs Olímpics, per cert, que amb la perspectiva de la història van resultar un miratge i quelcom d’una dimensió que no es repetirà mai a la ciutat. Ja en parlarem d’això en un altre post. En tot cas, anem al moll de l’os, que quedi clar que Madrid i fins i tot Benidorm han de passar-nos sempre la mà per la cara en aquest dossier. Ara també, per acabar d’entomar la cleca fins i tot a València, Sevilla i Bilbao, per esmentar ciutats que he analitzat de passada, es pot construir emblemàticament amb una relació alçada/demografia molt més important. Mentre que Barcelona no ensenyi les banyes ja va bé per a la resta. Malauradament però pels nostres competidors, la Sagrada Família l’hem de deixar en peu perquè sembla que la joia de Gaudí, Déu la volive de totes totes i com que ja és patrimoni de no sé què, no es pot demolir. Com l’escriptor i historiador Enric Vila assenyala ajustadament, ja és curiós i deu voler dir alguna cosa que la darrera gran construcció de la cristiandat s’estigui executant encara actualment i que sigui a Barcelona. Parlant de temples, em ve al cap una notícia, ja deu fer cosa de més d’un any, que es va publicar a la Retaguàrdia, un d’aquests globus sonda, i doncs, amb tota la puteria, dient que un grup financer àrab tenia intenció de construir, aprofitant l’esquelet de la Plaça de Toros Monumental, una mesquita impressionant i luxosa, com ho saben fer ells, els àrabs,  el tema del luxe al s. XXI -aquells que heu anat a Dubai, i llocs així, ja m’explicareu-. Una particularitat del projecte era que el minaret previst anava a mesurar uns dos-cents metres d’alçada, si mal no recordo. Imagineu-vos el resultat, desafiant, a pocs centenars de metres de la Torre Central de la Sagrada Família. El que està clar és que si aquest projecte existeix a algun ordinador, els seus impulsors tenen ben claret el que vol dir, significa i porta per si mateix un gratacels. Ho tenen més clar que nosaltres. Si els edificis més alts del món s’estan projectant en àrea d’influència àrab o asiàtica voldrà dir alguna cosa. Si es continuen edificant, malgrat tots els peròs, voldrà dir alguna cosa. Els gratacels són indicador i la plasmació ja en l’actualitat d’aquestes projeccions que es fan del PIB dels primers països pels propers 50 anys. Els gratacels són la desiderata de la societat que els fa pujar al cel. I o bé en tens ganes, o bé poses mil excuses i no els fas, o bé fas nyaps, que és el que està fent Barcelona. I mireu que no parlo de qualitat arquitectònica perquè és indubtable la qualitat de les feines de molts equips, l’únic que hem de convenir és que enlloc de treballar amb gratacels treballen amb petits xampinyons de 98 o 99 metres, com al Fòrum del Besòs. Té collons, eh ? 99 metres com a màxim a l’alçada de la barana de la terrassa. Semblen els preus d’Apple. Ja m’imagino els nostres responsables: no, per favort, que no sigui molt alt que..! Becs. Observeu que de totes maneres van intentar ajuntar-los una mica per crear un efecte de petit Manhattan de quatre metres quadrats allà on acaba la Diagonal amb Taulat. Sort que van fer això perquè almenys el resultat és vistós i em demostra que saben de sobres que estan jugant a segona divisió, i no volen que es noti massa. Una veritable llàstima tot plegat. La Porta aquesta de L’Hospitalet, a l’entrada Llobregat, més del mateix. Impecables projectes de Toyo Ito, també d’altres a prop com la Torre Puig -molt ben construïda, per cert, per uns amics- i d’altres que, en tot cas freguen o depassen lleugerament els 100 metres.  Més cap al centre, no em parleu de l’avenir que li espera a la Torre Glòries, el fal·lus, a la qual de moment se li ha encomanat la malastrugança de la plaça homònima. Seguim si voleu amb els edificis de la Upper Diagonal de 50 o 55 metres d’alçària a tot estirar amb comptades excepcions de 75. I tot això ens passa per aquest complex d’estar sotmesos i que ningú no s’enfadi, i ens passa perquè els hi fa por que la ciutat s’enlairi, perquè Barcelona de manera natural s’enlaira moooooooolt i arriba massa lluny i, per tant, toca els collons. I escolteu, que si volem respectar Gaudí i no depassar els 172 metres em sembla perfecte però amb 160 d’alçària es poden fer autèntics colossos per deixar-los de nit amb les quatre llumetes vermelles pels helicòpters i fer-nos frisar quan ens endinsem a la City a la recerca de l’arca perduda. Vosaltres creieu que a Londres, de debò creieu que, per exemple, la Casa del Parlament de Westminster i la seva torre del rellotge, el Big Ben -actualment ben disfressat i recobert amb bastides- perd notorietat i simbolisme pel fet que Londres estigui en plena efervescència de construcció vertical? A Londres depassen ja els 300 metres per recuperar pistonada, a les portes del Brexit i tot, i esdevenir un xic més de manera visual també el New York europeu que ja fa anys que interpreta. I com aquest exemple els que vulgueu. És veritat que s’han de respectar els territoris i alçàries dels monuments far de cada ciutat perquè cada ciutat té els seus límits, i els seus límits vol dir la seva personalitat. Però els seus límits no vol dir no fer-hi res o bloquejar-se. Tenim exemples molt clars, a part de Barcelona, de com el bloqueig en aquest tema prefigura i entrebanca el dinamisme d’una ciutat: París. És molt llarg d’explicar, però a París encara no saben ni volen sentir a parlar de com fer a intramuros per acompanyar a les altures més d’un segle després a Eiffel i al Baró Hausmann, després de l’ensurt que els hi va provocar la Tour Montparnasse als anys 70 i doncs, s’han quedat més encallats que l’agulla del meu giradiscos. Tot el tenen allà concentrat a fora a La Défense i amb un gust en general “quelconque”, només apte per a fanàtics contumaços com el que us escriu. Ja tenim però algun nou gratacel tot just acabat de sortir del forn alhora que es van encetant tímidament nous projectes a l’anella perifèrica, perquè fins i tot en aquest tema els lutecians més refractaris han d’acabar plegant-se a l’evidència. I és que no ens enganyem, la culpa dels problemes de falta d’embranzida i d’idees no són mai els atemptats, ni els immigrants, ni res de tot això. No cal buscar excuses, els problemes i les solucions d’un país, real o desitjat, són i seran sempre la seva pròpia gent. Quan jugo amb la canalla agafo cubs de cartró i en poso exactament 7, un a sobre de l’altre. En faig un altre pilar al costat, el poso en planta en diagonal i ja tinc les Torres Bessones, símbol de la meva època, per bé o per mal, l’ensorrament de les quals va avisar com podeu veure de la crisi de 2008, uns anys més tard, i més clarament de la pèrdua de pes progressiva i definitiva per sempre de l’OCDE. Continuo posant cubs de cartró al seu voltant més petits i diversos objectes qualsevol a escala, de manera que acabo obtenint una cosa semblant a la portada del gloriós disc Breakfast in America, quan tot estava per fer i tot era possible. Ves per on, al final em despisto i els nens ja m’han tirat a terra tot el conjunt. Tot seguit torno a somniar Barcelona i agafo paper i llapis i els dibuixo com bonament puc les dues torres de La Caixa d’Alacant de la Diagonal, l’una a sobre de l’altra i em surt el que hauria d’haver estat realment, 85 més 48 que haguessin sumat uns bonics 133 metres, amb tot just 5 metres més d’afegit a la base. Per acabar, agafo tots els petits blocs minyonets que Coderch ens va deixar anomenats Trade, preciosos, de veritat us ho dic, i els dibuixo també un a sobre de l’altre i, juntament amb La Caixa d’Alacant, em surt la veritable zona i cor de negocis de Barcelona, la cruïlla Diagonal/Carles III -amb aire insigne, traieu-vos el barret-, amb la seva ànima de capital d’estat que no renega de res. Curiosament, un edifici cosí al meu entendre dels petits edificis de Coderch, el trobareu a la vora del llac a Chicago. Parlem de la Lake Point Tower de 197 metres, bellíssima tota ella, una meravella. Nosaltres no, nosaltres havíem de tenir dividits i ben amagadets aquests edificis, d’unes 10 plantes cadascun,  darrera el Corte Inglés, el primer Cinturó, la benzinera de Joan Güell, el mercat de Les Corts i la mare que va parir-nos a tots, que a gust que es va quedar.